UTOPIA 79

Divendres passat finalment s’estrenà Utopia 79, al cine Maldà.

Aquesta pel•lícula dirigida per en Joan Lòpez Lloret, aborda amb una mirada d’avui el que ha representat la revolució nicaragüenca encetada el 19 de juliol de 1979. El guió inicial es va realitzar sobre tres diaris escrits a l’època, el del comandant Omar Cabezas, el del periodista anarquista suís Walter Tauber, i el meu mateix que vaig escriure dia rere dia durant la meva estança allà.

El film, estructurat en diversos capítols i filmat a Barcelona, Nicaragua i Miami, dona veu avui als protagonistes d’ahir, recuperant a més imatges inèdites d’arxiu d’aquells moments. Comença fent una certa comparació entre les similituds i diferències de l’arribada de dos dictadors, Franco i Somoza, i la manera en que es produí la sortida d’aquelles dictadures.

A través del fil conductor de les entrevistes que realitzà sobre aquells dies en Walter i els tres primers catalans que ens varem incorporar a aquell procés, en Alberto Romero, Maria Mas i jo mateix, es fa una revisitació i valoració d’aquell procés.

Desprès la pel•lícula pren una altra tomb i prenen la veu fills i nebots de protagonistes destacats d’aquell esclat (Jaime Wheelock, Mejía Godoy, els fills de Walter...) i s’estableix una nova mirada, d’una altra generació.

Aquí es lliga el procés de forces que van combatre aquella realitat amb altres formes de dominació més recent, com ha estat la guerra d’Iraq.

El relat fílmic clou, amb imatges de bellesa extraordinària, amb un ventall de reflexions sobre el que significa el paradís dins l’imaginari dels entrevistats, mentre es mostra que es avui el paradís en les comunitats indígenes del riu Coco.

En resum, un film documental que s’inclou en les noves tendències de realització cinematogràfica que desborda els temes de ficció, amb un tractament i factura gens pesat, moralista o didactista, que son francament atractius i mantenen un ritme i un interès permanent. Cinema que cada cop més té una presència important en el conjunt de produccions i que a Espanya, per exemple, va aconseguir una de les pel•lícules més belles mai filmades com va ser El sol del membrillo, de Victor Erice.