L’EFECTE MONTILLA

Des que Montilla ha estat candidat a liderar la llista socialista al Parlament de Catalunya i, per tant, a ser nou president de la Generalitat, les crítiques, desqualificacions i fins i tot menyspreus a la seva persona han estat constants.

Els arguments centrals que s’utilitzen en son dos: el seu origen no català per un costat i/o el de liderar una política més supeditada als interessos del PSOE en detriment dels lideratges fins ara existents, fonamentats en concepcions més clarament catalanistes.

No entraré a desmuntar aquestes argumentacions ideològiques, algunes ratllant clarament visions xenofòbiques, i que curiosament donen per sabudes avui afirmacions que fins ahir eres negades, com es el projecte autònom i catalanista del PSC, purament per interessos electorals. Llegint els escrits que, des de Miquel Iceta fins a Ernest Maragall, estan publicats recentment desmunten amb prou contundència aquestes visions.

Hi han altres sectors que mantenen una visió més “preocupada” o paternalista d’aquesta aposta política de l’actual PSC.

Parteixen de la tesis que amb la designació de Montilla es vol mobilitzar l’electorat que vota a les generals i municipals i els abandona a les del Parlament de Catalunya, la qual cosa es certa. Per a aquests sectors això ve motivat pels caps de cartell (Raventós, Obiols, Nadal i Maragall) que eren massa catalanistes ( es a dir, més nacionalistes que socialistes) i que eren fills de la burgesia o petita burgesia catalana i això portava a una poca identificació de l’ampli electorat socialista.

Creuen constatar que l’electorat del PSC abstencionista es major que en d’altres partits i que no hi han motius suficients amb aquest canvi de candidat de que hi hagi un increment significatiu de vots. En canvi, es tem que l’electorat socialista de convicció i sentiment catalanista pugui ser menystingut. Per què el canvi de candidat, diuen, representa un canvi en les hegemonies internes i no tant sols un relleu generacional, a més de canvis d’estils, de conductes, de discursos i de referents.

Sense dir-ho pel seu nom, el que manifesten es que hi ha hagut un canvi realment de política on la vessant catalanista del PSC ha perdut força pes polític. Aquí es on, sense dir-ho explícitament, participen en el fons de les dues crítiques generals que enunciava en el principi.

Finalment es fa, però, una advertència seria. Que volent guanyar el que no es té assegurat no es perdi una part del que fins ara s’ha tingut. Per què segurament el que es perdi no anirà a l’abstenció sinó a un altre partit.

El que no es diu clar i s’amaga es el per què hi ha aquesta abstenció de vot socialista en les eleccions al Parlament de Catalunya.

Malgrat l’anàlisi del fenomen abstencionista es complexa, hi han dues apostes polítiques que han estat en el moll de l’os de la generació d’aquesta situació. Ambdues generades pel conservadorisme català per garantir l’hegemonia política durant tots aquests anys passats fins arribar al canvi del nou govern actual.

Un ha estat el dèficit democràtic actual, on aquí encara no es veritat la situació d’una persona, un vot. Es a dir, els vots no valen el mateix. Això es producte de no desenvolupar valentament la Llei Electoral, pendent des de l’inici d’aquest període democràtic. Els votants socialistes, majoritaris en les àrees metropolitanes, especialment barcelonina, tenen devaluada la seva representació política. Efectivament, això provoca poca identificació.

L’altre es que en aquests territoris, l’hegemonia socialista en els governs municipals es aclaparadora. Fins el punt que es va prohibir un govern de l’Àrea metropolitana de Barcelona, per què es veia amb por des de la Generalitat convergent. Temien un contrapoder socialista.

Per aquesta raó, els governs convergents de la Generalitat tenien clar que als governs socialistes “ni aigua”. Exemples n’hi han a centenars. En canvi, la presència i les inversions en els governs locals convergents, els territoris de Catalunya endins, han estat constants.

Quantes infrastructures de tot ordre (culturals, esportives, educatives, urbanes, etc.) hi han hagut en tots aquests anys de governs convergent en la ciutat de Cerdanyola, per exemple? On les que hi han hagut s’han tret pràcticament amb llevataps. I no es que el diagnòstic de les deficiències no estigués clar.

Com es vol que la població metropolitana es senti identificada amb unes institucions que, fins fa pràcticament dos anys, els ha oblidat, ignorat i fet el buit? Al catalanisme conservador ja li ha anat bé que no es generés un sentiment d’identitat d’aquests ciutadans i ciutadanes vers el Parlament català i el Govern de la Generalitat.

En canvi, aquesta població sap molt be qui, des dels Ajuntaments, els ha defensat i millorat les seves condicions de vida, lluitant contra totes les dificultats polítiques i d’inversions públiques. Com també sap que qui ha sabut defensar-los eficaçment i eficientment des del mon local, igual ho farà des del Govern català.

Aquest dèficit històric, només contrarestat per la durada del govern actual, que ha fet més per tots els ciutadans que anys i anys de governs conservadors, segur que no es tanca en dos o tres anys. Però el repte de treballar-hi es important. Per això la responsabilitat de que fer amb el vot de cadascú, avui serà cabdal. Voldrem governs convergents com els d’abans o un govern que atengui a les necessitats de tothom, visqui on visqui?

Per què no hi ha que oblidar que l’alternança democràtica a Catalunya es entre PSC i CiU. ERC ha malbaratat l’oportunitat històrica d’ocupar aquest espai, restant com a grup polític minoritari, i el PP tampoc ha estat a l’alçada de ser l’alternativa conservadora del país.

Alternança, que es el motor de la democràcia, per oferir governs basats en programes polítics diferents (conservadors i progressistes) com en tots els països democràtics. La qual cosa no vol dir que en moments històrics determinats no es puguin donar governs de concentració per assolir algunes fites superiors. Per què en termes democràtics, i amb alguna lamentable excepció, els partits son adversaris, no enemics.

Per això el PSC ha estat, és i serà un partit catalanista i de progrés. L’únic que garanteix i garantirà un govern de Catalunya per a totes les seves ciutadanes i ciutadans.