ELS CATALANS "CHUSQUEROS"

Publicat a l'octubre de 2003 a Tot Cerdanyola

He llegit recentment que davant l’afirmació de la dirigent socialista Manuela de Madre que ella era molt catalana perquè portava gairebé 50 anys aquí, algun dirigent de CiU, i alt membre de la Generalitat, contestà que la seva família hi portava deu vegades més.

Aquesta és una mentalitat totalment chusquera d’apropiació de la catalanitat.

Que vull dir quan dic chusquero?

Quan vaig fer la mili, dins el Servei Militar Obligatori, ens dirigien dos classes de comandaments: els oficials i els sub-oficials. Els primers, que sortien de l’Acadèmia Militar, tenien directament el grau de tinent, i a partir d’aquí feien les seves polítiques d’ascens. Els suboficials (sergent, sergent primer, brigada, subtinent...) anaven ascendent sobretot per medi del seu temps de durada i renovació de contracte en el exercit. Els hi deien els chusqueros, per que el chusco era una mena de llonguet que es donava en els àpats militars; es a dir, tenien que menjar molts chuscos per a progressar.

És la visió de que l’antiguitat en qualsevol circumstància dona més drets que no pas els nouvinguts, independentment de les aptituds, els coneixements, les actituds.

Es pensar que el estar garanteix l’ésser. Que el dret de sang, d’existir, dona més pertinença que el dret d’estada. I això no es així.

Catalans són tots aquells que construeixen Catalunya amb el seu treball, la seva il·lusió, els seus impostos, els seus somnis. O es que encara hi ha que recordar que el pa amb tomàquet, aquesta cosa tan nostrada, només va ser possible després del descobriment d’Amèrica pels europeus?.

Ara hi ha eleccions al Parlament de Catalunya, hi són eleccions de tots els que visquem en aquesta terra. La diferència són les propostes polítiques que si presenten: unes pensant fonamentalment en les senyals identitàries (llengua, cultura...) que amaguen unes polítiques més conservadores i burgeses i petitburgeses; d’altres, unes polítiques més socialistes, que tenen més en compte les persones, totes, i les condicions per a la seva felicitat.

La meva avia, pagesa de l’Alt Empordà, mai va saber ni llegir ni escriure, com tampoc parlar en castellà, i quan pujava al tramvia à Barcelona, se li en fotien d’ella. Però la meva avia, llibertària, sempre es va trobar molt a gust amb els immigrants que, treballadors com ella, vivien rellogats a casa nostra. Com jo em trobo molt a gust, també, amb els meus sogres, andalusos ells, que varen venir a treballar a la Seat en els anys seixanta.

La Catalunya d’avui és el resultat de l’esforç de tots plegats. La de demà ho serà dels que estem avui aquí fent ciutat i país.

Un exemple d’això, tant lamentable com irremeiable, es que persones com el tant present com enyorat Manolo Vázquez Montalbán, un dels nostres catalans universals, sempre va ser vist amb sospita per que normalment escrivia en castellà. Quina ironia!

Per acabar amb tal cúmul de despropòsits, i que arrosseguem des de fa tant de temps, el 16 de novembre tenim la nostra oportunitat de retrobar-nos amb una Catalunya normal i real, plena d’idees i d’il·lusions, fent costat a n’en Pasqual Maragall i el seu equip.