CONTINUA L’ÈPOCA DE CANVIS

Com vinc dient, les tres onades del canvi (veure escrits anteriors) han generat terratrèmols importants en les estructures polítiques. Les tres darreres eleccions així ho confirmen: dificultats fins al final en fer govern a Catalunya, noves eleccions –si res no canvia- a Espanya i govern molt feble a Cerdanyola desprès de nou mesos.

Els canvis han de comportar noves maneres de fer, especialment en el que fa referència a la transparència i la participació ciutadana, com també en la forma d’establir polítiques basades en objectius, negociacions i pactes.

En el cas de la conformació d’un govern ampli i sòlid per a la ciutat de Cerdanyola, Moviment d’Esquerres MES va proposar un mètode a les forces que donaven suport a l’Alcalde que sembla ha funcionat: parlar dels punts que significaria un Pla d’Acció Municipal conjunt (PAM). Posteriorment els grups municipals han treballat per trobar una forma de governabilitat, que a dia d’avui, encara no s’ha assolit malgrat la seva probabilitat i possible immediatesa.

Però en aquest darrer procés hi ha hagut un clima d’opacitat on els ciutadans només ens restava esperar resultats. No es tractava, com algú havia mantingut, que tot es faría amb llums i taquígrafs, doncs es comprensible un cert grau de discrecionalitat. Tampoc val donar informacions puntuals, que només hem vist ara al final, per assenyalar -per part d’alguns- els punts de desacord. Menys es res. Per no dir aquestes maneres de fer nova política practicant l’exclusió i el vet a forces polítiques.

Per això volem reclamar que el PAM resultant sigui un contracte amb la ciutadania, es a dir, un PAM participatiu.

Que hi hagi una aprovació inicial pel Ple. Que s’ofereixi a consulta ciutadana oberta a tothom. Que es recullin totes les aportacions. Que es valorin per l’equip de govern. Que es retorni a cada proposant el seu grau d’acceptació o no, explicitant els motius. Que el resultat final es desplegui en forma de mesures concretes quantificades i periodificades. Que d’això es faci una aprovació final pel Ple. Finalment, que en un portal telemàtic fàcilment accessible, es vagi consignat el seu grau d’execució de forma periòdica.

Aquestes pràctiques, el donar comptes, sí que és una qüestió que està en l’agenda política d’avui i que està a l’alçada dels canvis que han vingut per instal·lar-se.

Article sencer

LA VOTACIÓ DEL 20D PEL PARLAMENT ESPANYOL

Ho haig de confessar, he estat dubtant fins ahir sobre a qui hauria de votar en aquestes eleccions.

Com a persona participant en Moviment d’Esquerres, MES, sento com meva l’orientació que vàrem donar per aquestes eleccions: vot d’esquerra i soberanista català.

Però aquest criteri aplega més d’una força política.

Per descart, òbviament no està dintre les meves intencions el votar a PP o Ciutadans, perquè no recull cap d’aquestes dues premisses.

Respecte el PSC/PSOE considero que, malauradament, aquesta formació s’ha convertit en la Federació catalana del PSOE, malgrat la seva important història catalanista, i ja no recull les aspiracions sobiranistes d’una part rellevant de la ciutadania catalana. Lamento que el socialisme català sobiranista encara no té prou força per mantenir una posició i veu pròpia dins aquesta escomesa electoral, espai polític que encara està en construcció.

Democràcia i Llibertat, malgrat mantenir una clara posició en el procés per la creació d’una República catalana, encara porta una motxilla molt pesada d’etapes anteriors i li cal un temps de clarificació interna i de canvi de lideratges. Reconec, també, que m’he trobat molt còmode, personal i políticament, en el treball quotidià dins l’àmbit local.

Izquierda Unida manté un dels parlamentaris més brillants d’aquesta etapa que es tanca, Alberto Garzón, amb posicions polítiques clares i valentes. Però, lamentablement, jugarà un espai força marginal.

Com també hi ha altres forces d’esquerra i soberanista, que han demostrat un treball molt important, però han considerat que ja no interessa participar en el Parlament espanyol, com les CUP.

En Comú Podem, era originàriament la força política que em resultava més atractiva. No tant per Podemos, als que trobo encara una formació en construcció i amb uns tics dirigistes i amb components de populisme, ni per ICV-EUiA a qui respecto i valoro, amb una militància i història exemplar, però penso que avui mantenen un projecte polític ambigu i difós. Com per la figura d’Ada Colau i el seu projecte de Barcelona en Comú, i el seu equip, que em sembla que són els que marquen el rumb decidit i valent d’aquesta agrupació. Són, penso, els que donen més decisió i contingut en aquest projecte.

També Esquerra Republicana de Catalunya, amb un projecte polític clar fins la independència. Un paper històric indiscutible i una aportació de quadres, d’uns anys ença, molt valuosos. Però que conté tres debilitats notables, al meu parer. Un cap de cartell poc madur i massa ideologitzat, unes maneres de fer on primen més els càlculs electorals i partidistes que una visió profunda d’Estat, país i governabilitat (em resulta incomprensible, a hores d’ara, que el Parlament català estigui paralitzat a l’espera de la confecció de l’executiu, entre altres exemples) i un contingut d’esquerres un pèl tebis, fruit de la voluntat de fer un col·lectiu massa ampli i divers en funció d’un objectiu principal: la independència.

A la hora de prendre la decisió, he posat en valor principal, les aspiracions ciutadanes expressades en les tres escomeses electorals anteriors. Com també el recolzar les grans mobilitzacions ciutadanes i les reivindicacions principals, socials i nacionals, d’aquests darrers temps.

No puc, per tant, deixar d’enfortir el procés cap a una República catalana i la creació d’un procés Constituent que ens ajudi a definir, àmpliament i democràticament, quina Catalunya voldrem construir.

Està bé que En Comú Podem treballi per ampliar les bases del sobiranisme i per agrupar forces per la realització del Referèndum, bastant inimaginable avui en dia.

Però crec que el més important avui és no donar cap pas enrere de les fites assolides el 27S, i qui millor pot garantir avui això són els republicans.

En conclusió, el meu vot aquest diumenge serà per ERC, en la espera i amb la convicció que sabrà gestionar els nostres vots i anhels pel camí iniciat a Catalunya.

Article sencer

TORNEM-HI… ¡NO A LA GUERRA!

Tothom ens vàrem esgarrifar amb les notícies del què passava a París el passat 13 de novembre. Aquest cop el terrorisme arribava a la capital d’una metròpoli, com abans havia estat Madrid o New York. Això canvia les coses, les víctimes ja no són en països llunyans sinó que també podem ser nosaltres.

A diferència de després dels atemptats de Madrid, el president Holland declara la guerra i demana suports, especialment als col·legues europeus.

Aquí cal fer algunes reflexions:

Les guerres ja no són com abans. No es poden acabar amb un desembarcament a Normandia o amb una bomba com a Hiroshima o Nagasaki. Tampoc els exèrcits són els mateixos, regulars; ara són amb empreses privades o amb població difosa, aquests llops solitaris, tampoc els enemics són els mateixos, ara ho és fonamentalment la població civil, d’aquí i d’allà.

Els autors no han estat sirians vinguts camufladament com a refugiats. Han estat europeus, amb l’educació d’aquí, i que si han estat a Síria o altres països ho han fet amb passaport francès o belga.

Que hi ha que fer front al terror i al terrorisme és indubtable. Que hi ha que condemnar els atacs terroristes, tots, també.

Però tampoc podem ser hipòcrites. Estem davant d’una nova organització d’ordre internacional, entre les grans potències, i moltes d’aquestes guerres són resultat dels seus jocs i dels seus negocis.

Hi ha dos tipus de mesures a prendre. Unes en el marc internacional, per apaivagar els conflictes: democratització d’Aràbia Saudita i la resta de monarquies del golf, congelar la venda d’armament, controls financers, polítiques conjuntes d’intel·ligència, observatoris en internet…

Altres en el sí de les nostres societats: desmuntar ghettos com les banlieus o barris molt deficitaris, promoció econòmica i professional pels joves, mesures socioeducatives, culturals i religioses… Recordem que a França hi ha polítiques assimilacionistes (que els nouvinguts siguin iguals que nosaltres) i ja veiem on ha esclatat el terror.

Coneixem també els resultats de les polítiques exteriors bel·licistes iniciades pel Trio de les Açores (Bush, Blair i Aznar). On encara l’expresident espanyol és l’únic que no s’ha disculpat per la seva decisió bel·licista.

Per tot això aquest dissabte passat hi hagué una marxa contra el terrorisme i la Guerra.

Aquest va ser la crida final del seu Manifest:

“Per això ens tornem a alçar, per dir prou. No permetrem que en el nostre nom s’iniciï una nova guerra, no avalarem cap bombardeig, no acceptarem cap nova retallada de les nostres llibertats, no callarem davant la proliferació de discursos islamòfobs, racistes i feixistes, i no permetrem més lleis xenòfobes ni més centres de detenció il·legals o il·legítims. Per la pau, la llibertat, la igualtat, la fraternitat, la solidaritat, la justícia global i la laïcitat, hem decidit sortir al carrer a dir mai més.”

Molts ens hi identifiquem i hi donem suport. NO A LA GUERRA.

Article sencer

COMENÇA EL CANVI (25.4.15)

En el meu darrer escrit deia que aquest és l’any que ho canviarà tot. Doncs bé, la primera estació del canvi serà el 24 de maig amb les eleccions municipals.

En aquesta escomesa electoral es presenta Moviment d’Esquerres (MES) en 171 municipis, als quatre mesos de néixer. A Cerdanyola en coalició amb ICV i EUiA.

Moviment d’Esquerres neix de la confluència de dues organitzacions anteriors com foren Nova Esquerra Catalana i Moviment Catalunya. Té l’objectiu declarat d’ajudar a construir la gran Esquerra nacional que cal a Catalunya. Dins aquesta gran esquerra MES representarà, i ja representa, la corrent del socialisme català i catalanista, el socialisme sobiranista.

Volem construir la República catalana no perquè siguem nacionalistes, que no ho som, sinó per tres raons fonamentals: una gran part dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país així ho expressen amb les seves mobilitzacions, més enllà del que diuen els partits polítics; perquè des de les forces de l’estat del regne d’Espanya, tant les velles com les noves, no hi ha la més mínima voluntat de reconèixer la nostra sobirania ni permetre un referèndum que demostri al món què es el què volem; i perquè forma part de la llarga tradició del catalanisme polític d’esquerres.

Ens presentem a les eleccions perquè el socialisme català i catalanista ha d’estar present en la governabilitat dels pobles i ciutats del nostre país. També a Cerdanyola.

En aquestes eleccions contribuïm a dissenyar un programa per la ciutat que doni resposta a les aspiracions i necessitats de Cerdanyola. Ho fem a través de posar l’èmfasi en quatre aspectes principals: donant prioritat a les necessitats socials i generant ocupació, intensificant la transparència en l’activitat municipal, cercant la participació ciutadana i volent planificar la ciutat dels propers 20 anys.

Però en aquestes eleccions hi ha quelcom més que la gestió de la ciutat. En aquest mandat es plantegen coses molt importants per a Catalunya, i per a nosaltres Catalunya és fonamentalment una xarxa de ciutats i ciutadanies, i aquestes no poden quedar al marge. En aquest període es pot avançar en la creació de la República catalana i nosaltres estem disposats a no amagar el cap i empènyer-hi decididament. 

Aquest és el nostre compromís.

Article sencer

L’ANY QUE HO CANVIARÀ TOT (11.1.15)

Comença aquest nou any i será un any que constarà en els libres d’història. Any que tancarà una época i obrirà una de nova.

Els motius? El cicle electoral que amb tres noves eleccions (municipals, catalanes i generals) canviaran els governs, ensorrant antics partits i formes determinades d’exercir la política i el poder. I amb l’aparició i consolidació de noves organitzacions i formes de fer.

Serà la concrecció que han generat els tres tsunamis socials que hem viscut darrerament. El 15M que ha mostrat l’afartament de la gent sobre formes d’exercir els poders autoritàris, ilustradament despòtics i amb menyspreu cap a la participación ciutadana. La de les marees (blanques, verdes, blaves, del 1er de Maig…) que rebutgen frontalment l’austericidi i les corrupcions, contestant aquest capitalisme de casino que augmenten les desigualtats socials i territorials. Finalment, les del Dret a Decidir que expressa la voluntat d’una part molt important de catalans d’estar tips d’aquesta organització territorial española.

Aquesta nova realitat ja es va fer visible en les darreres eleccions europees, amb el creixement important d’ERC i també del sentit soberanista a Catalunya.

L’altra factor nou que enterrarà aquest vell mon es l’aparició de Podemos, amb el recolzament general que li porta a ser la primera força en les enquestes actuals vers les eleccions generals.

Això no vol dir que els canvis serán d’ara per sempre. Tant sols iniciarem un canvi de dinámica diferent. Com també hi hauran turbulències alienes que ens influirán, com és la situació i evolució europea o els extremismes religiosos o d’extrema dreta, que es retroalimenten.

Finalment, una recomenació i una constatació.

A les municipals, per interessos partidaris, no deixem perdre ni un vot progresista. Siguem generosos en els pactes preelectorals i postelectorals. La constatació, que l’amor i l’il·lusió sempre són més forts que l’odi.

Article sencer

NOUS TEMPS PER A CERDANYOLA (13.7.14)

Convocat pel Procés Constituent de Cerdanyola, sota el lema “GUANYEM CERDANYOLA. Les esquerres a debat”, vuit formacions polítiques de la ciutat vàren seure plegades per  parlar del procés sobiranista i de la Cerdanyola que necessitem.

Tant nombre d’organitzacions és fruit de les mobilitzacions ciutadanes, que clamen per una nova política front la vella política de les forces de la Transició.

Les recents eleccions europees, unes eleccions de segona per a molts, i a les que no se li donava gaire importància, ha començat a generar un nou escenari polític. Els factors més rellevants: la victòria d’ERC/NeCat/SI a Catalunya i, com en els anys 30, la conseqüent abdicació del rei, i l’aparició d’una nova formació política rupturista arreu, PODEMOS. En conclusió, les forces polítiques de la Transició tocades de mort.

Com obsolet ja es considera el bipartidisme (algunes veus nostàlgiques preconitzen un pacte PP i PSOE per a controlar el “cotarro”).

S’obren reptes nous que seran definitoris pels aires del canvi: l’Onze de Setembre, el 9N i el referèndum i les properes municipals.

Cara a la ciutadania no es bo presentar tanta dispersió i, sobretot, no és gens efectiu, pensant en termes electorals.

Totes aquestes forces haurien de confluir en un primer objectiu: tenir voluntat política per mostrar el màxim d’unitat. Anar units a l’ofrena floral de l’Onze de Setembre amb un discurs comú seria un element poderossíssim de generació de confiança popular.

Respecte les municipals no ens podem permetre anar tant disgregats, doncs la dispersió de vots només afavorirà als representants de les velles polítiques i les noves dretes. Però ja tindrem temps de parlar-ne.

Article sencer

UNA FLOR PER LA REPÚBLICA (6.4.14)

El proper dilluns serà 14 d’abril. Fa 83 anys que es varen proclamar la República Catalana i la República Espanyola.

Fa dos anys que les entitats agrupades en el Consell de Cultura municipal van convidar a fer una ofrena floral a la ciutadania al peu de l’estàtua commemorativa de la República, feta per l’escultor cerdanyolenc Salvador Mañosa, situada a la Plaça Sant Ramon. Aquest any han tornat a renovar aquesta proposta.

Per què és important participar en l’ofrena floral, portant cadascú alguna flor i deixar-la al peu de l’estàtua, al llarg del dia?

Per memòria, perquè els ideals republicans, posats en peu per les revolucions americana i francesa, amb els seus components de llibertat, participació política i virtuts cíviques, van quallar l’any 1931 com una de les aspiracions polítiques més profundes i democràtiques de la nostra història recent. Experiment que va finalitzar per la força de les armes, el 1939, per la unió dels poders econòmics dominants, l’església i l’exèrcit. Truncant, així, un dels períodes més esperançats i modernitzadors que mai s’havia viscut.

També, per reivindicar l’actualitat d’una forma d’organització política que sigui alternativa a la severa desligitimació de totes les institucions, començant per la monarquia.

Que aquest acte simbòlic signifiqui estendre més els valors de llibertat, igualtat i fraternitat i anar posant d’empeus un ampli moviment republicà dins la ciutat.

Un pas concret i important seria que la Plaça Sant Ramon canviés el seu nom per Plaça de la República.

Article sencer

ALTERNANÇA I UNIÓ (24.10.13)

Ha nascut una nova força política en la societat catalana: MOVIMENT PER UNA NOVA ESQUERRA CATALANA.

En l’assemblea que vàrem celebrar a Sant Celoni, vam discutir els Estatuts que en el seu article 2 defineix la seva finalitat:

1.   Moviment per una Nova Esquerra Catalana és una organització política d’’arrel progressista que es defineix com catalanista i europeista.

2.   Un moviment que pretén la construcció per confluència voluntària d’una majoria nacional, social i política d’esquerres a Catalunya.

3.   Que neix per assolir el recolzament majoritari que ens acosti a l’estat català republicà, un estat inspirat en els valors del socialisme democràtic i que es concreti en termes de llibertat, equitat i drets iguals de les ciutadanes i els ciutadans.

Avui Catalunya té per davant tres grans reptes que afrontar: el social, davant el desmantellament de l’Estat del Benestar aconseguit per un capitalisme financer i de casino, rapinyaire; el nacional, que passa pel Dret a Decidir i la construcció d’un Estat propi; i el democràtic, per la regeneració de la majoria de les institucions.  

Els actors més tradicionals d’acció i representació pública estan desbordats per una ciutadania que va molt més enllà en aspiracions, accions i organització. Exemples: en l’àmbit més nacional, l’Assemblea Nacional Catalana i, en l’àmbit més social, el Procés Constituent, al costat de molts altres: Parlament Ciutadà, PAH...

NeCat vol contribuir a fer pinya de tots els corrents del catalanisme polític, des dels sectors conservadors als més progressistes per demanar plegats un Estat propi, una República catalana. Tenim data per posar-ho a prova, les properes eleccions europees, amb candidatura única: Junts a Europa. Aquesta és la UNIÓ.

Articulant propostes de governabilitat amb el conjunt de les esquerres amb polítiques progressistes des de l’àmbit més local, construint-ho des de baix, en les properes eleccions municipals. Aquesta és l’ALTERNANÇA unificada davant les propostes conservadores.

No volem ser un partit més. Si en uns anys només haurem estat les sigles setenes o vuitenes dins la gran esquerra nacional catalana que cal construir, el nostre projecte polític haurà fracassat. A Catalunya li cal lligar bé aquest allioli polític, en una sola proposta hegemònica.

Ens situem dins el socialisme català i catalanista d’aquesta esquerra, sense dogmatismes ni sectarismes, al costat de tothom que creu que un altre mon és possible i s’esforça en crear-ho i demostrar-ho.

Article sencer

FEM FLORIR LA REPÚBLICA (17.3.13)

El 14 d’abril de 1.931 es va proclamar la II República. Ara farà 82 anys.

Es va inspirar en la revolució francesa, i desprès nord-americana, que va instaurar la primera república moderna amb la fi de l’ancien règim feudal i aristocràtic, abolint la monarquía, i proclamà els pincipis de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, origen de la proclamació dels Drets Humans actuals.

Un dels primers documents republicans espanyols de l’època presentava aquests 10 manaments:

“El primero, amar a la Justicia sobre todas las cosas; el segundo, rendir culto a la Dignidad; el tercero, vivir con honestidad; el cuarto, intervenir rectamente en la vida política; el quinto, cultivar la inteligencia; el sexto, propagar la instrucción; el séptimo, trabajar; el octavo, ahorrar; el noveno, proteger al débil; el décimo, no procurar el beneficio propio a costa del perjuicio ajeno”.

Avui cal, més que mai, reprendre i reivindicar aquests valors republicans, valors oposats a l’individualisme burgès que ens absorbeix, llavor d’egoisme i cobdícia.

A la plaça Sant Ramon, aquí a Cerdanyola, tenim una bonica escultura en homenatge a la República, obra de Salvador Mañosa, recuperant un antic projecte de Josep Viladomat.

Fora bo que en aquesta data pròxima, la ciutadania comencéssim a fer ofrenes florals als seus peus, tal i com es va recomanar i aprovar des del Consell de Cultura. Per un doble motiu: commemorar un fet històric i reivindicar amb més vigència que mai els valors republicans entre tots nosaltres.

Article sencer

I ARA QUINA ÉS LA PRIORITAT? (19.12.12)

Ja s’han celebrat les eleccions al Parlament de Catalunya.

Elements destacats són: alta participació amb un gruix d’aparició de nous votants, una representació més amplia (que posa dels nervis als partidaris del stablishment bipartidista) i un fracàs sense pal·liatius dels dos grans partits catalans, CiU i PSC.

CiU va voler surfejar sobre l’ona aixecada per la manifestació de l’Onze de setembre, per consolidar una política econòmica que empobreix cada cop més la nostra societat, amagats sota l’estelada. Amb nous votants que majoritàriament els van donar l’esquena i amb pèrdua dels tradicionals, que van preferir l’original per sobre d’una mala còpia que mai ha tingut la independència en el seu ideari. Un fracàs també del lideratge messiànic de Mas. La seva aposta plebiscitària va ser per a ells un rotund fracàs. Posant en perill, per primera vegada de forma seriosa, la unió entre CDC i UDC

Si abans parlava de l’ona de l’Onze de setembre, no es pot oblidar que també hi han hagut altres tres ones massives: la dels indignats, la dels treballadors l’1 de maig, i la darrera, que va ajuntar a tots els anteriors, amb la vaga general i les manifestacions contra les retallades. Això també ha tingut el seu ressò en les eleccions.

Dins les esquerres, ERC i IC-EUiA han sortit reforçats, una per l’alternativa més nacional i l’altra per una alternativa més social, clares i definides. Aquí es de justícia reconèixer, per exemple, que la indignació popular contra els desnonaments tant sols Iniciativa ha estat capaç d’incorporar-la a la vida parlamentària des d’un inici.

També han aparegut les CUP, amb força relativa, però han arribat per a quedar-s’hi sobretot amb el recolzament de molta joventut radicalitzada i també, com a reflex, de corrents similars a Europa-

El PSC, en canvi, ha perdut la seva centralitat dins la societat catalana, però també dins les esquerres. La seva incomprensió i absència de l’Onze de setembre, el va portar a la invisibilitat i a una pèrdua de confiança en la majoria de l’electorat. La recuperació a darrera hora de les posicions d’en Pasqual Maragall de la primera època, a qui es criticava en privat fins fa quatre dies, no va ser creïble.

Per què un dels problemes principals del PSC es diu PSOE, on no han recolzat mai l’estratègia federalista, i això te un cost.

La configuració d’una llista electoral, posant de número dos un desconegut economista, representant com em Miguel Sebastian el seu amic (si, aquell de que baixar impostos es d’esquerres o el del xec-bebé), posicions socioliberals solchaguistes que no qüestionen el model existent sinó que tant sols el matisen. Sense cap experiència parlamentària i a sobre posat de portaveu amb un procediment més que qüestionable. La configuració de la llista, amb la presència encara d’un Corbacho en detriment de la postergació d’una Laia Bonet, per exemple, també expressa la correlació de forces dins l’executiva i dins el partit. A sobre, posicions que no han servit ni per frenar la fugida espanyolista de molts votants nostres cap a Ciutadans. Per no parlar d’errors de manual en estratègies electorals com el no donar missatges en negatiu (no a la independència).

Per acabar-ho d’adobar salta el cas Mercuri, sobre corrupció a Sabadell, on  el partit ha tingut una reacció entre tímida i vergonyosa. Lluny de prendre una decisió ferma i decidida com a Santa Coloma, obligant a dimitir de càrrecs públics i allunyament de militància a tots els imputats per dur que sigui (situació, per cert que ha permés una recuperació i consolidació del PSC a la ciutat), a sobre el nostre programa electoral aprovat diu textualment:

En el segon paràgraf de L’ALTERNATIVA SENSATA, EL NOSTRE PROGRAMA, apartat a):

Promourem un gran acord de totes les forces polítiques acusades de corrupció econòmica, que inclogui la de la seva separació transitòria  del càrrec i del partit en el moment d’una imputació formal per part d’un jutge d’instrucció. D’aquesta manera els ciutadans poden confiar en que, innocent o culpable, els problemes judicials d’una persona imputada per corrupció econòmica o delictes penals quedaran aïllats de les seves responsabilitats.

Hem fet això? S’ha fet així?

A més, els corrents crítics al sí del PSC augmenten, però la Direcció planteja un any de temps per a la seva consolidació enlloc de programar ja un Congres Extraordinari, on es recullin totes les sensibilitats i pluralitat del partit enlloc d’enrocar-se amb el que pot esdevenir una homogeneïtzació sectària, de secta tancada.

Si el PSC vol tornar a fer la seva obligació com a partit, governar la Generalitat, no te més remei que tirar endavant l’Alternativa Catalana de Progrés, avui patrimoni dels sectors crítics d’Avancem. Però fer-ho de forma modesta, reconeixent que avui ja no som el pal de paller de l’esquerra.

Per què la urgència, avui, és posar dempeus una alternativa d’esquerres que s’oposi a l’ofensiva del capital, que avui no té aturador. Una Convergència d’Esquerres, amb voluntat de governar el país, que sigui conscient que ja no estem en el gran pacte social que va sortir dels anys 50. Una nova situació on el capital no està gens interessat en mantenir quotes de benestar per al poble treballador i les classes mitges.

Pensem que es possible que dintre de dos anys tornem a tenir eleccions. El temps de preparar-nos no és massa.

L’aparició de noves alternatives com la Nova Esquerra Catalana són un símptoma que alguna cosa està canviant en la bona direcció. Companys amb els quals haurem de treballar colze a colze, sense reticències.

Cal treballar sense dogmatismes ni sectarismes en aquesta direcció.

Article sencer

QUÈ VOTEM LES PROPERES ELECCIONS DEL 25 DE NOVEMBRE? (19.10.12)

El proper 25 de novembre la ciutadania ha de votar per assolir un nou govern per Catalunya. No és altra cosa la que votem.

D ’on partim?

Aquests dos darrers anys hem viscut una forta agressió econòmica a les classe mitges i populars de Catalunya: pèrdua de qualitat en serveis públics fonamentals, pujada d’impostos com l’Iva, restricció al crèdit, etc. Donant-se una política de retallades publiques que totes, ni de bon tros, eren necessàries (medicines, salut, beques, investigació, etc). Retallades que moltes ho eren per manca d’ingressos, per una política fiscal que no toca a qui més té, com per exemple la que han fet a França. També per uns balanços fiscals deficitaris amb l’Estat (“Espanya ens roba” és una mentida que conté una part de veritat). És cert que no s’aplica el principi federal de “cadascun segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats”; es a dir, pagues segons el teu PIB i cobres segons la teva població.

Això ha generat un malestar incontenible dins la població, i també pel maltractament rebut arrel de la sentència del Constitucional i de les barbaritats que ens diuen des del nacionalisme espanyol.

L’Onze de Setembre marca un abans i un desprès quan, fonamentalment, les classes mitges i populars catalanes no volen seguir amb l’actual situació.

Què cal garantir d’un nou govern?

Primer, un redreçament de la política econòmica i fiscal, doncs queda palès que les polítiques de contenció neoliberals ens porten al suïcidi com a país (independentment del règim polític que es trií)

Segon, el manteniment del principi democràtic del dret a decidir realitzant una consulta popular

Tercer, proposar una reforma de la Constitució on ens sentim còmodes amb el reconeixement de la nostra personalitat política

Qui ho pot garantir?

CiU és més del mateix que hem tingut fins ara, amb l’habilitat d’amagar els seus fracassos econòmics i socials sota l’estelada. I el PP és la mateixa política econòmica però amb flaire i gust espanyolista.

Les esquerres són les úniques que poden capgirar la situació, si són capaces d’articular una proposta conjunta que la faci engrescadora al conjunt de la ciutadania, França és un exemple i un camí. Alhora que iniciar un gran debat de reconfiguració d’una Esquerra socialista amplia i potent dins Catalunya.

Sobre les relacions PSC i PSOE ja en parlarem un altre dia.

Article sencer

QUE SE JODAN ! (20.7.12)

El dijous sortíem al carrer centenars de milers de persones que ja estem fartes.

Penso que no es pot esperar més a demanar la DIMISIÓ del President del Govern del Regne d’Espanya i a que es convoquen noves eleccions (espero que hi hagin diners per a fer-ho, i si no dels préstecs).

Motius?

1. Incompliment sistemàtic del seu programa de govern, almenys el que anava dient, fent el contrari en gairebé tots els camps.

2. Provocar la davallada de l’economia espanyola, per no impulsar gairebé cap mesura d’impuls i reactivació de l’economia, especialment la productiva i enfonsant el consum.

.

3. Per impulsar una política conservadora que no es cert que sigui la que li han manat d’Europa. Els criteris parlaven de mesures bancàries i d’estudiar mesures de contenció, no les que han fet.

4. Fer caure sobre els mateixos, les classes mitges i treballadores, el pes de la crisi i permetre anar-se’n de rositas als qui més tenen: cap mesura fiscal del tipus gravació sobre les grans fortunes, transmissions patrimonials, impost sobre transaccions financeres, a sobre amnisties fiscals, etc.

5. Fer us desproporcionat de la força pública en la repressió de les manifestacions de protesta, com les realitzades contra els miners.

6. Per enfotre-se’n dels aturats, dels cuidadors familiars, dels funcionaris… criminalitzant-los com si fóssim responsables de la crisi

7. Finalment, PER MENTIDERS, desinformant i ningunejant les informacions de les protestes.

Hem començat a moure’ns i no hem de parar. La vigència d’un estat del benestar al servei de la majoria i equitatiu està en joc.

Article sencer

ALGUNA COSA CANVIA, PER A BÉ (30.5.12)

Amb la victoria de François Hollande a les presidencials franceses, s’ha esquerdat la visió pesimista i la sensació fatalista de que no hi ha res a fer. Que hem de pagar molt dolorosament el pecat d’haver viscut per sobre les nostres possibilitats. Una mentida, aquesta, que han conseguit fer empassar a molta gent, i que es un altre exemple del cinisme dels poders econòmics al culpabilitzar les victimes.

La cosa està crua, es cert, però ho ha estat degut a uns interessos, els del capitalisme financer i especulatiu, i unes visions polítiques molt conservadores. L’espectacle de BANKIA al que assistim darrerament, no fa sino confirmar-ho. Totes les bestiesses econòmiques fetes pel PP madrileny i valencià, financiades per aquestes caixes, ara volen que ho paguem entre tots.

A casa nostra, es cert que la cosa no va millor. Aquest govern es dels millors, dels millors neoliberals, empenyats en reconvertir DRETS en serveis que tenen un preu. Alguns, fins i tot, diuen que es el laboratori polític-econòmic més avançat. Ai, on va quedar aquella CDC més social-cristiana…

La contrareforma brutal i centralista del govern espanyol, sotmesa als diktats de la Merkel, tampoc es cap passeig triomfal.

Més enllà de posicions polítiques, dos moviments els hi planten cara.

Un més reactiu i defensiu, el del NO a les retallades, sota banderes sindicals.

Altre més proactiu i propossitiu, de radicalisme democràtic, sota el paraigues del 15M. Tots dos han omplert els carrers… encara separadament.

Ara, des d’Europa també hi ha qui, manant, pensa que no cal que paguin sempre els mateixos i que es poden fer les coses d’altres maneres.

Article sencer

COM SORTIREM D’AQUESTA CRISI? AMB MILLOR DEMOCRÀCIA, MÉS SOBIRANIA I UNITAT POPULAR

Comencem a sortir de la crisi. Però com sortim?. Uns molt més rics i la majoria molt més empobrits. A més aquesta dimensió econòmica ve acompanyada d’una política ultraconservadora, centralista i nacionalcatolicista com són les llei Wert, sobre l’avortament o sobre la seguretat ciutadana, per exemple.

En aquests anys només hi ha hagut una oposició real a aquesta ofensiva del capital financer i els seus acòlits en l’Estat espanyol i no ha estat per part dels partits polítics. Ha estat de la ciutadania catalana.

Van ser les tres grans onades de ciutadania al carrer (els indignats, contra les retallades i pel dret a decidir). Onades que estaven implícits en els 3 objectius bàsics del Programa de Govern de Pasqual Maragall. Per cert, que el 20 de desembre va fer 10 anys i va passar gairebé vergonyosament ignorat.

Recordava el professor Josep Mª Vallès en un article recent, que els tres objectius bàsics del programa de Maragall, foren:

• ·  Polítiques socials i econòmiques que s’enfrontessin al neoliberalisme agressiu
• ·         Sanejar les formes degradades de fer política, especialment dels partits
• ·         Remodelar les relacions entre Catalunya, España i Europa.

 Aquests objectius s’han demostrat plenament vigents. Com la necessitat de realitzar-los entrelligats. No podem fer un procés soberanista sense un contingut on el catalanisme socialista (en sentit ampli) no hi tingui una certa hegemonia. Com tampoc pot haver la defensa d’unes polítiques socials avançades sense aprofundir en la sobirania catalana. Ni cap de les dues coses sense comptar amb l’amplia organització popular de base, avui més representada per l’Assemblea Nacional Catalana i el Procés Constituent.

Aquest dijous al Parlament veurem com continua clarificant-se les posicions dins els partits parlamentaris. Fora, el catalanisme socialista i el socialisme català i catalanista haurem d’avançar en la construcció d’un espai polític comú. Al temps que anar fent pinya amb la resta de forces d’esquerres per dibuixar programes i punts d’encontre. Les eleccions municipals estan a un pas i son una bona oportunitat.

Si fa 10 anys, la unitat de les esquerres va poder fer un primer govern alternatiu al pujolisme conservador, que no podrem fer en l’àmbit local?

Article sencer

CATALUNYA SÍ, PERÒ QUINA?

Seguim immersos en una situació de canvi, on aquesta realitat té moltes arestes que s’entrellacen: hegemonia d’un capitalisme financer de casino que no tant sols empobreix més a les classes populars sinó que també ataca sense embuts a les classes mitges i, fins i tot, als empresaris de l’economia productiva. 

També insatisfacció en les formes de representació política, descrèdit dels partits polítics tradicionals, deslegitimació de totes les institucions. Finalment, davant la globalització i el moment crític que hi ha a Europa, la situació ben sensible de l’organització territorial d’Espanya que a Catalunya es sent de forma molt punyent.

A casa nostra es viu de manera més esquizofrènica, pels qui volen prioritzar la qüestió identitària i territorial i els qui volen prioritzar la qüestió social. Quan les dues son les dos cares d’una mateixa moneda.

Es obvi que qui, avui, no estigui obertament pel dret a decidir, a que ens puguem autodeterminar com i amb qui volem conviure, és fora de la nostra realitat i només pot ser vist com un entrebanc. Per això es tant important ajuntar totes les forces catalanistes en una escomesa electoral com l’europea.

El model de Catalunya, com una societat democràtica, pacífica, moderna, solidària, europea i productiva, és el model somniat i lluitat pel catalanisme de progrés.

Però davant les polítiques econòmiques i socials que es despleguen a Catalunya amb el vist-i-plau del Govern (el cas, per posar només un exemple, de la Conselleria de Salut, és més que escandalós), cal la unitat de totes les forces de progrés en el pla català i local.

Per exemple. quan pensàvem que ens havíem sortit del parany d’Eurovegas, el projecte BCN-World, de la ma de gent tant dubtosa com els srs. Ho i Bañuelos (el primer , una persona vinculada al mon tenebrós i sòrdid de Macao i el segon un dels creadors de la bombolla immobiliaria espanyola), ve a ser el mateix. I aquesta Catalunya jo no la vull.

Una mostra positiva de model, en canvi, avui a Cerdanyola, el pot representar en Dani Villodres, un noi estudiós, alegre i esforçat, a qui cal felicitar, fill de treballadors abnegats, que ha aconseguit com a estudiant de 4rt. d’ESO al IES Banús, una beca exigent d’investigació de Joves-Ciència, de 2 anys, que només han aconseguit 49 estudiants de tota Catalunya. Aquest exemple, amb la igualtat d’oportunitats que ho ha permès, és del model de la Catalunya que vull, somnio i lluito.

Article sencer

I ARA QUINA ÉS LA PRIORITAT?

Ja s’han celebrat les eleccions al Parlament de Catalunya. Elements destacats són: alta participació amb un gruix d’aparició de nous votants, una representació més amplia (que posa dels nervis als partidaris del stablishment bipartidista) i un fracàs sense pal•liatius dels dos grans partits catalans, CiU i PSC. CiU va voler surfejar sobre l’ona aixecada per la manifestació de l’Onze de setembre, per consolidar una política econòmica que empobreix cada cop més la nostra societat, amagats sota l’estelada. Amb nous votants que majoritàriament els van donar l’esquena i amb pèrdua dels tradicionals, que van preferir l’original per sobre d’una mala còpia que mai ha tingut la independència en el seu ideari. Un fracàs també del lideratge messiànic de Mas. La seva aposta plebiscitària va ser per a ells un rotund fracàs. Posant en perill, per primera vegada de forma seriosa, la unió entre CDC i UDC. Si abans parlava de l’ona de l’Onze de setembre, no es pot oblidar que també hi han hagut altres tres ones massives: la dels indignats, la dels treballadors l’1 de maig, i la darrera, que va ajuntar a tots els anteriors, amb la vaga general i les manifestacions contra les retallades. Això també ha tingut el seu ressò en les eleccions. Dins les esquerres, ERC i IC-EUiA han sortit reforçats, una per l’alternativa més nacional i l’altra per una alternativa més social, clares i definides. Aquí es de justícia reconèixer, per exemple, que la indignació popular contra els desnonaments tant sols Iniciativa ha estat capaç d’incorporar-la a la vida parlamentària des d’un inici. També han aparegut les CUP, amb força relativa, però han arribat per a quedar-s’hi sobretot amb el recolzament de molta joventut radicalitzada i també, com a reflex, de corrents similars a Europa. El PSC, en canvi, ha perdut la seva centralitat dins la societat catalana, però també dins les esquerres. La seva incomprensió i absència de l’Onze de setembre, el va portar a la invisibilitat i a una pèrdua de confiança en la majoria de l’electorat. La recuperació a darrera hora de les posicions d’en Pasqual Maragall de la primera època, a qui es criticava en privat fins fa quatre dies, no va ser creïble. Per què un dels problemes principals del PSC es diu PSOE, on no han recolzat mai l’estratègia federalista, i això te un cost. No els hi caldrà més remei que rectificar. La configuració d’una llista electoral, posant de número dos un desconegut economista, representant com em Miguel Sebastian el seu amic (si, aquell de que baixar impostos es d’esquerres o el del xec-bebé), posicions socioliberals solchaguistes que no qüestionen el model existent sinó que tant sols el matisen. Sense cap experiència parlamentària i a sobre posat de portaveu amb un procediment més que qüestionable. La configuració de la llista, amb la presència encara d’un Corbacho en detriment de la postergació d’una Laia Bonet, per exemple, també expressa la correlació de forces dins l’executiva i dins el partit. A sobre, posicions que no han servit ni per frenar la fugida espanyolista de molts votants cap a Ciutadans. Per no parlar d’errors de manual en estratègies electorals com el no donar missatges en negatiu (no a la independència). Per acabar-ho d’adobar salta el cas Mercuri, sobre corrupció a Sabadell, on el PSC ha tingut una reacció entre tímida i vergonyosa. Lluny de prendre una decisió ferma i decidida com a Santa Coloma, obligant a dimitir de càrrecs públics i allunyament de militància a tots els imputats per dur que sigui (situació, per cert que ha permés una recuperació i consolidació del PSC a aquella ciutat), a sobre el programa electoral aprovat deia textualment: En el segon paràgraf de L’ALTERNATIVA SENSATA, EL NOSTRE PROGRAMA, apartat a): Promourem un gran acord de totes les forces polítiques acusades de corrupció econòmica, que inclogui la de la seva separació transitòria del càrrec i del partit en el moment d’una imputació formal per part d’un jutge d’instrucció. D’aquesta manera els ciutadans poden confiar en que, innocent o culpable, els problemes judicials d’una persona imputada per corrupció econòmica o delictes penals quedaran aïllats de les seves responsabilitats. S'ha fet això? S’ha fet així? A més, els corrents crítics al sí del PSC augmenten, però la Direcció planteja un any de temps per a la seva consolidació enlloc de programar ja un Congres Extraordinari, on es recullin totes les sensibilitats i pluralitat del partit enlloc d’enrocar-se amb el que pot esdevenir una homogeneïtzació sectària, de secta tancada. Si el PSC vol tornar a fer la seva obligació com a partit, governar la Generalitat, no te més remei que tirar endavant l’Alternativa Catalana de Progrés, avui patrimoni dels sectors crítics d’Avancem. Però fer-ho de forma modesta, reconeixent que avui ja no és el pal de paller de l’esquerra. Per què la urgència, avui, és posar dempeus una alternativa d’esquerres que s’oposi a l’ofensiva del capital especulatiu i financer, que avui no té aturador. Una Convergència d’Esquerres, amb voluntat de governar el país, que sigui conscient que ja no estem en el gran pacte social que va sortir dels anys 50. Ara hi ha una nova situació on el capital de casino no està gens interessat en mantenir quotes de benestar per al poble treballador i les classes mitges. Pensem que es possible que dintre de dos anys tornem a tenir eleccions. El temps de preparar-se no és massa. L’aparició de noves alternatives com la Nova Esquerra Catalana són un símptoma que alguna cosa està canviant en la bona direcció. Companys amb els quals s'haurà de treballar colze a colze, sense reticències. Cal treballar sense dogmatismes ni sectarismes en aquesta direcció.

Article sencer