TAULES PETITORIES

No se si amb l’edat estic fent un procés de regressió infantil o si es que alguna força política practíca formes infantilistes que, en conseqüència, ens volen infantilitzar a tots plegats. La consulta ciutadana que esta desplegant el Partit Popular em recorda aquelles col·lectes del Domund on a canvi, almenys, et donaven una bandereta. Tinc curiositat per saber si, també avui, als que signin el referèndum del PP els hi donaran una bandereta espanyola.

Aquestes formes infantilistes, però, no son innòcues.


Amb la seva voluntat reiterada de segar l’herba sota els peus de Rodríguez Zapatero han cregut que la estratègia antiEstatut català, i per extensió anticatalana, es la formula actualitzada del “Váyase señor González” que ja empraren en altres moments.

Aquesta política hi ha que denunciar-la, i a més per varies raons.

Una per voler mantenir i accentuar la confrontació dura i barroera que comporta una divisió entre la societat espanyola, amb el perill de tornar a les dos espanyes.

Altre per plantejar una pregunta capciosa (possiblement totes les preguntes de qualsevol referèndum, si no estan extraordinàriament clares i simples en la seva formulació, ho son) que indueix a pensar en la bestiesa de que fora del nacionalisme uniformista espanyol podem deixar de ser iguals en drets i obligacions o deixar de tenir accés a les prestacions públiques.

Finalment per que impulsar de qualsevol manera aquestes consultes s’impulsa un model de democràcia plebiscitaria que cerca la confrontació amb la legalitat i li treu la legitimitat als orgues democràtics (Parlament, Congrés i Senat) per a debatre amb les formes i mètodes parlamentaris la seva tramitació legislativa.

Democràcia plebiscitaria que sempre conté una deriva autoritària realment perillosa. El Partit Popular el que de debò ha de fer, si realment son tant constitucionalistes i democràtics, es esperar el seu torn en les properes eleccions generals i organitzar-se per a guanyar-les. Lamentablement, aquestes polítiques i comportaments els aïlla de la resta de forces parlamentaries, radicalitza el seu missatge conservador a posicions molt ultradretanes, que a molts ens recorden alguns postulats falangistes, i els allunya de les capes mitges. Tindran molt cru no tant sols el guanyar quan arribi el moment sinó també el créixer o inclús el mantenir-se si es que no s’acaba trencant abans.

Per què no dubto que en el seu sí també hi han sectors que viuen críticament aquesta política actual i estarien més còmodes, per dir alguna cosa, en la política que va fer el primer govern Aznar.

España necessita un partit conservador fort i democràtic, com en qualsevol país europeu de democràcia consolidada, que garanteixi una bona alternança. L’actual Partit Popular cada dia es mes lluny de ser aquesta força.