MALES NOTÍCIES

El divendres 19 de juliol, el dirigent català del Partit Popular, Josep Piqué, presentava la seva dimisió irrevocable com a màxim dirigent del partit a Catalunya, en forma de carta adreçada a n’en Mariano Rajoy, formalment el màxim líder del PP. El seu número dos Francesc Vendrell, també va dimitir de tots els seus càrrecs.

L’impacte d’aquest fet en la vida política espanyola i catalana em sembla força trascendent. Parlar del seu impacte en la vida política local, que hi serà, sería motiu d’un altre bitllet exclussiu sobre el tema, però que el govern de la ciutat no menystingui aquesta realitat i la seva evolució.

El desencadenant va venir donat pel nomenament de Daniel Sirera com a coordinador de la campanya electoral per a les generals, acompanyat per en Xavier Garcia Albiol, el del famós video gairebé racista gravat a Badalona i que li va donar redits electorals. Els va anomenar Angel Acebes, secretari general del PP, vingut expressament a Barcelona, i un dels representants de l’ala més radicalment dretana del partit. Piqué i Vendrell ho van viure com el que era, una desautorització cap a ells i la seva política en tota la regla.

Josep Piqué ha estat un polític força inteligent, dialogant i treballador, independentment de la seva trajectòria política. Sempre he sentit parlar d’ell amb respecte per persones dels diversos partits i organitzacions socials i econòmiques. Es més, personalment quan ell participava en algun debat polític era un estímul afegit escoltar-lo en televisió.

Com es natural, Piqué no necessita de cap defensa meva ni tampoc es la meva intenció. Però el que vull destacar es que s’identifica amb un sector més moderat dins els lliberalconservadors espanyols, que s’enfronta o simplement fa ombra als sectors més neocon de la dreta espanyola.

Abans de seguir avançant en aquest anàlisi, vull deixar clar que per a mí la seva importància ve donada per a que aborda un dels dos dèficits democràtics que patim avui. Per un costat el de una dreta política conservadora però irreprochablement democratica, com hi ha a Europa, com es CiU, com és el PNB. L’altra es aconseguir la fi del nazionalsocialisme terrorista d’ETA, amb l’unió de totes les forces democràtiques, amb la bona noticia de l’esforç pactiste d’Imaz davant el radicalisme d’Egibar i Ibarretxe.

Piqué va arribar a la direcció del PP de la mà d’Aznar, en el seu primer govern, quan no tenia majoria absoluta i tenia que pactar amb els nacionalistes. Li calia gent d’aroma i perfum centrista (oblidem les seves actuacions ministerials davant l’afer Iraq), i el varen fer substituir les tesis mes vidalquadristes dins el PP català. Voluntat: una possible operació de pivotar el lideratge del centredreta català al voltant seu, desprès que CiU va perdre el poder de la Generalitat i la seva xarxa de relacions i influències. Resultat: una baixada electoral però una disposició molt més favorable de relacionar-se amb la societat civil catalana i una millor possibilitat d’entesa amb el nacionalisme català.

Però la direcció del PP espanyol, instal•lat amb les estratègies neocon del Partit Republicà nord-americà, que defensa idees molt bàsiques i vol bons resultats al preu que sigui, especialment utilitzant la demagogia i si cal la mentida permanent per a tensar el seu electorat i confrontar la societat, cercant la desmobilització, l’apatia i l’absentisme fora del seu electorat.

Aquesta es la estratègia que utilitza permanentment Acebes i Zaplana, consenteix Rajoy i tutela Aznar. Per aquesta política els hi molesta els sectors que, sense deixar de ser profundament conservadors, estan en posicions més moderades i democràtiques com Ruiz Gallardón, Arenas i Nuñez Feijóo avui, o Piqué, Matas, Galobarde, Pimentel o Herrero Rodriguez de Miñón ahir.

La maror de la crispació pot estar molt a la vora.

O potser de la necesitat faran virtut aviat, encara que es digui Rato.