DEMANARÀ PERDÓ ALS ESPANYOLS I AL MON, EL MENTIDER?

13 de febrer de 2003. Antena 3 TV. “Puede estar usted seguro y pueden estar seguras todas las personas que nos ven que les estoy diciendo la verdad. El régimen iraquí tiene armas de destrucción masiva”.

4 anys desprès: “Todo el mundo pensaba que en Irak había armas de destrucción masiva, y no había armas de destrucción masiva. Eso lo sabe todo el mundo, y yo también lo sé.... ahora. Tengo el problema de no haber sido tan listo, de haberlo sabido antes. Pero es que cuando yo no lo sabía, nadie lo sabía. Todo el mundo creía que las había...”

Ambdues intervencions les realitzava José Maria Aznar, ex president de govern, i un dels quatre mosqueters de la guerra de la foto de les Açores, amb Bush i Blair (el quart, que no va sortir a la foto, era l’amfitrió portuguès Durao Barroso).

Ha trigat 4 anys, dos més dels que va trigar a fer el mateix en Bush, en reconèixer allò que sabíem tots el que sortíem al carrer per denunciar l’atrocitat de començar una guerra il•legal i injusta.

El mateix Aznar que va mentir al Congrés dels Diputats quan informava del contingut dels informes dels inspectors de la ONU, com desprès s’ha sabut.

El mateix Aznar que es va sentir avergonyit per la retirada de tropes de l’Iraq que va ordenar en Rodríguez Zapatero.

Un Aznar que hauria de demanar perdó al mon per contribuir políticament, de forma important, a l’agressió sobre Iraq que, efectivament, estava governada per un dictador... com en molts altres llocs del mon, i alguns patrocinats per governs democràtics i occidentals en Africa, Asia o Llatinoamèrica.

Una agressió que no només ha portat més misèria i violència sobre la castigada població civil d’aquell país, sinó que, a més, la ha convertit en un santuari de fanatisme religiós i terrorista, que abans no era.

Augmentat terriblement la inestabilitat a aquella zona. Però no tant sols.

A Espanya també varem patir aquelles conseqüències. La tragèdia d’Atocha està en el cor d’aquella decisió.

Hi ha decisions, que per les terribles conseqüències que comporten, que quan es desdiuen, exigeixen necessariament una disculpa, i en aquest cas, a més, demanar perdó.

No fer com ha fet, dient quan ell no ho sabia, ningú ho sabia que no havien armes de destrucció massives. Això es fugir d’estudi, i repartir responsabilitats entre tothom. DONCS, NO SENYOR. La majoria del poble espanyol i català que no volíem la guerra no es calia saber-ho, només amb la certesa de saber que els inspectors de la ONU demanaven més temps per investigar i que no podien ells determinar que n’hi haguessin, en teníem prou per a dir NO a una guerra injusta i il•legal.

El crec quan diu que te el problema de no ser tan llest, que no tossut. Ara només falta que descobreixi, i es disculpi, al reconèixer que a la estació d’Atocha no havien terroristes d’ETA sinó d’Al Queda. O que l’Estatut de Catalunya no volia trencar Espanya. Almenys.