EL "GATO" DE SIEMPRE

Publicat a l'octubre de 2003 a Tot Cerdanyola

Estava cercant una peli en el meu videoclub de sempre –penso q el millor de Cerdanyola, on pots trobar molt més que cinema comercial-, quan en Genis, bon conseller, em dona la última de Ventura Pons, un documental sobre el Gato Pérez.

Al arribar a casa i esperar amb deler que arribés l’hora de visionar-la, arribà la meva filla gran, tornada de la seva aventura londinenca i a l’espera de començar l’aventura americana. Li vaig ensenyar emocionat la troballa cinèfila i.... em deixà astorat!. No coneixia qui era el Gato!

Com un llamp vaig anar al racó on guardo, mig nostàlgic mig inútil, la meva col·lecció d’elepés. Vaig rescatar de la pols i de l’oblit tots els seus discos, i escoltarem –fregint molt el so- algunes de les seves peces més entranyables. De seguida va reconèixer la música, doncs anava associada a una part de la seva infantesa.

Després veiérem el vídeo, i sense malenconia em sentí tant del Gato com sempre.

Va ser un pioner, que entre el dramatisme de la nova cançó i els festivals d’Eurovisión o de Benidorm, obrí una porta diferent. Porta que hi transitaren gent molt diversa, i inclús alguns abans, com el Serrat que va cantà castellà.

Com diu en Sisa en el vídeo, perquè ell entenia que el saber viure depenia de tres connexions: la biblioteca, el carrer i l’atalaia. Una manera de dir el coneixement i la informació, la realitat concreta del carrer i el cap amb sentit comú per lligar-ho tot.

Ell ens va tornar una crònica d’una Barcelona i d’una Catalunya de debò. La real, no la mitificada ni la imaginada; la mestissa. La dels catalans que s’estenien per tot arreu.

Com deia en la “Rumba dels 60”: Hi ha gitanos i jueus, valencians i portuguesos, andalusos i argelins, mallorquins i aragonesos, i unes Rambles que van plenes de fecunda humanitat, un oasi de tolerància impossible d’amagar”.

Aquesta gent que després el seguiren, com Macaco, Dusminguet i Ojos de Brujo. I Serrat, sempre Serrat.

Aquesta és la Catalunya real, no la de les essències, sinó de la que fa país de veritat.

La que encara no ha aconseguit governar aquest país, mes enllà de les ciutats amb els Ajuntaments.

La que necessita que guany Maragall per què sigui formal el que és real.

La que va més enllà del rock català, per important que sigui. Si, hi ha vida mes enllà dels grups que, conscients o no, faran companyia a CiU amb aquest disc promocional que traurà el nacionalisme de sempre.

Ja ho deia el Gato: Aunque el tiempo nos convierta en su víctima y aliado, siempre el mismo se sorprende al comprobar a donde va.... Siempre los mismos, los que hechan pa’lante, la gente del barrio y tambien... el mismo de antes...”.