30.4.07

EL DARRER PLE, CULMINACIÓ DEL QUE HA ESTAT AQUEST MANDAT


El darrer Ple va ser la mostra més evident del desgovern i la descomposició d’aquest govern municipal.

Tot anava raonablement normal, amb concessions diverses, com la d’aprovar en el darrer ple un servei com el de mediació, cosa que no tocava.

Però la traca va començar amb el punt demanant l’aprovació de la Fundació de Cultura. El PAS denuncià el caràcter electoralista de presentar aquest punt en el darrer Ple, entre d’altres arguments. El PP ens va sotmetre a una tirallonga pesada de repàs dels Estatuts de la Fundació. Resultat: no hi donarien suport. El PSC seguíem mantenint que cal una Fundació que canalitzi les aportacions del mon privat per les activitats ciutadanes, i acabi amb la cua d’entitats demanant suport, com venien reclamant les empreses. Però una, i no vint-i-una. Primer van fer la Fundació de l’Esport, ara proposaven la Fundació de Cultura; desprès, lògicament, vindrien les de Promoció Social com la de Solidaritat i Cooperació Internacional, almenys. I aquesta ciutat no te tanta diversitat empresarial com per fer tantes fundacions, Ni per mantenir tanta despesa d’estructura fixa que suposaria l’existència de tantes fundacions. Per això, els socialistes sempre hem defensat Una Fundació, la Ciutat de Cerdanyola, que contingui en el seu sí diverses seccions, com les anteriors.

Per tant, demanàrem que es deixés el punt sobre la taula o votaríem en contra.

ERC es va sumar en aquesta proposta.

El portaveu del PP va oferir els seus dos vots al govern –faltava el regidor Jesús- a canvi d’una minúcia en els estatuts. La qual cosa va acceptar l’Alcalde implícitament primer i explícitament desprès a demanda del portaveu popular.

Es produí la votació i hagué un empat: ICV, CiU i PP, enfront PSC, ERC, PAS i Grup mixt. Amb el vot de qualitat del president, guanyaven. Però, aleshores, el regidor Haro, de ICV, manifestà que ell no havia votat res. Quan va comprendre que això no podia ser, decidí que es tornés a fer la votació, per ser invalida al no haver-se manifestat en cap opció, i en el moment de la votació va aixecar-se i sortir de la sala, restant la votació amb 23 vots. En Haro, home d’esquerres, imagino que no va poder suportar aquesta aliança; i del Aguila, imagino que va pensar que la revenja es un plat que es serveix fred, i li va tornar a CiU part del que ha viscut.

La coalició conservadora CiU-PP amb ICV va sortir perdedora. No faré demagògia al respecte, però si ressaltar que no ha estat la primera vegada d’aquestes coalicions. Alguns inclús ho justificaven, fent de la necessitat virtut, amb l’argument de l’hàbil que es l’Alcalde negociant.

El darrer punt ja va significar la traca final, sobre el tema dels bucs d’assaig musical i la política de joventut. Amb un Alcalde que ja va perdre definitivament els nervis i els papers.

Desprès del ple extraordinari anterior, on CiU va deixar literalment amb el cul a l’aire a l’Alcalde i a l’equip de govern, malbaratant tota la llegenda urbana del bon i lleials governants que han estat durant tot el mandat, amb aquest darrer Ple s’evidencia que s’ha acabat una fase política a Cerdanyola.


Article sencer

CAL UNA DRETA DEMOCRÀTICA


Desprès de les multituts de bestieses que hem escoltat al PP des de la seva perdua del govern (España se rompe, PSOE al servicio de ETA, ETA instigadora de los atentados del 11.M...) es tranquilitzador observar com dins les seves pròpies files hi ha gent conservadora però intel·ligent que pensa que cal unes altres polítiques democràtiques d'oposició, i inclús de govern quan toqui. Malhauradament, aquestes veus crítiques, quan ho fan de forma tant oberta com el diputat Calomarde, acaben expulsats. S'ho perd el PP però, sobretot, ens ho perdem els aspanyols.
Reprodueixo, per la seva importància una carta oberta que va escriure aquest diputat a Pilar Manjón. Penso que es un dels documents polítics més importants publicats en els darrers mesos:

Carta abierta del diputado Calomarde a Pilar Manjón
Como ex diputado del PP, le pido perdón y pongo mi escaño a su disposición
Distinguida señora Manjón: Me dirijo a usted desde estas páginas digitales para decirle lo siguiente; goza usted de mi estima y consideración, y, si me lo permite, de mi afecto. Me explicaré. Como diputado, en ese momento en el Grupo Parlamentario Popular, yo asistí a su comparecencia en la Comisión Parlamentaria sobre los atentados del 11-M. Todavía hoy resuenan en mis oídos sus palabras, pero, sobre todo, una pregunta concreta que usted lanzó desde el fondo mismo de su intervención con agudeza y sentido dramático profundos: "¿De qué se reían ustedes señorías?” Y yo, Sra. Manjón, quiero recordar hoy aquí que las risas, en ocasiones estridentes, de esas señorías provenían fundamentalmente del portavoz de mi ex Grupo Parlamentario y de su portavoz adjunto en aquella comisión.
También algunos que otros aspavientos de difícil adjetivación, cercanos al circo, en aquella comisión, en la que, por cierto, usted declaró casi in extremis como presidenta de la Asociación de Víctimas del 11-M, porque, soy consciente de ello, mi entonces Grupo Parlamentario, o sea el Partido Popular, trató por todos los medios de impedir su comparencia en la Comisión. Señora Manjón, yo he venido siguiendo su actitud, y la de la Asociación que usted dignamente preside durante todo este tiempo. Me dirigí a usted por carta a la Asociación, que ignoró si recibió, tras su comparencia para decirle que contaba usted con toda mi simpatía, todo mi apoyo moral, y, sobre todo, todos mis ánimos y condolencias si podían servirle a usted personalmente para algo.

Y hoy hago pública mi opinión sobre lo que ha sucedido en la sociedad española, y muy especialmente, quiero referirme al comportamiento del Partido Popular (donde yo he militado, y por el que he sido diputado al Congreso hasta hace escasasfechas) en lo referido al atentado del 11-M, los meses que siguieron al mismo, la postura con respecto a su Asociación y lo que ya sabemos, por fortuna, en lo que llevamos visto del Juicio sobre los atentados. Sra. Manjón, el Gobierno del PP no tuvo en cuenta, según hoy sabemos, los propios datos suministrados por la Policía al ex ministro del Interior la misma tarde de los atentados. El Gobierno del Partido Popular vinculó de forma indebida esa masacre con la autoría de la misma por la banda terrorista ETA. Ello no sería nada especialmente dramático, si posteriormente a lo que hoy ya conocemos por las declaraciones en el Juicio de la propia Policía, hubiese habido una reacción veraz y contundente, honrada y pública, del entonces ministro del Interior y del Gobierno en general. No la hubo.

Y lo que es peor, durante tres años, se ha intentado sobrevivir políticamente gracias a esa falsedad aireada, hinchada virtualmente y enarbolada por determinados medios de comunicación, al servicio de todo tipo de intereses, menos el de la búsqueda honesta de la verdad de lo sucedido en los más dramáticos acontecimientos terroristas de la historia española. Se ha promovido una sorprendente teoría de una supuesta conspiración , casi judeo-masónica, por la cual se ha llegado a insinuar, cuando no a expresar casi literalmente, que el Partido Socialista y algún que otro partido extremista habrían coadyuvado a la colocación, incluso, de los explosivos. Sí, se ha dicho de todo, en detrimento de la decencia, de la verdad y del innegable derecho democrático de todos los españoles, y muy especialmente, de ustedes las víctimas de la masacre, a saber la verdad sobre la autoría, sobre los hechos y sobre sus consecuencias.

Señora Manjón, tras la truculencia acometida por el señor De Mera en su declaración ante el juez, los españoles, entre los que me encuentro como diputado, hemos sentido una profunda y desagradable sorpresa final que ha aumentado, al menos en mi caso, mi sentido de la dignidad y, con él, el propio de la indignación: mi ex partido, el Partido Popular, no ha tenido escrúpulo alguno, insisto, tras la declaración de De Mera, en ampararle, elogiarle, y ha seguido alentado una especulación de carácter supuestamente conspirativo cuyo único propósito era ocultar la mentira inicial sobre la autoría del 11-M con otras mentiras sucesivas.

No sólo ello: se ha llegado a decir que se busquen, a ver si se encuentran en las hemerotecas, declaraciones de altos líderes del PP sobre la relación de ETA y el 11-M, insinuando que no se podrían hallar. Se ha faltado a la verdad, Señora Manjón, se ha traicionado al pueblo español, se ha intentado ocultar información o, al menos, eso parece, al Tribunal, y se ha jugado políticamente con las víctimas desde una posición incalificable. Se ha separado a las víctimas del terrorismo en España catalogándolas en "decentes e indecentes". Se ha separado la convivencia y la concordia cívica entre las propias víctimas; se ha tachado a su Asociación con todo tipo de adjetivos. Usted ha recibido todo tipo de amenazas, insultos, vídeos escalofriantes que, a buen seguro, han profundizado más si cabe su enorme dolor como persona, como madre que ha perdido un hijo en un brutal atentado, y han menospreciado su dignidad personal como ciudadana libre de un país libre y de una democracia libre.

Yo, si usted me lo permite Sra Manjón, quiero como diputado del Congreso, hasta esta semana perteneciente al Partido Popular y en tanto que he sido miembro del mismo, pedirle perdón. Perdón por tanta mentira, perdón por tanta falta de dignidad y altura personales y políticas, perdón por el menosprecio al que se ha sido usted sometida por personas y medios próximos al Partido Popular que mejor deberían reflexionar y saber, al menos, callar con dignidad en los próximos tiempos; perdón por las amenazas recibidas; perdón por los escalofriantes vídeos de los que hemos tenido noticia; disculpas por todas las imputaciones falsas y repugnantes contra su honor personal, el de su familia y el de la Asociación de Víctimas que usted dignamente preside.

Por todo ello, y desde mi solidaridad con usted, con su Asociación, y como ciudadano que ve, sin alegría, pero con esperanza, como en el Juicio sobre el mayor atentado sufrido por los españoles, poco a poco, la verdad comienza a hacerse pública, y su reguero va alcanzando a la falsedad, las triquiñuelas, el engaño sistemático, la utilización partidista y vergonzante del amarillismo y la iniquidad democráticas y cívicas, le tiendo a usted la mano, Sra. Manjón, si usted me la acepta, con afecto, sentido de la dignidad, amor por la libertad, y con toda mi solidaridad para usted y para con todas las víctimas del horroroso atentado del 11-M.

Quiero decirle que puede usted contar conmigo desde mi nuevo escaño en el Congreso. Puede usted contar con mi modesto lugar, pero con mi total compañía como ciudadano, que espera, como espera usted y todas las víctimas del 11-M, que se conozca toda la verdad, que se asuma por el conjunto de la sociedad española, que nunca más en nuestro país pueda volver a suceder una tragedia de estas características y que cese, de una vez, por todas, el ruido interesado de los funambulistas de la mentira política, social, cívica, democrática y humana. Con mi consideración y respeto hacia usted.

Joaquín Calomarde (Diputado al Congreso por Valencia)

23.4.07


Article sencer

4.4.07

LA CANDIDATURA SOCIALISTA

Quan surti aquest article al TotCerdanyola faltaran 45 díes per a les properes eleccions municipals. Ja són aquí. Ja les tenim a sobre.

Gairebé tots els partits i coalicions electorals ja han presentat els seus candidats, es comencen a fer públiques les seves llistes i els programes electorals comencen a aflorar lleugerament.

El projecte socialista es qui va per davant en aquesta cursa, marcant l’agenda política.

Encara no es moment d’entrar en comparacions, doncs falta aflorir informació per a poder comparar i tenir una opinió més contrastada.

Les notes sortides fins ara, tipus articles del Srs. Riba i Escoda, es per a consum intern de la seva clientela. Les generalitats son tantes que, si canvien el nom de la seva candidata pel de la seva preferència, i suprimeixen algún mínim paràgraf d’al•lusió personal, veuran que be els hi queda.

En canvi trobo d’interés fer alguna reflexió sobre el projecte socialista, no només pel que desperta en si mateix (renovació, innovació....) com per en quin context s’ha produït.

El primer a recordar es que les darreres eleccions no les va guanyar ningú sinó que les van perdre els socialistes per factors diversos, dels quals no era el menor una forta voluntat popular de canvi.

Ara ja tenim les cares, l’equip que entrara en joc el proper 27 de maig. Ara es quan s’haurà de passar el primer test, en una ciutat de majoria de votants socialistes, si es considera que la confiança perduda està essent recuperada.

Es quan es demostrarà si el PSC local, comarcal i nacional ha tret totes les lliçons corresponents a la davallada electoral del 2003, i ha actuat en conseqüència.

Es quan els ciutadans jutgen que això ha estat així i comencen a pensar, en termes d’intenció de vot decidit, si retornen el vot que varen abstenir o derivar a d’altres opcions.

Donat que es fa dificil, que no impossible, pensar en majories absolutes, si també la resta de grups polítics donen credibilitat al projecte socialista i no es neguen a ser possibles socis de govern, com en les darreres eleccions.

Es obvi que al final manaran els números dels resultats, però el que es clar es que poden ser més determinants aquests números segons que farà aquesta franja d’electors que el que farà la resta de formacions en la seva mobilitació. I això que avui tenim més incerteses amb la possibilitat de tres contrincants més: Ciudadanos, una nova llista verda i una específica bellaterrenca.

Al candidat socialista ja el coneixen. Afirmo que possiblement sigui el millor candidat que ha tingut aquesta ciutat, des de la recuperació de la democràcia, en quealsevol de les sigles presentades. Em sembla tan obvi que no perdré ni un mot més en demostrar-ho.

La llsita és el lògic resultat de la confluència de dues dinàmiques. Un partit que pensa que es seva la responsabilitat de concòrrer-hi. I d’un candidat que pensa que cal un equip capaç d’entomar el programa en que es presentarà i amb el qual tingui feeling i es trobi còmode incorporant gent de la seva confiança, independent, i que doni major representativitat ciutadana.

El resultat es la llista presentada. Aquesta és la meva llista.

Que volen que els hi digui? He estat, sóc i seré una persona identificada amb els valors de les llibertats, la justícia, la solidaritat i el federalisme, l’ideari del socialisme català. La encarnació d’aquests valors en les persones d’aquesta llista no hi tinc res a dir, ans al contrari.

Es clar que tot es millorable, com reconeixia el mateix candidat en la seva presentació. Però el resultat es que es una molt bona llista.

Es natural que tothom pot fantasejar en millorar aquest punt per aquí i en aquell punt per allà. Per exemple, i com a criteri fonamentalment ètic i estètic, de major respecte a la recentment aprovada llei de paritat, jo haguès preferit una dona en el segon lloc.

Com han pogut comprovar jo no continuo.

Un comentari personal al respecte. Em varen convidar a participar-hi i vaig declinar repetir. Les raons són que porto dos mandats, 8 anys, fent doble jornada i considero que es temps suficient, sobretot per respecte a la meva família. També considero que es important la renovació i que es una de les coses que la gent més demanava. Els polítics hem de saber que tenim data de caducitat. Dos o tres mandats son suficients per gaudir de l’honorabilitat d’aquest càrrec de representació popular.

Tot el meu suport, doncs, a Antonio Cárdenas, candidat del projecte socialista a Cerdanyola, al seu equip i al seu programa. La feina està gairebé feta i a la vista.

Ara son l’electorat qui haurà de decidir si els varem escoltar, si hem fet la feina, i si aquesta ha estat suficient.


Article sencer