FEM NOSTRE EL MILLOR ESTATUT PER CATALUNYA

El proper 18 de juny la ciutadania catalana està cridada a les urnes per a votar sobre el millor Estatut de la seva història.

Un Estatut que es fruit d’un pacte, d’un acord. Catalunya va fer una proposta, es debatí a les Corts espanyoles, s’arribà a un acord entre Catalunya i Espanya i es converteix en una llei orgànica. I ara la ciutadania de Catalunya hem de ratificar aquest acord.

L’Estatut que vàrem aprovar al 79, tot just de sortir de un període de dictadura i d’abolició de les llibertat i de la democràcia, fou l’Estatut que va posar dempeus tota la arquitectura institucional de la nova Catalunya.

L’Estatut que hem d’aprovar el 2006 és l’Estatut de les competències, dels continguts. Serà l’autonomia més aprofundida que mai Catalunya ha tingut en els darrers segles, amb un gruix de competències tan gran. I això des d’una concepció clarament federalista, de voluntat d’encaix dins l’Espanya plural.

Si bé aquesta es una proposta, la del nou Estatut, que des de l’any 95 el PSC, i només el PSC, ha mantingut com a una proposta electoral, no es fins l’arribada de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat que va prendre forma i concreció.

Diguem-ho clar, l’Estatut ha estat possible per la profunda convicció i tossuderia de Maragall en tenir clar dues qüestions: per què ara era el millor moment polític, amb en Zapatero al front del govern espanyol, i per que una proposta d’aquesta naturalesa només es podia tirar endavant amb un govern catalanista i de progrés.

Només governant l’esquerra a Catalunya i a Espanya ha estat possible endegar aquest procés.

Amb aquestes conviccions Maragall ha hagut de torejar contra una dreta reaccionaria que no només basava les seves mentides en negar aquest aprofundiment democràtic, sinó que a més ho feia com a motiu de desgast del govern d’Espanya. També dins el tripartit català s’han comès moltes equivocacions i ximpleries, fruit molt de casos per una inexperiència de govern que de vegades ratllava el patetisme. Oblidant dos aspectes fonamentals de la política: que aquesta és l’art del possible i que la política sempre és debat, negociació i pacte.

Fins el dia 17 ens trobarem, doncs, amb dos fronts. Un que propicia el sí conformat per les opcions de centre-dreta i esquerra de Catalunya, conformat per la majoria de la ciutadania i dels seus representants polítics, que entén les bondats del nou Estatut per aquest període històric a venir. Un front pel no, liderat per les forces més reaccionaries i conservadores del país i d’Espanya, amb companyies de concepcions més radicals i extraparlamentàries, dels neollerrouxistes de Ciutadans per Catalunya i de la militància (que no pas del seu electorat) d’ERC.

El 18 de juny les catalanes i els catalans tindrem l’oportunitat d’aprovar un text legal que permetrà que Catalunya disposi del major autogovern que haurà tingut mai en la història dels darrers segles.