CRISI, SI. PERÒ, QUIN TIPUS DE CRISI?

Assistim a convulsions permanents degut a les notícies econòmiques. Veiem com la crisi en moltes empreses industrials i de serveis destapa la pitjor por que té la major part de la població, els treballadors i les treballadores, com es el fantasma de l’atur. El treball, propi o assalariat, es el modus que tenim la majoria per aconseguir els diners necessaris per a poder viure o, senzillament, subsistir. I el sistema democràtic ens ha de donar seguretats.

Aquests ensurts, encetats amb la crisi financera i immobiliària, sembla que puguin ser ateses amb mesures econòmiques dictades pels governs que, a l’endemà, ja semblen insuficients.

Tinc la impressió de que estem davant de símptomes i símptomes d’una malaltia que encara no sabem ben bé quina es, i que ens costa diagnosticar.

Antonio Estella, en un article titulat “La hora de la socialdemocracia”, comença dient: “Aquesta crisi mundial ja ha tingut efectes que van molt més enllà del terreny econòmic. En el fons, el que es posa de manifest es que estem davant un canvi de paradigma, un canvi de model ideològic. La crisi no només ha posat en qüestió el neoliberalisme, sinó també el seu company, el neoconservadurisme. Però l’enfonsament del paradigma neoliberal i neoconservador no l’ha succeït, encara, el sorgiment d’un nou model que serveixi de marc de referència per poder esbrinar el futur amb una mica més de seguretat”

Federico Mayor Zaragoza ho resumia així: No es tant sols una estructura econòmica el que s’ensorra, sinó una concepció del poder, de les seves bases ideològiques”.

Son pertinents, doncs, les preguntes de: Qui se n’ha beneficiat fins ara? Qui està pagant les actuals solucions? Tornarem a la situació d’abans per a què més endavant torni a passar el mateix?.
Torna el temps de la política en majúscules, no només el de la gestió.