S’ACABA L’IMPERI DEL TOTXO

Acabades vacances, amb L’Onze de Setembre, en el camp simbòlic, i l’inici de les classes, amb el seu impacte familiar, es quan es pot dir que queda inaugurat aquest nou curs polític. Curs començat amb l’absència de l’amic Josep Rosell, a qui molts trobarem a faltar. Descansi en pau, com predicava en vida.

Aquest inici de curs està marcat per un factor estructural de primer ordre que marcarà molt significativament el decurs dels propers anys: la crisi financera encetada a USA per les hipoteques escombraria, amb inevitable impacte mundial, i la constatació de que el sector de la construcció deixarà de ser una de les locomotores del creixement econòmic, sobretot en l’àmbit de l’Unió Europea.

La punxada de la bombolla immobiliària, inflada excessivament de forma artificial i continuada en els darrers anys, ja s’ha produït.

Alguns arguments per a entendre millor aquest fenomen.

Pel costat de l’oferta, és una evidència que la seva base productiva, el sol urbanitzable, ha esdevingut un bé tant escàs que en masses llocs ja està fins i tot esgotat. Fa temps, en la conurbació barcelonina, ja s’està a la recerca de les petites finques.

El creixement inflat i desmesurat del preu dels habitatges també provocà i ha fet florir tota una crosta d’intermediaris, que sense afegir valor final a l’habitatge, només han fet que encarir-lo, generant tota una casuística de picaresques, gairebé amb el comú denominador de manca gran de professionalitat. Ja comencem a veure com comencen a tancar oficines d’aquestes. Don piso està fotut.

Aquest sector també veu augmentar els seus costos fixes. L’exemple més clar, els sous. Passejant davant d’obres veiem, de forma clarament majoritària, que els treballadors son immigrants. No és cap secret que molta legalitat de la seva contractació es més que discutible. Això s’acabarà molt aviat. Pensem, a més, que fins i tot la policia autonòmica, els Mossos, estan reben formació i capacitat per a intervenir i conèixer la legalitat d’aquestes situacions. S’acaba, afortunadament per als treballadors, la ma d’obra barata que només enriqueix butxaques especulatives.

També es dona la circumstància de que no es que falti habitatge, que ja n’hi ha i molt, sinó que molt d’ell es habitatge flotant, especulatiu, que substitueix l’estalvi en caixes i bancs d’altres temps.

Finalment, i ja era hora, els poders públics estan intervenint en el sector amb preus més raonables, el que obliga per pròpia lògica de la competència, a moderar-los, en general. Les propostes de llei de la Generalitat o del Govern d’Andalucia hi donaran un cop definitiu.

Des de la perspectiva de la demanda, es obvi que els preus dels habitatges son massa cars. Per la immensa majoria només es pot adquirir amb recolze financer. Però això cada cop serà més difícil: es demanaran més garanties i no es donarà el 100%. A més, pels qui ja hi son embarcats, saben prou be el que ja pujat l’euribor (el valor del diner interbancari), i que segurament no s’aturarà. Finalment, les hipoteques s’allargaran més i més, com s’ha vingut fent fins ara, el que comporta que avui ja comença a ser mes econòmic llogar que comprar.

Altra cosa es que encara falta bona legislació, amb garanties per a tothom, arrendadors i llogaters, per instaurar contractes indefinits. En el fons no es gaire diferent del que es demana per un altre mercat com es el laboral. En definitiva, que qui vulgui fer projectes de futur pugui pensar en termes estables d'ingressos i de sostre.

El resultat es que ja no es ven gaire. Com a conseqüència, el sector de la construcció, com deia deixarà de ser una de les locomotores del creixement econòmic, convertint-se en un sector més i on quedaran només els empresaris i les empreses que siguin autènticament professionals, racionalitzant-se aquest sector (en aquest si que hi ha inflació d’especuladors).

Davant d’aquest canvi de tendència econòmica, li continuarà un altra de canvi cultural. Fins ara, i es un fenomen propi dels darrers 50 anys, ens havíem instal•lat en el miratge d’un capitalisme popular: tots podem ser propietaris, tenir patrimoni, i nomes depèn dels nostre esforç. Cada cop més quedarà palesa el ridicul d’aquesta pretensió on, com sempre, les condicions materials de vida modelaran les nostres concepcions sobre la mateixa.