LA SALUDABLE DESCONFIANÇA

Publicat al juny de 2003 a Tot Cerdanyola

En aquest inici de segle XXI, on es desenvolupa amb força un nou paradigma social en tot el mon, el de la societat de la informació i el coneixement, cal valorar molt positivament la taca de desconfiança que ho va empeltant tot, progressivament.

És cert que aquesta desconfiança està distribuïda desigualment de forma territorial, i que allí on impera la fe irracional és terreny més aspre per arrelar, ja sigui religiosa o civil, com el nacionalisme fanàtic i excloent. Però malgrat tot, inclòs en el sí d’aquest ecosistemes socials emergeix imparable aquest tel de desconfiança entre la ciutadania.

Això és especialment cert en, almenys, dues de les tres grans estructures socials: la política i la econòmica. La tercera és d’una major complexitat i exigeix molta més finesa en l’anàlisi, òbviament em refereixo a l’estructura familiar. Malgrat l’indubtable interrelació que existeixen entre totes elles. Per exemple, sempre he mantingut que difícilment es vencerà l’amenaça totalitària nacionalsocialista del país basc si no hi ha polítiques específiques d’actuació en aquest àmbit i que també apuntin a les pautes de socialització d’aquells adolescents i els valors que es mantenen en els seus ritus de transició.

Avui, si em permeteu, vull fer una mínima reflexió sobre el mon econòmic i empresarial. Aquesta reflexió ve avalada pels grans terratrèmols que ha viscut la borsa a conseqüència de les fallides econòmiques que han tingut grans empreses com Andersen o Efron i moltes altres.

El mon empresarial, arquetip organitzatiu del pensament liberal, sempre s’han justificat les actuacions dels responsables últims en prendre decisions en la facultat d’augmentar beneficis o, en llenguatge més vulgar, fer més diners. D’aconseguir-ho o no, dependrà la valoració professional que em fem d’ells com a gestors o de les seves empreses, de la seva capacitat d’èxit o d’excel·lència, com es diu ara.

I aquí hi ha una certa perversió en el seu comportament o en el seu significat. Sense entrar a discutir algunes tesis que parlen de que hi ha dos sectors capitalistes contradictoris i inclús antagònics en alguns casos, com defensa en (el de Lagos), i que un representa un sector mes modernitzador i l’altre un de més reaccionari, el que vull destacar és la confusió entre medis i fins.

En les més modernes escoles de negocis ja es manté el criteri que el fet de que una empresa guanyi diners és símptoma de salut, però no la seva finalitat. La finalitat de qualsevol empresa, mantenen amb tota lògica, és resoldre una necessitat humana. Si aquesta necessitat és reconeguda generarà demanda, i la empresa triomfarà, si no ho aconsegueix s’ensorrarà.

De vegades aquesta necessitat és inexistent encara i no genera demanda, llavors es quan cal fer una tasca de difusió, allò que les empreses en diuen marketing, per generar aquesta demanda. Així ens acostumaren a demanar caramels amb un pal per no tacar-nos les mans, o viure la necessitat de tenir ordinador sense tenir molt ben mesurat exactament per a què el volem.

Les persones que són capaces de realitzar aquestes propostes i generar els productes corresponents són els que anomenen emprenedors o empresaris productius.

Ara bé, per gestionar tots aquests processos calen persones amb facultats directives que siguin capaces de tirar això endavant. Moltes d’aquestes persones gerencials, del menagement privat, es creuen més impel·lides a generar els beneficis, els símptomes de salut, que la satisfacció dels clients amb els seus productes. I el que es pitjor, lligant els beneficis generals de la empresa amb els seus propis beneficis. L’exemple més clar són les retribucions a través de les anomenades stock options, que volen lligar la satisfacció de les necessitats de la pròpia empresa a la satisfacció de les necessitats dels mateixos directius.

Això ha generat la cristal·lització d’una tecnoestructura burocràtica, amb interessos propis que esdevenen prioritàris, i que s’allunyen molt del màxim de diferències salarials recomanables, que teòrics del tema estandarditzen d’1 a 20; es a dir, el que cobri més no pot excedir a 20 vegades el sou del que cobra menys.

Aquests interessos corporatius de sectors directius està generant una caiguda generalitzada en la confiança en els sectors empresarials partidaris del guany ininterromput, i en la estructura accionarial i borsària que li dona suport.

És la crisi d’un model, en el pla econòmic, que donà més importància als medis, la gestió i el guany, que a les finalitats, la producció i la satisfacció de necessitats.

És la perdua d’un equilibri ecològic i necessari.