RESSULTATS DEL 20 N I ALTRES CONSIDERACIONS

Fa ja dies de les darreres eleccions generals. Guanya l’opció conservadora del PP per golejada: majoria absoluta. Abans, a Catalunya, guanyaren els conservadors catalans.
El fet fonamental no va ser tant el creixement escàs dels conservadors com l’ensorrament històric dels socialistes. Per tercera vegada consecutiva: locals, autonòmiques i generals.
I sembla ser que aquí no ha passat res. Cap dimissió, ni de secretaris generals, ni de candidats ni de comités de campanya.
Sota l’excusa ideològica de patir una tormenta perfecta –la de la crisi econòmica- ningú es mou de lloc.
Però una part molt significativa dels votants socialistes han anat més a l’esquerra o a l’abstenció.
El proper cap de setmana Congrès dels socialistes catalans, on els diversos òrgans oficials cerquen un consens amb delegacions oficialistes, majoritàriament. Al facebook i xarxes socials moltes veus crítiques i propostes engrescadores.
Al carrer, indignació i desafecció cap els polítics i les polítiques. No cap a la política ni la democràcia.
Cal una nova alternativa política davant tot el que està passant, basada en una refundació de l’esquerra, com planteja J.I.Elena amb una Aliança Catalana de Progrés, creada des d’abaix. Amb un partit del segle XXI que sigui dels ciutadans i no només dels militants.
Serà capaç el PSC d’encapçalar aquesta aposta històrica? O farà una política lampedusiana de canviar tot per a que res fonamental canvïi, anant de victòria en victòria fins a la derrota final? Perquè el PSC té la responsabilitat de ser el partit central de l’esquerra a Catalunya i un referent per a Espanya. I el que faci afectarà a tot i tothom.
I la dreta ha perdut la por i els complexes.
Perquè la ciutadania està esperant una altra cosa.

Article sencer

EL CURS 2011 QUE COMENÇA

Avui estem en un canvi social, basat en l’hegemonia del capitalisme de casino, que batejà Mario Soares, que atempta inclús a l’economia productiva. La crisi en que es presenta també afecta l’hegemonia econòmica d’USA i Japó. Somàlia continua sent la punta vergonyosa de la fam al mon. I Haití. I la guerra a Afganistán.

Davant això hi ha hagut contestacions diversificades arreu el mon: Xile, Israel, Grècia, Regne Unit, primavera àrab, revoltes xineses, 15M espanyol. Amb característiques diferents, amb motivacions diverses, però fruit d’un mateix malestar social internacional.

Les incerteses i reptes a resoldre ara són:

• Futur d’Europa: davant la dualització o desintegració, més Europa. En contra l’hegemonia Merkel-Sarkozy o de qui vol, mol raonadament, sortir de l’euro.

• Crisi econòmica: augment de polítiques fiscals als més rics i congelació i renegociació del deute, seguint l’exemple islandès. No pot ser que nomès fem concessions POLÍTIQUES, com la reforma exprès de la Constitució, i no entrem a discutir dels ingressos o de a qui i per què debem els diners.

• Eleccions generals del 20-N: frenar el predomini de més del mateix del PP, que volen tornar a les polítiques que van desvetllar la crisi econòmica. Els partits conservadors es presenten ja sense vergonyes, com CiU i el seu govern ultraliberal, i nomès hi ha un dic que oposar a les seves propostes, agradi o no.

• Modificació de la Constitució: només es vol per a constriccions econòmiques i cal afegir la reforma del Senat, com a mínim, si es fa. Cal aprofitar aquest impuls per a tornar a discutir-ho des d’una perspectiva federal.

• Govern català: combatre el predomini de les receptes neoliberals de CiU, que redueixen polítiques socials. Cal anar trenant una aliança de les forces populars que aturi aquest obert atemptat contra l’aconseguit de mesures socials.

• Oportunitats de l’esquerra: Celebració del Congrés del PSC per definir una teoria i una política que pugui esdevenir un pal de paller per a les esquerres catalanes. La preparació del Congrés hauria d’interessar a tot el catalanisme popular i no només als afiliats. I la direcció del partit hauria de possibilitar-ho.

Article sencer

UNA SETMANA SIGNIFICATIVA

Aquest canvi de cicle socioeconòmic i polític que estem vivint, s’ha manifestat de forma clara en aquesta setmana, a partir de vivències especifiques.

Dimecres vaig asistir a una sessió de la Universitat a l’abast sobre el tema Identitat i immigració, de la escriptora Patricia Gabancho. Un discurs com el d’Anglada, però en versió catalana. Primer els de casa, com la versió més fascistitzant de l’Estat Català dels anys 30. Un discurs demagògic, ple de mentides, però sense cap vergonya ni el més mínim rubor. Insultant. Partint de la falsa premisa que la globalització internacionalitza i l’identitat es nacionalitza, semblava un discurs de Radovan Karadzic a la catalana. Fou un discurs de la por, l’expressió ideológica d’aquesta por als altres i al futur.

Dijous havia assemblea de l’agrupació del PSC sobre els resultats de les eleccions passades, del 22 de maig. Un dirigent valora que els resultats electorals del PSC es fruit de la tormenta perfecta. Eufemisme elaborat per algún teòric important per tirar pilotes fora i excloure qualsevol autocrítica de l’activitat política dels socialistes en aquests darrers temps.

Dissabte matí, constitució dels ajuntaments fruit dels resultats electorals. Victòria aclapadora de les dretes catalanes i espanyoles al nostre país. Es trenca el mite del cinturó roig. Algunes esquerres desnortades segueixen prioritzant el poder a la política. El PP governa la tercera ciutat de Catalunya, amb el vistiplau de CiU. Les Diputacions a mans dels convergents (potser ara començarem a dir que son institucions innecessàries, com els Consells Comarcals?). El sector més radical dels indignats suplanta la seva veu a la porta dels ajuntaments, escridassant tots els polítics menys els sectors més esquerrans. Es llença l’aigua bruta de la banyera amb el nen dins. S’aconsegueix impedir l’accés de l’extrema dreta de Plataforma per Catalunya als ajuntaments. Afortunadament, encara es salven els mobles en alguns municipis.

Dissabte tarda, trobada a Sant Cugat de membres de Congrésdesdebaix, del PSC. Veus esperançades que demanden noves formes en el partit i fan emergir alguns nous lideratges. Veus critiques sobre les formes i funcionament del partit més que d’objectius polítics.

Volant tota la setmana, per sobre la resta d’aconteixements, la proposta de llei òmnibus, de CiU, que a més de desmantellar conquestes importants aconseguides amb els dos governs tripartits (s’apropa el temps que deixem de menysprear-los i comencem a valorar-los de debò aquests governs passats), expressen la deriva profundament liberal en l’aspecte econòmic d’aquestes formacions polítiques, CDC i UDC, lluny de les propostes més socialdemòcrates o socialcristianes dels primers governs Pujol. Lliguem-nos be els machos, que tot just comencen.

L’agudització social continua i donarà peu a més indignació.

Article sencer

ALGUNES LLIÇONS D’AQUESTES ELECCIONS MUNICIPALS A CERDANYOLA DEL VALLÈS

Les eleccions municipals, que s’han produït en un moment de forta crisi econòmica i social, i dins un augment de les forces conservadores tant a la península com al país, però també amb un declivi de la consolidació europea, obliga a fer algunes reflexions.

Ara es el moment gran de la política, on quedarà evidenciada la capacitat política dels lideratges i de les forces democràtiques. És el moment gran de les negociacions i pactes per la governabilitat. Recordem que el mandat anterior ha estat marcat fonamentalment per a com es van produir aquestes negociacions i quins varen ser els seus resultats... però això ja es aigua passada.

Set lliçons que em semblen d’especial interès:

1. No és cert que la política local és específica i té poc a veure amb la política catalana o espanyola. No eren eleccions per a una gestoria de comunitat de veïns. Les ciutats no són bombolles aïllades del seu context, sinó tindria raó Franco quan li deia a un alcalde de Barcelona que va nomenar: “amigo mio, hagame caso y haga como yo, no se meta en política”.

2. En temps de crisi i conflicte social, la dialèctica política dreta/esquerra (que existeix malgrat qui digui que és cosa del passat) creix pels extrems. Això que s’ha vist confirmat per l’augment de la presència de Plataforma per Catalunya al sí de l’anomenat cinturó roig de Barcelona, com del PP (i no precisament de la seva faceta més moderada, com a Badalona), també s’ha confirmat a casa nostra.

3. La desafecció front la democràcia purament representativa és molt evident. Podria haver-hi un regidor amb els resultats dels vots en blanc. L’afirmació de que la gent vol que només els representants resolguin problemes i no marejar al personal, és del segle passat. La presència del moviment 15-M i les seves acampades (que son objecte d’un anàlisi més específic) son un símptoma prou evident i que te un ampli reso de simpatia i coincidència entre la ciutadania, segons les enquestes.

4. La lliçó més important és que s’ha castigat la lluita cainita entre les esquerres de Cerdanyola (PSC vs. ICV) per l’hegemonia. Avui el PP ja és una alternativa democràtica evident. Les picabaralles entre PSC i ICV, entre altres raons, ha provocat un descens de les dues formacions en suport popular.

5. Qui traeix els valors per a gaudir del poder, l’electorat el penalitza. Els pactes electorals de governabilitat, dins i fora del govern, per part d’ICV en el darrer mandat han estat presents en molts components dels seu electoral potencial. Aquesta es una dada important a l’hora de pensar en la nova governabilitat.

6. Ha augmentat la representació política municipal, amb ERC i CxC, donant més pluralitat i complexitat al joc democràtic. Això no hauria de donar por, ans al contrari permet una millor representació de la voluntat popular i un repte de maduresa política a l’hora de governar i de fer oposició.

7. Ja no hi ha discussió sobre qui ha d’ostentar l’alcaldia. Malgrat la davallada socialista, la qüestió és ben clara. Si be el terra electoral dels socialistes s’ha escurçat preocupantment per a ells, pel que significa de fidelitat del seu electorat, segueix sent la força més votada a la ciutat amb diferència.

Davant els reptes i dificultats actuals (no els hi esperen temps fàcils als governants), el seny hauria de dur-nos a un govern fort de progrés, sense perdre el sentit profundament democràtic de l’alternança.

Un govern de progrés PSC-ICV-CiU, invitant ERC a participar-hi, és el que hauria de ser el més interessant per a la ciutat. Compromís per Cerdanyola té molt clar el seu rol d’oposició que vol fer. Cal una oposició clara que jugui netament el seu paper. El Partit Popular, com una opció conservadora creïble i democràtica, renovada i amb noves forces ha de mostrar i demostrar el seu múscul per a facilitar una Cerdanyola millor.

No és moment de mirar pels retrovisors sinó posar la vista clarament cap endavant. Estancar-se en picabaralles antigues o en recordar enfrontaments del passat va en contra dels interessos de la ciutat. Cal valorar la renúncia del candidat Toni Morral en facilitar la governabilitat, qüestió que l’honora. Aprofitem totes les oportunitats i no ens tanquem en posicions fonamentalistes i puristes que només son polítiques d’ensimismament.

No es perdonarà que Cerdanyola perdi més temps ni oportunitats.

Article sencer

SALUT I REPÚBLICA, CIUTADANS

Aquest 14 d’abril fa 80 anys es va proclamar la II República espanyola, estroncada per un alçament militar animat per les forces de la reacció: terratinents, església i banca. Un alçament que ens portà 40 anys de la pau dels cementiris, amb una dictadura política tacada de sang fins el darrer dia.
No va ser el republicà un període idíl•lic, ans al contrari, un temps molt turbulent, travessat per greus conflictes socials. Malgrat tot, generà uns valors, una cultura i unes institucions que ens van portar de pet a la modernitat; fins i tot a l’avantguarda en molts camps (art, educació…).
Avui que estem vivint una altra cruïlla històrica, on un vell món no acaba d’anar-se’n ni el nou d’aparèixer, és un bon moment de recordar i actualitzar els valors republicans.
Zapatero va començar amb bon peu en aprofundir en un republicanisme social, però va quedar empantanagat per la crisi econòmica pròpia i internacional. També per no haver sabut sortir d’una tercera via en que van entrar alguns socialismes europeus, també el nostre, de caire més liberal.
Assistim a uns símptomes de canvi tan potents i profunds com:
• La crisi nuclear a partir de Fukushima que ens ha d’obligar a replantejar-nos viure d’una altra manera; el consum té un límit i haurem de creure qui planteja que ara toca reduir, reciclar i reutilitzar.
• Un despertar democràtic dels països àrabs, que ens qüestiona la nostra Unió Europea; on Turquia és el mirall on es miren els revoltats i nosaltres mirem cap a un altre costat davant la seva integració europea. I a Finlàndia, amb el resultat electoral xenòfob de diumenge; així ens llueix el pèl.
• L’hegemonia econòmica de la Xina on hauríem de ser més insistents en la defensa dels drets humans; que s’està convertint en la nova potència mundial, amb forta penetració a l’Àfrica i Sudamèrica, però amb un model polític fortament burocràtic i autoritari.
• Els estertors depredadors del capitalisme que exigeix plantejar-nos el delicte de crims econòmics contra la humanitat; cal incorporar aquest delicte davant el Tribunal Penal Internacional quan l’egoisme i l’avarícia d’uns pocs empobreixen a centenars de milers.
• La poca-vergonya dels sous exhorbitants dels alts executius, en temps de retallades per la majoria, que ha de forçar a establir un sou màxim; de la mateixa manera que hi ha un salari mínim, pels mateixos motius i potser amb més raons després d’haver vist el que estem veient, caldrà establir un salari màxim. S’ha d’entendre que les empreses no poden créixer indefinidament ni els sous dels grans executius poden estar lligats a l’augment de beneficis.
Els progressistes, especialmente els socialistes, hauràn d’actualitzar el seu ideari i oblidar les seves propostes purament gestores de la misèria de la lògica d’aquest sistema. En aquest camí fora bo recuperar els valors republicans.
En aquest sentit la ciència, l’educació i la cultura haurien de ser temes centrals en les propostes polítiques de qualsevol escomesa electoral, també les municipals.
Mantenir el poder pel poder, avui, només significa mantenir una situació social agònica que perjudica especialmente als nostres joves i compromet el futur de tothom.

Article sencer

LA PRIMAVERA VERDA LA TAQUEN DE VERMELL

15 de gener, fuig Ben Alí, de Tuníssia; 12 de febrer, fuig Mubarak d’Egipte; a data d’avui, Gadafi ha perdut tota credibilitat a Líbia… i continua incipient a Síria, Jordània, Algèria, Marroc, Qatar, Aràbia Saudí, Iemen… De la mateixa manera que va començar a l’Iran quan les darreres eleccions i va ser brutalment reprimida.
És la primavera verda que, fonamentalment, joves, classes urbanes i dones estan protagonitzant; aixecaments populars per les llibertats i la democràcia. Una primavera que vol arraconar al traster dels estris vells els règims autocràtics i teocràtics.
Una primavera que Occident veu amb ulls incrèduls i que els antics tirans han tacat de vermell per la sang de tants i tants manifestants caiguts al carrer per les armes assassines.
Una primavera que posa potes amunt la geoestratègia política de les grans potències, que obliga a repensar el mon. Doncs els països on començà eren els nostres “aliats”.
Uns aixecaments on veiem, estorats, que no arriben de la mà dels moviments islàmics, com ens han fet creure i generat la nostra por. Però si que alimentats per les xarxes socials de les tecnologies de la información i comunicación, que permet un poder difós.
I des d’aquí, des de Barcelona, seu de la Unió pel Mediterrani des de finals del 2008, hem estat incapaços de tenir el menor senyal de solidaritat amb aquests pobles. O la Unió Europea, que ha estat absent com una autista.
Només observant acollonits si pujarà molt el preu del petroli, que posi en qüestió el nostre nivel de vida o de consum. O la por a les onades migratòries d’aquests països cap el vell continent.
Sento vergonya del nostre comportament col•lectiu, especialmente del conjunt dels nostres governants. Si be es cert que els estats no tenen sentiments, només interessos, no passa el mateix amb la ciutadania. Per què la sang vessada esquitxa també la gent que estimem la llibertat i les primaveres.

Article sencer

PER MANTENIR UN MUSEU D’HISTÒRIA LOCAL EN CONDICIONS

Amb l’excusa de la constricció econòmica en les finances de l’ajuntament, les directrius en política cultural (si es pot parlar realment d’existència de polítiques culturals) son el desmantellament de la primera planta del museu d’història de la ciutat, restant només la planta baixa, amb la instal•lació del vídeo i el planell en la entrada.

Aquesta és la culminació d’un procés on s’ha anat buidant de contingut i de recursos econòmics, des de fa alguns anys, les activitats en matèria d’història local.

Amb l’excusa, certa, de que no es pot mantenir una ciutat amb 3 museus (juntament amb l’anomenat Museu d’Art de Cerdanyola, de Can Domenech, i el Museu dels Ibers, de Ca n’Oliver), la regidoria optà per tancar Ca n’Ortadó. L’alcaldessa, però, opta finalment per no tancar, malgrat el seu desarborament, i esperar temps millors amb noves definicions.

Això amaga algunes voluntats, que vull deixar paleses. Abans no hi havia museus, sinó la concepció del museu al territori, amb la museïtzació de molts indrets de la ciutat, i ca n’Ortadó jugava el pa de paller d’aquest sistema. El Museu dels Ibers no tenia que ser, doncs, tal museu sinó un centre d’interpretació del mon iber a partir de les restes arqueològiques presents a la ciutat. En canvi el MAC, amb la recuperació lògica de Can Domenech i els seus vitralls, si ha estat una proposta de nous rics que suposava una prioritat molt discutible per aquesta ciutat, en detriment d’equipaments culturals a Cerdanyola segurament més prioritaris i lligats a la vida ciutadana i de les seves entitats, com un centre de cultura contemporània.

Trobo inadmissible que en una ciutat que pot presumir de tenir una història i un passat que ens porta des del neolític, passant pels ibers, fins al Sincrotró, restem només amb els ibers i les anècdotes modernistes d’uns estiuejants il•lustres, en un període temporal molt concret.

Més important em sembla, per la identitat i el reforçament del sentit de pertinença de Cerdanyola, explicar el nostre origen pagès i industrial.

Lamentablement, ja es va decidir, des d’aquesta política cultural, anul•lar el premi de beques d’investigació Jaume Mimó, amb col•laboració amb la UAB, que van reportar publicacions importants per a conèixer aspectes poc estudiats i divulgats del nostre passat recent com fou la guerra civil, i altres. Beques que haguessin permès conèixer més en profunditat aspectes cabdals en la configuració sociocultural i socioeconòmica de Cerdanyola com la instal•lació i impacte de les fabriques Uralita o Aiscondel, per exemple, o les migracions interiors del segle XX. Amb el que implica de comptar amb la col•laboració del Departament d’Història de la UAB. Em sembla més important per a la ciutadania de Cerdanyola saber qui foren els Fatjó, Mimó o Sánchez que d’altres aspectes més anecdòtics per a la ciutat, tot i el seu interès específic.

Finalment, amb la ocupació dels espais buits per a posar les oficines del Servei Local de Català, crec que és confon el que son les polítiques lingüístiques amb les politiques culturals, malgrat els seus punts de connexió. Confusió, interessada, molt pròpia de determinades visions polítiques.

Quan cada cop és mes obvi que per a l’actual societat del coneixement la cultura i la ciència són elements molt importants, que juguen un aspecte clau en el desenvolupament de l’economia, pensar en elles com elements de segon ordre no pot ser altre cosa que una mostra d’ignorància o una voluntat de suïcida.

Per tot l’anterior, demano que es mantingui una política cultural de patrimoni en la història local, amb el seu centre d’interpretació. Que escenifiqui a través dels materials propis de l’època, un imaginari clar de qui som i d’on venim.

Cerdanyola, fins no fa gaire, érem un model cultural de protecció del patrimoni i d’interpretació històrica de referència dins el mon local. Fa uns anys començarem a perdre el nord. Avui patim les conseqüències finals.

No puc restar mut davant aquest atemptat cultural.

Disculpeu, però... algú ho havia de dir.

Article sencer