DELS VOTS A LES BOTES

Es va retirar finalment l’estàtua de Franco de la Escola Militar de Saragossa, i pocs dies desprès es maltractat un bust públic de Largo Caballero, que va ser ministre de la República espanyola dels anys 30.

He viscut amb cert desconcert i desconsol per la falta de memòria històrica en dir les coses pel seu nom del que va passar en aquest país des dels anys 30 als 80 del darrer segle. Últimament ja ho visc amb una clara indignació.

Aquest any, quan es commemoren els 75 anys de la II República espanyola com també es recorda el 70 aniversari del cop militar contra un govern legítim i democràtic, he hagut de llegir i empassar-me coses força gruixudes i mentideres amb d’altres més ben intencionades.

De les darreres, la proposta legislativa de la recuperació de la memòria històrica de les víctimes del franquisme (massa descafeïnada, pel meu gust), que ja tocava i que pel procés que vàrem viure durant la transició espanyola va ser un dels aspectes a marginar per tirar endavant: una certa renúncia a la reivindicació de la memòria històrica.

Ara ja tocava, per no dir que era una assignatura ja fa masses anys pendent.

Però durant aquest temps ha succeït una cosa important en el terreny ideològic, ja que em nego a reconèixer-ho en termes científics o historiogràfics. Es això que ara en diuen el revisionisme històric.

Això ve a dir que el cop militar estava justificat per un govern de la república que va fer unes polítiques nefastes enfrontant tant els espanyols entre sí com també entre el conjunt de territoris. Que també es van fer coses bones i dolentes en ambdós camps. Que van haver excessos en ambdós cantons i que víctimes també en va haver-hi en la zona republicana.

Aquests arguments, insisteixo, emprats per escriptors i articulistes a qui els professionals de la ciència històrica els hi neguen credibilitat, es cert que son defensats políticament pels sectors de les dretes per a donar continuïtat i cobertura al franquisme sociològic existent en aquests partits. Tant com en combatre subtilment les aportacions de progrés que va significar aquell moment històric republicà, ressaltant aspectes de desordre, desgovern i manca de llibertat.

Lamentablement haig de constatar que aquests tipus d’idees han calat també en sectors que no son clarament conservadors o directament reaccionaris. Vaig viure, no fa pas gaire, un debat obert i mantingut amb una certa fogositat, amb sectors catòlics influents de la minoria progressista de l’església, sobre el retornament dels papers de Salamanca o el canvi d’usos d’un espai tan magnífic com es l’entorn del Valle de los Caidos i repensar que es fan amb aquell edifici. Reconeixien que la jerarquia catòlica s’havia equivocat en aquell temps, però que les ferides de la guerra civil eren massa grans com per a retornar-les a obrir. Que era millor oblidar i no tocar pas res de tot això.

I aquest es el gran perill de no enfrontar obertament aquests temes, amb tota la sensatesa que calgui, però sense pors. Confondre-ho tot.

Per que no és el mateix i no pot ser comparable una societat i un període social, molt convuls sí, com en tota Europa, però democràtic. On la gent escollia la seva forma d’autogovernar-se amb els resultats dels vots emesos en les urnes. Que un aixecament faccios i militar, en contra d’un ordre legítim i democràtic, i que va instaurar una dictadura que va durar masses anys.

Un cop militar d’un sector de l’exercit (no tots estaven d’acord amb el cop d’Estat i el militar professional Casado va ser un valuós exemple dins la República) que venia de la ma de les forces de la reacció de la època: grans terratinents i latifundistes, sectors monàrquics, capital financer, el nacionalcatolicisme, la jerarquia catòlica... Un cop militar que anava dirigit contra l’immensa majoria del poble treballador i les seves organitzacions sindicals i polítiques, per tant no va ser una guerra civil entre dos parts d’un poble. Per això va comportar una dictadura que va abolir les llibertats i va significar una repressió duríssima contra tots aquells que hi van perdre part de forma activa. Un historiador m’explicava recentment que, quan documentava el seu llibre d’història anà al Arxiu de Salamanca i allà veié les fitxes on estava apuntat tothom que havia participat en qualsevol cosa que olorés a progressisme. I els anys quaranta varen ser de repressió brutal, a part de la misèria organitzada al costat d’una floreixent burgesia estraperlista o no. Que enviava a milers d'homes a la presó, en general, i a moltes dones amb cames obertes a llits on poder treure el menjar per la família del dia següent. I els afusellaments al camp de la Bota o d’altres indrets eren fruit de cada dia. O el segrest de nadons cap a famílies benestants, o tants d’altres disbarats que es varen viure i que varen cloure amb l’amnistia general del 30 de juliol de 1976 i la restitució de les llibertats, poc temps després de decretar la pena de mort a Salvador Puig Antich amb la seva torna.

No, no senyores i senyors, no es el mateix.

A Europa desprès dels governs feixistes i nazis no es veu cap monument públic en record d’aquella època, ni creus a les esglésies “por los caidos por Dios i por... Itàlia, Àustria, Alemanya”. Ni estàtues dels dictadors, ni banderes d’aquells règims en edificis públics. I es coneixen els noms dels més destacats dirigents i torturadors de la època, acompanyant el seu nom de la ignomínia pública.

També estic d’acord en no donar-hi masses voltes a tot això. Només caldria restituir la dignitat i la memòria històrica de les víctimes del franquisme i acabar amb els símbols d’aquells anys d’ombres i pors.

Però que no diguin que són el mateix o hi ha que tractar-ho igual. No és el mateix qui volia viure amb la força del vot de qui imposava la bota com a forma de viure.