RECONEIXEMENTS OFICIALS PER A UN ASSASSÍ ?

El passat 27 de maig l’ambaixador d’Espanya al Marroc i una delegació espanyola de quatre membres més, entre ells dos generals, assistiren en Nador, a 12 km. de Melilla, a un museu privat dedicat al tinent general Mohamed Mizzian.

Però qui era aquest personatge?.

Per explicar la fama d’aquest personatge, permeteu que primer faci públic un episodi familiar.

Ma mare va néixer al 1918, i als 16 anys ja era cantant de zarzuela. Com gairebé tots els que treballaven en el món de l’espectacle, estava afiliada a la CNT. A més, a casa de la família de ma mare sempre han estat d’Esquerra Republicana, seguidors de l’avi Macià i d’en Companys. Durant la guerra va participar en tasques amb el Socors Roig, i inclús va anar al front uns mesos per ajudar sanitàriament.

Als inicis del 39 tot es veia ja prou perdut. Ma mare, amb un marit desaparegut, un fill de 4 anys i una mare analfabeta i sense parlar castellà, va tenir que decidir el que fer. Lògicament, sense haver tingut cap càrrec destacat i canviant-se a una zona on fos poc coneguda, com era l’Empordà dels seus cosins que feien de masovers, podia passar desapercebuda els primers anys fins arribar a una certa normalitat.

Però havia una obsessió que no la deixava viure en pau. No volia topar-se amb l’avantguarda de les tropes franquistes, que acostumaven a enviar per davant els Tabors de Regulars; es a dir, les tropes mores.

Ma mare sabia d’informacions de primera ma com les gastaven. Reprodueixo una descripció que feien recentment Alfonso Martinez Foronda i Eduardo Saborido de la “Fundación de Estudios Sindicales” d’Andalucia.

Se distinguieron especialmente porque, al ir ocupando los pueblos, fusilaban en masa a los prisioneros, los castraban y paseaban sus despojos pinchados en sus bayonetas como símbolo de su victoria, violaban a las mujeres hasta matarlas, saqueaban las viviendas, vendiendo después en improvisados zocos los bienes así obtenidos. Eran el terror de la población civil, ancianos, mujeres y niños. La fortuna económica que se les atribuye a sus descendientes mucho tendrá que ver con esas sangrientas prácticas estraperlistas.

Quan arribaren a Barcelona ja no anaven en primera línia. Però la meu mare no es va esperar a comprovar-ho. Va ser dels milers de persones que varen caminar gairebé 200 km fins la frontera francesa, per acabar en el camp de refugiats d’Argelès, custodiat pels senegalesos. La fama d’aquell horror la va empènyer cap a l’exili.

Doncs bé, Mohamed Mizzian va ser el cap d’aquests tabors de regulars, mercenaris marroquins utilitzats per Franco com a força de xoc durant la guerra, figurant en els principals combats com també en les razzies repressives que es feien. Aquest militar acompanyà a Franco des del primer moment de la insurrecció contra el govern legal republicà.

Des del mateix 18 de juliol de 1936 fou el responsable de generar el terror per mitja espanya per ordre directe del general Franco. L’horror guanyat a pols per les seves tropes eren un instrument de guerra més. Son innumerables els testimonis de la conducta bàrbara de les tropes de Mizzian durant la guerra espanyola, com també ho serien les matances que va fer en la repressió del Rif com a general marroquí.

Arribà a Capità General de l’exercit de Franco. Primer Comandant general de Ceuta al 1939 i en 1953 Capità general de Galícia. En 1955 era Capità general de Canàries quan un any desprès Mohamed V li demanà que s’incorporés al Marroc que acabava d’accedir a la independència. Als anys 1957-1958, amb el futur rei Hassan II, reprimí l’aixecament del Rif bombardejant-los amb napalm, on els morts varen ser innumerables. Finalment va ser ambaixador de Marroc en Espanya des del 66 al 1975.

Ara s’inaugurava en Beni Ensar, suburbi de Nador, en una casa que li regalà el mateix Franco en el lloc on va néixer, un museu privat dedicat a la seva memòria. Museu organitzat per Leila Mizzian, filla del general i casada amb Othman Benjelloun, propietari del banc marroquí BMCE i un dels homes més rics del país. En els seus 3.5oo metres quadrats i amb variades fotos del dictador espanyol amb ell, queda recollida una història militar, ben vessada de sang.

Calia una representació oficial del Govern d’espanya que hi fos present?.

Les relacions de cortesia entre Espanya i el Marroc no ens obliga a que les víctimes i els seus familiars es sentin insultats i decebuts per aquesta, com a mínim, ficada de pota.

Tothom agrairíem una rectificació oficial i pública.