L'IMMIGRACIÓ, UNA AMENAÇA O UNA OPORTUNITAT?

De cada deu persones que viuen a Catalunya, una és d’origen estranger. Aquest es el resultat de les dades del padró municipal a l’1 de gener de 2005 que feia públic l’Instituto nacional de Estadística (INE).

Sobre gairebé set milions de residents a Catalunya, un 11,4% son estrangers; es a dir, gairebé vuit-cents mil persones. Es el lloc de l’Estat on aquesta població ha crescut més, com també és el lloc on la xifra es la més alta de tota Espanya.


Caldria fer, però, algunes matisacions. En primer lloc, no confondre aquesta dada amb la imatge d’una persona emigrant extracomunitaria que cerca un treball. Hi ha una presència significativa de ciutadans de la Unió Europea, dels quals l’origen que ha crescut de forma més significativa son els italians. El segment de jubilats, que venen a cercar el sol i el bon temps, es considerable (lluny, això sí, de poblacions del llevant com Alacant, on en algun cas arriben a ser més del 70%), com també ho es el nucli d’estudiants o professionals residents, que a Cerdanyola queda ben palès com a exemple.

Altres dades significatives son que, per nacionalitats, els grups que han crescut més a Catalunya son la població xinesa, marroquina, romanesa i paquistaní. Com que les dones son més nombroses que els homes en la majoria d’immigració llatinoamericana: dominicanes, bolivianes, colombianes, equatorianes i peruanes.

Sobre aquest fet migratori ja ningú discuteix que té un caràcter estructural; es a dir, que no es flor d’un dia. Els darrers cinc anys ha estat un fenomen demogràfic similar a la generació dels baby-boom o de les migracions internes dels anys 60.

Es un problema o un benefici per a nosaltres, la població autòctona?

Aquesta pregunta, que sempre amaga un interès egoista al darrera, no es pot contestar en una sola direcció. Es evident que ha hagut dos conseqüències clarament benèfiques per a la nostra societat: el rejovenir la nostra comunitat –amb el que significa pel mon escolar-, que amb taxes de fecunditat molt baixes anava cap a un envelliment acusat, i la provisió de fons en la seguretat social, amb l’ingrés de gairebé un milió de nous cotitzants, que permetrà mantenir les nostres pensions per molts anys. O treballadors amb sous baixos per a sectors de la economia important.

També acompanya a aquest fenomen l’aparició de noves màfies –moltes d’elles ja estaven molt ben afincades en punts de la península com, per exemple, la costa marbellí o Ampuriabrava- o formes de socialització identitaria de joves tipus Latin Kings o bandes similars.

En definitiva, un debat tot plegat força hipòcrita. És cert que cal un control de fluxos migratoris en origen; es a dir, que la gent arribés ja amb precontractes de treball i situacions administrativament regulars (com varen fer els nostres emigrants cap a Europa en les dècades del 50/60/70 en la majoria dels casos). El que no deixa cap dubte es que mentre hi hagi demanda, o sigui treball per aquests col·lectius, aquests aniran arribant sigui de la forma que sigui.

Només establint polítiques de precontractació en origen, amb consolats i oficines preparades, i un bon control i inspecció d’empreses amb fortes penalitzacions si fan infraccions, al temps que una lluita clara contra els mediadors del trànsit i contractació il·legals podrà reconduir i temperar aquesta situació. Al temps que hem d’aprendre a conviure tots plegats, com ja em fet en d’altres situacions. Recordem que malgrat esperem treballadors ens arriben persones, amb tot el que significa.