SÓN CIUTADANS ELS IMMIGRANTS ?

El PSOE i IU-ICV presenten una iniciativa parlamentària, com a proposició no de llei, al Congrés dels Diputats, per a que els estrangers puguin votar en les properes eleccions municipals.

La Constitució actual ja permet, segons l’article 13.2 de la Constitució, aquesta situació. Es diu textualment: “Només els espanyols seran titulars dels drets reconeguts en l’article 23, a menys que, atenent criteris de reciprocitat, pugui establir-se per tractat o llei respecte el dret de sufragi actiu i passiu, en les eleccions municipals”.

El Govern de Zapatero té la voluntat de ratificar acords amb, per exemple, Argentina, Veneçuela, Xile, Uruguai o Colòmbia. També cercar altres acords que ho permetin, respectant la llei, tal i com es fa actualment amb Islàndia o Nova Zelanda, per exemple. Actualment hi ha, aproximadament, dos milions d’estrangers amb tarja o autorització de residència vigent d’origen no comunitari.

Motius es poden adduir de molta i diversa índole. Només vull referir-me a dos que em semblen prou importants pel que fa a la vida local. Un d’econòmic i l’altra polític.

L’econòmic fa referència al pagament dels diversos tipus d’impostos, inclosos òbviament els que fan referència a la normativa municipal, com qualsevol altre veí. Es a dir, els seus diners son bons per als Ajuntaments.

L’altra és de naturalesa més política, referent a la pròpia institució municipal i el seu funcionament. Tots sabem que el nombre de regidors es decideixen segons la xifra oficial d’empadronats en el municipi. No son pocs els municipis que amb la presència dels immigrants han augmentat el número poblacional i, conseqüentment, el nombre de regidors corresponents. La seva presència no influeix la representació política legal?.

Però la qüestió principal, el moll de l’os, es una altre. Son o no son ciutadans?.

Més encara, que vol dir ser ciutadà avui?

Ciutadania és un concepte recent, lligat al desenvolupament precisament de les ciutats, al fet urbà, que garanteix determinats drets front l’Estat. A més, té un procés i desenvolupament històric determinat.

Apareix en primer lloc la concepció de la ciutadania civil a partir de les revolucions franceses i nord-americanes. Es garanteix la possessió dels drets individuals: llibertat d’expressió, llibertat religiosa, lliure pensament. Això dona origen als drets humans bàsics això com la restricció al poder absolut de l’Estat. És l’aparició dels valors republicans.

Posteriorment apareix la ciutadania política amb el reconeixement de nous drets, com és la participació en les institucions de l’Estat. El sufragi universal esdevé la principal conquista històrica.

Apareix la possibilitat i la capacitat de configurar la voluntat política amb el concurs de tothom. Ja no són només uns quants, els poderosos de les capes i classes socials dominants, els que defineixen com hem de viure tots plegats, en societat. És l’aparició de la democràcia i de la vida democràtica, amb la separació de poders i el funcionament dels partits polítics amb afiliació oberta i no elitista.

Les lluites obreres de fins a mitjans del segle passat evidencien els límits d’aquestos avenços.

Es constata que no poden garantir-se drets civils i polítics sense una garantia de drets socials bàsics. Tots naixem, però no amb les mateixes condicions i entorns econòmics, socials i culturals. No pot haver llibertat sense igualtat.

La realitat socioeconòmica genera desigualtats que restringeixen llibertats i és l’Estat qui ha de garantir l’accés a bens bàsics: educatius, sanitaris, de seguretat...

És la ciutadania social, que apareix amb la creació de l’Estat del Benestar i amb l’emergència de les polítiques socials. Fruit d’un pacte social que cerca garantir seguretats al treballadors front els riscos del mercat.

Actualment estem donant un pas més davant el concepte de ciutadania, la ciutadania participativa. Els ciutadans no volem ser considerats objectes passius de les polítiques, especialment les socials. Avui comencem a entendre la ciutadania com el conjunt de processos que promouen la capacitat personal per a convertir-nos en subjectes actius amb capacitat de transformació social. D’aquí la importància cada cop més creixent que tenen els processos de participació ciutadana.

Podem concloure, doncs, que els immigrants fan ciutat, fan vida ciutadana, però no disposen del conjunt d’elements que configuren la ciutadania: civil, política, social i participativa. No, fins a que disposin de drets polítics, i això es el que es vol esmenar ara, almenys per a una part important d’ells atenent el marc legal vigent.

Ha de ser l’esquerra, com sempre, qui facilita aquest avenç.

Que hi diu la dreta a això?

Un cop més utilitzen un doble llenguatge. La espanyola de moment diu que si amb la boca petita, mentre fa temps ja es preocupen d’anar a pescar vots en els caladors dels nous membres de la Unió Europea, especialment els romanesos. A casa nostre passa el mateix.

La catalana, per boca de moment d’en Duran Lleida, seguint el pensament del propi Pujol, fa el joc tant perillós d’associar drets polítics amb polítiques d’integració. Son coses diferents amb tractaments diferents. El resultat es no moure la situació actual fins a tenir ben lligat nous vots que permetin que no es capgiri l’ordre actual.

Però, com sempre, res hi ha més tossut que la mateixa realitat.