31.5.06

UNA ALTRA FITA IMPRESCINDIBLE DE MEMÒRIA HISTÒRICA

L’historiador Josep Lluís Negreira ha vist editat el seu darrer treball d’investigació Del somni republicà a la barbàrie franquista .Cerdanyola del Vallès (1936-1952), pel Servei de Publicacions de la UAB dina la col·lecció Quaderns de Recerca de Cerdanyola.

Aquest apassionant treball de recerca, que li va significar el seu nomenament com a Doctor per la Universitat Autònoma, va estar estimulat per haver guanyat la tercera convocatòria de la Beca Jaume Mimó i Llobet de Recerca Historiogràfica de l’any 2001, concedit per l’Ajuntament de Cerdanyola, que vaig tenir l’honor de presidir.

Aquest és un d’aquells texts que té un interès més enllà dels lectors especialitzats. És un llibre que es converteix, com ja ho va fer en el treball anterior Cerdanyola: el camí cap a la democràcia. Moviment obrer i lluita franquista (1966-1976), en punts de referència inevitables i insubstituïbles per a conèixer la història recent, de la segona meitat darrer segle. Llibres a afegir a una petita però cada cop més amplia col·lecció de textos que començà pràcticament Jaume Mimó i han continuat de forma extensa Miquel Sánchez i, més recentment, Antonio Olea.

Aquest llibre significa una investigació força exhaustiva sobre tota la documentació existent sobre aquesta època. Un treball pesat i feixuc, però que Josep Lluís ha sabut destil·lar sàviament per a reconvertir-ho en un escrit amè, didàctic, valent i compromès.

Hi ha un buit important en la història recent de la ciutat corresponent al període de la industrialització i els seus efectes socials i culturals. Més coneguda i divulgada la història de la Cerdanyola agrària així com la ciutat estiuenca i residencial per sectors benestants, queden forces buits sobre la ciutat més popular, la que va venir de la ma de les indústries que s’instal·laren en aquest terme municipal i en els dels voltants, com en la dels seus treballadors, emigrants la majoria, que varen canviar la fisonomia i van significar el gran salt endavant de la ciutat dels darrers temps.

Des d’un punt de vista antropològic Antonio Olea comença a produir treballs realment importants sobre aquest període. Però és Negreira qui fa un capbussament més directament sociopolític sobre aquesta etapa que ha marcat tant durament la vida col·lectiva i, en molts de casos individuals, posterior.

Al anar posant negre sobre blanc els diversos estudis, es quan es fa més interessant observar el puzzle de la història d’aquesta ciutat, com si d’una col·lecció de cromos es tractés, veient els que ja tenim i els que encara ens falten. Aspectes que encara tenen repercussió actual. Fora bo, per exemple, analitzar les primeres eleccions que es varen fer en democràcia, tant en els àmbits locals, català i estatal, i veure quines connexions es mantenen respecte els períodes anteriors. O potser encara es un pel aviat per analitzar dates tant recents... Els papers identitaris, el procés de les migracions i com es van arrelant en aquesta comunitat, l’estudi sobre la influència dels lideratges i la seva relació amb les classes socials, etc. son encara melons per obrir, que poden donar molt de suc. Temes apassionants i que dubto que Negreira o les noves fornades d’historiadors no queden seduïts per aquests reptes.

En qualsevol cas, avui disposem d’un text rigorós on poder imaginar com va ser la Cerdanyola republicana dels anys 30 o la fosca i negra nit dels anys quaranta.

Un material que, a més de l’obligatorietat d’estar en qualsevol biblioteca de la ciutat, especialment les dels instituts, serà objecte de gust per a tota la ciutadania curiosa d’aquesta ciutat, i d’aquells que volen mirar més enllà del seu pam de nassos.


Article sencer

30.5.06

TORNO A LA NORMALITAT

Desprès d’un petit ensurt que em va tenir hospitalitzat més d’una setmana, i una mica fora de joc posteriorment, torno a la normalitat.

En primer lloc, doncs, disculpar-me pel fet de no haver mantingut la regularitat que m’havia promès inicialment. Silenci només trencat per les contribucions obligatòries-voluntaries que mantinc amb la publicació del Tot Cerdanyola, dirigida pel meu bon amic Joan.

En aquest dies –Déu meu!- ha passat de gairebé tot. Des de, per fi!, la decisió de posar en el seu lloc els Consellers d’Esquerra desprès de decidir el seu vot negatiu al referèndum, i tot el que això ha provocat desprès, fins a les victòries del Barça.

Temps hi haurà per analitzar de forma més detallada aquests i d’altres esdeveniments, que de notícies interessants la bossa n’està plena.

Això també serà possible per prendre cos una decisió que portava madurant algun temps. Aquesta consisteix en anar alleugerint el camp de les meves activitats professionals per a dedicar més temps a la meva vida familiar i a la pròpia salut.

Coherent amb l’anterior, deixo de col·laborar amb l’associació ACCEM, d’on entre altres tasques feia de responsable territorial a Catalunya. Aquest entitat fins ara tenia un centre a Girona i estava pendent el seu creixement a Barcelona o la seva àrea metropolitana. Aquesta nova realitat també exigia una dedicació que jo ja no estava en condicions de poder ofertar. Aquest ampliació aquests dies s’està fent realitat i ja hi ha d’altres companys que fan aquesta tasca.

Vull expressar al respecte dues consideracions. La primera es agrair a la entitat la confiança que m’han tingut fins ara, així com també la tasca dels meus col·laboradors. ACCEM continua sent la organització especialitzada més important en Espanya dins el treball amb els immigrants i els sol·licitants d’asil i refugi.

L’altra, fruit d’una reflexió més profunda que ara només faig que assenyalar, és el convenciment que si hi ha alguna alternativa seriosa i real a aquest model socioeconòmic capitalista, aquest passa ben segur pel camp de les entitats del tercer sector. Però això encara està a les beceroles. Constatació que cada cop pren més consistència en el debat i reflexió sobre com ha d’evolucionar l’Estat del benestar en les actuals condicions. No es pot mantenir l’Estat benefactor de la segona meitat del segle passat amb les mateixes condicions. Tampoc hi ha d’altres models desprès de quedar demostrat que el model anomenat comunista on l’Estat s’encarrega de tot ha demostrat el seu rotund fracàs tant en termes d’eficàcia com d’eficiència. Però sobretot en termes de repressió de les llibertats, tant individuals com col·lectives, que només han generat règims dictatorials liderats per una nova classe social burocràtica.

En aquesta convicció he contribuït, modestament, a arrelar una organització d’aquest caire en un camp tant problemàtic com necessari, com és el de les migracions. Però, sincerament, considero que la meva personal contribució ja ha estat suficient. Si de cas, col·laboracions posteriors hauran de ser més matisades.

A mi, que sempre m’ha caigut la casa a sobre, crec que m’ha arribat el moment d’explorar noves formes de vivències, solidaritats, creixements personals i satisfaccions dins aquest marc.

Ja us aniré comentant els resultats.


Article sencer

15.5.06

FEM NOSTRE EL MILLOR ESTATUT PER CATALUNYA

El proper 18 de juny la ciutadania catalana està cridada a les urnes per a votar sobre el millor Estatut de la seva història.

Un Estatut que es fruit d’un pacte, d’un acord. Catalunya va fer una proposta, es debatí a les Corts espanyoles, s’arribà a un acord entre Catalunya i Espanya i es converteix en una llei orgànica. I ara la ciutadania de Catalunya hem de ratificar aquest acord.

L’Estatut que vàrem aprovar al 79, tot just de sortir de un període de dictadura i d’abolició de les llibertat i de la democràcia, fou l’Estatut que va posar dempeus tota la arquitectura institucional de la nova Catalunya.

L’Estatut que hem d’aprovar el 2006 és l’Estatut de les competències, dels continguts. Serà l’autonomia més aprofundida que mai Catalunya ha tingut en els darrers segles, amb un gruix de competències tan gran. I això des d’una concepció clarament federalista, de voluntat d’encaix dins l’Espanya plural.

Si bé aquesta es una proposta, la del nou Estatut, que des de l’any 95 el PSC, i només el PSC, ha mantingut com a una proposta electoral, no es fins l’arribada de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat que va prendre forma i concreció.

Diguem-ho clar, l’Estatut ha estat possible per la profunda convicció i tossuderia de Maragall en tenir clar dues qüestions: per què ara era el millor moment polític, amb en Zapatero al front del govern espanyol, i per que una proposta d’aquesta naturalesa només es podia tirar endavant amb un govern catalanista i de progrés.

Només governant l’esquerra a Catalunya i a Espanya ha estat possible endegar aquest procés.

Amb aquestes conviccions Maragall ha hagut de torejar contra una dreta reaccionaria que no només basava les seves mentides en negar aquest aprofundiment democràtic, sinó que a més ho feia com a motiu de desgast del govern d’Espanya. També dins el tripartit català s’han comès moltes equivocacions i ximpleries, fruit molt de casos per una inexperiència de govern que de vegades ratllava el patetisme. Oblidant dos aspectes fonamentals de la política: que aquesta és l’art del possible i que la política sempre és debat, negociació i pacte.

Fins el dia 17 ens trobarem, doncs, amb dos fronts. Un que propicia el sí conformat per les opcions de centre-dreta i esquerra de Catalunya, conformat per la majoria de la ciutadania i dels seus representants polítics, que entén les bondats del nou Estatut per aquest període històric a venir. Un front pel no, liderat per les forces més reaccionaries i conservadores del país i d’Espanya, amb companyies de concepcions més radicals i extraparlamentàries, dels neollerrouxistes de Ciutadans per Catalunya i de la militància (que no pas del seu electorat) d’ERC.

El 18 de juny les catalanes i els catalans tindrem l’oportunitat d’aprovar un text legal que permetrà que Catalunya disposi del major autogovern que haurà tingut mai en la història dels darrers segles.


Article sencer