DESOLACIÓ

Publicat al juny 2003 a Tot Cerdanyola

“La funció intelectual de les dificultats és la de conduir a homes i dones a pensar”
John Dewey

L’espectacle de les eleccions a la Comunitat de Madrid ens ha deixat astorats a tots els demòcrates. La deserció dels dos diputats presentats en les llistes socialistes, Eduardo Tamayo y Maria Teresa Sanz, omple de vergonya la democràcia.

Tres reflexions a corre-cuita se m’ocorren de rellevància.

Una pel que fa a les persones. Aquests desgraciats, que dintre de 5 o 10 anys, quan ja s’hagin fos els diners que hagin tret, tinguin el rebuig de tothom i no sàpiguen on caure morts en dignitat, hauran col·laborat en el descrèdit de la classe política. Perquè es un atemptat contra la democràcia mantenir i augmentar una certa creença popular que qui s’hi apunta a aquestes coses es per a "xupar" quan la veritat es que la immensa majoria són gent honrada que no li surt a compte, en termes personals, el que dona pel que rep, i es fa per un veritable esperit de servei públic.

Altre es política. Si bé es cert que això deixà palès que el projecte socialista de la Federació Socialista Madrilenya no estava prou cohesionat, com semblava, tampoc és una responsabilitat exclusiva seva. El que hi ha enrera és una ofensiva política de la dreta espanyola per qüestionar el lideratge de José Luis Rodríguez Zapatero, i han aprofitat en aquest fet en llençar-li un torpede en plena línia de flotació del seu projecte. Seriem il·lusos en pensar que es un acte aïllat que té només la transcendència de la Comunitat de Madrid. El PP, com ha demostrat la seva campanya per les municipals, juguen fort i dur. No oblidem que els arguments, si es pot dir així, dels trànsfugues són els mateixos del discurs de l’Aznar.

L’altre és el sentiment, que com a socialistes, molts visquem en aquest afer. Més que fer una reflexió pròpia voldria transcriure alguns paràgrafs de l’escrit aparegut el divendres 13 de juny, en El País, intitulat “Desahogo” i escrit per en Ignacio Varela. Fent una profunda autocrítica diu: “Muchas veces he recordado un valiosisimo consejo que me daba mi padre: Cada cierto tiempo, decía, hay que hacer un alto en el camino y sanear el entorno. Otro pelo nos luciría a los socialistas si todos actuasemos según esa sabia indicación. Sanear el entorno, cuando se está en política, a veces tiene costes: se pierden apoyos, se pueden ganar enemigos, se ponen en peligro votos que pueden resultar valiosos.... y, sin embargo, es tan imprescindible como ducharse con frecuencia”. Després de recordar quan hi havia autèntic debat polític amb persones com Luis Gómez Llorente, Paco Bustelo, Pablo Castellano, Nicolás Redondo o Felipe y Guerra, expressa la dificultat de que, en totes les organitzacions grans, costa eradicar càncers com aquests de tenir personatges com els actualment expulsats en el sí de l’organització.

Amb una valentia molt poc freqüent, continua: “Lo grave es lo siguiente: todos los dirigentes del PSOE son conscientes desde hace años de que tenemos dentro este cáncer. Y las actitudes han sido diversamente irresponsables: desde quienes se han beneficiado claramente de sus manejos o han permitido que otros los hagan hasta quienes han fingido ignorar su existencia, pasando por quienes simplemente han hecho la vista gorda. Pero ninguno ha hecho lo único que hubiera sido sensato en un caso como éste: ponerse de acuerdo con los demás habitantes de la vivienda para sacar a la calle la basura y depositarla en un contenedor... Y lo hemos hecho a sabiendas, llevado por el sacrosanto respeto a los equilibrios internos. El día en que seamos capaces de deshacernos de los equilibrios internos y nos limitemos a hacer lo que sabemos que hay que hacer, nos irá mucho mejor”. Acaba amb una valoració política del que representa el PP avui.

Crec que no calen masses comentaris. Només recordar que en èpoques de crisi és quan calen més actives aquelles persones que pensen i fan: que puc fer jo pel projecte socialista que no pas las de qui pensen que pot fer el projecte socialista per mi.

Per finalitzar, i al marge del tema de l’article, però obligat per la seva actualitat, felicitar al nou Alcalde. Donar-li el marge de confiança que per cortesia toca, però també com a home d’esquerres, catalanista, pacifista i ecologista que va dir –i jo em crec- que es. Recordant-li que tindrà tota la ciutadania com l’estem mirant. I alguns ho farem lleial però críticament.