TORNO, SUAUMENT, A LA NORMALITAT

Desprès d’un primer semestre del 2008 ple de turbulències emocionals i afectives, amb danys col•laterals com han estat canvis domiciliaris i enutjosos desgavells econòmics que han comportat adaptacions inesperades, moltes d’elles agradables, varen arribar les vacances.

Abans de res, noblesse obligue, un agraïment sense fi als amics i amigues que m’han donat un cop de ma en aquest canvi, especialment en José Luis. Sempre he mantingut que és la única riquesa que tinc i de la qual em trobo francament orgullós, les meves amistats (la riquesa monetària, que m’he treballat a fons i amb esforç durant tota ma vida, només m’ha servit per a poder dur l’estil de vida que m’agrada; per estalviar soc un desastre, i dedicar-me només a fer diners m’avorreix extraordinàriament).

Un producte d’aquesta situació ha estat l’aparent abandó d’aquest blog, al qual vull tornar amb ganes, i no només escriure quan toca.

Relaxat, desprès d’una setmana fantàstica a Pals, amb el meu fill i unes amigues, tancava les vacances amb un llarg cap de setmana a la Expo de Saragossa, de la qual m’agradaria explicar-vos la meva experiència i impressions, doncs son d’aquells macroaconteixements que, independentment de la valoració general que se’n faci, sempre contenen aspectes interessants. Anava amb la meva filla Mar.

Val a dir, per contextualitzar millor la meva visita, que conec relativament bé Saragossa, i a més vaig estar amb indígenes d’allà (la mare de les meves filles era d’allà, i per tant tota la seva parentela que hi viu).

Com tota celebració de gran impacte, com és aquest cas, un primer aspecte que justifica aquest esdeveniment es la gran remodelació urbanística que s’ha fer d’aquest costat de la riba de l’Ebre, i els fantàstics ponts que s’han generat. Així com edificis d’arquitectura avantguardista força colpidors: la Torre de l’Aigua, des d’on es contempla una visió òptima de tot l’entorn, i els Pavellons d’Espanya i d’Aragó que també destaquen per la seva singularitat.

Com a Expo, està ben plantejada la distribució temàtica en dos plans, planta i pis, d’una concatenació d’edificis, lligats per voladissos comuns i amplies passarel•les, on s’apleguen les Muntanyes, la Pluja, el Vent, les Ciutats d’Aigua, el Sol, el Balcó Mediterrani, els Rius i el Pavelló d’Espanya, entre d’altres.

Al seu sí, hi ha de tot. Països que només aprofiten l’ocasió per a fer publicitat turística, i alguns que es curren molt millor la pàgina. Els grans protagonistes son els audiovisuals: esplèndid el de Carlos Saura, del Pavelló d’Aragó, interessants els dels països petrolers (es nota que hi ha pasta) com Dubai, Emirats Àrabs i d’altres; curiosos, com el de Croàcia. Hi ha països com Japó o Marroc, que son curiosos i exuberants. D’Amèrica Llatina ressaltar els boníssims mojitos de l’estand cubà o el poder comprar l’insuperable rom de Nicaragua.

D’ espectacles artístics n’hi ha de molts i de força qualitat, en general. A destacar l’Hombre vertiente, en inspiracions aquàtiques. O la cavalcada inicial, a les 12 del migdia, del despertar de la Serp. O la simfonia poètic visual de la crescuda de l’Iceberg, cloenda de la jornada, donant pas a les actuacions més potents, que es fan a l’Amfiteatre.

Vaig tenir el privilegi de sentir i ballar amb Rubén Blades, en la seva gira europea, agafant una mini excedència com a Ministre de Turisme, de Panamà. O la gran dama del jazz, Dianne Krall. A l’endemà, quan ja ens veníem, actuaves Dulce Pontes amb Estrella Morente. En fi, cada dia van d’aquest pal.

Un dels aspectes que més em va impactar, va ser la gran quantitat de voluntaris que hi participaven, prova de com la ciutat ha fet seu aquest esdeveniment. Malgrat les crítiques que aixequen aquests macromuntatges, i que n’hi ha de tots colors.

Un aspecte a tenir en compte son els preus, no tant sols de l’entrada. Malgrat es pot treure una entrada més econòmica (10 €) només a partir de les 20 hores, per gaudir principalment de l’espectacle musical corresponent.

El menjar està entre car i molt car. Dues bones alternatives son anar als estands gastronòmics de les autonomies, on pots anar picant aquí i allà a uns preus relativament raonables. Però lo millor es anar a l’estand de l’Ajuntament, on donen un sortit de tapes a molt bon preu.

Atenció a la calor, que en fa molta en aquells espais oberts, malgrat les continues parets de ruixats suaus que es troben.

Pocs guiris i molt peninsular. Bon rotllo i bones cues, segons on.

Una bona manera de cloure unes vacances.

Retorn, en fi, a la normalitat amb l’intenció, amic bloc, de no deixar-te tan abandonat com t’he tingut.