LLEGENDES URBANES

Publicat a juliol de 2004 a Tot Cerdanyola

Arribem a l’inici de les vacances i comencen a aflorar el que en termes de la pràctica periodística s’anomena les noticies “serps d’estiu”. Voldria comentar-ne algunes, lligades a la vida local, i que per a mi tenen molt de connotació de llegendes urbanes.

Veiem la primera, que circula per vilaweb, de que el PSC vol entrar al govern local: es comenta que els socialistes comencen a fer oposició des de que treuen la consigna Morral-Escoda, i que el que es vol es l’entrada al govern local. Diuen que s’acceptaria que Morral continues com Alcalde si ells entren al govern i si no li farien la guerra.

Aquesta sí que es una bona llegenda urbana, doncs ningú dins el PSC planteja ni ha plantejat tal hipòtesi. El PSC està fent el seu procés intern i sortirà, renovat, a demanar la confiança als ciutadans les properes eleccions municipals. Practiquem i practicarem una oposició responsable, dels qui saben que tornaran a governar. Ho sento pels politiqueros als qui tant els hi agrada aquests jocs de cadires. Rera la nit ve una aurora somrient.

Entrar a formar part del govern ara, no te explicació política ni ho entendrien els votants i militants socialistes (a menys que es cedís l’Alcaldia, es clar). I sento decebre a qui pensa que potser seriem tan mesquins que ho faríem per un o dos sous de polítics, aquest PSC no és així.

La segona llegenda urbana es que CDC es d’esquerres. Es refereix a un divertidissim sil·logisme d’en Alfons Escoda que ve a dir el següent: X, jo soc d’esquerres; Y, milito a Convergència; llavors X = Y, Convergència és d’esquerres. Company, no dubto que et consideris personalment d’esquerres, però es raonable pensar que CDC com a mínim es centre-dreta, i això si, absolutament democràtica. Amb algun component de centre-esquerra, es clar, com el grupet del PSC-Reagrupament que va fer l’opció de fundació de Convergència.

La tercera llegenda urbana es sobre germanissims. Fa referència a un escrit de la comissió de premsa del PP recent, on se m’adrecen (deferència que els hi agraeixo), i parlen dels caps de llista i els seus germanissims. Senyors del Partit Popular de Catalunya, ser germà d’un primer espasa i “tener derecho a cacho”, que diria la meva filla, es òbviament una barbaritat. Però és llegenda urbana per que, almenys pels qui conec personalment, amb en Ernest Maragall ja militava jo en temps del franquisme i en Manel Nadal era dirigent socialista abans, potser, que el seu germà Joaquim. Solvència contrastada, doncs. Per a que entenguin bé el meu argument, els hi posaré un exemple: Alberto Fernández Díaz, dirigent de vostès, oi?, doncs té un germà (excel·lent polític, per altra banda, encara que no hi comparteixi posicions) anomenat Jorge, que fa política a Madrid i no passa res. De vegades hi ha germans que son tots dos metges, paletes o mecànics de cotxes.