DONEM-NOS LA PAU

Avui, a partir de les 7 hores del matí, es fa efectiu l’alto al foc que demana la resolució 1701 de NN.UU., votada per unanimitat el divendres passat pel Consell de Seguretat d’aquest organisme internacional.

Aquesta era una mesura necessària que demanaven tots els Estats amb voluntat pacificadora desprès de 32 dies de conflicte armat i de la invasió del Líban per part de l’exercit israelià.

Aquí cal reconèixer la ràpida i decidida reacció del Govern d’Espanya, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, per totes les gestions realitzades al sí del Consell de la Unió Europea.

El conflicte del pròxim orient, que té un punt d’inflexió amb la creació de l’Estat d’Israel a Palestina l’any 1948, no pot tenir altre solució que la convivència amb la creació d’un Estat palestinià, amb totes els drets i deures, i que només s’hi oposen els radicals islamistes que es neguen a diferenciar política i religió. No vull repetir comentaris que ja he deixat establerts per escrit en d’altres articles on deixo palès que els objectius fonamentals d’aquestes ideologies no es tant l’abolició de l’estat d’Israel, que aquesta es la gran excusa, com la pressa del poder d’aquestes forces extremistes als governs àrabs moderats.

Aquest és un dels grans contrasentits de la invasió del Líban.

Provocats per les forces chiites de Hezbollah, incorporades al govern actual del Líban, i que dominaven militarment el sud del Líban, al segrestar dos soldats israelians, el govern israelià, composat bàsicament per forces dretanes que son reflex d’un estat d’opinió general en el país, varen llançar una ofensiva a totes llums desmesurada.

Emparats en la teoria de la guerra preventiva que van generar els neo.con nord-americans i que tant nefastos resultats han donat en Iraq, el Ministeri de Defensa israelí i el seu Estat Major, van decidir que, com es diu vulgarment, per collons crearien una zona neta entre la frontera sud del Líban i el riu Litani, impedint l’acció de llançament de coets mortífers que afectessin el seu territori.

En aquests 32 dies de conflictes el resultat més punyent és que qui ha sortit greument lesionat han estat les poblacions civils d’ambdós països. És clar que de forma ben desigual. Mentre al Líban, entre militars i civils, morien 1.145 persones i 3.600 eren ferides, els militars morts jueus eren 110 i 300 ferits, i els civils 41 morts i 600 ferits. A més els militars d’Israel feien servir tot tipus d’armament –fins i tot algun de dubtosa legalitat-, atacaven llocs ben identificats com de les NN.UU., feien la matança de Qana o provocaven el desastre mediambiental del lliurament d’ingents tones de petroli al mar amb l’atac a refineries.

El més important es que desfeien estructuralment un país com el Líban, amb un govern que havia aconseguit deslliurar-se de manera important de l’abraçada de l’os sirià i era un país modern, raonablement estable i democràtic. És cert que Hezbollah i te una presència important, amb una via d’influència iraniana, però no només per la presència dels seus combatents sinó per què havia desenvolupat una xarxa molt important de serveis socials de primer ordre per a una població molt empobrida. Com també que el sud del país no era controlat per l’exercit libanès, per altra banda influït per les mateixes concepcions que existien en la seva societat. Però el resultat es que ha augmentat l’odi cap els agressors i invasors israelians, proporcionalment a l’augment de les simpaties d’aquestes organitzacions més radicals.

Aquest efecte és el mes volgut pels provocadors. Insisteixo, negant la tesi de la guerra de civilitzacions, el que s’ha aconseguit és que en bona part del mon islàmic, especialment on hi han governs moderats i/o laics, inclús en el cor d’Occident com sembla demostrar-se en els plans frustrats en el Regne Unit, augmenti la simpatia per aquestes ideologies que qüestionen el progrés i la modernitat.

Com prova de que tampoc és una guerra de religions, sinó de fanatisme polític, és les matances que hi han entre chiies i sunnís en el mateix Iraq. Altrament un país sens dubte dictatorial, també alimentat per Occident com es va veure en el conflicte Iràn-Iraq, però de caràcter laic. Avui és un ferment de mohaidins, com ho era Afganistan.

Per això hem de condemnar fermament les accions bèl·liques de Hezbollah, Hamàs i Israel, rebutjant la violència i el terrorisme i condemnant la violència com a forma d’aconseguir objectius polítics.

Que ningú interpreti aquesta crítica a la ingenuïtat política i militar d’Israel en caure en aquestes provocacions com mantenir una posició antisionista. Però també soc partidari que el conjunt de països, inclosos els àrabs, especialment els de caràcter pacífic i moderat davant els conflictes, tinguin el dret d’autogovernar-se sense ingerències externes més enllà de les lògiques en un mon interdependent com l’actual. Conec lleugerament Israel, vaig estar gairebé un més viatjant pel país i admiro molts dels seus avenços, com la seva estabilitat i fortalesa democràtica. Amb una de les ciutats més fascinants del mon com es Jerusalem, o la moderna Haifa, on també em dol profundament l’atac bèl·lic pels coets.

El primer aspecte que em va impactar durant aquesta visita es la inutilitat de les visions maniquees. Pensava trobar un territori amb jueus i àrabs, però la realitat va ser molt més complexa i enriquidora, com un calidoscopi. Jueus, sí, però no eren els mateixos els urbans, els rurals o els dels khibbutz (i d’aquests n’havien de progressistes fins a ultraortodoxes), els originaris de Polònia o Alemanya que de Argentina o Brasil, de Rússia que del Senegal, els laics que els ortodoxes, els pacifistes que els militaristes... Com tampoc eren el mateix els palestinians musulmans, que els drusos, que els ortodoxes, que els radicals... Evidentment hi havien diferències de classe i conflictes socials, i una presència policial i militar molt important (mai he trigat tant en sortir d’un aeroport com del de Tel Aviv), però també formes democràtiques de resoldre’ls... fora dels territoris ocupats, es clar. Amb un govern on hi son representats, minoritàriament es clar, fins i tot la població àrab.

Un país, en resum, que té les meves simpaties. Però que això no vol dir que pugui discrepar molt fermament en quant a algunes de les seves decisions de govern.

Especialment em va impactar Jerusalem, la ciutat de les tres religions (catòlics, ortodoxes i musulmans), una de les més belles que he conegut mai. I aquestes, les religions, no les vaig trobar pas en guerra.

Personalment, per educació i per convicció, no soc una persona religiosa. Però per moral i per formació, soc una persona extremadament respectuosa cap a les religions... a menys que estiguin en contradicció amb les meves conviccions de respecte cap els drets humans.

En general hi tinc poca relació amb les manifestacions religioses. Però, darrerament, en funció del meu càrrec institucional de Regidor, he assistit a molts actes catòlics. Val a dir que, abans de fer-ho i pensant en la gent que representava que molts voldrien que els seus delegats hi assistissin en actes oficials, vaig parlar amb Mossèn Rossell demanant-li la seva opinió si, com representat eclesiàstic, amb ell li semblava be. Hi va estar d’acord.

Es clar que era fàcil, parlant amb ell. Per que es una persona que es pot posar d’exemple de tolerància i de convivència. Persona a la qual no em dol dir que admiro i li tinc una forta estimació, i que em commou la seva coherència i pràctica personal.

Doncs dins del ritus de la litúrgia catòlica que he viscut amb els seus oficis, hi ha un moment que mai em deixa d’emocionar i trasbalsar personalment. És quan demana a tots els assistents que ens donem la pau els uns als altres. Hi hagi qui hagi al costat, davant o darrera, coneguts o no. És el moment de donar-nos la ma o fer-nos un petó. De desitjar-nos la pau. Extraordinari.

Si hi ha un moment del que podríem anomenar bones pràctiques del catolicisme, per a tothom, aquest podria ser un dels seus moments culminants (pels creients es obvi que de ben segur serà la comunió). Quin exercici més generós i més solidari.

Aquestes bones pràctiques son les que reivindico que haurien d’escampar-se més enllà de les esglésies. Donar-nos la pau entre tots.

Fins a que això arribi, estiguem amatents i actius en recolzar les activitats en rebuig de la guerra i en favor de la pau que estiguin al nostre abast. Com quan a Cerdanyola vàrem posar el símbol escultòric, davant el polisportiu, com a record de les mobilitzacions que va fer la nostra ciutadania en contra de la guerra a l’Iraq.