NOU ANY, WEBLOG NOU

Aquest nou any no es només el de la planificació de sempre en aquestes dates, on queden llistats els propòsits que, a grans trets, es mantindran fins a la fi de l’any entrant. No es nomès, un cop més i espero que definitivament, el de l’any que deixaré de fumar. Aquest any prenc el compromís d’obrir i mantenir aquesta weblog amb la intenció i l’objectiu de compartir dubtes, neguits, certeses i perplexitats. Com també el de compartir troballes en matèria cultural que facin, si més no, més suportable o agradable el nostre trànsit vital.


També amb la convicció del poder de la paraula. Si bé es cert que som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules, i més si son escrites, no ho és menys que el fet d’articular-les i expressar-les, de pensar-les en definitiva, comporta en el terreny personal una posició proactiva que obliga, si més no, a racionalitzar les inèrcies i intentar mantenir un mínim de coherència sostinguda.

Deia Carlos Monsivais: “O yo no entiendo lo que está pasando o ya pasó lo que yo estaba entendiendo”. L’exercici de fer i mantenir dins aquest diari jo el vull viure amb un esperit permanent de curiositat, d’interrogar el meu entorn al temps que interrogar-me jo mateix. Permeten altres veus en aquestes interrogacions.

Un cèlebre pensador social –que crec no tornarà gaire a ser d’actualitat desprès d’una llarga travessa del desert de desmitificació- deia que si no fas el que penses acabes pensant el que fas.

Es cert que visquem en una societat benestant, reconeixent que hi ha moltes persones per sota del llindar del que hem vingut a definir com a pobresa, i que avui visc molt millor que no pas a la meva infància o joventut. Per tant, es fàcil caure en una certa autocomplaença que ens porti lliscant –fins i tot sense adonar-nos- al conformisme o a posicions intel·ligentment conservadores. O al sacrifici de la curiositat permanent, instal·lats en la pitjor de les nostàlgies, signe d’un cert conservadorisme senil, del tipus cualquier tiempo pasado fué mejor.

Perquè l’actual escenari social es tant complexa com excitant.

El canvi de model social al que assistim, de la societat industrial a la societat del coneixement, comporta efectes que sovint ni ens adonem de molts d’ells o be patim la dificultat en adaptar-nos-hi.

Una societat industrial esgotada bàsicament per dues raons. Tecnològicament, la substitució del treball rutinari per la mecanització comporta que l’esforç humà està mes basat en la creativitat i la innovació com formes actuals d’aconseguir nou valor afegit. També la convicció de que aquest sistema no té un desenvolupament infinit, reconeix per tant la limitació dels recursos i les matèries primeres. Raons que fan d’ineludible actualitat el pensament ecològic i les visions mediambientalistes de sostenibilitat.

La forma de subsistència de la majoria, basada en el salari, i per tant referit a les empreses també ha variat força. Les empreses han canviat la seva morfologia, contextualitzades per la globalització o l’impacte de les actuals tecnologies, fins a la seva pròpia naturalesa que han modificat força les formes de propietat o de gestió.

Assistim a la incorporació cada cop més generalitzada de tothom cap el mercat i el treball, com a productors, consumidors o simplement mercaderies, amb els canvis de rols tradicionals de les dones, el conflicte entre temps laboral i personal o la modificació de les formes familiars entre altres efectes. Amb un factor especialment rellevant: com el de ser la primera vegada, en generacions, que els més joves no milloren les seves condicions de vida respecte les que visquem nosaltres, els seus antecessors. Terrible!.

Aquests moviments de capitals i de mercaderies finalment també ha comportat el moviment de població. Migracions massives on les persones també esdevenen una mercaderia més: força de treball però també nou esclavatge, tracte de blanques i xarxes de prostitucions, tràfic d’orgues humans, tràfic de portadors de drogues...

Ecologia, migracions... i establiment de les democràcies.

La major part de les guerres actuals, tant les més obertes i publicitades com les anomenades de baixa intensitat, acostumen a tenir dos orígens diferents, encara que en molts casos i són presents tots dos alhora: la lluita per l’apropiació d’un recurs bàsic o l’establiment (o la seva versió contrària, l’intent de derrocament) de la governabilitat democràtica.

Així com en la base del complexissim conflicte de l’Orient Mitjà està el control pels recursos hídrics del riu Jordà, també hi es l’existència o no de governs democràtics en el conjunt d’aquells països. Alguns d’ells inspirats o enfrontats a concepcions musulmanes fonamentalistes, de caràcter comunitarista, i que no es pot confondre en absolut amb el conjunt de la població musulmana.

A Espanya, la situació no és menys interessant.

Actua el govern, amb una oposició orientada cap a posicions radicalment reaccionaries, davant uns reptes apassionants: avançar cap a una segona transició democràtica configurada en l’establiment d’un estat espanyol de caràcter més federal. Com també amb el desplegament d’una nova pota de l’estat del benestar: la nova llei de la Dependència i l’actualització dels serveis socials.

La garantia d’ensortir-nos d’aquest repte, conduït pel PSOE (tradicionalment de caràcter més centralista i jacobí), es el lideratge de José Luis Rodríguez Zapatero. Aquest polític singular té una visió absoluta i escrupolosament democràtica, demostrada en moltes i variades ocasions, i que es nodreix d’una concepció teòrica del socialisme dels ciutadans, basat entre altres del republicanisme de Petit o les concepcions de H. Arendt.

Una visió que, més que ser una visió del socialisme liberal, a l’estil anglosaxó, té molts punts de contacte amb el socialisme llibertari. Concepcions que en l’experiència històrica tant teòrica com pràctica de les esquerres a Catalunya, ens es tan propera.

L’anàlisi de l’actual conjuntura espanyola està força ben plantejada, en la meva opinió, per l’article de Santiago Carrillo de El País del dijous 29 del passat mes de desembre. Coincidència, només intel·lectual i en aquest cas, amb aquest senyor donat el meu rebuig al seu paper històric. Paper que, per a resumir, assenyalaria de forma simbòlica en el rol que va tenir en l’assassinat d’Andreu Nin a la guerra civil.

Aquesta segona transició, d’encaix de les problemàtiques territorials dins el projecte d’Espanya i Europa, on Catalunya i Euzkadi són els temes més punyents. Catalunya, per què segons com es resolgui l’actual negociació de l’estatut s’haurà trobat una formula d’avançar plegats cap a l’aprofundiment d’un estat federal. Euzkadi per què, demostrada la incapacitat i insuficiència dels privilegis forals aconseguits en la primera transició, la violència nacionalsocialista no ha deixat de ser-hi present, amb la complicitat de sectors importants de la població fins a no fa pas gaire. Per tant, resoldre bé el tema a Catalunya pot suposar tancar-ho bé per a tota Espanya.

I això cal. Com cal d’una visió generosa i estratègica per part de totes les forces polítiques (menys les dretes reaccionaries, a qui per a ells cuanto peor, mejor) i dels negociadors. Miquel Iceta i Pérez Rubalcaba hi tenen un paper cabdal. Perquè el tema decisiu no es el del finançament. Com a socialista em repugna la negociació entesa només com a veure si aconseguim esgarrapar el màxim de la caixa central, sense tenir en compte els aspectes de solidaritat interterritorial. Com tampoc ho és el de les nominacions o denominacions.

Em sento absolutament llunyà del debat de si som o no una nació. Ja tenim reconegut que som nacionalitat a l’actual Estatut. Aquestes visions identitàries, gregàries, comunitaristes, avui han esdevingut visions complexes (híbrides, que diu en Pàniker), múltiples i no contradictòries. Voler fer un debat totalitari d’aquest concepte em semblà, a més de estar ja fora de la realitat, inútil sinó perillós.

Jo em sento cerdanyolenc (ho sento, però encara no aconsegueixo tenir un sentiment montfloritenc força acusat), barcelonès metropolità, català, espanyol, ibèric (si, em sento més proper a Portugal que a cap altre país europeu), com també europeu, gaudint de la qualitat de vida que tenim en aquest continent i que és una enveja en el mon sencer i malgrat la nostra decadència actual. Finalment em sento ciutadà del mon; més proper, això si, a la resta de treballadors i innovadors, per un costat, i als més febles per un altre.

En aquest marc, la discussió identitària em sembla estèril, malgrat sentir una catalanitat ben gruixuda i vigorosa. Que fins i tot hi puc brindar amb cava per ella. Disculpeu, però del cava actual m’agrada el fet amb raïm Chardonnay, recollit per treballadors magrebins, processat amb maquinària canadenca, controlat el seu procés per tècnics alemanys i becaris de l’Erasmus, embotellat i tancat amb suro extremeny i etiquetat amb paper noruec editat a l’Aragó. Bon profit !

El tema central de la discussió de l’estatut, en la meva opinió, és el de les competències. Qui ha de fer què. Aquesta és la discussió de l’encaix federal. Federal i no confederal, partidaris de tenir un Estat propi, com algú pot enyorar però sense dir-ho directament.

I en això, em sembla que els negociadors ja hi son ben a prop.

Dins el panorama local entrem en la recta final d’actuació del mandat. Un mandat que, per a ser un pel provocador, diré que han fet bona part del programa socialista, gairebé més del 60%.

Per què volíem crear 1.500 noves places d’aparcaments, recuperar urbanísticament el centre de la ciutat, fer plans d’equipaments públics a Banús i Fontetes, millorar el barri de Bellaterra, fer la recollida orgànica, el desenvolupament del centre Direccional, ampliar els equipaments culturals i esportius. augmentar la coordinació i col·laboració amb la Autònoma, fer noves escoles infantils, desenvolupar el mapa sanitari, fer un nou CAP, desenvolupar el Pla municipal de drogodependències o de la dona... i governar a través del projecte de Ciutat com a eina fonamental de participació ciutadana i de planificació integral de Cerdanyola... entre d’altres coses.

Prenem el tema més important, el del centre Direccional anomenat abans i ara de Plana del Castell que, per cert, em sembla més encertat. Cal assenyalar les diferències, que hi son; però son mes aviat parcials i de detall més que d’impugnació del projecte en sí mateix. En definitiva, s’està desenvolupant el projecte inicial, modificat, i que per cert va ser aprovat inicialment per tots els grups municipals.

Perquè, i cal tornar a recordar-ho, no es volia que governes un programa essencialment dels grups municipals actuals en el govern, sinó que el que es volia essencialment era foragitar del govern als socialistes..

Es a dir, si els socialistes no governem es per que ningú dels possibles socis de govern de llavors del PSC van voler pactar. Insisteixo, no van guanyar tant l’actual equip de govern, que també, com que el PSC el va perdre. Òbviament, alguna cosa faríem per a que això passes i la nova executiva local ja va treure les seves conclusions, que es van aprovar en una assemblea, i des de llavors actuem com oposició amb voluntat de tornar a governar, en conseqüència. Per què no hi hagi cap dubte, per a mi l’actual govern ho fa dins una òptica democràtica i, punto pelota.

Assenyalo l’anterior per a deixar palès que la immensa majoria de les obres realitzades o en realització d’aquest govern ja estaven be iniciades o be planificades en el govern anterior. En contra de tota la morralla ideològica que s’ha volgut vendre de que ara la ciutat si funciona i no com abans.

Per a no tocar el tema de la participació dels ciutadans que, en aquest terreny, senzillament s’ha tornat enrera malgrat algunes operacions de maquillatge fetes al llarg del mandat.

Ara, imagino, haurem de patir un any on de forma reiterativa i pesada escoltarem el mot fets fins a la sopa. Perquè d’això ja se n’encarregarà la regidora corresponent, confonent un cop més el seu càrrec d’actuacions al servei dels ciutadans amb el de secretaria de publicitat i propaganda; això si, bàsicament al servei de la seva coalició.

Amb uns pressupostos prorrogats fruit d’una gestió ineficaç, ineficient i covarda. No havent volgut posar la taxa de residus per por al cost electoral, amb despeses no finalistes exagerades, volent fer a corre-cuita un acord amb l’Autònoma per quadrar i ampliar mínimament ingressos, aspectes que provoquen la necessitat de fer un nou –i ja anem pel tercer- Pla de Sanejament. Sense parlar de l’administració interna de l’Ajuntament....

Vol dir que tot està fet malament? Home, es clar que no. Però el que es segur es que, globalment, res que no podés haver estat igual o millor amb els socialistes i d’altres socis de govern. I gaudint de l’Alcaldia, com a formació més votada per tots els ciutadans.

Tindrem temps, però, d’anar analitzant més detalladament aquests temes i d’altres.

Voldria, finalment, que aquest diari podés contribuir a la lluita contra la pobresa i l’exclusió social afavorint i divulgant mesures de justícia social, denunciar els atacs contra la llibertat assenyalant i aprofundint les vies democràtiques, radicalitzar les igualtats amb pràctiques solidàries i l’extensió de les polítiques socials.

Un diari obert al debat d’idees, democràtic, públic amb persones amb nom i cognoms, i amb voluntat de que no sigui plasta ni moralista.

Com a primer escrit, amb una pressa de posició i declaració d’intencions inevitable, em sembla més que suficient.