HI HAN NITS QUE SURT EL SOL

Ahir, dijous 3 d’octubre, ha estat un dels sopars més gratificants dels que recordo. Ben segur que ajuda el no haver aconseguit desempallegar-me de les meves tendències mitomenes. I es que, amics i amigues, ahir sopavem amb en Paco González Ledesma.

Els que teniu la paciència de seguir aquest bloc, recordeu el meu article de Silver Kane per a identificar aquest excel·lent escriptor. Però es que ahir, a més, vaig descobrir la persona. Creieu-me, no tant sols no vaig quedar decebut en qualsevol aspecte, sinó que millorà les meves més optimistes expectatives.

En honor a la veritat, el primer que cal dir es que va venir complert. Entendreu força bé el que dic quan expliciti que va venir acompanyat de la seva muller, Rosa Mª, persona discreta, amabilissima, amb un sentit agut de la vida i molt pendent del seu marit. Imagino que una facilitadora exigent i vocacional que ha permès que en Paco, com li diuen col·loquialment, hagi pogut fer tota la feina que ha fet.

Per fer una petita semblança humana seva, te el port i la presència com d’un clàssic patrici romà senatorial, amb un cabell blanc i abundant que corona un rostre sanguini, vermellós, que traspua vida i sensualitat, i el seu cap està presidit per un ample nas, com d’aquell que s’ho ha hagut d’ensumar tot en la vida.

Però això només és quan escolta. Al parlar, amb un verb fluid, ample i ric, precís, sense aixecar gaire la veu però omplint-la d’una certa musicalitat, jo diria que plenament mediterrània, et va embolicant amb els seus arguments i descripcions. Es un conversador impressionant, tant per la riquesa del verb, com per l’aprofundiment del que expressa, o com pel bagul immens d’anècdotes que te instal·lat en el seu cap.

Invitat de luxe dins, com dirien els cibernètics, un context intel·ligent. La qual cosa generava prou estímul com per remenar bé dins els seus records o exposar aguts comentaris. Però, tot, d’una modèstia a l’hora de presentar-ho i fer-ho, d’una forma tant càlida i propera, que si nos fos per la estoica decisió de tancar el sopar a les 12 del vespre (be, vàrem continuar encara mitja hora més) haguessin anat caient quarts d’hora en quarts d’hora com fulles d’un arbre savi de fulla caduca en la tardor.

Acompanyat de gent que normalment escriu (Isidre Grau, Josep Maria Riera, Negreira, Adelantado, Juan Antonio, Lucas Arquer...) o d’altres que ens agradaria fer-ho però almenys sabem gaudir de qui fa aquest esforç creatiu i solitari (Boli, Rosa Maria, Carme, Jordi, Enric...) vàrem anar filant temes com l’aventura d’escriure i les seves diferents modalitats: l’escriptor de debò, el periodista, l’afeccionat... O fent desfilar per la taula personatges sinistres que vàren viure per Barcelona i també pels seus diaris, com gent extraordinària que ell va tenir el privilegi de conèixer i donar-nos unes breus pinzellades.

Desprès d’un brindis molt amable i generós per part d’en Lucas, vàrem cloure l’acte amb un altre brindis en honor a Paco González Ledesma per l’esforç continuat de descriure, donar vida i veu, als autèntics herois de la nostra història recent, els treballadors i treballadores de la Barcelona que va viure, des de la barriada popular del Poble Sec en els llunyans anys 30 i següents. En conjunt, les classes populars, que els hi va tocar viure condicions molt dures, però que foren les que realment generaren la riquesa i el progrés del que s’ha gaudit aquesta ciutat, encara que se n’hagin aprofitat molts pocs de tot aquest esforç.

Un darrer consell, no deixeu de llegir la seva autobiografia “Las calles de mi ciudad”. No us empanadireu.