FRANCO I FRANQUISME

Publicat al novembre al Tot Cerdanyola

Dins els interessants actes que darrerament en Josep Lluís Negreira organitza, amb els seus companys, n’hi va haver un, el 20 de novembre, recordant la mort del dictador. I una de les reflexions obligades, tant en les exposicions dels ponents com de les intervencions del públic assistent, va ser al voltant del paper que té la memòria.

D’això se n’ha parlat i escrit molt, i encara més que se’n farà. Per exemple i pel que fa de Franco, respecte la infància i joventut actual, està clar que és una època bromosa, amb mala premsa, i que sona de molt lluny. Personalment penso que es innecessari conèixer aquesta època amb tots els seus detalls, excepte pels estudiosos o gent interessada, tant per a criticar-ho com per exalçar-ho. Soc de la opinió, com deia Sèneca, que una de las formulacions de la felicitat es tenir bona salut i mala memòria.

Dit això, també haig d’afegir que els nostres infants i jovent han de conèixer tant la nostra història com sapiguer reconèixer les contradiccions actuals. I per això si que es important parlar del franquisme. Algunes reflexions ràpides sobre el tema.

En primer lloc, no distreure’s massa amb la figura de Franco respecte el que va ser el franquisme. L’important va ser que en una època de fort progressisme a Espanya, amb la instauració de la República, la generació del nostre estatut d’autonomia, de la influència del pensament liberal, regeracionista, llibertari i socialista, amb unes organitzacions de classe fortes, uns partits polítics influents i un sector de la burgesia industrial d’acord amb el progrés, s’hi hi va alçar en contra les forces de la reacció.

Aquestes estaven liderades pels terratinents latifundistes, la burgesia mes proteccionista i conservadora, la monarquia més tradicional i l’església catòlica en general: això va ser el franquisme. Aquestes forces van comptar amb l’ajut d’un sector dels militars, liderats per Sanjurjo, Mola i d’altres (Franco no prendria el seu protagonisme fins començada la guerra civil). Perquè cal recordar, també, que una part de l’exercit espanyol era tradicionalment liberal i anticlerical, i que va restar fidel a la República.

La insurrecció militar contra la República va ser la preeminència d’unes forces socials i polítiques i el predomini d’una ideologia reaccionaria per sobre d’una conservadora o liberal. Aquesta dada hi ha que retenir-la.

Perquè avui, amb l’atac del PP contra l’Estatut elaborat pel Parlament, i amb la col·laboració de l’església contra el matrimoni d’homosexuals, la proposta de llei d’Educació, entre d’altres, ara arriba el súmmum de les declaracions d’Acebes, amb el suport de tots els dirigents dels seu partit, dient que ETA tutela el procés de nova autonomia catalana. Resulta molt i molt preocupant com aquesta força política va passant d’un àmbit conservador a una força directament reaccionaria. I per tant, escassament demòcrata i potencialment perillosa.

Si des d’una perspectiva democràtica, era important que el PP aixoplugués el franquisme sociològic per a fer-lo entrar en una via democràtica, avui sembla que son els Acebes i companyia qui estan portant el timó de la nau. Son precisament aquests dirigents més propis d’una extrema dreta i clarament reaccionaris.

Si observem els seus discursos i el que la extrema dreta va dir tradicionalment, tant al 39 com en el 79, veurem que no hi han gaires diferències.

I això si que es important que els nostres infant i joves ho sàpiguen i ho tinguin clar: que assistim a una erosió i atemptat contra l’avenç democràtic actual i l’intent d’erosionar el continuar avançant en l’aprofundiment social i democràtic.