MATISSOS

El meu darrer escrit, publicat al Cerdanyola al Dia, ha aixecat algunes critiques, cosa sempre a agrair, de les que destaco tres.
Una és que només faig referència a PSC i ICV, com menystenint a la resta. No ha estat tant així com un problema d’espai que obliga a anar al gra, i avui per avui els resultats electorals locals sempre han donat preeminència a les forces d’esquerra majoritàries. La tesi que mantinc es que aquestes forces prenen realment importància en la mida que PSC i ICV no pactin. Penso que es irreprotxable a la llum de les dades. Altra cosa es que no puguin compartir govern quan això també es dona, com ha ofert el PSC en alguns mandats.
La segona és que ICV ja té nomenat candidat. Era conscient, però era una manera de dir que amb l’actual candidat, Toni Morral, no poden aixecar la bandera de la renovació o el canvi. No em refereixo a que aquest regidor ja es el més antic de tots els regidors existents, doncs ho es des dels primers mandats democràtics fins avui –un autèntic professional de la política, vaja-. Sinó bàsicament per què ell amb dos mandats ja ha tingut temps de posar en marxa el seu projecte polític. I aquest projecte polític s’ha demostrat esgotat i fracassat. Demanar una altra oportunitat és més del mateix, mai canvi o renovació. És un polític suficientment valuós com per a que pensi en altres tasques o àmbits d’actuació. No canviar el candidat es renunciar a aixecar aquesta bandera. Ells sabran.
La tercera, vinguda de les files socialistes, es que ara encara no toca aquest debat. Ara toca parlar de les eleccions autonòmiques. Espero que qui diu o pensa això no sigui tan babau com per a saber que no ho he tingut en compte. Si dic públicament el que dic, i mantinc aquesta posició, és per una raó fonamentada. En la elecció del candidat anterior, Antonio Cárdenas, som varis qui pensem que li va faltar temps a ell i a l’agrupació per a un major contacte amb la ciutadania, cosa que feia prou be, i que si hagués tingut un parell de mesos més era força probable que haguéssim tret un regidor més. La conseqüència es rotunda, ens haguéssim estalviat el govern que va sortir en l’anterior mandat, i tot hagués estat radicalment diferent.
Defenso públicament, per tant, la urgència de nomenar el candidat socialista i que tingui temps per a organitzar l’estratègia i la campanya de cara a les eleccions. Per als més acostumats a no moure’s sense avís o permís de les jerarquies, val a dir que mantenir aquesta posició no va contra ningú ni contra res, menys contra cap òrgan del partit. És la meva obligació moral i política, com a persona lliure enquadrada voluntàriament en un projecte polític obert i no leninista, com es el PSC, ajudar a la meva organització amb aquestes reflexions. Òbviament, els responsables escollits ja decidiran.
I de torna, una cita de Antonio Gutierréz-Rubí, analista polític i assessor de quadres dirigents del PSC, en el seu darrer llibre 32 Tendencias de cambio. Diu dins el capítol Transformaciones políticas en la página 33:
El modelo político tradicional fundamenta la autoridad en la jerarquía organizativa, desde el primer secretario al último militante o simpatizante. Y esta autoridad no se sustenta, fundamentalmente, en el mérito de sus ideas o en su liderazgo para cohesionar y movilizar recursos y equipos. Su autoridad es poder, no necesariamente conocimiento o capacidad. Una de las lacras de este modelo es la incapacidad para seleccionar a los mejores… o para atraerlos.
Finalment, per a tranquil•litzar a qualsevol company/a que s’hagi pogut posar nerviós per aquest escrit, constatar que fer aquestes reflexions no ens poden fer oblidar la importància de donar a conèixer la tasca de govern feta en les dues darreres legislatures catalanes, amb els governs del tripartit. Els resultats, per a la vida quotidiana de la ciutadania catalana, no resisteixen la més mínima comparació del que ha estat fet aquests darreres 8 anys, amb el fet per tots els governs pujolistes anteriors. Molt menys, encara, si formaven part de la conurbació barcelonina liderada pels socialistes, que varem ser força maltractats.
Hem de lluitar per a no anar ni un pas enrere, en les polítiques de benestar i cohesió social.