QUINA SETMANA MUSICAL!

De vegades hi ha setmanes tocades amb mà d’àngel pel que fa a esdeveniments específics. Si més no, en la vida de cadascú, que no hi pot ser arreu.

Aquesta setmana del 5 al 8 de setembre han confluït dos concerts diversos i variats tant en la seva concepció com en el seu format però, ambdós, excel·lents.

El primer va ser el dilluns 5, a l’Auditori, amb el concert “Diòptria v.2.1 35 anys de celebratge a Pau Riba”. Dins l’escola El Musical, de Bellaterra i com inici de la festa major d’aquest barri cerdanyolenc, va haver-hi “Una nit de musicals” amb Arianna Savall, Petter Udland Johansen i Pep Surinyach.

L’espectacle de celebració a Pau Riba i l’edició de “Diòptria”, potser un dels millors dics de la seva època, donant-se la ma de “La Catedral” de Jaume Sisa, va reunir un ventall d’artistes i públic de dues generacions diferents però de referents comuns.

Dins el públic trobaves cares conegudes amb qui t’havies trobat frec a frec demanant beguda en algunes de les barres de l’antic Zeleste. O fent cua per entrar o comprar algun bocata en alguna de les diferents edicions del Canet Rock. Millor vestits, més formals però encara amb aquell no se què de punt bohemi. Segurament que érem molts els que ja no ens fotiem habitualment els canutos mentre escoltàvem aquella música que ens posava, amb volguts absents com el Gato Pérez i molts d’altres menys coneguts.

Fusionats, com amb la música, hi havia jovent i músics del rock català d’avui.

Abans de començar el concert arribà en Pau, somrient, panxut, provocador i més calb. Amb pantalons pirates estripats i tant sols una jaqueta que qui el conegueu ja us podeu imaginar. Va seure entre mig el públic a fruir de l’espectacle. I vot a deu que el va disfrutar! Com tots nosaltres...

Amb la direcció musical de David Soler i, sobretot, d’aquest músic cada cop més extraordinari com es en Llibert Fortuny.

Començà en Jordi Sabatés al piano, tot sol bàsicament, que en mitja hora va fer un recorregut per les diverses peces de l’antic LP, senzillament memorable. Només amb això ja hagués estat justificada l’anada a l’Auditori, però només va ser el principi. Després del grup Sidonie, amb la seva força habitual, arribà Roger Mas. Reconec que no el coneixia pas, però es convertí des d’aquell moment en un cantant que penso seguir de bon a prop. Una veu de les que trobaves a faltar dins el panorama musica català. Desprès de l’homenatge de autors com Eduard Canimas, Gerard Quintana, Marc Parrot, arribà la musica primitivista de Pascal Comelade amb un caramel de cançó com és “Noia de porcellana”.

Després arriba el mestre Sisa amb un Oriol Tramvia desconegut, grassonet i ben vestit, que li donà un toc d’elegància al concert, recordant els diversos registres que la música catalana d’aquest àmbit ha tingut i té. Desprès vindrien Guillamino i altre cop Marc Parrot i Titot, mostrant i demostrant l’excel·lent músic que es en Pau Riba i notable poeta, com quedà demostrat amb les lletres de les seves cançons, permetent notables interpretacions diverses.

Albert Pla es va fer present en versió gravada i un àudio a l’alçada de la seva iconoclàstia, fent un recull de les seves millors ganyotes. Altre cop Roger Mas amb altre cançó rodona: Rosa d’abril. I llavors va ser l’inici de la traca final amb un Santiago Auserón realment en estat de gràcia. Una de les ànimes de l’antiga Radio Futura, potser un dels millors grups de pop espanyol de tots els temps, va fe ser un Taxista, que com diu la peça, ens va portar a tots el cel. Desprès Pastora, grup format amb els dos fills d’en Pau va tancar el concert amb Ars Eròtica, amb una recreació de la seva cantant que encara esmunyia més aquesta cançó emblemàtica. Finalment els fills van cridar son pare, fent-se el ronso pel seu desacord amb la productora Enderrock, que finalment va pujar a l’escenari. Llavors l’artista, rockero pioner, va fer la mostra darrera de la seva provocació, escatològica inclusiva, que mostrà el merescut homenatge a un home que es punt de referència obligada a qualsevol músic d’avui.

Canvi de registre. De la rauxa i la follia a la delicadesa i la finura d’unes veus que, com instruments més, feren unes composicions d’una exquisidessa que t’envoltava i feia flotar.

Arianna Savall, filla de Jordi Savall, va donar un autèntic recital amb la seva veu de soprano i el domini d’aquest instrument prodigiós, sensual i delicat com és l’arpa. Acompanyat del seu company, el tenor Petter Udlan, tenor noruec que té un domini de registres de veu senzillament extraordinari, i que interpreta tant música tradicional i oratoris com operes rock. Tots dos interpretes joves i molt bonics, acompanyats pel mestre amb el piano Pep Surinyac, van fer un concert que va ser un prodigi.

Un recital per a unes seixantena de persones que constituí un autèntic privilegi. Amb delicadesa i domini total de veu, visqueren una complicitat que transmetien al públic, varen tenir una nit amb swing, amb allò que els flamencolegs en diuen amb duende.

Feren un repertori, cants del sud i del nord en deien, on alternaven operes rock que ja han esdevingut clàsiques com West Side Story, Jesus Christ Superstar, Les Miserables, El fantasma de la Òpera o Moulin Rouge, amb cançons populars catalanes o peces de l’Arianna amb lletres de Martí i Pol.

A l’acabat del concert tot esdevenia més lleuger.

Arianna Savall, tota una artista jove a seguir i tenir en compte. Una completa i exquisida delícia.

Per acabar de fer més rodona aquesta setmana musical, mentre acabo d’escriure aquestes lletres, a TV3, en aquesta tarda de Diada de Catalunya, emet el concert de Joan Manuel Serrat “Mó”.

No hi han paraules....