A VOLTES AMB L’ECONOMIA

La crisi econòmica segueix aprofundint-se a escala internacional. Hem assistit a la mesura establerta pel Congrés i Senat nord-americà de destinar un fons que pot pal•liar 5 vegades la fam en el mon, segons el director de la FAO, per garantir l’estabilitat del sistema. Mesures similars han aplicat diversos països europeus.
Espanya ho ha fet millor, aplicant mesures -aprovades ahir- on donen confiança als particulars i empreses que disposen de recursos propis, garantint la seva estabilitat, però sobretot aplicant mesures per a garantir la continuïtat creditícia per a la economia productiva.
Algunes reflexions ràpides al voltant d’aquests fets.
El primer que sobta es la utilització del llenguatge. Fins fa 2 anys, qui gosava parlar de capitalisme era titllat ràpidament de comunista, esquerranós o radical; tocava dir societat de mercat, lliure concurrència… Fins i tot va desenvolupar-se amb potencia una corrent anomenada de socialisme liberal (força antitètic en els termes, doncs son dos cosmovisions alternatives i enfrontades). Avui, en canvi, assistim, per part de gent gens sospitosa de ser esquerrana, com Sarkozy o representants de les patronals, de refundar el capitalisme, diferenciar el capitalisme bo del dolent, etc. Ergo, cauen les mistificacions en el llenguatge i tornem a conceptes bàsics, forts, clàssics.
El segon, que no es cap novetat, es constatar com es privatitza el benefici però, quan venen mal dades, es socialitza el perjudici. Fins i tot ultraliberals com Alvaro Vargas Llosa critica a Bush per… SOCIALISTA, al demanar la intervenció de l’estat en regular aquesta disbauxa. Qui defensa avui menys estat i més mercat? On ha quedat l’ofensiva neocon, instigadora ideològica d’aquesta disbauxa?
La tercera es com, aprofitant la crisi, tornen a sonar les veus que hi ha que desregular el mercat de treball, de la seva flexibització, per a millorar la economia. La resposta de dimarts passat, davant de la directiva comunitària d’anar cap a les 65 hores setmanals, per part de sindicats i treballadors, no pot quedar com flor d’un dia.
La quarta es constatar com, avui per avui, només es prenen bàsicament mesures de caire funcionalista. Es a dir, regular el sistema per a que no caigui. Però encara sense establir mesures de fons correctores d’aquest sistema per a que dintre de res no torni a passar el mateix.
Un dels temes de fons es que no pot ser que els Consells d’Administració demanin resultats trimestralment, que obliga a un creixement permanent i desorbitat, i on els primers que se n’aprofiten es aquesta casta de grans gestors empresarials que augmenten els seus beneficis al fer augmentar els guanys, encara que sigui artificialment com hem vist. Ja coneixem prou els escàndols de les stock options i dels contractes blindats. Aquests tornaran els diners guanyats fent inflar el globus per pal•liar la crisis o hem de pagar els de sempre?
En definitiva, es curiós com s’ha de recórrer a les formules tradicionals del socialisme democràtic quan les coses venen mal dades, i l’ultraliberalisme amb la seva consigna de “menys estat i més mercat” ha estat a punt d’enviar-ho tot a rodar. La regulació de l’estat en els afers econòmics implica la necessitat de la política i els seus espais autònoms, però amb control, sobre la economia.
Finalment una nota local. Felicitar al PP per proposar gairebé les mateixes mesures pel que fa als pressupostos municipals vinents que ja varem fer publiques els socialistes fa dies, preocupats per l’impacte de la crisi als més febles i a les famílies. Només els hi demanaria coherència i jugar el paper que propugnen quan dintre de res es torni plantejar contractacions de càrrecs de confiança en el Ple municipal. Però algú es creu que ho faran, o tornaran a dir amén al govern demostrant que son el soci més fidel de l’Alcalde?