ACABALLES DE VACANCES

Dia següent de la Diada. Vacances acabades i una quinzena treballada slowly.

Aquest m’ha estat un estiu curiós. Pràcticament no he sortit de casa, més enllà de la necessària recerca d’avituallaments: botigues i magatzems, videoclub, biblioteca i cinema.

Ha estat un dels més silenciosos i sedentaris de ma vida. Escasses trobades amb amics i, malgrat estar força ocupada la casa per cunyats, nebots i uns amics permanents, el silenci ha monopolitzat força la meva companyia.

Cert que aprofità per a fer moltes tasques endarrerides (sobretot al voltant del meu major vici, ja sabeu, la informació), ordenació de documentació (Deu, com m’ha ocupat d’espai l‘activitat municipal) i molt de consum cultural. Malgrat que acostumo a establir-me objectius per a combatre la meva tendència natural a l’embadaliment no caure en l’horterada i lloc comú de confessar que sempre realitzem menys de la meitat del que ens proposem. Ja pesen els anys per aquestes ingenuïtats.

Alguns trets si han caracteritzat aquest temps.

El més important, la meva preocupació per a estar més a prop d’en Mario, i intentar enfortir la seva curiositat com incentivar l’interés per la lectura (íntimament penso que ha estat amb escàs èxit); les meves capacitats pedagògiques amb ell crec que cada cop estan més enterbolides, que potser ja he fet una mica tard. La meva relació amb Lourdes es podria dir que està en reajust de contracte, que dirien els psicòlegs.

Influeix, també, que per primera vegada la meva intensitat en activitats ha baixat força. A modus d’exemple, i seguint un indicador de força consideració social en la cultura actual en que visquem, per primer cop només tinc una fons d’ingressos estable (més enllà d’actuacions formatives esporàdiques que ja tinc compromeses, bàsicament al voltant de temes com la qualitat total o d’indicadors de gestió), la de la meva feina a l’Ajuntament de Santa Coloma.

Potser si que he viscut aquest estiu, sense adonar-me’n, com un procés d’una certa descompressió.

L’activitat política, la praxi política, ocuparà molt menys de temps, i confesso que sento una certa tristor per no jugar un paper més actiu. Com cal fer de la necessitat, virtut, podré reflexionar amb una major distància, sense diletantisme però sense la pressió del tacticisme obligat, i podent posar més noms a les coses. La dubte es sobre quin format cal fer-ho. Per això encara calen més esdeveniments i un parell o tres de bulls més.

Dins aquest context, el resultat de les darreres analítiques i els savis consells autoritzats dels meus amics doctors si que m’han induït a prendre algunes mesures que he posat en pràctica aquest darrer mes: llargues passejades, mínim tabac, control dietètic... de moment he deixat enrere alguns quilets. Ja he baixat dels 90!

Aquestes passejades, curiosament, si que m’ajuden a pensar en que fer en aquest curs que comença. Si més no, posar un cert ordre i anar destriant les prioritats.

Però no he desaprofitat el temps.

He escoltat molta música, i de tot tipus (de Madeleine Peiroux a Bola de Nieve, de Pepe de Lucia al darrer J.J.Cale, de Pascal Comelade a Kate Bush o Tres Chicas...). De cinema m’he posat força al dia, gràcies a la selecció de pelis que tenen els amics del videoclub Omega com de la creixent selecció de que disposa la biblioteca (fenomenal torna a veure la sèrie Yo, Claudio).

De lectures, dues fonamentals i una revisitació.

Les noves: A más cómo, menos por qué, de Jorge Wagensberg, aquesta eminència saberuda que tenim en el país, dirigint el CosmoCaixa entre moltes d’altres coses. Un llibre d’aforismes, sense preu. S’ha de prendre com la bona poesia, a glops petits i deixant-ho reposar. A modus d’exemple: Lema para la próxima revolución social (sociedad del conocimiento): conocimiento, independencia y justicia.

L’altra, La ciudad sin tiempo, de Enrique Moriel (pseudònim de Paco González Ledesma). Imaginin, la història d’un vampir a través del temps. On? Com era d’esperar en aquest autor, a Barcelona. Té moments màgics, una narració que t’atrapa, mil i una anècdota sobre la ciutat (saben per què el barri de la Barceloneta té aquest nom, per exemple), i unes reflexions finals sobre la religió, el poder i el totalitarisme de treure's el barret. Tot amb un llenguatge planer i a tocar de pell.

La revisitació, es a dir, la relectura amb més profunditat ha estat La cultura. Todo lo que hay que saber, de Dietrich Schwanitz, que de forma força divertida es passeja per les fites fonamentals de la nostra civilització. Potser massa escorada per una visió primerament més germanòfila i desprès anglosaxona, però que dona una mirada força intel•ligent i irònica sobre el pas dels humans a través dels segles. Atenció, no perdre’s la segona part, que parla sobre el poder i l’ús que se’n dona i es fa de la cultura. Hi ha estones per a pixar-se de riure.

Entre tant, han passat forces coses interessants i altres de dolgudes.

En aquestes darreres, l’acte final voluntari d’en Xirinachs. Amb una certa coherència interior. Sense compartir la seva ideologia final, si que el vaig conèixer força, per una qüestió indirecta. La meva mare va ser de les seves fidels companyes cada matí davant la presó, durant tot el temps que hi va ser. Això em va permetre tenir un cert coneixement seu, i no puc per més de reconèixer-l’hi una gran talla moral. La seva radicalització progressiva i cada cop més acusada, acompanyada d’un cert aïllament mundà no en va fer estrany un final que, ell mateix, decidí. Tot el meu respecte.

L’altre és la pèrdua de l’amic Josep Rossell, però això ja es motiu d’altra escrit.