UN PREMI MOLT MERESCUT

Abans d’ahir, divendres, es concedia el premi de CATALÀ DE L’ANY, pels lectors de El Periodico de Catalunya i els espectadors de TV-3. Altres edicions havien estat guardonats Ernest Lluch, a títol pòstum, Manuela de Madre, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat, Joan Massagué i Neus Català.

Aquest cop, amb més del 50% dels vots, s’escollí a PASQUAL MARAGALL.

Conec a n’en Pasqual de fa molts anys, més de 40. Quan jo era un marrec de 16 anys i estava en els voltants (Joventuts li deien alhora) del Front Obrer de Catalunya –FOC- i ell ja n’era un dirigent. A alguna trobada de cinema que es feia en el centre professional del Clot, si no recordo malament.

Desprès, a principis dels 70, quan organitzàvem les Comissions de Barri clandestines, per la dictadura i per opció ideològica, venia a explicar-nos Historia del Moviment Obrer Català i Crítica d’Economia Política als locals de l’església del barri de Roquetes. Amb en Luis Cabrera, el Poto, els gordos, la Pili, el Sr. Manuel i alguns més.

En aquella època ell formava part del que en dèiem els “intel•lectuals del FOC” i jo estava en moviments mes obreristes i llibertaris. Encara no estava constituit el Partit dels Socialistes de Catalunya, amb l'unió de les seves tres branques: PSC-Congrès, Federació Catalana del PSOE i PSC-Reagrupament.

Desprès de la meva estada americana, vaig descobrir el treball professional municipal en el qual em vaig incorporar l’any 1982, a l’Ajuntament de Barcelona. Ell ja era un dirigent qualificat del PSC, amb el seu amic i company Narcís.

Mai vaig voler utilitzar les antigues complicitats per a fer carrera, professional o política, i vaig seguir a mitja distància el seu lideratge municipal. Es cert que l’idea de fer les Olimpíades a Barcelona va estar d’en Narcís Serra, però l’organització i l’èxit d’aquest esdeveniment es purament seu. Va tenir la capacitat de generar il•lusió i entusiasme entre la ciutat. Penso que ha estat l’Alcalde més estimat que ha tingut mai Barcelona.

Sempre ha estat un polític de pedra picada, de visió estratègica i no només un gestor o un home d’aparell polític. Aconseguir acabar amb la política nefasta, durant tant d'anys, del conservador “peix al cove”, amb el desprestigi de Catalunya arreu i l’endarreriment sociocultural que ens va provocar i encara patim, només va ser possible amb el llançament d’una proposta política que anava més enllà del propi PSC. Un projecte federalista i de progrés a l’engroç, amb el PSC com a casa comuna del catalanisme, com s’ha demostrat en les darreres eleccions generals, no com diuen i volen vendre d’altres. I ho aconseguí. Dues vegades.

Es un personatge heterodoxe, amb intuicions i conviccions molt profundes, algunes d’elles dites abans d’hora, com la coalició PSC-IC o el Partit Català d’Europa.

Ha estat una persona valenta, que sempre ha anat de cara, dient les coses pel seu nom. Una persona molt més preocupada per la política que pel poder.

D’aquí venen moltes situacions conegudes com a “maragallades”. Com les que van quedar paleses en la mateixa emissió del programa. Per exemple, la relació estreta que ha d’haver entre polítics i ciutadania.

Va ser emotiu veure la dona d’en Vital, de Torre Baró, explicant com vivien plegats. O la Lluna, filla de la Maria i el Tati, de Verdúm, explicant les estades a casa d’ells, i com la va tenir que acompanyar al cole amb el cotxe oficial, per a que se la creessin. Tots veïns, coneguts però normals, dels Districtes per a conèixer de primera ma les vivències dels barris.

O la convicció en existir les condicions per a ser el primer President de la Generalitat d’esquerres, de la democràcia.

Ara assumeix un nou repte. Que Catalunya lideri l’alliberament d’aquesta plaga anomenada Alzheimer.

Caram! No ens dona ni ens deixa temps per a la seva nostàlgia. Es que no para , el tio.