LA GENT NECESSÀRIA

La passada setmana ens va deixar Pilar Avila. Potser a molts de vosaltres no els hi digui res aquest nom. Això també es fruit d’un altre dels molts mèrits que tenia aquesta dona entranyable, la discreció.

Pilar va ser una dona, tota una dona, conscient del que això significava, treballadora de la sanitat, amb consciència de treballadora i de ser-ho en un àmbit com la salut, i membre del partit dels socialistes de Catalunya, amb un clar compromís de prendre-hi part. Coincidirem en algunes executives de l’agrupació local.

El viure en societat comporta patir unes certes obligacions, derivades de les convencions socials generades entre tots (pagar impostos, acceptar la força reguladora de l’estat, sotmetiment a les lleis pactades democràticament, etc.) com el lluitar per què els drets hi siguin presents, es respectin i es vagin ampliant com a aspiració màxima de garantir més llibertat, igualtat i solidaritat per a tothom.

Per això, en les societats més madures, es viu democràticament. I en l’exercici de la democràcia els partits polítics son uns estris fonamentals. Partits que haurien d’acollir les aspiracions i interessos de segments de població que, necessariament, entren en conflicte amb d’altres. Això es just, lícit i necessari. Fent-ho seguint unes regles del joc predeterminades per l’imperi de la llei, això si.

Però el funcionament real i concret dels partits es altre cosa. Com també ho son les seves dinàmiques, que varien segons ho fa el conjunt de la societat.

Però per a que siguin reals, creïbles, funcionals i representatius, calen de persones honestes, desinteressades, generoses, disposades a participar-hi. Son la gent que dignifica la política.

Pilar era el tipus de militant, afiliada, participant o digueu-li com es vulgui, que dona legitimitat als partits polítics, a tots els partits. El tipus de persona que es la saba verdadera de credibilitat i autenticitat per a que aquestes organitzacions puguin cobrir la seva funció. Sense elles serien carcasses mortes i podrides. Era un orgull i un luxe poder comptar amb ella.

Per que no era de les persones que hi eren amb vocació de ser professional de l’assumpte, de voler tocar líder important permanentment, de vocació cortesana interna, per acabar col•locat o col•locada i formar part de la burocràcia professional de partit. No era de les que pensava que pot fer l’organització per a mi, sinó al l’inrevés.

Per que no era de les persones que hi eren per a satisfer vanitats personals d’un ego que li cal un reconeixement públic, i vol donar-se a conèixer a través de muntar tal o qual grup intern, amb esperit sectari. No era de les que volia ser cap de ratolí abans que cua de lleó.

Alegre, animosa, treballadora, poca amiga de picabaralles internes que només tenen sentit per qüestions de poder de vol gallinaci. Sempre discreta però en el seu lloc, ben arrelada a terra, portant la veu del sentit comú, de la gent del carrer. Era, en cert sentit, la representació genuïna del socialisme a Cerdanyola. Com molts d’altres companys i companyes.

La gent que, de debó, fan i deixen petjada.

Amb el més solemne respecte, un record emocionat.

Article sencer

RECORDANT FRANCESC FERRER I GUÀRDIA

Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer a Alella el gener de 1859 i morí afusellat a Montjuic el 13 d’octubre de 1909.

Qui va ser aquest home? Per uns, un element imprescindible en la teoria i pràctica educativa i pedagògica que revolucionà el mon de l’escola. Es indestriable el seu nom de l”Escola Moderna”.

Representava l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia i la introducció d'una concepció racionalista, humanitària i antimilitarista, de caràcter laic, basada en la coeducació, partidària del coneixement racional i empíric, impregnada de filosofia llibertària. Fou un dels precursors dels moviments de renovació pedagògica, que tanta petjada han fet a casa nostra.

Per altres, les dretes més reaccionaries i l’església, un dels personatges mes odiats.

Al 1909 es produeix la Setmana Tràgica. Es declara la guerra al Marroc i es mobilitzen als reservistes. Esclata un moviment popular, molt protagonitzat per les dones, contra una guerra que es vol emportar els homes, amb el descrèdit d’un exercit atonyinat per les pèrdues colonials de Cuba i Filipines, de les quals els rics es lliuren amb 150 pessetes. Es declara l’estat de guerra.

Ferrer i Guàrdia es detingut com a instigador i cap de la revolta, jutjat per un tribunal militar que, sense proves, dictaminà el seu afusellament.

Parlant de Memòria Històrica, es oportú el restabliment i reconeixement d’aquestes persones reivindicades per la memòria col•lectiva popular fins a la República, i que el franquisme volgué esborrar del nostre record.

Proposo als grups municipals de Cerdanyola que en el centenari de la seva mort, se li dediqui un carrer dins la nova planificació urbana.

Ah!, i que no quedi lluny de la establerta a Mario Benedetti

Article sencer

CATALUNYA CAUSA COMUNA, À CERDANYOLA

En el darrer congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC, el juliol passat, s’aprovà una moció de convocatoria d’una Conferència Oberta.
La moció deia textualment: "Trenta anys després de la constitució del nostre partit volem continuar la línea fecunda del nostre procés constituent llençant noves iniciatives per a pensar i debatre les perspectives futures del nostre país, amb noves formes de participación i amb una voluntat de construcción de nous consensus actius entre els sectors progressistes del país, i d’una manera determinant entre les noves generacions. Volem imaginar i construir, amb tots els homes i dones de Catalunya que vulguin fer-ho amb nosaltres, les idees I l’acció que facin realitat la gran Catalunya posible del segle XXI, una Catalunya de tothom, lliure, pròspera i justa”.
Aquest encàrrec li efectuaren a n’en Raimon Obiols. Avui, vuit mesos desprès, ja existeixen grups impulsors, amb els seus corresponents coordinadors/es, a la gran majoría de ciutats de Catalunya.
El logo escollit de la Conferencia és ben expressiu del seu objectiu i voluntat: una ma estesa que encaixa amb un globus de diàleg. El símbol es força clar, donar la ma a tothom que vulgui que parlem plegats, sense apriorismes.
L’acte de presentación de la Conferència, a Cerdanyola, la farem el proper dimecres 15 d’abril, a dos quarts de nou del vespre, al bar Grau. Comptarem amb la presencia del diputat al Parlament de Catalunya, Joan Ferràn, amb qui comentarem el seu darrer llibre Maleïda crosta. Una narració novel•lada, força atractiva i interessant, de moltes situacions actuals. Una recomenació de lectura que, de ben segur, us resultarà atractiva.
Catalunya Causa Comuna és el mitjà per sumar esforços i crear sinèrgies amb totes les persones interessades en participar en la definició conjunta dels reptes de futur de Catalunya.
Perquè Catalunya som totes i tots.

Article sencer

15è ANIVERSARI DEL CINECLUB XISCNÈFILS

Amb un cert retràs, em vull fer ressò de la celebració del cineclub Xiscnèfils en el seu 15è. Aniversari. El cineclub, la branca d’activitat que s’ha consolidat més, entre les diverses activitats endegades per la XARXA INTERACTIVA SOCIOCULTURAL XISC, de Cerdanyola del Vallès, porta fent cinema ininterrompudament tots els dijous (excepte l’agost d’estiu i festes) durant 15 anys.

Trobareu informació més concreta de com es va organitzar i anar l’acte de celebració en els següents links del cerdanyola.info:

http://www.cerdanyola.info/noticies/noticia16001.html

http://www.cerdanyola.info/noticies/noticia16012.html

Val a dir que la gent del cineclub ens varem sentir emocionats en veure la grans resposta que hi hagué per part del públic (més d’un centenar de persones al bar i una sala de l’Ateneu gairebé plena en la projecció de la pel•lícula). També ens varem sentir molt afalagats i agraïts per les amables paraules tant de la regidora de Cultura com les del propi Alcalde, el qual ens va lliurar una placa commemorativa des de l’Ajuntament en reconeixement a la nostra tasca.

Altra element emocionant va estar el retrobar-nos amb alguns dels membres que han format part del nucli actiu del cineclub durant aquests anys (Enric, Neus, Waldo i d’altres). Trobàrem a faltar altres companys que varen jugar un paper cabdal en els seus inicis com en Joan Recasens, que es va excusar per tenir altres compromisos importants.

Agrair també el recolzament rebut pels companys de la Federació Catalana de Cineclubs (gràcies Xesca, Julio, Olga i Ginés) i les amables paraules que varen tenir vers nosaltres.

Deia en la meva intervenció en l’acte, que continuem un fil històric que tenia precedents en els cinefòrums que es feien al Casal parroquial, de la ma d’en Xane, entre d’altres, o del cinema que va començar a l’Ateneu de la ma d’en Martí.

La veritat es que segurament gestionem amb solvència, aquest potser serà el nostre mèrit, la satisfacció d’una necessitat. I aquest es el punt més important, el conèixer i reconèixer que a Cerdanyola hi ha una tradició cinèfila de cine de qualitat, que hi ha un públic que estima aquest tipus de cinema, que hi ha un bon grapat de gent interessada en la cultura.

Mentre hi hagi aquesta gent i aquesta demanda, penso que el cineclub aguantarà. Amb els canvis necessaris i inevitables que comporten adaptar-se a les noves situacions, amb el recanvi necessari de gent que hi dedica algun temps, treball i moltes il•lusions.

Per què es bo que es sàpiga que el cineclub no te voluntat de capelleta tancada ni de nucli homogeni de pensament, a l’inrevés que es un grup ben obert i disposat a acollir i rebre a persones positives i amb ganes de col•laborar. Fixeu-vos be, en la nostra petita història organitzativa ha hagut gent que va entrar sense tenir gaire idea de cinema i que amb el treball diari han arribat a tenir una certa erudició sobre aquest llenguatge artístic i cultural.

Si segueix havent aquest recanvi de persones de manera seguida una bona capacitat d’adaptació a les circumstàncies actuals que envolten el fet de l’exhibició cinematogràfica, espero que aquest cineclub pugui aguantar 15 anys més.

Article sencer

PEPE RUBIANES, NOMÉS… UNA NECESSITAT

Pepe ens ha deixat. Deixa rere seu un llegat artístic impressionant i una legió d’incondicionals del seu saber fer. Va ser un dels mestres en entendre que el humor és un dels camins més exitossos per aconseguir canviar mentalitats i maneres d’entendre la vida.

Còmic i humorista català, d’origen gallec, en llengua castellana, entra en l’estela dels grans com la Mary Sempere, Capri, Cassen, Eugenio, Perich o Gila. Coincideix amb aquests dos darrers en fer un humor que pren l’actualitat i les seves situacions i problemàtiques com la matèria primera d’on treure el seu art.

Pensament llibertari, àcid, transgressor i subversiu, feia del sexe i la política, especialment, una visió radical i natural, mostrant els costats obscurs de la majoria com aspectes naturals dels que hi ha que trencar la seva hipocresia.

Mestre i precursor de monologuistes, utilitzant el llenguatge del carrer com a forma empática de relacionar-se amb el públic. Savi en la utilització dels renecs, els seus coño, ostias, joder o cojones sempre estaven pensats naturalment com a formes de subratllar situacions. I quan l’exigència d’accentuar una situació era molta, la frase finalitzava en català: collons!

Era esperit lliure, lluny dels mel•liflus que els hi agrada distingir entre llibertat i llibertinatge, estava radicalment en contra del pensament estret, reaccionari, carpetovetònic... contra l’integrisme religiós del catolicisme, dels militars quadrats, dels nacionalistes d’aquí o d’allà que per a reafirmar-se necessiten diferenciar-se del altre i afirmar la seva superioritat, defensor del ciutadà o ciutadana de peu, combatent de les injustícies i explotacions, implacable amb els poderosos, prepotents o aprofitats.

Pepe, no José ni Josep, era un home sensible i un humorista extraordinari, però sobretot era un símptoma de salut en una societat com la nostra, més enllà dels judicis, censures i persecucions ideològiques a les que va estar sotmès. Era un be necessari per a tots nosaltres i un luxe escàs del que gaudir.

Seguiràs en el nostre record al costat de les teves tapes del bar que renaixien al trobar-se soles desprès de tancar la persiana de la porta, o d’aquelles negres cubanes que interpretaves i que a tots ens feien fantasiejar.

Article sencer

MESURES DAVANT LA CRISI ECONÒMICA

Ahir, el recent president electe Barak Obama, feia unes declaracions on mantenia que aquelles entitats que rebessin diners públics, els seus directius no podien cobrar més que el President d’Estats Units.

Posteriorment, directius de la banca espanyola també expressaven que havia que escurçar els ingressos variables dels seus directius.

Òbviament, qui ha generat bona part de la crisi econòmica han estat les entitats financeres nord-americanes al concedir tants préstecs, sabent que no hi havia solvència per a tornar-los. I desprès ha estés aquest actius arreu del mon.

No son els únics responsables. També molts directius, davant la necessitat de donar bons resultats davant els Consells d’Administració, de manera trimestral, inflaven els beneficis per a satisfer qui esperava creixement de resultats de la empresa, PERÒ TAMBÉ PER QUÈ AMB AQUESTS RESULTATS INCREMENTAVEN ELS SEUS INGRESSOS.

Ja l’ecologia va demostrar, fa temps, que no es pot pensar en un creixement il•limitat de res, donada la limitació existent de matèries primeres, començant pel petroli.

Aquests grups socials, emparats amb contractes blindats, stock options, salaris indirectes (habitatges, medis de transport, vacances...) i una part de salaris variables han consumit bona part del dèficit existent.

Els diners no s’han destruït, simplement han canviat de mans. I aquests no han retornat ni un cèntim. Ho han gastat amb consum suntuari o bé ho han amagat en paradisos fiscals.

Per això, dues mesures clares si volem que el sistema funcioni i no torni a passar el mateix, són clares: ESTABLIMENT D’UN SALARI MÀXIM i una voluntat internacional per ABOLIR ELS PARADISSOS FISCALS.

Aquesta es part de la solució.

Evidentment, hi ha que aprofitar la crisi per a millorar altres aspectes del sistema, que avui per avui, no té alternativa viable. Encara...

Canviar models energètics, hàbits de consum, desenvolupar la Responsabilitat Social Corporativa en les empreses amb un control més democràtic, estendre i aprofundir el paper del control sindical, uns majors controls i regulacions des de les administracions, desenvolupar la economia social, etc. Son altres aspectes que caldrà anar implementant.

Així com avançar en millors organismes internacionals amb fort control democràtic, i amb participació dels agents socials.

Tot això son canvis estructurals de fort calat, però el flaire que es comença a despendre sembla que en alguns aspectes està en una bona direcció.

Com la mesura que va recolzar Obama de voler garantir igual salari per igual treball, tant per homes com per dones a USA.

De debò estarà canviant la cultura econòmica?

Article sencer

CARTA OBERTA A UN AMIC ISRAELIÀ

Amic Edgar, ja fa dies no parlem però avui he pensat força amb tu desprès d’assistir a una concentració en contra les agressions criminals del teu govern a la franja de Gaza.

Recordo emocionat el viatge que varem fer plegats a Israel, malgrat la teva por a ser detingut per escapolir-te de l’exèrcit i marxar del país per no voler participar a la incursió militar de la guerra del 6 dies.

El primer que em va sorprendre va ser la gran diversitat de col•lectius existents al teu país. El diferent que eren els jueus originaris de Rússia, dels de Etiòpia, d’Alemanya dels de Argentina, i forces més. També dels àrabs, dels drusos a la resta. Però, sobretot, les grans diferències ideològiques.

Al teu costat vaig conèixer molts jueus que estaven contra les concepcions militaristes i guerreres que mantenien i han mantingut gairebé tots els governs jueus. Els esforços dels col•lectius que treballen per l’amistat i per la pau. Els kibbutzs progressistes que varem visitar, on es treballava i es vivia en solidaritat i harmonia.

Vaig admirar i meravellar com amb l’esforç, la innovació i el treball zones desèrtiques varen esdevenir horts i jardins.

També vaig conèixer l’avenç constant dels ultra ortodoxes jueus i de les posicions més conservadores que aquests i d’altres anaven guanyant, fins el dia d’avui.

És llastimós que el pensament integrista religiós, en jueus, àrabs o cristians, anteposi i imposi les seves concepcions per a tothom, generant violència de tot tipus, per a sobre del respecte que cadascú visqui la seva vida només tutelada per l’imperi de la llei consensuada per tothom i el respecte als drets humans.

M’ensenyares, en definitiva, que una cosa es el poble israelià i l’altra els seus governs, que practiquen l’annexionisme territorial i el menyspreu cap els palestins, inclús cap els seus propis ciutadans d’origen àrab.

La pràctica de l’odi, del ull per ull i dent per dent, només portarà a un mon de cecs i desdentats. Només la paraula, els acords i la ma estesa canviarà aquesta situació.

Es injustificat que per l’ imminència d’un procés electoral, la majoria dels partits polítics defensin les operacions de càstig, per què pensen que trauran així més redits electorals.

Se el que pateixes tu i gent com tu, al saber que aquestes agressions només portaran més venjança i ganes de revenja a molts palestinians. Això només comportarà més dolor i patiment també als teus compatriotes, impulsat pel vostre propi govern.

Se que et dol saber que la opinió pública internacional, majoritàriament, us rebutja i menysprea per la agressió desproporcionada i criminal que fa aquest govern.

Però també saps que en aquest cas, com en situacions anteriors, la gent de bé només podem solidaritzar-nos amb les víctimes, i aquests no sou vosaltres malgrat els atacs indiscriminats que de vegades patiu.

Però avui, un cop més, tota la gent progressista ens sentim palestins.

Article sencer

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU… MALGRAT TOT

Deia en el darrer escrit que assistim a una crisi econòmica que ens deixa veure el rei nu, o aquesta forma capitalista decrèpita que els ultraliberals en la seva fugida endavant han acabat de rematar. En aquestes darreres 4 setmanes, s’hi ha sumat l’immens frau financer de Madoff, a USA, o el descobriment dels jocs de mans de Martinsa-Fadesa, a Espanya, on es re valoritzaven terrenys fins el 19.000 %.

També hem passat de l’espectacle obscè de veure com s’intentaven inútilment mesures funcionalistes de re finançar la banca amb diners de tots els contribuents (com si no els hi paguéssim prou), fins a mesures més racionals d’ajudar a la economia real o als ciutadans.

Es clar que hi ha qui demana, com sempre, que la solució es... flexibilitzar el mercat laboral. Com la iniciativa europea, que es va tombar pels pels al Parlament europeu, on es demanava l’ampliació de la jornada laboral fins a les 65 hores setmanals i acords individuals entre empresari i treballador, carregant-se les negociacions col•lectives. Potser no es recorda suficient que encara, substancialment, els beneficis del capital surten fonamentalment de les plusvàlues del treball assalariat.

Per això m’agradaria demanar per aquest nou any: una altra visió econòmica, assajar altres estils de vida menys basats en la propietat i el consum, una millor participació ciutadana en els afers públics (més i millor democràcia) en totes les societats, més respecte per la natura i els seus recursos, pau i solucionar els conflictes sense l’ús d’armes i que finalitzin totes les guerres. I que a Cerdanyola puguem tenir finalment un govern que expressi la voluntat dels electors segones les darreres eleccions municipals i no un govern d’una esquerra minoritària amb el concurs del centredreta català i la dreta espanyolista.

Els hi vull regalar, finalment, la oportunitat de que vostès també li puguin fotre un cop de sabata al cap a aquest nefast personatge que ha estat en Bush Jr. abans que marxi, informàticament parlant, accedint a la pàgina http://www.sockandawe.com.

Article sencer

CRISI, SI. PERÒ, QUIN TIPUS DE CRISI?

Assistim a convulsions permanents degut a les notícies econòmiques. Veiem com la crisi en moltes empreses industrials i de serveis destapa la pitjor por que té la major part de la població, els treballadors i les treballadores, com es el fantasma de l’atur. El treball, propi o assalariat, es el modus que tenim la majoria per aconseguir els diners necessaris per a poder viure o, senzillament, subsistir. I el sistema democràtic ens ha de donar seguretats.

Aquests ensurts, encetats amb la crisi financera i immobiliària, sembla que puguin ser ateses amb mesures econòmiques dictades pels governs que, a l’endemà, ja semblen insuficients.

Tinc la impressió de que estem davant de símptomes i símptomes d’una malaltia que encara no sabem ben bé quina es, i que ens costa diagnosticar.

Antonio Estella, en un article titulat “La hora de la socialdemocracia”, comença dient: “Aquesta crisi mundial ja ha tingut efectes que van molt més enllà del terreny econòmic. En el fons, el que es posa de manifest es que estem davant un canvi de paradigma, un canvi de model ideològic. La crisi no només ha posat en qüestió el neoliberalisme, sinó també el seu company, el neoconservadurisme. Però l’enfonsament del paradigma neoliberal i neoconservador no l’ha succeït, encara, el sorgiment d’un nou model que serveixi de marc de referència per poder esbrinar el futur amb una mica més de seguretat”

Federico Mayor Zaragoza ho resumia així: No es tant sols una estructura econòmica el que s’ensorra, sinó una concepció del poder, de les seves bases ideològiques”.

Son pertinents, doncs, les preguntes de: Qui se n’ha beneficiat fins ara? Qui està pagant les actuals solucions? Tornarem a la situació d’abans per a què més endavant torni a passar el mateix?.
Torna el temps de la política en majúscules, no només el de la gestió.

Article sencer

A VOLTES AMB L’ECONOMIA

La crisi econòmica segueix aprofundint-se a escala internacional. Hem assistit a la mesura establerta pel Congrés i Senat nord-americà de destinar un fons que pot pal•liar 5 vegades la fam en el mon, segons el director de la FAO, per garantir l’estabilitat del sistema. Mesures similars han aplicat diversos països europeus.
Espanya ho ha fet millor, aplicant mesures -aprovades ahir- on donen confiança als particulars i empreses que disposen de recursos propis, garantint la seva estabilitat, però sobretot aplicant mesures per a garantir la continuïtat creditícia per a la economia productiva.
Algunes reflexions ràpides al voltant d’aquests fets.
El primer que sobta es la utilització del llenguatge. Fins fa 2 anys, qui gosava parlar de capitalisme era titllat ràpidament de comunista, esquerranós o radical; tocava dir societat de mercat, lliure concurrència… Fins i tot va desenvolupar-se amb potencia una corrent anomenada de socialisme liberal (força antitètic en els termes, doncs son dos cosmovisions alternatives i enfrontades). Avui, en canvi, assistim, per part de gent gens sospitosa de ser esquerrana, com Sarkozy o representants de les patronals, de refundar el capitalisme, diferenciar el capitalisme bo del dolent, etc. Ergo, cauen les mistificacions en el llenguatge i tornem a conceptes bàsics, forts, clàssics.
El segon, que no es cap novetat, es constatar com es privatitza el benefici però, quan venen mal dades, es socialitza el perjudici. Fins i tot ultraliberals com Alvaro Vargas Llosa critica a Bush per… SOCIALISTA, al demanar la intervenció de l’estat en regular aquesta disbauxa. Qui defensa avui menys estat i més mercat? On ha quedat l’ofensiva neocon, instigadora ideològica d’aquesta disbauxa?
La tercera es com, aprofitant la crisi, tornen a sonar les veus que hi ha que desregular el mercat de treball, de la seva flexibització, per a millorar la economia. La resposta de dimarts passat, davant de la directiva comunitària d’anar cap a les 65 hores setmanals, per part de sindicats i treballadors, no pot quedar com flor d’un dia.
La quarta es constatar com, avui per avui, només es prenen bàsicament mesures de caire funcionalista. Es a dir, regular el sistema per a que no caigui. Però encara sense establir mesures de fons correctores d’aquest sistema per a que dintre de res no torni a passar el mateix.
Un dels temes de fons es que no pot ser que els Consells d’Administració demanin resultats trimestralment, que obliga a un creixement permanent i desorbitat, i on els primers que se n’aprofiten es aquesta casta de grans gestors empresarials que augmenten els seus beneficis al fer augmentar els guanys, encara que sigui artificialment com hem vist. Ja coneixem prou els escàndols de les stock options i dels contractes blindats. Aquests tornaran els diners guanyats fent inflar el globus per pal•liar la crisis o hem de pagar els de sempre?
En definitiva, es curiós com s’ha de recórrer a les formules tradicionals del socialisme democràtic quan les coses venen mal dades, i l’ultraliberalisme amb la seva consigna de “menys estat i més mercat” ha estat a punt d’enviar-ho tot a rodar. La regulació de l’estat en els afers econòmics implica la necessitat de la política i els seus espais autònoms, però amb control, sobre la economia.
Finalment una nota local. Felicitar al PP per proposar gairebé les mateixes mesures pel que fa als pressupostos municipals vinents que ja varem fer publiques els socialistes fa dies, preocupats per l’impacte de la crisi als més febles i a les famílies. Només els hi demanaria coherència i jugar el paper que propugnen quan dintre de res es torni plantejar contractacions de càrrecs de confiança en el Ple municipal. Però algú es creu que ho faran, o tornaran a dir amén al govern demostrant que son el soci més fidel de l’Alcalde?

Article sencer