LA CIUTADANIA DE CATALUNYA HEM GUANYAT

El dia 18 de juny de 2006 la ciutadania de Catalunya hem tornat a escriure una pàgina històrica, al dotar-nos d’un nou Estatut d’Autonomia.

Els resultats han estat contundents: 73,90 pel sí i 20,76 pel no. Aquestes son les dades rellevants. Que entre 7 i 8 persones de cada 10 que han volgut decidir sobre el text l’hi han donat suport, i només 2 de cada 10 han volgut fer explícit el seu rebuig.

Es veritat que també existeix el vot en blanc i l’abstenció. Però respecte això no deixem que els arbres ens facin perdre de vista el bosc. La ciutadania catalana es manté amb un índex d’abstenció estructural que té una forquilla entre el 30 i el 40%.

Això tampoc no es pot desvincular del context en que s’ha donat la tramitació d’aquest Estatut. Qüestions d’ordre polític, com també d’altres de caràcter sociològic, poden ajudar a fer un primera valoració d’urgència abans no es tingui una visió més acurada de les dades.

Valorem l’impacte d’algunes d’aquestes qüestions directament polítiques, com una altra de parapolítica, que han influït en la tramitació del nou Estatut i en les campanyes institucionals de divulgació.

Una qüestió es la política que ha dut a terme la dreta espanyola, rabiosa per haver perdut el poder en el govern d’Espanya, i que ha utilitzat permanentment a Catalunya com a eina de confrontació i deslegitimació de Zapatero i el seu govern, provocant un to d’enfrontament i crispació que desagrada profundament als ciutadans i els allunya del que pensen son picabaralles entre polítics. En això també hi ha dit no la ciutadania catalana amb aquest resultat rotund del sí.

Altre qüestió és la política que ha fet la dreta catalana de CiU, rabiosa també per haver perdut el govern de Catalunya, establint una negociació maximalista on tot era prioritari: la definició de nació en el títol I, el blindatge del finançament, l’Agència Tributària pròpia i un llarg etcètera que tot plegat va desaparèixer amb la foto amb en Zapatero. Negociació que ha tingut sempre com a punt de mira prioritari l’interès partidista de preparar la següent escomesa electoral i recuperar el govern de la Generalitat.

Una qüestió més ha estat la picabaralla nacionalista entre CiU i ERC per a veure qui podia representar millor políticament aquest espai electoral. A l’inacabable debat de veure qui la tenia més gran, arrossegaven el procés negociador i el debat del redactat de l’Estatut, avorrint tediosament i malhumorant a la resta d’electorat no nacionalista.

La darrera qüestió que ha influït, de forma no directament política, ha estat la decisió de la Junta Electoral Central de no permetre les campanyes institucionals per animar a anar a votar. Qüestió que, personalment, la trobo ratllant en posicions antidemocràtiques.

Insisteixo, el resultat ha estat contundent “a pesar de lo que ha caido”.

Ara ja estem al dia desprès.

Només hi han uns núvols negres que poden retardar la claredat del nou dia estatutari en forma d’amenaça del partit popular de no acceptar els resultats i portar el text al Tribunal Constitucional. On anirà a parar aquest Partit Popular amb tots aquests comportaments? Han decidit marginar-se definitivament de la política catalana? Potser volen que Ciutadans per Catalunya sigui la Unión del Pueblo Navarro, a la catalana?

Aquí val a dir que l’impericia política de la direcció d’ERC els ha desqualificat per assolir el repte històric de continuar i mantenir una ampla representació política de la ciutadania de Catalunya com tenia abans de la guerra civil, enviant a CDC com a conglomerat sociològic al voltant d’un lideratge, el d’en Jordi Pujol, a la marginalitat. I el resultat ha estat ben a l’inrevés. ERC s’ha jugat en tres anys un capital polític, pèssimament gestionat per totes les seves famílies, que pot trigar molts i molts anys no en tornar a assolir sinó tant sols a aspirar a tenir. La coincidència en el vot del no amb els populars ha estat un dels darrers papers més patètics i que difícilment es trauran de sobre. Es clar que, llavors, tampoc existia un partit del socialistes de Catalunya, catalanista i de progrés, i amb una implantació política tant important per a no dir decisiva, com existeix des de la recuperació de la democràcia fins ara.

El resultat del vot a Cerdanyola s’ha mantingut pràcticament en la mitja catalana, si bé lleugerament per sota a excepció dels nos, que també han augmentat molt lleugerament. Amb índexs de participació molt similars a la veïna Sabadell.

Temps hi haurà per a fer una anàlisi més detallada dels comportaments electorals de la ciutat.

Ara el que cal assenyalar es que s’ha acabat una etapa política molt important per Catalunya. Començada a l’octubre del 98 per Pasqual Maragall, aspirant socialista a la presidència de la Generalitat, moment on es declarà partidari de la reformulació de l’antic Estatut. Al febrer del 2004, un cop guanyades les eleccions catalanes, comencen les sessions del treball de la ponència parlamentaria. Al mes següent guanyarien el socialistes a Espanya i li donarien recolzament. És l’avenç de la Espanya plural.

Desprès del resultat d’aquest referèndum, res serà igual. Hem obert una porta, i d’altres seguiran aquest camí. Inclús per molts d’aquells que ens han posat més pals a les rodes.

Tampoc els governs locals seran els mateixos. Ja no serà governar més del mateix del que s’estava fent des de fa anys. Ara hi hauran noves competències, un nou reconeixement del poder local i la possibilitat de nous recursos. Nous reptes per a noves il·lusions.

Abans hi haurà que fer el desplegament de les possibilitats que conté l’Estatut. El President del Govern d’Espanya en la seva primera declaració es va mostrar disposat a treballar per al desplegament de les seves potencialitats.

Ara entrarem en el debat de qui estan més autoritzats, tenen mes autoritat, ambició política de fer les coses bé, capacitat de gestió i administració pública. Aquest es el debat que ara s’obre i ha de culminar en una nova escomesa electoral.