SILVER KANE

Una de les avantatges que té ser hospitalitzat sense estar massa malalt, es que et deixa alguns temps lliures.

Val a dir que propiciat l’anterior per la dedicació del personal sanitari que a cada estona ve a fer-te alguna cosa o bé per l’espantosa programació televisiva (molt democràtica, això sí, gairebé totes eren iguals de dolentes) que comportà que encara em tornessin cèntims de la tarja que vaig comprar i això que hi vaig ser més d’una setmana.

Aquest temps el vaig dedicar bàsicament a llegir. Ho tenia fàcil, vaig entrar tot just abans de Sant Jordi, i els llibres em van arribar gairebé sols... via familiar.

Llegí L’ombra del vent, de Ruíz Zafón, doncs ja estava empatxat de sentir-hi comentaris. Què voleu que us digui? Malgrat no coneixia res del seu contingut, no vaig aconseguir sostreure’m d’un cert tuf de dejà vú. Està ben escrit i té ritme, inclús recrea amb certa gràcia l’ambientació de la ciutat de Barcelona de l’època. Però hi han texts similars, de Pedrolo per exemple, que m’han fet més patxoca, potser per ser més originals.

La gran descoberta, que ja pressentia que ho seria, va estar Historia de mis calles, del mestre Francisco González Ledesma.

És un llibre autobiogràfic, però molt sui genèris. L’autor va néixer a l’any 1927, al Poble Sec de Barcelona. Fa un recorregut des d’aquells inicis fins a època molt recent, tenint el privilegi d’haver estat espectador o actor de fets singulars que han condicionat o modelat el decurs, sobretot, d’aquesta ciutat.

Està escrit amb una barreja d’estil oriental, per més descriptiu que conceptual, però al temps amb una concisió com esculpida a navalla, que li dona un nervi i ritme que ens obliga a llegir i llegir, assaborint el seu decurs, però sense deixar-nos parar, obligant-nos a fer-ho, quan ho fem, a contracor. No penseu que l’ambient descriptiu es pura floridura o escriptures d’aquestes postmodernes. Ans al contrari, tot és trufat de reflexions personals, originals, sinceres, que volen explicar-se més que no pas explicar-nos. Lluny, doncs, de memòries autocomplaents o memòries moralistes.

El més sorprenent es aquesta voluntat interior, aquest impuls educat en no perdre els arrels, fa donar un to molt determinat al conjunt del relat. Diguem-m’ho clar, un to clarament popular. Un sentit popular lluny de les giravoltes ridícules o perverses en que s’ha anat contaminant aquest mot en molts cops, darrerament. Té una flaire, com ho diria?, com el que es desprén al llibre Soldados de Salamina, per posar alguna referència recent; malgrat les històries no tenen res a veure.

Un sentit popular lluny de mitificacions o desqualificacions, descrivint la realitat dura tal com era. Per què la primera part penso que potser és la més esplèndida. Aconsegueix fer-nos veure i viure, olorar i sentir, aquella Barcelona, de barris obrers, dels anys 30 i 40. Si no fos per què són termes que han quedat tant devaluats, diria que està impregnat el relat de sentit de classe, de ràbia i orgull de classe.

El relat posterior, lògicament no té malbaratament. Encara que, la veritat, m’hi trobo tant identificat en la recreació d’aquells ambients i carrers, on jo, un nen de l’Avinguda Gaudí, llavors un barri obrer de la Sagrada Família que, no sé si per l’emoció en la identificació i record dels meus temps d’infantesa o per la pròpia potencia de la força del relat, m’arrabassà l’esperit i la voluntat. Rient tot sol d’estones, d’altres amb les llàgrimes a punt de sortir.

Per què es ell, encara que ja ho sabia d’abans, un dels meus ídols d’adolescència. Ell, Silver Kane, el millor escriptor al meu gust, de les novel·letes, especialment policíaques però també westerns, de la Bruguera. Aquelles novel·letes que, potser, les vaig llegir totes (d’ell, Silver Kane, així com dels següents millors en el meu personal ranking, Keith Luger i Clark Carrados, segur), que omplien temps on només la ràdio i el carrer els hi feien competència. Novel·les que per qui, com jo, teníem molts pocs diners anàvem a les botigues a agafar-les de lloguer, com qui fa avui amb els vídeos.

La meva sorpresa, molts anys desprès, va ser descomunal al veure que no era un americà qui havia escrit. Què això tenia les seves raons. Curiosament, no em va desinflar la notícia. Al revés, em vaig trobar encara més identificat; em semblava que era com ell, quan amb dotze anys em vaig fer un carnet de cartró, amb fotografia enganxada i tot, anomenant-me Dan Costa, agent del F.B.I., que encara conservo.

La realitat terrible i vergonyosa del franquisme com l’oportunisme explotador de la majoria d’empresaris ens va portar a uns i altres, per motius diferents però amb les mateixes raons de fons, a escapolir-nos d’ella.

El llibre contínua, circulant pels meandres del riu de l’escriptura, descrivint móns editorials, periodístics o professionals del mon de les paraules. Assenyalant les diverses connexions amb la nit, la dignitat, el poder o les impostures entre d’altres recorreguts.

Això sí, amb amabilitat. Sí, amabilitat, com formes plenes de tendror i elegància. Sense mirar cap un altre costat, si no està justificat per a no malfiar-nos de les persones.

En definitiva, un llibre imprescindible per entendre i apassionar-se amb un temps, un país i una ciutat.