CONVENCIÓ PEL FUTUR

El Dijous 12 de juliol vaig assistir a l’acte d’obertura de treballs de la CONVENCIÓ PEL FUTUR.

En la seva invitació expressaven el següent: Ens adrecem als homes i les dones actius que aspiren a una política de sentit, a una lectura intel•ligent de la realitat, a un projecte i a unes idees de futur, a unes noves modalitats de fer política. Volem parlar, debatre, pensar junts, imaginar el millor futur possible d’acord amb uns valors i objectius comuns. Us demanenm que participeu amb nosaltres a la Convenció pel Futur. www.convenciopelfutur.org
Amb l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra més que ple, hagué una presentació a càrrec de diversos oradors, d’entre ells Pia Bosch i Dani Font.

Entre els assistents hi havia en Miquel Iceta i en Joan Ferran, de la direcció del PSC. Aquest projecte neix de sectors catalanistes del partit amb en Toni Castells i Raimon Obiols al front. A més hi participen membres de Ciutadans pel Canvi, de la Plataforma Montilla President, de la Fundació Campalans i d’altres col•lectius d’inspiració bé socialista, bé catalanista o bé de progrès.

Joan Ferrán, en un escrit seu, expressa que “ahir ciutadans de tot tipus, professions i orígens, propers a les esquerres i al socialisme català, van iniciar un procés de reflexió per tal d’esbrinar les causes d´ algunes de les nostres preocupacions com a ciutadans. El nom d’aquesta proposta?: “Convenció per al Futur”. Temes?: tots els que vostès puguin imaginar al voltant de les constants vitals de la democràcia, del pensament, de l’educació, de la cultura, de les transformacions socials o econòmiques...
Els entorns del socialisme català fa temps que es mouen buscant respostes i solucions als nous reptes socials. La proposta de debat ahir iniciada no és puntual ni acotada en el temps. Avui, a la vista de indicadors preocupants, urgeix enfortir els mecanismes de la democràcia si no volem caure en el desencís generalitzat. Convencions com ara aquesta són punts de partida. Bona feina.”

Antoni Castells defensava dues idees centrals, que cal afegir contingut a l’acció política, no podem quedar-nos només en la bona gestió, i l’altra que si el PSC no es el partit central del catalanisme no serem el moviment social majoritari a Catalunya.

Desprès de la presentació, els assistents ens varem dividis en tres ámbits:

• Catalunya: economia i societat.
• Els partits del segle XXI.
• El futur dels catalanismes.

En la documentació repartida hi hagué textes de Manuel Gomez Acosta, Antoni Castells, Raimon Obiols, Martí Grau (fill d’en Isidre), José Luis López Bulla i Ferran Mascarell.

Vaig participar en l’àmbit dels partits polítics del segle XXI. Amb una taula d’una desena de ponents, destacaren (al meu parer) Jordi Borja, Toni Comín i Raimon Obiols, que continua essent un dels teòrics i ideolegs més interessants i innovadors del pensament socialista ortodoxe que continua havent avui a Catalunya i Espanya.

Vaig fer una intervenció que, per la quantitat d’intervencions que hagueren i el poc temps disponible, vaig fer de forma molt sintètica i avui vull fer de manera més ampliada.

Volia expressar tres idees bàsiques:

1. Cal repensar les lleis electorals. Un dels aspectes que provoquen desafecció ciutadana vers la política es el grau d’excessiva delegació. Que vull dir amb això? Posaré dos exemples ben gràfics. Un es el sentit del vot que varen utilitzar els dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya en les darreres eleccions al Parlament, que de ben segur deixaren insatisfet algun sector (si haguessin pres altra decissió, altres haguessin estat els insatisfets). Un de proper: una població amb 25 regidors, 19 d’esquerres i 6 de dreta i centredreta. Resultat: el govern més lògic possible, l’esquerra minoritaria amb el centredreta català, en minoria, i el suport de la dreta espanyolista, restant en l’oposició l’esquerra majoritaria. Conclussió: a les properes eleccions força gent s’abstindrà o votarà nul o en blanc per desacord amb l’ús que han fet del seu vot.

2. Cal redefinir la missió dels partits polítics. Aquests son estris imprescindibles pel manteniment del sistema democràtic però també mitjans, instruments, per quelcom més que governar, que gestionar el poder polític. Al llarg de la història, des d’una perspectiva de progrés, hi ha hagut tres grans estadis que els partits progressistes han hagut de liderar, mantenir i gestionar: primer les llibertats civils, amb les fites de les revolucions francesa i nordamericana i les seves respectives constitucions, després les llibertats polítiques, on els partits varen esdevenir de masses i garantir una funció de màquines electorals, desprès les llibertats socials, amb les polítiques de benestar que els partits d’esquerra i progressites han hagut de desplegar i fer efectives, sempre amb el punt de referència de la Declaració Universal de Drets Humans. Avui estem en un quart estadi, ampliació de llibertats als que els partits han de donar resposta i garantir: la democracia participativa o la participació ciutadana. Avui no n’hi ha prou amb la participació política de la ciutadania amb el vot cada quatre anys, segons de les eleccions de que es tracti.

3. Cal repensar la forma organitzativa del “germà partit”. L’estructuració organitzativa de la major part dels partits polítics, aquí es pot extendre a tot el ventall polític, encara es molt deutor de les formes organitzatives de la societat industrial: organitzacions grans, jerarquiques, autoritaries, com si del funcionament d’una gran fábrica es tractés. Però avui assistim a una altra formació social, el que venim anomenant la societat del coneixement (o postindustrial, o de tercera onada, o...). Aquest tipus de societat es basa en la diversitat, en el treball en xarxa, en l’afinitat per objectius... Cal pensar en partits de masses, si, també en partits que garateixin la competició electoral, però, sobretot, que siguin reflexe de la societat a la que representen. Avui la forma de militancia tradicional no es atractiva per l’enquadrament ideològic de la gent, quen els mitjans de comunicació porten el discurs directe dels liders d’opinió fins el sofa de casa, a través de la televisió. O de les planes dels diaris i revistes. Cal repensar aquest partit en xarxa, que respongui a la misió d’avui i que doni satisfacció especialment al mon del treball, en la seva diversitat, que encara avui es el motor de la història.