DIES PLENS D’EMOCIONS

Ha estat una setmana plena d’emocions, de tots colors. El més important, la gent ha tornat a fer una festa democràtica amb la seva voluntat de participar a les eleccions generals de forma massiva. Seguim essent, en termes generals, un país envejable.

El passat dijous vaig vibrar de nou, al Palau Sant Jordi. Feia goig veure aquella mar de banderes del PSC i Catalunya omplint tot, tot l’estadi. Ple de gom a gom, destacava la diferència sociològica vers altres actes anteriors. Aquest cop estava ple de jovent, així com de persones de mitjana edat. El conjunt de la ciutadania retrobà el gust per la política. També destacava la presència de col•lectius de treballadors immigrants (pakis, magrebins, latinoamericans, de l’est d’Europa...), donant-li un sabor diferent, recordant que el PSC continua sent una referència per al mon del treball i per als treballadors. Al veure aquell Sant Jordi, vaig tenir clar que no podríem perdre aquestes eleccions; si més no, a Catalunya. Es respirava optimisme i ganes barrar el pas a la derechona.

El pal va arribar a l’endemà, amb l’assassinat polític d’en Isaias Carrasco, militant del Partit Socialista d’Euskadi i de la Unió General de Treballadors. No em dol gens confessar que quan em vaig assabentar em va envair una tristor insuportable; desprès al saber com havia anat l’atemptat les llàgrimes em corrien impotents pel meu rostre, incapaç d’entendre l’incomprensible.

Havien matat un home senzill, un treballador, una persona sense por que deuria pensar que ningú el triaria com objectiu mortal només per haver estat representat polític del socialisme a la seva ciutat, per preocupar-se dels temes quotidians dels seus conciutadans. Una ciutat, això si, del rovell de l’ou abertzale.

Van triar la víctima més fàcil, per socialista i per no ser un pota negra euskaldun.

Covards. I fills de puta, com deia la seva filla.

Amargues reflexions pel dia de reflexió electoral.

Finalment el dia electoral. Amb una alta participació que trencava l’inèrcia de les darreres escomeses electorals d’absentisme.

Victòria indiscutible del socialisme. En general, i especialment en Catalunya. Com també té un alt valor simbòlic aconseguir ser la primera força més votada a Euskadi.

Algunes reflexions d’urgència.

1. La victòria socialista és indiscutible.
2. El PP va treure també bons resultats, el que implica d’un cert respecte pels 10 milions de votants seus. Ara bé, ja ha escurat a fons l’electorat de dretes d’aquest país, arribant al seu sostre. Només te una oportunitat per a seguir creixent, que es anar cap el centre. Seran capaços?
3. El cost ha estat el de reduir la presència de forces polítiques democràtiques fora dels dos grans partits. Perdre diversitat, tant en la natura com en la política, mai es gaire bo. Però l’electorat es sobirà i ell tria.
4. El PSC es surt. El resultat es magnífic, inclús en aquells llocs, com a Cerdanyola (també El Prat i Sant Feliu del Llobregat) on governa IC-V. Desprès de la victòria electoral del PSOE, en temps de Felipe González, el reconeixement del PSC es traduïa amb l’anada de Narcís Serra a Madrid (entre molts altres), que acabaria de Vicepresident del Govern d’Espanya.
5. CiU manté els seus resultats electorals, amb una lleugera baixada de votants. Malgrat les seves dissensions internes (picabaralles internes Mas/Duran) mantenen una certa fidelitat del seu electorat.
6. PNB baixa, i deixa de ser la força més votada al País Basc, relleu que pren el Partit Socialista d’Euskadi. Això implica, també, un cert donar l’esquena dels electors a l'anomenat Projecte Ibarretxe.
7. BNG manté be la seva posició, demostrant que la proximitat a les forces socialistes no tenen per què desgastar els discursos propis.
8. ERC es qui s’ha endut l’ensopegada més forta. Però tampoc es tant si pensem que en les darreres eleccions varen estar lleugerament sobrevalorats, per ser en Carod el nino de fira que PP va triar per atacar el tripartit durant les anteriors eleccions. Estan per sobre de l’aconseguit el 2000.
9. IU / IC-V també han patit una davallada important. El cas de IU segur que ve influït pel fet de les seves confrontacions internes, que l’electorat acostuma a rebutjar, com també és fruit de l’actual Llei electoral. Pel que fa a IC-V, un factor important es que molts electors pensaven que tenien que triar entre l’aposta major: o tancar el pas al PP o seguir fent d’acompanyant crític del PSC, sense tenir garanties de si guanyarien els socialistes en el seu conjunt. Els articles darrers d’en Jordi Borja feien unes bones reflexions al respecte. La gent va triar.
10. A Cerdanyola, el PSC ha tret més del 50% del total de vots computats, demostrant un cop més, i amb més força, la petjada i el pes polític del socialisme en la població. El treball de l’agrupació socialista i del seu Primer Secretari, Antonio Cardenas, durant aquest mandat municipal segur que no ha estat aliè en aquests resultats. Fora bo que tothom en prengués nota i treies una lectura objectiva i no interessada d’aquestes dades.