ES CLOU EL CICLE DE VINYES DE SAVALL

Isidre Grau ha presentat a Cerdanyola la seva darrera novel·la El punt blanc de l’horitzó.

Aquest text, junt amb els seus quatre llibres anteriors (Els colors de l’aigua, La nit vermella, El balancí negre i Groc d’Índia), crea i recrea la saga de Can Benavent al llarg de 70 anys, des dels anys 30 fins a principis d’aquest segle, ubicada a Vinyes de Savall.

Vinyes de Savall, nom imaginari que s’inspira en Cerdanyola del Vallès, crea un mon mític i imaginari, al voltant de les relacions entre un matrimoni i els cinc fills (quatre noies i un noi), que es sobreposa a la realitat concreta de la ciutat.

Llibres escrits amb un vigor literari molt per sobre de la mitjana de la literatura actual, estan realitzats amb un llenguatge dens, complex, molt treballat i pensat, que no resulta precisament una lectura fàcil. Cal d’una certa complicitat per part del lector, que va quedant enganxat tant pel decurs de les històries com per les reflexions i l’aroma poètic que l’envolta.

Aconsegueix crear un mon propi, incloent-hi la majoria de preocupacions que han estat en la agenda de les reflexions d’aquest període. En aquesta darrera novel·la, l’idea d’Europa al voltant de la guerra dels Balcans, per exemple.

Són llibres que poden ser llegits de forma aïllada i separada. Però que llegits tots plegats donen una consistència en aquest univers mític que el fa comparable a les fites més rellevants de la novel·lística escrita des del segle XIX. Amb una concepció, textura i llenguatge que, sense perdre cànons de classicitat, són absolutament contemporanis.

En la presentació, Vicens Villatoro recordava que les ciutats que estan en ment de tothom, ho son per si mateixes; però també pel necessari valor afegit de ser escenaris mítics. Quin dubte hi ha que Alexandria avui pot ser tant coneguda per la seva Biblioteca o pel seu Far, com pel Quartet, quatre novel·les que en Lawrence Durrell va escriure sobre aquest indret de creuament de cultures. O potser Barcelona no es coneguda també per les novel·les de Cervantes, Mendoza, Marsé, Vázquez Motalbán, González Ledesma o Orwell, Genet i Mandiargues?.

Realitat i mite, ciutat viscuda i ciutat imaginada, relleus i somnis... tot fa culturalment ciutat.

Amb un treball admirable al llarg de 20 anys que fa dels Benavent paisatge humà nostrat, Cerdanyola entra a la primera divisió de les ciutats escenari de relat.

No som pocs els que creiem que la intensitat i la qualitat d’aquesta nissaga en cinc novel·les l’acredita com un autor literari de primer ordre. Fins al punt que tampoc som pocs els que pensem que la nova gran biblioteca que cal fer a Cerdanyola ha de dur el seu nom.

Article sencer

ÉS L’HORA DE L’HONORABLE PRESIDENT MONTILLA

Ja han passat les eleccions, amb els resultats per a tots sabuts: alta abstenció, baixada general respecte comicis anteriors de gairebé tots els partits, aparició d’una nova força política parlamentaria, augment en escons dels companys d’Iniciativa, CiU lluny del llindar dels 50 diputats que s’havien fixat.

Resultat: reedició del tripartit en forma d'Entesa Nacional de Progrés .

Un cop escrutats tots els vots, a qui em demanava l’opinió li deia el mateix: Ara és l’hora de Montilla.

Que volia dir amb això? Que entre moltes altres coses, a Montilla se’l va triar sobretot per a candidat pel seu lideratge i per la seva capacitat negociadora i de gestió.

Com deien alguns, Montilla com a líder en campanya potser no era la alegria de la huerta, però si tenia i té totes les capacitats per a ser President de Catalunya.

Als fets em remeteixo, no ha trigat ni 24 hores en tenir lligat un govern tripartit, que pel que han manifestat públicament els dirigents dels tres partits, han après de l‘experiència passada, i a més han generat mecanismes procedimentals per a no caure en noves equivocacions.

Per que no ho dubtem, els conservadors d’aquí i d’allà no els hi donaran ni un minut de treva. Els tindran a sobre, dient de tot i pressionant per tot.

L’únic que s’hauran d’empassar es la de seguir dient que el PSC es un partit sucursalista de Madrid. Ja comencem a escoltar els arguments contraris: vaja favor que se l’hi ha fet a Zapatero...

I es que, que poc coneixien a Montilla.

Ara es l’hora de fer feina. És la teva hora, President.

Article sencer