ELOGI DE LA JOVENTUT II

Seguint la meva reflexió anterior, alguns breus apunts sobre la situació airada dels joves barcelonins amb el “botellón”, que després continuaré amb la dels joves francesos.

El que primer val a dir, es que Barcelona i els seus joves han estat una referència internacional de comportament radical però també democràtic. Per posar tant sols dos exemples, les manifestacions per la pau i contra la guerra de l’Iraq, o les jornades antoglobalització quan es van fer la cimera a Barcelona, desprès dels aldarulls de la realitzada a Marsella.

Aquests comportaments cívics i radicals no tenen continuïtat amb la convocatòria a la Rambla del Raval per a fer un macrobotelló.

Es cert que part dels assistents ho feien per a protestar per una normativa municipal que, consideren, inclou mesures més restrictives al tradicional ambient més liberal de Barcelona. També per a protestar que si bé a la hora de sortir al vespre gairebé tothom pren alcohol, no esta gens mal vist quan es fa en locals on els preus de les consumicions no estan a l’alçada de totes les butxaques. Un pot beure tant com vulgui si s’ho pot pagar i està en locals per a fer-ho ( que ja en molts d’ells es fa una selecció a la entrada amb els seguratas corresponents). Es a dir, el model es el mateix per a tots, sense espais alternatius d’oci, i a qui no s’ho pot pagar se’ls assenyala amb el dit.

Aquí hi han dos debats, em sembla. Un, el que l’oci no només pot estar vinculat amb l’alcohol i tot el que l’acompanya. I quan dic oci, em refereixo a oci per a joves i per a tothom. Especialment preocupant em sembla l’associació que s’hi fa darrerament amb la violència, ja sigui de caire més individual o de grup petit (això que desprès es grava en mòbil) o mes grupal com les batalles campals de desprès de la festa com las de les festes de Gràcia d’enguany o les del passat cap de setmana.

Beure es car, el cinema es car, el teatre es car... per quant es tenen pocs diners. I les biblioteques, Centres Cívics, casals, etc. tanquen les nits i els caps de setmana. Aquest es un debat, que han de protagonitzar els representants juvenils i les institucions.

Altre es entendre que els propis drets i reivindicacions, per una major llibertat, sempre han de tenir el límit de la llibertat dels demés. Que els drets de la majoria han d’estar defensats amb autoritat, el que confereix la societat democràtica. I que un no pot fer el que vol, ni per què sí.

Els sorolls, la brutícia als carrers, els mal olors, es quelcom que no té per que aguantar gent normal, que molt d’ells es lleven aviat per anar a treballar, o que tenen la seva botiga per a cobrir alguna necessitat de consum.

Aquest es un debat que també han de fer seu els joves. No per què sigui un element d’ordre, de stableshment, si no perquè els joves també han de fer seus els interessos de la majoria per a que siguin tingudes en compte les seves propostes.

Propostes, aquest es el tema. No poden mantenir-se convocatòries anònimes en xarxa, per a passar l’estona bevent fins acabar embriagats, com alternatives de passar el temps lleure.

Cal divertir-se, passar-s’ho be, fins i tot transgredir el que raonablement han fet tots els joves de totes les èpoques, però el que no serveix es fer d’això un moviment urbà, en contra de la resta de veïns i comerciants, per què només generarà rebuig. I la obligació de contenció i resposta de qui te l’autoritat democràtica per impedir els comportaments vandàlics, que molts cops hi van associats.

Sense alternatives, i això implica fer un procés de generació de propostes i de selecció de representants, es faci com es faci i s’esculli el mètode o els organismes més pertinents, només pot acabar com la protesta de qui vol i dol, de qui voldrien comportar-se com les capes mitges mes aburgesades però no tenen la capacitat econòmica de fer-ho. En resum, una protesta que esdevé clarament conservadora.

La tradició, fins ara, de Barcelona i el seu jovent no ha estat aquesta.