GOVERNAR DES DE L'ESQUERRA

Aquest cap de setmana he assistit a la XX Escola d’Hivern del PSC. Sempre és un luxe poder sentir de primera oïda a polítics i pensadors molt rellevants i influents en la política catalana i espanyola.

Aquesta edició, a més dels discursos inaugurals i de cloenda, per part de José Montilla i en Pasqual Maragall, respectivament, s’han abordat tres temes en profunditat: les reformes institucionals, la societat d’avui i de demà i sobre els governs socialistes.

El primer debat va comptar amb en Pere Jover, membre del Consell Consultiu de la Generalitat, Miquel Iceta, sempre brillant, ocurrent i divertit i en Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del grup socialista al Congrés, i la moderació de Carme Chacón, vice-presidenta primera de la Mesa del Congrés. El va iniciar, de forma provocativa en Pere Jover, centrant-lo amb la reforma constitucional del Senat i amb la necessitat d’un bon encaix de les realitats territorials intermèdies en la governació de l’Estat, que superi la situació actual. El dilema sobre com han d’estar escollits els senadors, si en llistes de partits o pels territoris directament, contemplant aspectes també mixtes com també complementaris, com el Consell de Presidents autonòmics, centrà el debat. Pérez Rubalcaba, brillant orador com brillant negociador i polemista, també situa el tema de la situació actual de l’Estatut. Això, ens recordava, estava dins el bloc de les reformes institucionals que el PSOE va presentar com a programa electoral; per tant, ningú calia recordar als socialistes de la seva importància. I si bé l’Estatut és i ha de ser de tots, el paper i la responsabilitat en l’impuls i la seva aprovació dels socialistes, es innegable. Altre aspecte que tothom va constatar i subratllar va ser que aquests darrers 30 anys han estat els millors, en segles, per a Espanya i per a Catalunya.

El segon debat va comptar amb quatre pensadors i sociòlegs de primera línia. Manuel Pérez Iruela, director d’IESA, Salvador Giner, President de l’Institut d’estudis Catalans, Enrique Gil Calvo, periodista i Josep Ramoneda, director del Centre de Cultura Contemporània. Moderava Carles Martí, secretari de cultura i audiovisuals del PSC i regidor de Barcelona. El debat va ser tan intens, profund, complexa i apassionat com podeu imaginar amb partícips d’aquesta alçada i que resultaria ridícul per part meva intentar resumir o sintetitzar.

El darrer debat va ser sobre Els governs socialistes: orientació de fons de les nostres polítiques. Per què governem?. Els membres d’aquesta taula varen ser, per ordre d’intervenció, Joan Clos, Alcalde de Barcelona, Manuel Valls, nascut a Barcelona de pares catalans i traslladat a França molt jove on va ser Cap de Gabinet del govern de Lionel Jospin i actualment alcalde d’Eivry, població amb una població immigrada molt important, Quim Nadal, Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat i Joan Rangel (en substitució d’en Jesús Caldera, que es va excusar) delegat del govern d’Espanya a Catalunya. Moderà Carme Figueras, diputada del Parlament de Catalunya. Les intervencions varen ser força interessants. Clos va començar parlant de la estratègia neocon de la dreta espanyola del PP, preocupada per mantenir la tensió davant el seu electorat i absolutament despreocupada per la veritat dels seus arguments; si la veritat serveix per tensar i mantenir la confrontació, s’utilitza, sinó inventen altres arguments: L’estatut trenca Espanya, la caixa única de la seguretat social, etc, etc. Manuel Valls va seduir absolutament a tots els participants (de fet, va obtenir l’aplaudiment més llarg atorgat a qualsevol participant) amb l’anàlisi de la crisi dels socialistes com també de la república a França, amb un diagnòstic general i algunes propostes de superar aquesta situació. Hem de recuperar sobretot, deia, per a qui governem, i conceptualitzava els migrants com el nou proletariat a qui hem de donar respostes. Quim Nadal ens recordava i remarcava algunes coses ja dites, al temps que feia una relació del que ha aconseguit aquest govern d’esquerres de la Generalitat en el poc temps que porta governant. Però el més important expressat sobre la governabilitat, es que polítiques socials ho es tot. Hi ha un urbanisme de dretes, que no genera habitatge social o que quan ho fa l’envia a ghettos, i un urbanisme d’esquerres amb la generació de molt habitatge públic però disseminat pel territori, i així amb la mobilitat, el transport, etc. La redistribució en les polítiques socials no són només temes d’educació, salut o serveis socials. Joan Rangel va fer pedagogia política al precisar aspectes conceptuals respecte les concepcions institucionals, que no son gaire clars de forma general, entre d’altres aspectes.

En aquest apartat vaig trobar a faltar una referència, que tampoc va sortir directament en el debat. Governar des de l’esquerra és, sobretot en aquesta societat emergent del coneixement i en aquest segle XXI, governar des dels ciutadans. No només defineix els governs de dretes o esquerres les polítiques concretes que es desenvolupen, que també, com la metodologia en que això es fa. I la metodologia només pot ser l’aprofundiment de la democràcia, incorporant a la governabilitat la complicitat i participació dels ciutadans i de la societat. Així com avui ja es impensable un desenvolupament de l’Estat del Benestar sense la participació del Tercer Sector, també es impensable una governació d’esquerres sense formules adequades de democràcia participativa, ja es digui planificacions estratègiques, consultes ciutadanes, consells o comissions diverses, o com es vulguin dir. Governar des de l'esquerra no és, només, governar per als ciutadans sinó, i sobretot, governar des dels ciutadans.

Formules de participació que transcendeix la publicitat o la propaganda, i que van més enllà que la pura informació. Com fa, per exemple, el govern local de Cerdanyola, que des d’aquesta perspectiva d’esquerra no en té res.