26.1.06

ES TRENCARÀ ESPAÑA?

La proposta de nou Estatut ja es aquí. Políticament la qüestió era clara de fa temps. El que ho enterbolia tot era el soroll propi de les lluites de poder. Dit d’altra forma, per les escenificacions negociadores de tots els actors polítics, que en el cap ja tenien la preocupació de com quedarien el dia després.


El resultat estava clar des del moment en que es pactaren les diverses competències i en la forma que aquestes es gestionarien, autèntica clau de volta de tota la nova arquitectura estatutària. L’apel·lació sentimental als aspectes conceptuals o les discussions percentuals dins un sistema de càlcul i gestió ja acordats, només esdevenien maniobres mes o menys tàctiques per posicionar-se davant els diversos segments electorals de Catalunya.

Més enllà dels resultats cojunturals, o de qui surti en les fotos, el que és més rellevant, el que quedarà escrit en les pàgines d’història, es que aquesta segona transició va ser voluntat política de Pascual Maragall i el PSC. I que es realitzà sota el govern socialista de Rodríguez Zapatero, com aquest va prometre. Una proposta que varen assumir i endegar la majoria dels diputats del Parlament de Catalunya. Una proposta que han negociat amb el govern espanyol totes les forces polítiques catalanes, amb el mèrit, l’admiració i l’agraïment que això ens ha de significar a tothom... llevat del Partit Popular Català.

Una proposta que només nega i combat el Partit Popular, de Rajoy i Acebes, amb l’argument de que divideix España i que es inconstitucional.

El PP, incapaç de tenir altre aliat polític, ha de recórrer a la societat civil per a tenir ressò. Començà animant la Brunete mediatica a dir disbarats, amb la COPE al front, després mobilitzà partidistament les associacions de víctimes del terrorisme afins, immediatament posicionaren els sectors més reaccionaris de l’església catòlica, més tard influïren en els militars que es deixaren i, finalment, varen fer manifestar fins i tot el Poder Judicial.

La última es que volen fer opinar a tots els ciutadans.

Sense entrar a analitzar la bestiesa jurídica que significa el primer estirabot de Rajoy, al conèixer l’acord del govern amb CiU, demanant fer un referèndum sobre una llei orgànica com es el projecte d’Estatut –aspecte que el propi govern anterior del PP va modificar per impedir el referèndum d’Ibarretxe i va amenaçar amb presó, a més d’inconstitucional-, la voluntat política dels populars es portar el tema a tots els racons ciutadans.

De debò el projecte d’Estatut amenaça la unitat d’España?

Diguem-ho alt i clar. No tant no sols no amenaça res sinó que fins i tot les autonomies governades pels populars faran seves moltes de les propostes presentades, com els seus dirigents ja han manifestat públicament.

De nou estem davant una nova MENTIDA del Partit Popular.

El que si queda amenaçat de forma clara, i ja comencem a veure algunes de les seves primeres manifestacions, es la pròpia unitat i organització del Partit Popular. El símptoma d’intent de dimissió del dirigent popular català, Josep Piqué, home assenyat, es quelcom més que un incident.

Aïllats políticament en el Congrés, impotents per a desestabilitzar a Zapatero desprès del nous acords amb CiU, marginats del debat polític a Catalunya, el PP corre el risc –de no canviar aviat de política- de fer una fugida endavant, cavalcant sobre la crispació i l’extremisme, que l’anirà allunyant cada cop més dels sectors conservadors però demòcrates que saben que només podran tornar al govern amb el recolzament de l’electorat moderat.

Mentre, Nuñez Feijóo, l’home de Rajoy a Galícia, negocia amb el BNG, els radicals amics dels terroristes segons les seves antigues expressions, un projecte de nou Estatut que no s’allunyarà excessivament del pactat per a Catalunya.