LA PÈRDUA DE DOS REFERENTS

Acabades les vacances i amb el retorn a la vida gairebé quotidiana (encara estem a l’agost... i amb aquestes calors), al reprendre l’escriptura habitual en aquest blog, que m’ajuda a preguntar-me i a explicar-me, observo que són moltes i molt importants les coses que han succeït des de finals de juny.

Per dret, respecte, reconeixement i sentiment, vull començar amb el record entranyable per la pèrdua de dos socialistes radicals, d’anar a les arrels i no quedar-se amb les formes, de tarannà i comportament ben diferents però, segurament, ambdós necessaris. Marta Mata i Joaquim Jordà ens deixaren més sols els darrers dies de juny.

Marta Mata (1926-2006) era una persona que havia esdevingut gairebé tota una institució. Parlar de Marta es parlar, inevitablement, de la renovació pedagògica que s’ha fet a Catalunya, superant els models escolars franquistes i nacionalcatolicistes, recuperant una continuïtat del noucentisme popular i de les idees de l’Institución Libre de Enseñanza.

Persona de conviccions cristianes, fou un exemple de treballadora infatigable. De tenir clar el somni que volia, segurament per haver-lo ja viscut en la seva infància, i de comprometre’s de forma ferma i decidida en aconseguir-ho.

Marta fou una dona reflexiva i d’acció alhora. Milita activament en la vida civil, on activà molta gent al calor de les seves propostes, reflexions, paraules i exemple. Aquesta llavor dispersa cristal·litzà a mitjans dels seixanta quan es formà l’escola de mestres Rosa Sensat, autèntica plataforma aglutinadora de persones i voluntats. Per les seves escoles d’estiu, des dels anys 65, hi deuen haver passat milers de persones, representats del més innovador i voluntariós de la nostra societat.

També Saifores, on exercí com a mestre un temps i on hi tenia casa, va ser escenari habitual de trobades múltiples, sempre amb un flaire progressista, de diàleg amb el present i de recerca de futurs possibles i millors.

Aquest compromís civil la portà, darrerament a presidir el Consell Escolar de l’Estat.

En la recerca de futurs possibles i millors, també fa seu el compromís polític. L’any 1975 s’incorpora al PSC, on tingué moltes responsabilitats, entre elles les de diputada i senadora. Participà en l’elaboració de la primera Llei de Normalització Lingüística, del 83, que resulta exemplar i una eina i aspecte fonamental per a garantir la cohesió social de la Catalunya actual... malgrat avui una exigua minoria comenci a dir algunes bajanades.

Com a Regidora, que fou, de l’Ajuntament de Barcelona, impulsa el moviment de Ciutats Educadores, projecte ple de vigència i que té un ampli ressò internacional avui en dia.

Finalment dir que dintre els seus diversos compromisos, en el fidel de la seva balança sempre estava amb els més desafavorits. Persona bona, molt bona persona, va ser estimada per tothom. La prova més evident és el dol que han manifestat tant els més propers com els seus adversaris.

Joaquim Jordà (1935-2006) pertany amb una altra tradició de socialistes. També amb un altre caràcter i personalitat ben diferent, en aquest cas provocador, sarcàstic i irònic, punyent. Persona que es feia respectar i a qui et tenia que respectar, pels motius que ell triés –especialment vinculats amb l’autenticitat-, per què sinó estaves perdut... o simplement ignorat.

Fill d’un notari falangista de Santa Coloma de Farners (Jefe Provincial del Movimiento), no participà mai ni des de la seva infantessa en l’ideari patriarcal, amb qui no es portava gaire bé. A la Universitat, ens els anys 50, participa en la creació de la primera cèl·lula del PSUC. Interessat de sempre pel cinema, ajudà a finançar la productora UNINCI, molt lligada al PCE, i que va produir Viridiana, de Buñuel, un dels motius del seu tancament governatiu. Als anys 60, desprès de la seva primera incursió a Madrid i realització també del seu primer curtmetratge, trenca amb les visions comunistes de l’època, i torna a Barcelona. Comença l’Escola de Barcelona, al que se li considera un dels seus principals ideòlegs, malgrat la distància que prenia amb aquest mon.

Als setanta va passar uns anys a Itàlia, on va viure el creixement i l’eclosió dels moviments a l’esquerra del PCI, el moviment conegut com de l’Autonomia Operaia. Al tornar a Barcelona participa personalment en impulsar algun moviment similar, moment en que el vaig conèixer, de forma molt directa, per la relació que va mantenir durant algun temps amb un determinat sector que vivíem en Nou Barris.

És en aquesta època que roda el film Numax presenta, on amb els diners acumulats que els treballadors d’aquesta empresa varen fer mentre era autogestionada, l’assemblea decidí que mes valia donar a conèixer el que havien fet que no pas repartir-ho entre tots, que a més no donava pas per gaire. Això va permetre molt posteriorment fer un exercici intel·lectual i cinematogràficament molt interessant, el rodatge l’any passat de 20 años no es nada. Programada pel cineclub XISCnèfils la seva projecció en aquesta tardor, esperàvem comptar amb ell i algun dels actors-participants en la seva presentació... un luxe al que ja no hi som a temps.

Si be no es gaire novedós fer el seguiment i evolució de les persones al llarg del temps, hi han molts exemples cinematogràfics al respecte (Arcand, Tanner...), si que ho és des de la perspectiva del cinema que feia Jordà, mig documentalista amb tocs de ficció, on vertebra amb molta dignitat poètica i política. Però d’aquest film tindrem temps de parlar-hi amb més deteniment dintre d’un parell de mesos.

Com a persona refinada i sensual que era, bon vivant, també participava, empenyit per la seva insaciable curiositat, d’un cert esperit il·lustrat, enciclopèdic. Conegut per la seva faceta de realitzador cinematogràfic, penso que paral·lelament (i potser abans) era un home de llibres.

Lector compulsiu, atent a tota innovació, fou un excel·lent traductor i introductor de novel·lística italiana, francesa i centre-europea menorment, treballant força per Editorial Anagrama, com també escriptor. Amb Anagrama també va dirigir la col·lecció de Quaderns, en aquest els de cinema. I aquí també lligava amb el mon fílmic per què era especialista en guions, de la qual cosa també feia docència. Guions també en pel·lícules comercials de força èxit, amb direcció de Vicente Aranda i d’altres.

Les seves realitzacions fílmiques són molt potents, tant per les imatges que encadena com per les històries que filma. De l’extraordinaria Un cos al bosc, la pel·lícula de més ficció que va realitzar però que contenia una visió crítica de qui coneix molt bé la Catalunya profonda, i amb una impagable Rossy de Palma de tinent de la Guardia Civil, fins les experiències més arriscades, sempre vinculades a experiències ben personals, com les De nens, i Mones com la Becky. No veura estrenat el seu darrer treball, De l’altra cantó del mirall, film que fa referència a una malaltia que ell mateix tenia com era l’agnosia.

Creatiu, ingenios, que cercava la realitat per a entendre-la i fer-se entendre, crític i autocrític, generós, que de l’amistat en podia fer religió, empenyat en que aquesta societat de consum, o de l’espectacle que deien els situacionistes, no ens enterboli la mirada i podem veure clarament el que hi ha. Desprès, del que en fem, ja serà responsabilitat nostre.