LA PRIMAVERA VERDA LA TAQUEN DE VERMELL

15 de gener, fuig Ben Alí, de Tuníssia; 12 de febrer, fuig Mubarak d’Egipte; a data d’avui, Gadafi ha perdut tota credibilitat a Líbia… i continua incipient a Síria, Jordània, Algèria, Marroc, Qatar, Aràbia Saudí, Iemen… De la mateixa manera que va començar a l’Iran quan les darreres eleccions i va ser brutalment reprimida.
És la primavera verda que, fonamentalment, joves, classes urbanes i dones estan protagonitzant; aixecaments populars per les llibertats i la democràcia. Una primavera que vol arraconar al traster dels estris vells els règims autocràtics i teocràtics.
Una primavera que Occident veu amb ulls incrèduls i que els antics tirans han tacat de vermell per la sang de tants i tants manifestants caiguts al carrer per les armes assassines.
Una primavera que posa potes amunt la geoestratègia política de les grans potències, que obliga a repensar el mon. Doncs els països on començà eren els nostres “aliats”.
Uns aixecaments on veiem, estorats, que no arriben de la mà dels moviments islàmics, com ens han fet creure i generat la nostra por. Però si que alimentats per les xarxes socials de les tecnologies de la información i comunicación, que permet un poder difós.
I des d’aquí, des de Barcelona, seu de la Unió pel Mediterrani des de finals del 2008, hem estat incapaços de tenir el menor senyal de solidaritat amb aquests pobles. O la Unió Europea, que ha estat absent com una autista.
Només observant acollonits si pujarà molt el preu del petroli, que posi en qüestió el nostre nivel de vida o de consum. O la por a les onades migratòries d’aquests països cap el vell continent.
Sento vergonya del nostre comportament col•lectiu, especialmente del conjunt dels nostres governants. Si be es cert que els estats no tenen sentiments, només interessos, no passa el mateix amb la ciutadania. Per què la sang vessada esquitxa també la gent que estimem la llibertat i les primaveres.