El bloc de Jordi Mena

RESSULTATS DEL 20 N I ALTRES CONSIDERACIONS

2011-12-13T18:51:00.002+01:00

Fa ja dies de les darreres eleccions generals. Guanya l’opció conservadora del PP per golejada: majoria absoluta. Abans, a Catalunya, guanyaren els conservadors catalans.
El fet fonamental no va ser tant el creixement escàs dels conservadors com l’ensorrament històric dels socialistes. Per tercera vegada consecutiva: locals, autonòmiques i generals.
I sembla ser que aquí no ha passat res. Cap dimissió, ni de secretaris generals, ni de candidats ni de comités de campanya.
Sota l’excusa ideològica de patir una tormenta perfecta –la de la crisi econòmica- ningú es mou de lloc.
Però una part molt significativa dels votants socialistes han anat més a l’esquerra o a l’abstenció.
El proper cap de setmana Congrès dels socialistes catalans, on els diversos òrgans oficials cerquen un consens amb delegacions oficialistes, majoritàriament. Al facebook i xarxes socials moltes veus crítiques i propostes engrescadores.
Al carrer, indignació i desafecció cap els polítics i les polítiques. No cap a la política ni la democràcia.
Cal una nova alternativa política davant tot el que està passant, basada en una refundació de l’esquerra, com planteja J.I.Elena amb una Aliança Catalana de Progrés, creada des d’abaix. Amb un partit del segle XXI que sigui dels ciutadans i no només dels militants.
Serà capaç el PSC d’encapçalar aquesta aposta històrica? O farà una política lampedusiana de canviar tot per a que res fonamental canvïi, anant de victòria en victòria fins a la derrota final? Perquè el PSC té la responsabilitat de ser el partit central de l’esquerra a Catalunya i un referent per a Espanya. I el que faci afectarà a tot i tothom.
I la dreta ha perdut la por i els complexes.
Perquè la ciutadania està esperant una altra cosa.

EL CURS 2011 QUE COMENÇA

2011-08-31T13:12:00.002+02:00

Avui estem en un canvi social, basat en l’hegemonia del capitalisme de casino, que batejà Mario Soares, que atempta inclús a l’economia productiva. La crisi en que es presenta també afecta l’hegemonia econòmica d’USA i Japó. Somàlia continua sent la punta vergonyosa de la fam al mon. I Haití. I la guerra a Afganistán.

Davant això hi ha hagut contestacions diversificades arreu el mon: Xile, Israel, Grècia, Regne Unit, primavera àrab, revoltes xineses, 15M espanyol. Amb característiques diferents, amb motivacions diverses, però fruit d’un mateix malestar social internacional.

Les incerteses i reptes a resoldre ara són:

• Futur d’Europa: davant la dualització o desintegració, més Europa. En contra l’hegemonia Merkel-Sarkozy o de qui vol, mol raonadament, sortir de l’euro.

• Crisi econòmica: augment de polítiques fiscals als més rics i congelació i renegociació del deute, seguint l’exemple islandès. No pot ser que nomès fem concessions POLÍTIQUES, com la reforma exprès de la Constitució, i no entrem a discutir dels ingressos o de a qui i per què debem els diners.

• Eleccions generals del 20-N: frenar el predomini de més del mateix del PP, que volen tornar a les polítiques que van desvetllar la crisi econòmica. Els partits conservadors es presenten ja sense vergonyes, com CiU i el seu govern ultraliberal, i nomès hi ha un dic que oposar a les seves propostes, agradi o no.

• Modificació de la Constitució: només es vol per a constriccions econòmiques i cal afegir la reforma del Senat, com a mínim, si es fa. Cal aprofitar aquest impuls per a tornar a discutir-ho des d’una perspectiva federal.

• Govern català: combatre el predomini de les receptes neoliberals de CiU, que redueixen polítiques socials. Cal anar trenant una aliança de les forces populars que aturi aquest obert atemptat contra l’aconseguit de mesures socials.

• Oportunitats de l’esquerra: Celebració del Congrés del PSC per definir una teoria i una política que pugui esdevenir un pal de paller per a les esquerres catalanes. La preparació del Congrés hauria d’interessar a tot el catalanisme popular i no només als afiliats. I la direcció del partit hauria de possibilitar-ho.

UNA SETMANA SIGNIFICATIVA

2011-06-13T07:55:00.004+02:00

Aquest canvi de cicle socioeconòmic i polític que estem vivint, s’ha manifestat de forma clara en aquesta setmana, a partir de vivències especifiques.

Dimecres vaig asistir a una sessió de la Universitat a l’abast sobre el tema Identitat i immigració, de la escriptora Patricia Gabancho. Un discurs com el d’Anglada, però en versió catalana. Primer els de casa, com la versió més fascistitzant de l’Estat Català dels anys 30. Un discurs demagògic, ple de mentides, però sense cap vergonya ni el més mínim rubor. Insultant. Partint de la falsa premisa que la globalització internacionalitza i l’identitat es nacionalitza, semblava un discurs de Radovan Karadzic a la catalana. Fou un discurs de la por, l’expressió ideológica d’aquesta por als altres i al futur.

Dijous havia assemblea de l’agrupació del PSC sobre els resultats de les eleccions passades, del 22 de maig. Un dirigent valora que els resultats electorals del PSC es fruit de la tormenta perfecta. Eufemisme elaborat per algún teòric important per tirar pilotes fora i excloure qualsevol autocrítica de l’activitat política dels socialistes en aquests darrers temps.

Dissabte matí, constitució dels ajuntaments fruit dels resultats electorals. Victòria aclapadora de les dretes catalanes i espanyoles al nostre país. Es trenca el mite del cinturó roig. Algunes esquerres desnortades segueixen prioritzant el poder a la política. El PP governa la tercera ciutat de Catalunya, amb el vistiplau de CiU. Les Diputacions a mans dels convergents (potser ara començarem a dir que son institucions innecessàries, com els Consells Comarcals?). El sector més radical dels indignats suplanta la seva veu a la porta dels ajuntaments, escridassant tots els polítics menys els sectors més esquerrans. Es llença l’aigua bruta de la banyera amb el nen dins. S’aconsegueix impedir l’accés de l’extrema dreta de Plataforma per Catalunya als ajuntaments. Afortunadament, encara es salven els mobles en alguns municipis.

Dissabte tarda, trobada a Sant Cugat de membres de Congrésdesdebaix, del PSC. Veus esperançades que demanden noves formes en el partit i fan emergir alguns nous lideratges. Veus critiques sobre les formes i funcionament del partit més que d’objectius polítics.

Volant tota la setmana, per sobre la resta d’aconteixements, la proposta de llei òmnibus, de CiU, que a més de desmantellar conquestes importants aconseguides amb els dos governs tripartits (s’apropa el temps que deixem de menysprear-los i comencem a valorar-los de debò aquests governs passats), expressen la deriva profundament liberal en l’aspecte econòmic d’aquestes formacions polítiques, CDC i UDC, lluny de les propostes més socialdemòcrates o socialcristianes dels primers governs Pujol. Lliguem-nos be els machos, que tot just comencen.

L’agudització social continua i donarà peu a més indignació.

ALGUNES LLIÇONS D’AQUESTES ELECCIONS MUNICIPALS A CERDANYOLA DEL VALLÈS

2011-06-06T12:33:00.003+02:00

Les eleccions municipals, que s’han produït en un moment de forta crisi econòmica i social, i dins un augment de les forces conservadores tant a la península com al país, però també amb un declivi de la consolidació europea, obliga a fer algunes reflexions.

Ara es el moment gran de la política, on quedarà evidenciada la capacitat política dels lideratges i de les forces democràtiques. És el moment gran de les negociacions i pactes per la governabilitat. Recordem que el mandat anterior ha estat marcat fonamentalment per a com es van produir aquestes negociacions i quins varen ser els seus resultats... però això ja es aigua passada.

Set lliçons que em semblen d’especial interès:

1. No és cert que la política local és específica i té poc a veure amb la política catalana o espanyola. No eren eleccions per a una gestoria de comunitat de veïns. Les ciutats no són bombolles aïllades del seu context, sinó tindria raó Franco quan li deia a un alcalde de Barcelona que va nomenar: “amigo mio, hagame caso y haga como yo, no se meta en política”.

2. En temps de crisi i conflicte social, la dialèctica política dreta/esquerra (que existeix malgrat qui digui que és cosa del passat) creix pels extrems. Això que s’ha vist confirmat per l’augment de la presència de Plataforma per Catalunya al sí de l’anomenat cinturó roig de Barcelona, com del PP (i no precisament de la seva faceta més moderada, com a Badalona), també s’ha confirmat a casa nostra.

3. La desafecció front la democràcia purament representativa és molt evident. Podria haver-hi un regidor amb els resultats dels vots en blanc. L’afirmació de que la gent vol que només els representants resolguin problemes i no marejar al personal, és del segle passat. La presència del moviment 15-M i les seves acampades (que son objecte d’un anàlisi més específic) son un símptoma prou evident i que te un ampli reso de simpatia i coincidència entre la ciutadania, segons les enquestes.

4. La lliçó més important és que s’ha castigat la lluita cainita entre les esquerres de Cerdanyola (PSC vs. ICV) per l’hegemonia. Avui el PP ja és una alternativa democràtica evident. Les picabaralles entre PSC i ICV, entre altres raons, ha provocat un descens de les dues formacions en suport popular.

5. Qui traeix els valors per a gaudir del poder, l’electorat el penalitza. Els pactes electorals de governabilitat, dins i fora del govern, per part d’ICV en el darrer mandat han estat presents en molts components dels seu electoral potencial. Aquesta es una dada important a l’hora de pensar en la nova governabilitat.

6. Ha augmentat la representació política municipal, amb ERC i CxC, donant més pluralitat i complexitat al joc democràtic. Això no hauria de donar por, ans al contrari permet una millor representació de la voluntat popular i un repte de maduresa política a l’hora de governar i de fer oposició.

7. Ja no hi ha discussió sobre qui ha d’ostentar l’alcaldia. Malgrat la davallada socialista, la qüestió és ben clara. Si be el terra electoral dels socialistes s’ha escurçat preocupantment per a ells, pel que significa de fidelitat del seu electorat, segueix sent la força més votada a la ciutat amb diferència.

Davant els reptes i dificultats actuals (no els hi esperen temps fàcils als governants), el seny hauria de dur-nos a un govern fort de progrés, sense perdre el sentit profundament democràtic de l’alternança.

Un govern de progrés PSC-ICV-CiU, invitant ERC a participar-hi, és el que hauria de ser el més interessant per a la ciutat. Compromís per Cerdanyola té molt clar el seu rol d’oposició que vol fer. Cal una oposició clara que jugui netament el seu paper. El Partit Popular, com una opció conservadora creïble i democràtica, renovada i amb noves forces ha de mostrar i demostrar el seu múscul per a facilitar una Cerdanyola millor.

No és moment de mirar pels retrovisors sinó posar la vista clarament cap endavant. Estancar-se en picabaralles antigues o en recordar enfrontaments del passat va en contra dels interessos de la ciutat. Cal valorar la renúncia del candidat Toni Morral en facilitar la governabilitat, qüestió que l’honora. Aprofitem totes les oportunitats i no ens tanquem en posicions fonamentalistes i puristes que només son polítiques d’ensimismament.

No es perdonarà que Cerdanyola perdi més temps ni oportunitats.

SALUT I REPÚBLICA, CIUTADANS

2011-04-19T19:50:00.002+02:00

Aquest 14 d’abril fa 80 anys es va proclamar la II República espanyola, estroncada per un alçament militar animat per les forces de la reacció: terratinents, església i banca. Un alçament que ens portà 40 anys de la pau dels cementiris, amb una dictadura política tacada de sang fins el darrer dia.
No va ser el republicà un període idíl•lic, ans al contrari, un temps molt turbulent, travessat per greus conflictes socials. Malgrat tot, generà uns valors, una cultura i unes institucions que ens van portar de pet a la modernitat; fins i tot a l’avantguarda en molts camps (art, educació…).
Avui que estem vivint una altra cruïlla històrica, on un vell món no acaba d’anar-se’n ni el nou d’aparèixer, és un bon moment de recordar i actualitzar els valors republicans.
Zapatero va començar amb bon peu en aprofundir en un republicanisme social, però va quedar empantanagat per la crisi econòmica pròpia i internacional. També per no haver sabut sortir d’una tercera via en que van entrar alguns socialismes europeus, també el nostre, de caire més liberal.
Assistim a uns símptomes de canvi tan potents i profunds com:
• La crisi nuclear a partir de Fukushima que ens ha d’obligar a replantejar-nos viure d’una altra manera; el consum té un límit i haurem de creure qui planteja que ara toca reduir, reciclar i reutilitzar.
• Un despertar democràtic dels països àrabs, que ens qüestiona la nostra Unió Europea; on Turquia és el mirall on es miren els revoltats i nosaltres mirem cap a un altre costat davant la seva integració europea. I a Finlàndia, amb el resultat electoral xenòfob de diumenge; així ens llueix el pèl.
• L’hegemonia econòmica de la Xina on hauríem de ser més insistents en la defensa dels drets humans; que s’està convertint en la nova potència mundial, amb forta penetració a l’Àfrica i Sudamèrica, però amb un model polític fortament burocràtic i autoritari.
• Els estertors depredadors del capitalisme que exigeix plantejar-nos el delicte de crims econòmics contra la humanitat; cal incorporar aquest delicte davant el Tribunal Penal Internacional quan l’egoisme i l’avarícia d’uns pocs empobreixen a centenars de milers.
• La poca-vergonya dels sous exhorbitants dels alts executius, en temps de retallades per la majoria, que ha de forçar a establir un sou màxim; de la mateixa manera que hi ha un salari mínim, pels mateixos motius i potser amb més raons després d’haver vist el que estem veient, caldrà establir un salari màxim. S’ha d’entendre que les empreses no poden créixer indefinidament ni els sous dels grans executius poden estar lligats a l’augment de beneficis.
Els progressistes, especialmente els socialistes, hauràn d’actualitzar el seu ideari i oblidar les seves propostes purament gestores de la misèria de la lògica d’aquest sistema. En aquest camí fora bo recuperar els valors republicans.
En aquest sentit la ciència, l’educació i la cultura haurien de ser temes centrals en les propostes polítiques de qualsevol escomesa electoral, també les municipals.
Mantenir el poder pel poder, avui, només significa mantenir una situació social agònica que perjudica especialmente als nostres joves i compromet el futur de tothom.

LA PRIMAVERA VERDA LA TAQUEN DE VERMELL

2011-02-26T11:52:00.002+01:00

15 de gener, fuig Ben Alí, de Tuníssia; 12 de febrer, fuig Mubarak d’Egipte; a data d’avui, Gadafi ha perdut tota credibilitat a Líbia… i continua incipient a Síria, Jordània, Algèria, Marroc, Qatar, Aràbia Saudí, Iemen… De la mateixa manera que va començar a l’Iran quan les darreres eleccions i va ser brutalment reprimida.
És la primavera verda que, fonamentalment, joves, classes urbanes i dones estan protagonitzant; aixecaments populars per les llibertats i la democràcia. Una primavera que vol arraconar al traster dels estris vells els règims autocràtics i teocràtics.
Una primavera que Occident veu amb ulls incrèduls i que els antics tirans han tacat de vermell per la sang de tants i tants manifestants caiguts al carrer per les armes assassines.
Una primavera que posa potes amunt la geoestratègia política de les grans potències, que obliga a repensar el mon. Doncs els països on començà eren els nostres “aliats”.
Uns aixecaments on veiem, estorats, que no arriben de la mà dels moviments islàmics, com ens han fet creure i generat la nostra por. Però si que alimentats per les xarxes socials de les tecnologies de la información i comunicación, que permet un poder difós.
I des d’aquí, des de Barcelona, seu de la Unió pel Mediterrani des de finals del 2008, hem estat incapaços de tenir el menor senyal de solidaritat amb aquests pobles. O la Unió Europea, que ha estat absent com una autista.
Només observant acollonits si pujarà molt el preu del petroli, que posi en qüestió el nostre nivel de vida o de consum. O la por a les onades migratòries d’aquests països cap el vell continent.
Sento vergonya del nostre comportament col•lectiu, especialmente del conjunt dels nostres governants. Si be es cert que els estats no tenen sentiments, només interessos, no passa el mateix amb la ciutadania. Per què la sang vessada esquitxa també la gent que estimem la llibertat i les primaveres.

PER MANTENIR UN MUSEU D’HISTÒRIA LOCAL EN CONDICIONS

2011-02-04T19:43:00.003+01:00

Amb l’excusa de la constricció econòmica en les finances de l’ajuntament, les directrius en política cultural (si es pot parlar realment d’existència de polítiques culturals) son el desmantellament de la primera planta del museu d’història de la ciutat, restant només la planta baixa, amb la instal•lació del vídeo i el planell en la entrada.

Aquesta és la culminació d’un procés on s’ha anat buidant de contingut i de recursos econòmics, des de fa alguns anys, les activitats en matèria d’història local.

Amb l’excusa, certa, de que no es pot mantenir una ciutat amb 3 museus (juntament amb l’anomenat Museu d’Art de Cerdanyola, de Can Domenech, i el Museu dels Ibers, de Ca n’Oliver), la regidoria optà per tancar Ca n’Ortadó. L’alcaldessa, però, opta finalment per no tancar, malgrat el seu desarborament, i esperar temps millors amb noves definicions.

Això amaga algunes voluntats, que vull deixar paleses. Abans no hi havia museus, sinó la concepció del museu al territori, amb la museïtzació de molts indrets de la ciutat, i ca n’Ortadó jugava el pa de paller d’aquest sistema. El Museu dels Ibers no tenia que ser, doncs, tal museu sinó un centre d’interpretació del mon iber a partir de les restes arqueològiques presents a la ciutat. En canvi el MAC, amb la recuperació lògica de Can Domenech i els seus vitralls, si ha estat una proposta de nous rics que suposava una prioritat molt discutible per aquesta ciutat, en detriment d’equipaments culturals a Cerdanyola segurament més prioritaris i lligats a la vida ciutadana i de les seves entitats, com un centre de cultura contemporània.

Trobo inadmissible que en una ciutat que pot presumir de tenir una història i un passat que ens porta des del neolític, passant pels ibers, fins al Sincrotró, restem només amb els ibers i les anècdotes modernistes d’uns estiuejants il•lustres, en un període temporal molt concret.

Més important em sembla, per la identitat i el reforçament del sentit de pertinença de Cerdanyola, explicar el nostre origen pagès i industrial.

Lamentablement, ja es va decidir, des d’aquesta política cultural, anul•lar el premi de beques d’investigació Jaume Mimó, amb col•laboració amb la UAB, que van reportar publicacions importants per a conèixer aspectes poc estudiats i divulgats del nostre passat recent com fou la guerra civil, i altres. Beques que haguessin permès conèixer més en profunditat aspectes cabdals en la configuració sociocultural i socioeconòmica de Cerdanyola com la instal•lació i impacte de les fabriques Uralita o Aiscondel, per exemple, o les migracions interiors del segle XX. Amb el que implica de comptar amb la col•laboració del Departament d’Història de la UAB. Em sembla més important per a la ciutadania de Cerdanyola saber qui foren els Fatjó, Mimó o Sánchez que d’altres aspectes més anecdòtics per a la ciutat, tot i el seu interès específic.

Finalment, amb la ocupació dels espais buits per a posar les oficines del Servei Local de Català, crec que és confon el que son les polítiques lingüístiques amb les politiques culturals, malgrat els seus punts de connexió. Confusió, interessada, molt pròpia de determinades visions polítiques.

Quan cada cop és mes obvi que per a l’actual societat del coneixement la cultura i la ciència són elements molt importants, que juguen un aspecte clau en el desenvolupament de l’economia, pensar en elles com elements de segon ordre no pot ser altre cosa que una mostra d’ignorància o una voluntat de suïcida.

Per tot l’anterior, demano que es mantingui una política cultural de patrimoni en la història local, amb el seu centre d’interpretació. Que escenifiqui a través dels materials propis de l’època, un imaginari clar de qui som i d’on venim.

Cerdanyola, fins no fa gaire, érem un model cultural de protecció del patrimoni i d’interpretació històrica de referència dins el mon local. Fa uns anys començarem a perdre el nord. Avui patim les conseqüències finals.

No puc restar mut davant aquest atemptat cultural.

Disculpeu, però... algú ho havia de dir.

LA POLÍTICA AVUI CAL DE GENEROSITAT I PARTICIPACIÓ

2010-10-11T09:37:00.002+02:00

Recentment s’ha inaugurat el Museu dels Ibers de Ca n’Olivé. Abans ho va estar el Sincrotró.
En la vida de les ciutats i els països, les inversions es programen, es realitzen i s’inauguren al llarg de més d’un mandat.
És fàcil que obres d’una certa volada siguin dissenyats, aprovats, executats i inaugurats a través de diversos governs i mitjançant diferents partits.
Fora bo que les grans inversions de ciutat o de país tinguin un consens més gran que la picabaralla partidista de vol ras, i que puguin ser un gran triomf del conjunt de la ciutadania.
Els grans temes de ciutat calen d’un procés participatiu previ, que cerqui el màxim d’acord, i que un cop realitzat pugui ser reivindicat per tothom. En els dos exemples anteriors, tots els grans partits de Cerdanyola hi van col•laborar d’una manera o altra.
Els partits polítics tenen l’obligació de generar les propostes i provocar el seu debat, però en la seva aprovació han de sumar una majoria de complicitats. Ja, avui en dia, es comencen a proposar a debat ciutadà els diversos Plans d’Actuació Municipal (PAM) a l’inici dels mandats.
Què es farà amb el Riu Sec?, quina solució és la més adient per als abocadors?, com s’ha de continuar el Centre Direccional o la Plana del Castell?, quin és el Pla d’Equipaments de ciutat i les seves prioritats?, per exemple, han de ser objecte de debat per part de tothom.
La política actual, un cop s’ha acabat el temps de les alegries econòmiques, cal de metodologies i valors més generosos i participatius... a menys que no es vulgui privatitzar tot, inclús la política.

DELS IBERS AL SINCROTRÓ

2010-10-08T21:33:00.004+02:00

En els darrers dies he assistit a dos actes força interessants: la xerrada sobre el Sincrotró, organitzada per l’Aula d’Extensió Universitària de Cerdanyola, amb força èxit per cert, i a la inauguració del Museu dels Ibers, a Ca n’Oliver.
Dels ibers al Sincrotró, això es Cerdanyola.
Davant els múltiples pares i mares que li han sortit a tots dos projectes, voldria recordar algunes coses, per què Cerdanyola no es va fer a partir del 2003. Sobretot per la picabaralla pública que mantenen dirigents polítics destacats dels partits de l’anterior govern municipal. Permeteu, per tant, que faci algunes consideracions.
Des del primer alcalde democràtic de Cerdanyola, Celestino Sánchez, l’ajuntament de Cerdanyola va fer una aposta decidida per treballar el patrimoni històric i arqueològic, impulsat per l’entusiasme d’alguns professionals aglutinats al voltant del CRAC. Es cert que no tothom dels seus governants municipals veien amb la mateixa simpatia la despesa desplegada per aquestes activitats. Amb el govern de l’alcaldessa Cristina Real es va consolidar més aquest treball, tampoc sense alguns moments d’incertesa.
L’aposta decidida per aquestes tasques van ser concretades en una de les línies programàtiques de la política cultural del govern 1999-2003. Que, recordo, va engegar enmig de manifestes dificultats, la Comissió de Patrimoni. Comissió que va obligar finalment a l’elaboració del Catàleg de Patrimoni Arquitectònic i Natural encara existent, evitant més destrucció de patrimoni edificat.
En aquesta línia estaven plantejats dos equipaments culturals, que es van incorporar al programa municipal del PSC pel següent mandat, i un d’ells era l’actual museu dels ibers.
Inclús, dins una política cultural ambiciosa, inexistent des d’aleshores, estava en prospecció la creació d’un Parc Temàtic, en els terrenys on es volia posar anteriorment el camp de golf, que es digués precisament així: Dels ibers al Sincrotró. Parc temàtic que seria objecte de projecció nacional, amb la presència assegurada dels escolars de tot el país, amb la fórmula de gestió públic-privat, on es podria anar resseguint les diverses fases de l’evolució civilitzadora, de la que nosaltres hem estat protagonistes: ibers, romans, feudalització, mon agrari, industrialització i societat del coneixement. Un luxe que en pots llocs es pot plantejar, amb petjades tant concretes..
Per tant, ni projecte desat en un calaix ni projecte estrella de l’actual política cultural. Per exemple, sempre s’ha apostat més per aquest museu bombonera d’art de Cerdanyola, amb una demanda ciutadana pràcticament inexistent (enlloc de fer, per exemple, una segona biblioteca de les 3 que hauríem de tenir), per sobre d’aquest magnífic Museu dels Ibers, aixecat amb l’esforç, constància i voluntarisme d’un grapat de professionals i amb la col•laboració de molta ciutadania i entitats. Moltes vegades en contra d’inèrcies polítiques i administratives.
Com per a què ara vinguin a posar-se la medalla...
Disculpeu, però... algú ho havia de dir!

MATISSOS

2010-09-22T11:15:00.002+02:00

El meu darrer escrit, publicat al Cerdanyola al Dia, ha aixecat algunes critiques, cosa sempre a agrair, de les que destaco tres.
Una és que només faig referència a PSC i ICV, com menystenint a la resta. No ha estat tant així com un problema d’espai que obliga a anar al gra, i avui per avui els resultats electorals locals sempre han donat preeminència a les forces d’esquerra majoritàries. La tesi que mantinc es que aquestes forces prenen realment importància en la mida que PSC i ICV no pactin. Penso que es irreprotxable a la llum de les dades. Altra cosa es que no puguin compartir govern quan això també es dona, com ha ofert el PSC en alguns mandats.
La segona és que ICV ja té nomenat candidat. Era conscient, però era una manera de dir que amb l’actual candidat, Toni Morral, no poden aixecar la bandera de la renovació o el canvi. No em refereixo a que aquest regidor ja es el més antic de tots els regidors existents, doncs ho es des dels primers mandats democràtics fins avui –un autèntic professional de la política, vaja-. Sinó bàsicament per què ell amb dos mandats ja ha tingut temps de posar en marxa el seu projecte polític. I aquest projecte polític s’ha demostrat esgotat i fracassat. Demanar una altra oportunitat és més del mateix, mai canvi o renovació. És un polític suficientment valuós com per a que pensi en altres tasques o àmbits d’actuació. No canviar el candidat es renunciar a aixecar aquesta bandera. Ells sabran.
La tercera, vinguda de les files socialistes, es que ara encara no toca aquest debat. Ara toca parlar de les eleccions autonòmiques. Espero que qui diu o pensa això no sigui tan babau com per a saber que no ho he tingut en compte. Si dic públicament el que dic, i mantinc aquesta posició, és per una raó fonamentada. En la elecció del candidat anterior, Antonio Cárdenas, som varis qui pensem que li va faltar temps a ell i a l’agrupació per a un major contacte amb la ciutadania, cosa que feia prou be, i que si hagués tingut un parell de mesos més era força probable que haguéssim tret un regidor més. La conseqüència es rotunda, ens haguéssim estalviat el govern que va sortir en l’anterior mandat, i tot hagués estat radicalment diferent.
Defenso públicament, per tant, la urgència de nomenar el candidat socialista i que tingui temps per a organitzar l’estratègia i la campanya de cara a les eleccions. Per als més acostumats a no moure’s sense avís o permís de les jerarquies, val a dir que mantenir aquesta posició no va contra ningú ni contra res, menys contra cap òrgan del partit. És la meva obligació moral i política, com a persona lliure enquadrada voluntàriament en un projecte polític obert i no leninista, com es el PSC, ajudar a la meva organització amb aquestes reflexions. Òbviament, els responsables escollits ja decidiran.
I de torna, una cita de Antonio Gutierréz-Rubí, analista polític i assessor de quadres dirigents del PSC, en el seu darrer llibre 32 Tendencias de cambio. Diu dins el capítol Transformaciones políticas en la página 33:
El modelo político tradicional fundamenta la autoridad en la jerarquía organizativa, desde el primer secretario al último militante o simpatizante. Y esta autoridad no se sustenta, fundamentalmente, en el mérito de sus ideas o en su liderazgo para cohesionar y movilizar recursos y equipos. Su autoridad es poder, no necesariamente conocimiento o capacidad. Una de las lacras de este modelo es la incapacidad para seleccionar a los mejores… o para atraerlos.
Finalment, per a tranquil•litzar a qualsevol company/a que s’hagi pogut posar nerviós per aquest escrit, constatar que fer aquestes reflexions no ens poden fer oblidar la importància de donar a conèixer la tasca de govern feta en les dues darreres legislatures catalanes, amb els governs del tripartit. Els resultats, per a la vida quotidiana de la ciutadania catalana, no resisteixen la més mínima comparació del que ha estat fet aquests darreres 8 anys, amb el fet per tots els governs pujolistes anteriors. Molt menys, encara, si formaven part de la conurbació barcelonina liderada pels socialistes, que varem ser força maltractats.
Hem de lluitar per a no anar ni un pas enrere, en les polítiques de benestar i cohesió social.

QUI CONVENCERÀ PER A MILLORAR CERDANYOLA ¿

2010-09-17T15:47:00.001+02:00

Només dues forces poden garantir la governabilitat de la ciutat: PSC i ICV. La resta cobren importància en la mesura que aquestes dues forces d’esquerra es neguin a governar plegades, cosa que vista des de fora té molt poca racionalitat. En aquest escenari d’oposició entre elles és quan la resta de forces polítiques prenen rellevància al poder accedir a tenir la clau del govern.
Davant la propera escomesa electoral municipal, aquests són els actors principals i l’objecte de l’anàlisi i valoració principal per part de tothom.
PSC arrossega el handicap d’haver governat molts anys seguits i no haver sabut o pogut fer una transició creïble i consolidada des d’aquella època, malgrat els meritoris esforços realitzats.
ICV ha governat durant dos mandats, amb un alcalde amb personalitat i que ho feia bé, però que va haver de marxar per una moció de censura, conseqüència d’una decissió que ell mateix va prendre (i que varen recolzar quins li van riure la gràcia). Va voler representar el canvi, però va necessitar d’un trànsfuga en el seu primer mandat per ensortir-se’n, i de la complicitat de l’anterior líder del PP, a l’oposició, en el segon. Va resultar decebedor. Per no entrar en l’anàlisi de la seva minsa obra de gestió.
Davant la nova escomesa electoral municipal, convencerà a l’electorat qui sigui capaç d’identificar com a seva la bandera del canvi en la ciutat. Canvi per a fer front als reptes pendents i importants que tenim, com per a fer front a la situació de canvi econòmic que vivim. PSC i ICV han de pensar molt bé qui serà el seu candidat, les seves propostes marc i el seu equip.

LES REPERCUSSIONS POLÍTIQUES DE LA CRISI ECONÒMICA GLOBAL

2010-07-31T20:03:00.002+02:00

Aquesta crisi té fortes repercussions en les esferes polítiques, i ho trasbalsen tot. En geopolítica la Xina, el Brasil i l’Índia són els “bàrbars” emergents que amenacen l’imperi nord-americà. Res és el que era i poc sembla que sigui allò que és.
La il•lusió de la construcció europea, homogènia al voltant de l’euro, es va fent miques i es comença a constatar l’Europa de dues velocitats, on els països del sud i algun altre farem de germans pobres.
A Espanya, malgrat els esforços del socialisme governant, s’imposen les tesis liberals, exigides pels mercats. Atenció, el bambi d’acer que ha resultat ZP, encara no ha llençat la tovallola.
Però sí que s’ha fet una concessió ideològica centralista, al voler barrar el pas a un estat més d’acord amb l’Espanya plural real, i que la resolució de l’indigne Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha posat de manifest.
Catalunya, un cop més, juga el paper de locomotora político-administrativa modernitzadora, en la que s’han emmirallat altres comunitats. En canvi, només a nosaltres se’ns qüestiona i censura. Per altra banda es reconeix, i ningú discuteix, els drets forals dels País Basc i el seu concert econòmic. Curiós, oi?
Aquestes tendències no poden negar ni fer empassar les contradiccions reals existents, i el catalanisme, amb les seves àmplies i variades interpretacions, va donar la seva resposta exemplar al carrer.
Cerdanyola tampoc ha estat exempta d’aquesta crisi de la política. D’això en parlarem més endavant.

BITLLET D’ANADA

2010-06-15T19:54:00.002+02:00

Les meves primeres reflexions, en aquesta col•laboració que inicio per Cerdanyola al Día, són vers aquest món ple de canvis que vivim. Des de la combinació de perplexitat, curiositat i indignació vull mantenir el nom de bitllet d’anada donat que assistim a una vorágine d’aspectes nous que difícilment fan que podem estar de tornada de res.
El clarivident economista Santiago Niño Becerra, en el seu llibre El crash de 2010, ens parla del final del paradigma d’un tipus de sistema socioecòmic capitalista que està a mig camí entre la decadència i la desaparició.
Com ja deia Manolo Vazquez Montalbán, Déu no existeix, Marx ha mort i jo mateix no em trobo gaire bé. Quan sabíem gairebé totes les respostes, de sobte ens han canviat les preguntes.
Aquesta fase del capitalisme creditici, financer i especulatiu, de formació i repercussió global, és insaciable i insostenible a l’hora. Primer començà amb la crisi del 2008, la de les hipoteques escombraries de deute privat, on els estats varen financiar amb interés 0 el manteniment d’aquest sistema financier… amb diners públics, és a dir, de tots. Això aguditzà un deute públic que ara el mercat es vol cobrar, però en aquest cas amb força interessos. I els estats i governs han de prendre mesures de contenció de la despesa que també pagarem nosaltres, directament i indirectament.
Guanyen els mateixos, perdrem els de sempre.
Això també repercuteix, de formes diverses, en les instàncies polítiques i socials. Respecte a les segones, a més del fenòmen migratori, cal que seguim amb atenció els moviments vaguístics de la Xina i altres païssos, on comencen a rebel•lar-se a ser fàbriques de mà d’obra barata.
Properament, analitzaré somerament les repercusions polítiques de tot plegat.
Cal ser només pessimistes, per això?

UNA EXCEL•LENT PROPOSTA

2010-01-04T13:13:00.000+01:00

Si vols ser savi,
aprèn a interrogar raonablement,
a escoltar amb atenció,
a respondre serenament
i a callar quan no tinguis res a dir.
Johann Kaspar Lavater

De la ma d’un grup de gent ben assenyada, presidida per en Isidre Grau, Cerdanyola compta amb una nova proposta cultural força interessant, l’Aula d’extensió universitària de Cerdanyola del Vallès.
Aquesta nova entitat, vinculada a la Universitat Autònoma de Barcelona, i adherida a l’Agrupació d’Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya, omple un buit cada cop més necessari en les nostres societats. Apropar el coneixement universitari i científic a la gent gran.

En aquesta darrera afirmació rau l’interés de la proposta. Per tres raons diferents.

Una per què que som molts i moltes les persones que no varem poder assistir a la Universitat quan tocava. I molts i moltes també, com jo mateix, que varem tenir que anar-hi a les acaballes de la trentena. Per motius diversos, però amb el denominador comú de les misèries de tot tipus (culturals, socials i econòmiques) que va comporta el franquisme.

Altre, per què afortunadament la qualitat de vida actual fa que la vida es perllongui amb uns nivells acceptables de salut, i la gent gran es cada cop un col•lectiu més important i socialment actiu. Diuen que se és jove mentre es manté la curiositat i la capacitat d’indignació.

Finalment, per què la societat actual es conforma a través del coneixement. Ja no és la força bruta, aquella que Chaplin mostrava tant bé en Temps moderns, utilitzant el muscle per a fer anar les màquines de la societat industrial. Avui, en la societat del coneixement, és la força de l’innovació, l’intel•ligència i la formació permanent la que fa caminar a la societat... o hauria de fer-ho.

Per tot plegat, el fet de l’existència d’aquesta proposta, on puguem inscriure’ns i participar en un plegat de conferències i xerrades variades, de la ma de l’Autònoma, no pot ser res més que un extraordinari regal de festes a bon preu i una bona manera de començar aquesta dècada des de ciutat. Jo ho faré.

Es amb aquests tipus de propostes que Cerdanyola va encarnant el lloc propi que té i que hi ha que consolidar en el terreny de la ciència i del coneixement: des del mon empresarial, universitari, científic, del treball i ara, també, ampliant-ho al mon cívic, social i cultural.

Que aquest coneixement ens apropi a la saviesa, allò necessari per ajudar-nos a viure millor.

EL QUE CAL ARA, ROGER

2009-10-16T11:50:00.000+02:00

L’amic Roger Morales contesta el meu escrit al fil de tres argumentacions: la primera proposta de pacte en aquest mandat va ser d’ICV-EUiA cap els socialistes, les formules de govern de Cerdanyola també ho son a diversos territoris governats pel PSC o PSOE, i pel paper del lideratge passat d’Antonio Cardenas.
Podria rebatre i argumentar un per un aquests aspectes, des d’altra òptica. Però sobre la taula tenim una problemàtica ben concreta, quina serà la governabilitat de Cerdanyola a partir d’ara?
Potser paga la pena entrar més al fons del tema i no distreure’ns massa amb el que ja es història, cara a la polèmica constructiva.
La única cosa que no en tinc constància i m’agradaria m’aclarís es quan en Victor Francos ha dit públicament que no pensa posar fàcils les coses a ICV-EUiA en les negociacions.
Ara es el moment de parlar els partits.
Parlar en profunditat, no només de noms i cadires. Això passa per tractar prioritàriament dels dos problemes més feixucs que estan sobre la taula: Plana del Castell amb la problemàtica dels abocadors i les finances municipals (logicament inclosa la proposta d’ordenances fiscals i pressupost 2010).
Del diagnòstic d’aquesta situació i de les valoracions sobre el seu abordatge es d’on han de sortir les propostes de pacte.
Ignorar això i voler tirar pel dret, generant situacions de fet, és el que no ajuda massa a aquesta ciutat.
Segueixo mantenint la meva tesi, que és molt obvia. Hi ha projectes polítics de ciutat que son molt similars, amb diferències de matís en la seva execució, Com també hi ha una manifestació ciutadana clarament expressada en les darreres eleccions de forma rotunda cap a les formacions d’esquerres. Fora bo un govern resultant que es fes ressò d’això, de manera sòlida i estable.
I una crisi de govern i governabilitat encetada per l’actual alcalde.
Ara i avui encara és més important el moment de posar la política per davant del poder, i no posar el carro davant els bous.
Espero que tots siguem prou responsables, la ciutat s’ho mereix i per sobre de tot ha d’estar el respecte i la voluntat de representació de la ciutadania.

QUI SEMBRA VENTS, RECULL TEMPESTES

2009-10-13T16:18:00.007+02:00

El passat 28 de setembre ens varem assabentar que l’actual Alcalde, Antoni Morral, retirava la seva confiança en la tinent d’alcalde i portaveu municipal de CiU.

Obria, de fet, una crisi de governabilitat molt seriosa a la ciutat.

Governabilitat, tot sigui dit, que s’arrossega durant tot el mandat per haver optat per una fórmula de govern que resultava estar en minoria.

Durant l’anterior mandat ja es va establir un de govern que bandejava al grup municipal majoritari sortit d’aquella escomesa electoral; mantenint-se també els populars en l’oposició encara que més dialogants. Ens varen vendre que era degut a un esgotament de la forma de govern socialista i a que s’establia un nou projecte de ciutat

La pràctica, però, va ser que l’únic projecte de ciutat realment existent fou el de treure els socialistes al cap davant del govern. Per la resta de l’acció municipal, que tampoc fou gaire exitosa amb la creació de 3 pàrquings i la urbanització de part del centre, fou una pura continuïtat del model de ciutat que s’estava desenvolupant, posant, això sí, actuacions de matís importants en algunes gestions (augment de la via verda). Moment ja hi haurà de fer una anàlisi mes freda d’aquelles polítiques (conveni de traspàs de sostre al Prat, etc.).

En qualsevol cas, a una part de la ciutadania ja li semblà be una alternança democràtica al govern. També fou una bona oportunitat per a què el projecte socialista es repensés i es modernitzés.

En les darreres eleccions, però, amb un projecte socialista renovat i un lideratge molt atractiu en la persona d’Antonio Cardenas, la situació canvià. El resultat electoral demostrava que Cerdanyola continuava essent una ciutat d’esquerres majoritàriament i la opció preferida per la seva població tornava a ser la socialista.

Iniciativa tragué uns bons resultats, però insuficients per a fer el “sorpasso” a socialistes. Això provocà que altres grups municipals no poguessin entrar a formar part de l’ajuntament per quedar fagocitats entre aquesta competència entre esquerres.

Desprès de les corresponents estratègies negociadores, quedà clar que Iniciativa i el seu candidat volien mantenir l’alcaldia a qualsevol preu. Tornaren a aixecar la bandera del nou projecte de ciutat que, a hores d’ara, encara s’evidenciava més com un eslògan buit, i decidiren tornar a pactar amb el centre-dreta català, però formant govern en minoria. Els hi calia, doncs, el recolzament estable del quart grup municipal, el PP. I ho varen aconseguir amb el suport incondicional -tret d'algunes contrapartides, deixem-ho així- del seu cap de llista.

Curiós, oi? Una població que s’ha expressat democràticament com majoritàriament d’esquerres i es forma un govern amb un cert discurs apolític (el que importa es tirar endavant els temes de ciutat i blablabla) però que mantenia l’alcaldia gràcies als grups municipals dretans.

Convergència, pel seu cantó, tenia clar que volia recuperar els vots seus que arrossegà Morral i, des d’un inici, va marcar el seu àmbit d’influència de forma clara. Assistíem a la constatació de que més que un govern de coalició, es donaven dos governs treballant simultàniament.

Altre aspecte important que es donà recentment fou el relleu del lideratge en el grup municipal popular, que no garanteix una estabilitat en el recolzament a l’actual govern de forma continuada.

Les tensions han estat permanents, les propostes polítiques contradictòries ( escoles bressol, per exemple), la lluita pels recursos ferotge (només cal analitzar l’estat de la despesa consolidada de les diverses àrees), la voluntat de control polític exacerbat (no té cap sentit la quantitat de càrrecs de confiança existents, des d’una perspectiva de gestió), la publicitat exagerada (des de campanyes de banderoles fins a publicacions). Tot nodrit amb l’il•lusòria idea de que hi haurien diners per a fer front a aquest disbarat, a partir dels ingressos de la Plana del Castell. Aparegué finalment la crisi i es van trencar les lleteres imaginades, i avui el resultat és que segurament estem en un ajuntament fortament arruïnat.

La situació era ja insostenible.

Curiosament, gairebé a l’endemà mateix de que el candidat socialista anunciava la seva renúncia, l’alcalde surt amb aquesta destitució.

Per què es dona això, em sembla suficientment explicat. El curiós és la forma de fer-ho.

L’alcalde no ha volgut presentar-se com el trencador d’un pacte que, sabia, es donaria amb la seva decisió. Espera que sigui Convergència el qui ho trenqui i ell restar com a víctima.

Més esperpèntica resulta la roda de premsa d’Iniciativa on segueixen defensant la bondat del pacte de govern i volent presentar a la portaveu convergent com a dolenta de la pel•lícula, com si això pogués servir d’alguna cosa.

Els fets son, però, que és l’alcalde qui ha generat una crisi de governabilitat. Una crisi de governabilitat que difícilment es pot refer amb el seu lideratge al front de la ciutat. Ha perdut credibilitat i legitimitat.

Sincerament em pregunto, a qui li està fent el pols l’alcalde?

Ara és el moment de pensar, posar en primer pla, a la ciutat i a la seva ciutadania. Es bo recordar que aquesta ja es va manifestar en les darreres eleccions municipals de forma rotunda i contundent.

Els partits polítics i els grups municipals ara tenen la paraula. Esperem que l’actual alcalde, també pel seu bé, faciliti les coses.

LA GENT NECESSÀRIA

2009-07-13T10:13:00.002+02:00

La passada setmana ens va deixar Pilar Avila. Potser a molts de vosaltres no els hi digui res aquest nom. Això també es fruit d’un altre dels molts mèrits que tenia aquesta dona entranyable, la discreció.

Pilar va ser una dona, tota una dona, conscient del que això significava, treballadora de la sanitat, amb consciència de treballadora i de ser-ho en un àmbit com la salut, i membre del partit dels socialistes de Catalunya, amb un clar compromís de prendre-hi part. Coincidirem en algunes executives de l’agrupació local.

El viure en societat comporta patir unes certes obligacions, derivades de les convencions socials generades entre tots (pagar impostos, acceptar la força reguladora de l’estat, sotmetiment a les lleis pactades democràticament, etc.) com el lluitar per què els drets hi siguin presents, es respectin i es vagin ampliant com a aspiració màxima de garantir més llibertat, igualtat i solidaritat per a tothom.

Per això, en les societats més madures, es viu democràticament. I en l’exercici de la democràcia els partits polítics son uns estris fonamentals. Partits que haurien d’acollir les aspiracions i interessos de segments de població que, necessariament, entren en conflicte amb d’altres. Això es just, lícit i necessari. Fent-ho seguint unes regles del joc predeterminades per l’imperi de la llei, això si.

Però el funcionament real i concret dels partits es altre cosa. Com també ho son les seves dinàmiques, que varien segons ho fa el conjunt de la societat.

Però per a que siguin reals, creïbles, funcionals i representatius, calen de persones honestes, desinteressades, generoses, disposades a participar-hi. Son la gent que dignifica la política.

Pilar era el tipus de militant, afiliada, participant o digueu-li com es vulgui, que dona legitimitat als partits polítics, a tots els partits. El tipus de persona que es la saba verdadera de credibilitat i autenticitat per a que aquestes organitzacions puguin cobrir la seva funció. Sense elles serien carcasses mortes i podrides. Era un orgull i un luxe poder comptar amb ella.

Per que no era de les persones que hi eren amb vocació de ser professional de l’assumpte, de voler tocar líder important permanentment, de vocació cortesana interna, per acabar col•locat o col•locada i formar part de la burocràcia professional de partit. No era de les que pensava que pot fer l’organització per a mi, sinó al l’inrevés.

Per que no era de les persones que hi eren per a satisfer vanitats personals d’un ego que li cal un reconeixement públic, i vol donar-se a conèixer a través de muntar tal o qual grup intern, amb esperit sectari. No era de les que volia ser cap de ratolí abans que cua de lleó.

Alegre, animosa, treballadora, poca amiga de picabaralles internes que només tenen sentit per qüestions de poder de vol gallinaci. Sempre discreta però en el seu lloc, ben arrelada a terra, portant la veu del sentit comú, de la gent del carrer. Era, en cert sentit, la representació genuïna del socialisme a Cerdanyola. Com molts d’altres companys i companyes.

La gent que, de debó, fan i deixen petjada.

Amb el més solemne respecte, un record emocionat.

RECORDANT FRANCESC FERRER I GUÀRDIA

2009-05-31T17:36:00.003+02:00

Francesc Ferrer i Guàrdia va néixer a Alella el gener de 1859 i morí afusellat a Montjuic el 13 d’octubre de 1909.

Qui va ser aquest home? Per uns, un element imprescindible en la teoria i pràctica educativa i pedagògica que revolucionà el mon de l’escola. Es indestriable el seu nom de l”Escola Moderna”.

Representava l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia i la introducció d'una concepció racionalista, humanitària i antimilitarista, de caràcter laic, basada en la coeducació, partidària del coneixement racional i empíric, impregnada de filosofia llibertària. Fou un dels precursors dels moviments de renovació pedagògica, que tanta petjada han fet a casa nostra.

Per altres, les dretes més reaccionaries i l’església, un dels personatges mes odiats.

Al 1909 es produeix la Setmana Tràgica. Es declara la guerra al Marroc i es mobilitzen als reservistes. Esclata un moviment popular, molt protagonitzat per les dones, contra una guerra que es vol emportar els homes, amb el descrèdit d’un exercit atonyinat per les pèrdues colonials de Cuba i Filipines, de les quals els rics es lliuren amb 150 pessetes. Es declara l’estat de guerra.

Ferrer i Guàrdia es detingut com a instigador i cap de la revolta, jutjat per un tribunal militar que, sense proves, dictaminà el seu afusellament.

Parlant de Memòria Històrica, es oportú el restabliment i reconeixement d’aquestes persones reivindicades per la memòria col•lectiva popular fins a la República, i que el franquisme volgué esborrar del nostre record.

Proposo als grups municipals de Cerdanyola que en el centenari de la seva mort, se li dediqui un carrer dins la nova planificació urbana.

Ah!, i que no quedi lluny de la establerta a Mario Benedetti

CATALUNYA CAUSA COMUNA, À CERDANYOLA

2009-04-05T20:17:00.002+02:00

En el darrer congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC, el juliol passat, s’aprovà una moció de convocatoria d’una Conferència Oberta.
La moció deia textualment: "Trenta anys després de la constitució del nostre partit volem continuar la línea fecunda del nostre procés constituent llençant noves iniciatives per a pensar i debatre les perspectives futures del nostre país, amb noves formes de participación i amb una voluntat de construcción de nous consensus actius entre els sectors progressistes del país, i d’una manera determinant entre les noves generacions. Volem imaginar i construir, amb tots els homes i dones de Catalunya que vulguin fer-ho amb nosaltres, les idees I l’acció que facin realitat la gran Catalunya posible del segle XXI, una Catalunya de tothom, lliure, pròspera i justa”.
Aquest encàrrec li efectuaren a n’en Raimon Obiols. Avui, vuit mesos desprès, ja existeixen grups impulsors, amb els seus corresponents coordinadors/es, a la gran majoría de ciutats de Catalunya.
El logo escollit de la Conferencia és ben expressiu del seu objectiu i voluntat: una ma estesa que encaixa amb un globus de diàleg. El símbol es força clar, donar la ma a tothom que vulgui que parlem plegats, sense apriorismes.
L’acte de presentación de la Conferència, a Cerdanyola, la farem el proper dimecres 15 d’abril, a dos quarts de nou del vespre, al bar Grau. Comptarem amb la presencia del diputat al Parlament de Catalunya, Joan Ferràn, amb qui comentarem el seu darrer llibre Maleïda crosta. Una narració novel•lada, força atractiva i interessant, de moltes situacions actuals. Una recomenació de lectura que, de ben segur, us resultarà atractiva.
Catalunya Causa Comuna és el mitjà per sumar esforços i crear sinèrgies amb totes les persones interessades en participar en la definició conjunta dels reptes de futur de Catalunya.
Perquè Catalunya som totes i tots.

15è ANIVERSARI DEL CINECLUB XISCNÈFILS

2009-03-04T14:02:00.002+01:00

Amb un cert retràs, em vull fer ressò de la celebració del cineclub Xiscnèfils en el seu 15è. Aniversari. El cineclub, la branca d’activitat que s’ha consolidat més, entre les diverses activitats endegades per la XARXA INTERACTIVA SOCIOCULTURAL XISC, de Cerdanyola del Vallès, porta fent cinema ininterrompudament tots els dijous (excepte l’agost d’estiu i festes) durant 15 anys.

Trobareu informació més concreta de com es va organitzar i anar l’acte de celebració en els següents links del cerdanyola.info:

http://www.cerdanyola.info/noticies/noticia16001.html

http://www.cerdanyola.info/noticies/noticia16012.html

Val a dir que la gent del cineclub ens varem sentir emocionats en veure la grans resposta que hi hagué per part del públic (més d’un centenar de persones al bar i una sala de l’Ateneu gairebé plena en la projecció de la pel•lícula). També ens varem sentir molt afalagats i agraïts per les amables paraules tant de la regidora de Cultura com les del propi Alcalde, el qual ens va lliurar una placa commemorativa des de l’Ajuntament en reconeixement a la nostra tasca.

Altra element emocionant va estar el retrobar-nos amb alguns dels membres que han format part del nucli actiu del cineclub durant aquests anys (Enric, Neus, Waldo i d’altres). Trobàrem a faltar altres companys que varen jugar un paper cabdal en els seus inicis com en Joan Recasens, que es va excusar per tenir altres compromisos importants.

Agrair també el recolzament rebut pels companys de la Federació Catalana de Cineclubs (gràcies Xesca, Julio, Olga i Ginés) i les amables paraules que varen tenir vers nosaltres.

Deia en la meva intervenció en l’acte, que continuem un fil històric que tenia precedents en els cinefòrums que es feien al Casal parroquial, de la ma d’en Xane, entre d’altres, o del cinema que va començar a l’Ateneu de la ma d’en Martí.

La veritat es que segurament gestionem amb solvència, aquest potser serà el nostre mèrit, la satisfacció d’una necessitat. I aquest es el punt més important, el conèixer i reconèixer que a Cerdanyola hi ha una tradició cinèfila de cine de qualitat, que hi ha un públic que estima aquest tipus de cinema, que hi ha un bon grapat de gent interessada en la cultura.

Mentre hi hagi aquesta gent i aquesta demanda, penso que el cineclub aguantarà. Amb els canvis necessaris i inevitables que comporten adaptar-se a les noves situacions, amb el recanvi necessari de gent que hi dedica algun temps, treball i moltes il•lusions.

Per què es bo que es sàpiga que el cineclub no te voluntat de capelleta tancada ni de nucli homogeni de pensament, a l’inrevés que es un grup ben obert i disposat a acollir i rebre a persones positives i amb ganes de col•laborar. Fixeu-vos be, en la nostra petita història organitzativa ha hagut gent que va entrar sense tenir gaire idea de cinema i que amb el treball diari han arribat a tenir una certa erudició sobre aquest llenguatge artístic i cultural.

Si segueix havent aquest recanvi de persones de manera seguida una bona capacitat d’adaptació a les circumstàncies actuals que envolten el fet de l’exhibició cinematogràfica, espero que aquest cineclub pugui aguantar 15 anys més.

PEPE RUBIANES, NOMÉS… UNA NECESSITAT

2009-03-04T08:26:00.002+01:00

Pepe ens ha deixat. Deixa rere seu un llegat artístic impressionant i una legió d’incondicionals del seu saber fer. Va ser un dels mestres en entendre que el humor és un dels camins més exitossos per aconseguir canviar mentalitats i maneres d’entendre la vida.

Còmic i humorista català, d’origen gallec, en llengua castellana, entra en l’estela dels grans com la Mary Sempere, Capri, Cassen, Eugenio, Perich o Gila. Coincideix amb aquests dos darrers en fer un humor que pren l’actualitat i les seves situacions i problemàtiques com la matèria primera d’on treure el seu art.

Pensament llibertari, àcid, transgressor i subversiu, feia del sexe i la política, especialment, una visió radical i natural, mostrant els costats obscurs de la majoria com aspectes naturals dels que hi ha que trencar la seva hipocresia.

Mestre i precursor de monologuistes, utilitzant el llenguatge del carrer com a forma empática de relacionar-se amb el públic. Savi en la utilització dels renecs, els seus coño, ostias, joder o cojones sempre estaven pensats naturalment com a formes de subratllar situacions. I quan l’exigència d’accentuar una situació era molta, la frase finalitzava en català: collons!

Era esperit lliure, lluny dels mel•liflus que els hi agrada distingir entre llibertat i llibertinatge, estava radicalment en contra del pensament estret, reaccionari, carpetovetònic... contra l’integrisme religiós del catolicisme, dels militars quadrats, dels nacionalistes d’aquí o d’allà que per a reafirmar-se necessiten diferenciar-se del altre i afirmar la seva superioritat, defensor del ciutadà o ciutadana de peu, combatent de les injustícies i explotacions, implacable amb els poderosos, prepotents o aprofitats.

Pepe, no José ni Josep, era un home sensible i un humorista extraordinari, però sobretot era un símptoma de salut en una societat com la nostra, més enllà dels judicis, censures i persecucions ideològiques a les que va estar sotmès. Era un be necessari per a tots nosaltres i un luxe escàs del que gaudir.

Seguiràs en el nostre record al costat de les teves tapes del bar que renaixien al trobar-se soles desprès de tancar la persiana de la porta, o d’aquelles negres cubanes que interpretaves i que a tots ens feien fantasiejar.

MESURES DAVANT LA CRISI ECONÒMICA

2009-02-06T13:43:00.002+01:00

Ahir, el recent president electe Barak Obama, feia unes declaracions on mantenia que aquelles entitats que rebessin diners públics, els seus directius no podien cobrar més que el President d’Estats Units.

Posteriorment, directius de la banca espanyola també expressaven que havia que escurçar els ingressos variables dels seus directius.

Òbviament, qui ha generat bona part de la crisi econòmica han estat les entitats financeres nord-americanes al concedir tants préstecs, sabent que no hi havia solvència per a tornar-los. I desprès ha estés aquest actius arreu del mon.

No son els únics responsables. També molts directius, davant la necessitat de donar bons resultats davant els Consells d’Administració, de manera trimestral, inflaven els beneficis per a satisfer qui esperava creixement de resultats de la empresa, PERÒ TAMBÉ PER QUÈ AMB AQUESTS RESULTATS INCREMENTAVEN ELS SEUS INGRESSOS.

Ja l’ecologia va demostrar, fa temps, que no es pot pensar en un creixement il•limitat de res, donada la limitació existent de matèries primeres, començant pel petroli.

Aquests grups socials, emparats amb contractes blindats, stock options, salaris indirectes (habitatges, medis de transport, vacances...) i una part de salaris variables han consumit bona part del dèficit existent.

Els diners no s’han destruït, simplement han canviat de mans. I aquests no han retornat ni un cèntim. Ho han gastat amb consum suntuari o bé ho han amagat en paradisos fiscals.

Per això, dues mesures clares si volem que el sistema funcioni i no torni a passar el mateix, són clares: ESTABLIMENT D’UN SALARI MÀXIM i una voluntat internacional per ABOLIR ELS PARADISSOS FISCALS.

Aquesta es part de la solució.

Evidentment, hi ha que aprofitar la crisi per a millorar altres aspectes del sistema, que avui per avui, no té alternativa viable. Encara...

Canviar models energètics, hàbits de consum, desenvolupar la Responsabilitat Social Corporativa en les empreses amb un control més democràtic, estendre i aprofundir el paper del control sindical, uns majors controls i regulacions des de les administracions, desenvolupar la economia social, etc. Son altres aspectes que caldrà anar implementant.

Així com avançar en millors organismes internacionals amb fort control democràtic, i amb participació dels agents socials.

Tot això son canvis estructurals de fort calat, però el flaire que es comença a despendre sembla que en alguns aspectes està en una bona direcció.

Com la mesura que va recolzar Obama de voler garantir igual salari per igual treball, tant per homes com per dones a USA.

De debò estarà canviant la cultura econòmica?

CARTA OBERTA A UN AMIC ISRAELIÀ

2009-01-18T20:03:00.002+01:00

Amic Edgar, ja fa dies no parlem però avui he pensat força amb tu desprès d’assistir a una concentració en contra les agressions criminals del teu govern a la franja de Gaza.

Recordo emocionat el viatge que varem fer plegats a Israel, malgrat la teva por a ser detingut per escapolir-te de l’exèrcit i marxar del país per no voler participar a la incursió militar de la guerra del 6 dies.

El primer que em va sorprendre va ser la gran diversitat de col•lectius existents al teu país. El diferent que eren els jueus originaris de Rússia, dels de Etiòpia, d’Alemanya dels de Argentina, i forces més. També dels àrabs, dels drusos a la resta. Però, sobretot, les grans diferències ideològiques.

Al teu costat vaig conèixer molts jueus que estaven contra les concepcions militaristes i guerreres que mantenien i han mantingut gairebé tots els governs jueus. Els esforços dels col•lectius que treballen per l’amistat i per la pau. Els kibbutzs progressistes que varem visitar, on es treballava i es vivia en solidaritat i harmonia.

Vaig admirar i meravellar com amb l’esforç, la innovació i el treball zones desèrtiques varen esdevenir horts i jardins.

També vaig conèixer l’avenç constant dels ultra ortodoxes jueus i de les posicions més conservadores que aquests i d’altres anaven guanyant, fins el dia d’avui.

És llastimós que el pensament integrista religiós, en jueus, àrabs o cristians, anteposi i imposi les seves concepcions per a tothom, generant violència de tot tipus, per a sobre del respecte que cadascú visqui la seva vida només tutelada per l’imperi de la llei consensuada per tothom i el respecte als drets humans.

M’ensenyares, en definitiva, que una cosa es el poble israelià i l’altra els seus governs, que practiquen l’annexionisme territorial i el menyspreu cap els palestins, inclús cap els seus propis ciutadans d’origen àrab.

La pràctica de l’odi, del ull per ull i dent per dent, només portarà a un mon de cecs i desdentats. Només la paraula, els acords i la ma estesa canviarà aquesta situació.

Es injustificat que per l’ imminència d’un procés electoral, la majoria dels partits polítics defensin les operacions de càstig, per què pensen que trauran així més redits electorals.

Se el que pateixes tu i gent com tu, al saber que aquestes agressions només portaran més venjança i ganes de revenja a molts palestinians. Això només comportarà més dolor i patiment també als teus compatriotes, impulsat pel vostre propi govern.

Se que et dol saber que la opinió pública internacional, majoritàriament, us rebutja i menysprea per la agressió desproporcionada i criminal que fa aquest govern.

Però també saps que en aquest cas, com en situacions anteriors, la gent de bé només podem solidaritzar-nos amb les víctimes, i aquests no sou vosaltres malgrat els atacs indiscriminats que de vegades patiu.

Però avui, un cop més, tota la gent progressista ens sentim palestins.

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU… MALGRAT TOT

2009-01-18T20:01:00.001+01:00

Deia en el darrer escrit que assistim a una crisi econòmica que ens deixa veure el rei nu, o aquesta forma capitalista decrèpita que els ultraliberals en la seva fugida endavant han acabat de rematar. En aquestes darreres 4 setmanes, s’hi ha sumat l’immens frau financer de Madoff, a USA, o el descobriment dels jocs de mans de Martinsa-Fadesa, a Espanya, on es re valoritzaven terrenys fins el 19.000 %.

També hem passat de l’espectacle obscè de veure com s’intentaven inútilment mesures funcionalistes de re finançar la banca amb diners de tots els contribuents (com si no els hi paguéssim prou), fins a mesures més racionals d’ajudar a la economia real o als ciutadans.

Es clar que hi ha qui demana, com sempre, que la solució es... flexibilitzar el mercat laboral. Com la iniciativa europea, que es va tombar pels pels al Parlament europeu, on es demanava l’ampliació de la jornada laboral fins a les 65 hores setmanals i acords individuals entre empresari i treballador, carregant-se les negociacions col•lectives. Potser no es recorda suficient que encara, substancialment, els beneficis del capital surten fonamentalment de les plusvàlues del treball assalariat.

Per això m’agradaria demanar per aquest nou any: una altra visió econòmica, assajar altres estils de vida menys basats en la propietat i el consum, una millor participació ciutadana en els afers públics (més i millor democràcia) en totes les societats, més respecte per la natura i els seus recursos, pau i solucionar els conflictes sense l’ús d’armes i que finalitzin totes les guerres. I que a Cerdanyola puguem tenir finalment un govern que expressi la voluntat dels electors segones les darreres eleccions municipals i no un govern d’una esquerra minoritària amb el concurs del centredreta català i la dreta espanyolista.

Els hi vull regalar, finalment, la oportunitat de que vostès també li puguin fotre un cop de sabata al cap a aquest nefast personatge que ha estat en Bush Jr. abans que marxi, informàticament parlant, accedint a la pàgina http://www.sockandawe.com.

CRISI, SI. PERÒ, QUIN TIPUS DE CRISI?

2009-01-18T19:53:00.002+01:00

Assistim a convulsions permanents degut a les notícies econòmiques. Veiem com la crisi en moltes empreses industrials i de serveis destapa la pitjor por que té la major part de la població, els treballadors i les treballadores, com es el fantasma de l’atur. El treball, propi o assalariat, es el modus que tenim la majoria per aconseguir els diners necessaris per a poder viure o, senzillament, subsistir. I el sistema democràtic ens ha de donar seguretats.

Aquests ensurts, encetats amb la crisi financera i immobiliària, sembla que puguin ser ateses amb mesures econòmiques dictades pels governs que, a l’endemà, ja semblen insuficients.

Tinc la impressió de que estem davant de símptomes i símptomes d’una malaltia que encara no sabem ben bé quina es, i que ens costa diagnosticar.

Antonio Estella, en un article titulat “La hora de la socialdemocracia”, comença dient: “Aquesta crisi mundial ja ha tingut efectes que van molt més enllà del terreny econòmic. En el fons, el que es posa de manifest es que estem davant un canvi de paradigma, un canvi de model ideològic. La crisi no només ha posat en qüestió el neoliberalisme, sinó també el seu company, el neoconservadurisme. Però l’enfonsament del paradigma neoliberal i neoconservador no l’ha succeït, encara, el sorgiment d’un nou model que serveixi de marc de referència per poder esbrinar el futur amb una mica més de seguretat”

Federico Mayor Zaragoza ho resumia així: No es tant sols una estructura econòmica el que s’ensorra, sinó una concepció del poder, de les seves bases ideològiques”.

Son pertinents, doncs, les preguntes de: Qui se n’ha beneficiat fins ara? Qui està pagant les actuals solucions? Tornarem a la situació d’abans per a què més endavant torni a passar el mateix?.
Torna el temps de la política en majúscules, no només el de la gestió.

A VOLTES AMB L’ECONOMIA

2008-10-08T12:54:00.003+02:00

La crisi econòmica segueix aprofundint-se a escala internacional. Hem assistit a la mesura establerta pel Congrés i Senat nord-americà de destinar un fons que pot pal•liar 5 vegades la fam en el mon, segons el director de la FAO, per garantir l’estabilitat del sistema. Mesures similars han aplicat diversos països europeus.
Espanya ho ha fet millor, aplicant mesures -aprovades ahir- on donen confiança als particulars i empreses que disposen de recursos propis, garantint la seva estabilitat, però sobretot aplicant mesures per a garantir la continuïtat creditícia per a la economia productiva.
Algunes reflexions ràpides al voltant d’aquests fets.
El primer que sobta es la utilització del llenguatge. Fins fa 2 anys, qui gosava parlar de capitalisme era titllat ràpidament de comunista, esquerranós o radical; tocava dir societat de mercat, lliure concurrència… Fins i tot va desenvolupar-se amb potencia una corrent anomenada de socialisme liberal (força antitètic en els termes, doncs son dos cosmovisions alternatives i enfrontades). Avui, en canvi, assistim, per part de gent gens sospitosa de ser esquerrana, com Sarkozy o representants de les patronals, de refundar el capitalisme, diferenciar el capitalisme bo del dolent, etc. Ergo, cauen les mistificacions en el llenguatge i tornem a conceptes bàsics, forts, clàssics.
El segon, que no es cap novetat, es constatar com es privatitza el benefici però, quan venen mal dades, es socialitza el perjudici. Fins i tot ultraliberals com Alvaro Vargas Llosa critica a Bush per… SOCIALISTA, al demanar la intervenció de l’estat en regular aquesta disbauxa. Qui defensa avui menys estat i més mercat? On ha quedat l’ofensiva neocon, instigadora ideològica d’aquesta disbauxa?
La tercera es com, aprofitant la crisi, tornen a sonar les veus que hi ha que desregular el mercat de treball, de la seva flexibització, per a millorar la economia. La resposta de dimarts passat, davant de la directiva comunitària d’anar cap a les 65 hores setmanals, per part de sindicats i treballadors, no pot quedar com flor d’un dia.
La quarta es constatar com, avui per avui, només es prenen bàsicament mesures de caire funcionalista. Es a dir, regular el sistema per a que no caigui. Però encara sense establir mesures de fons correctores d’aquest sistema per a que dintre de res no torni a passar el mateix.
Un dels temes de fons es que no pot ser que els Consells d’Administració demanin resultats trimestralment, que obliga a un creixement permanent i desorbitat, i on els primers que se n’aprofiten es aquesta casta de grans gestors empresarials que augmenten els seus beneficis al fer augmentar els guanys, encara que sigui artificialment com hem vist. Ja coneixem prou els escàndols de les stock options i dels contractes blindats. Aquests tornaran els diners guanyats fent inflar el globus per pal•liar la crisis o hem de pagar els de sempre?
En definitiva, es curiós com s’ha de recórrer a les formules tradicionals del socialisme democràtic quan les coses venen mal dades, i l’ultraliberalisme amb la seva consigna de “menys estat i més mercat” ha estat a punt d’enviar-ho tot a rodar. La regulació de l’estat en els afers econòmics implica la necessitat de la política i els seus espais autònoms, però amb control, sobre la economia.
Finalment una nota local. Felicitar al PP per proposar gairebé les mateixes mesures pel que fa als pressupostos municipals vinents que ja varem fer publiques els socialistes fa dies, preocupats per l’impacte de la crisi als més febles i a les famílies. Només els hi demanaria coherència i jugar el paper que propugnen quan dintre de res es torni plantejar contractacions de càrrecs de confiança en el Ple municipal. Però algú es creu que ho faran, o tornaran a dir amén al govern demostrant que son el soci més fidel de l’Alcalde?

PER PRIMER COP, EN UN ONZE DE SETEMBRE, L’ALCALDE ACTUAL DE CERDANYOLA ES L’ALCALDE DE TOTHOM

2008-09-12T13:00:00.004+02:00

Ahir es va celebrar l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya. També a Cerdanyola.

Tant sols quatre apunts de sabor local.

1. Per primera vegada, des que es Alcalde Toni Morral, s’ha fet una declaració institucional a partir de les propostes dels portaveus municipals i el seu consens. Ja vaig criticar durament en el seu dia que no pot ser que un Alcalde, representant de tota la ciutadania, recolzi un text que una part d’ella rebutja. Això ha passat repetidament al voler fer del Manifest de l’Onze de Setembre, elaborat per la Comissió 11 Setembre, el manifest institucional de l’Ajuntament. Situació que portava que la majoria de vegades no pogués estar subscrit per totes les forces polítiques del consistori. Esta bé que entitats especialment sensibilitzades per aquest fet, elaborin conjuntament un Manifest. Com també està bé que els partits polítics que vulguin, el facin seu. Però confondre l’activitat partidista amb l’activitat institucional es, com a mínim, d’una forta immaduresa democràtica. Aquest any aquesta errada ha estat esmenada i tots devem felicitar-nos per aquest canvi de timó, començant per l’Alcalde.

2. El que diré ara es una obvietat, però les obvietats son les que formen el denominador comú de la quotidianitat, del que és “comú”. La obvietat es que totes les forces polítiques, sindicals i bona part de les entitats ciutadanes recolzen (encara que en grau o intensitat potser lleugerament diversa) la negociació per aconseguir un millor finançament de l’Estatut que, en la pràctica, significarà un avenç en l’aprofundiment federal d’Espanya, es vulgui o no. Aquí no cal badar ni fer massa el tonto.

3. En els parlaments d’algunes entitats i partits es va fer un merescut reconeixement a la figura d’en Esteve Boldú, a qui varem realitzar un emotiu minut de silenci a la seva memòria, a petició d’una d’elles, amb motiu del seu recent traspàs. No repetiré el que es va dir per que afortunadament ja es prou conegut. Malgrat això, i sense que signifiqui cap desmereiximent de l’anterior, si em va semblar que a la hora de parlar de gent que ens han abandonat recentment, i que descansin en pau, va ser injust que ningú recordis una altre il•lustre ciutadà de la nostra vila com va ser el nostre Xane, Josep Maria Cortada.

4. Per últim un comentari molt políticament incorrecte. Un cop més constato que la Diada, en la seva motivació i en la seva configuració, interessa a molt poca gent. No arriba al sentir de la majoria dels catalans i catalanes. Malgrat hi hagi altra força política, de la qual no em sento precisament a prop, que avui reivindica el mateix, sempre he pensat que l’autentica Diada de Catalunya es la celebració de Sant Jordi. Un dia on participa tothom, de bon rotllo, que no va contra ningú, que ens dona a conèixer internacionalment i que fa de la cultura, els llibres i les roses, el seu leit-motiv. Per això, malgrat el que facin o diguin les institucions, la ciutadania es la que la celebra de forma festiva i multitudinària. Cal seguir celebrant l’Onze de Setembre pel que significa històricament i per ser una jornada d’afirmació nacional, però això i només això.

L’ECONOMIA S’ESCALFA I ENS POT SOCARRIMAR

2008-09-04T13:10:00.003+02:00

Com comentava fa algunes setmanes, l’economia es va convertint en un centre d’atenció cada cop més important.

Més enllà de les discussions nominalistes de si crisi, desacceleració, apaigavament, constricció, etc.. el que es cert es que els darrers indicadors econòmics no son bons.

Independentment que en els seus orígens destacats puguin estar l’alça del preu del cru i la davallada de la bombolla immobiliària i les hipoteques escombraries, el més important seran les conseqüències de la mateixa: augment de l’atur i penalització en les condicions i qualitat de vida per a la majoria.

Això que pot afectar al poder adquisitiu en forma de salari directe, també pot afectar al salari indirecte. Que entenem per salari indirecte? Tots aquells serveis dels quals podem gaudir i que no cal pagar directament, o be pagar per sota del seu cost. En la nostra societat del benestar, la majoria d’aquests serveis que gaudim venen establert per les administracions públiques, unes en caràcter de drets per ser serveis obligatoris per llei, d’altres per ser serveis discrecionals però molts ja establerts per la força de la costum, com pot ser el finançament de les festes majors, per exemple.

Un bon grapat de prestacions de serveis, ja siguin obligatoris segons la llei de bases del Règim Local (clavegueram, enllumenat, mercats...), ja siguin discrecionals (actuacions preventives en matèria sanitària i d’altres, polítiques d’infància o joventut, culturals, etc), s’estableixen des de l’Ajuntament. D’aquí la importància de les finances municipals.

Per fer front a aquestes despeses, les dues fonts d’ingressos municipals més importants son els impostos directes (tributs, taxes, preus públics...) i les aportacions de les altres administracions (Estat, Generalitat, Diputació...). Doncs be, pel que fa a aquestes darreres pinten bastos.

Corol•lari: si hi ha menys ingressos, s’han d’ajustar les despeses.

La situació del nostre Ajuntament de Cerdanyola es força delicada. Tenim un fort endeutament, una Pla de Sanejament vigent i unes perspectives de creixement al voltant de... el creixement immobiliari, ara que no es compra ni ven gairebé res, ni es donen hipoteques. Ho tenim molt cru.

Ara que es temps de confeccionar els pressupostos de l’any vinent, aquesta realitat s’ha de posar en primer terme. Per què davant aquesta situació econòmica, la sortida no pot ser res mes que política. I l’Ajuntament ha d’assumir una part alíquota de responsabilitat.

Congelació del capítol I, corresponent a despeses de personal, respectant el conveni corresponent, però sense augmentar plantilla ni, sobretot, més càrrecs de confiança política, congelació dels sous d’aquests i dels polítics (l’Alcalde ha de ser el primer en donar exemple a la ciutadania); retallar despeses supèrflues en publicitat, propaganda, viatges i protocols; pensar en retallar inèrcies de prestacions de serveis no estrictament necessaris; repensar les inversions en termes de necessitat i satisfacció ciutadana i no en lloc de medalles en els pits dels regidors corresponents; i, sobretot, dues mesures importants.

Una es augmentar el fons de cobertures per a ajudes socials. L’altre es una nova política de promoció econòmica i foment de l’ocupació que ni sigui fer clientelisme amb els agents econòmics, ni seguir tirant de la rifeta. Cal una nova política de promoció econòmica, transversal, que tingui en compte la dimensió de la situació que estem travessant. I prendre, valentament, les mesures polítiques corresponents.

Cal un canvi de timó.

TRASCENDENT SETMANA INTERNACIONAL

2008-08-18T13:00:00.003+02:00

Aquesta darrera setmana ha estat marcada per dues qüestions força importants: la bestiesa de la guerra d’Osetia del Sud i la proclamació de nou president del Paraguai d’en Fernando Lugo, tractada de manera més discreta en els media generals.

La guerra en Osetia del Sud, a l’estat de Geòrgia, antic membre de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, té uns components endògens interns de caràcter nacionalista, però que amaguen dues qüestions de fons molt més importants, com son, una, les de les relacions internacionals pos-sovietiques, dins una geoestratègia mundial, amb la voluntària presència d’una Rússia nacionalista que vol deixar constància del seu paper en la esfera internacional.

Però l’aspecte més transcendent és el paper del control i circulació de les fonts i productes energètics. L’oleoducte BTC és una alternativa al subministrament d’energia rus, passant per Azerbaijan, Geòrgia i Turquia (per cert, llarg recorregut per estalviar passar per Armènia, que és el lògic, per qüestions geoestratègiques de zones d’influència).

Aquest disbarat de guerra va començar per la desgraciada decisió del president georgià Saakashvili d’anar contra les minories russes d’Osetia del Sud, el que li va servir en safata de plata el pretext a Rússia per a envair el país, demostrant la seva prepotent primacia militar. I a rebre, els de sempre, la població civil.

En aquest fet, tots hem quedat retratats. Rússia, defensora de les minories oseties i abjazanies, quan ha massacrat sense misericòrdia el seu territori txetxè. La hipocresia del doble llenguatge, segons els propis interessos.

Estats Units defensant tèbiament l’integritat territorial i democràtica de Geòrgia, mentre juga a fer un cerc a Rússia d’interessos propis. I l’OTAN i la UE, embrancada en conflictes interns (amb pressions des de Polònia als països bàltics) que recorden lamentablement en el Caucas el paper trist que jugaren en els Balcans.

Jugades d’escacs de caire estratègic de les quals només assistim només a uns primers moviments, dels quals esperem la resta siguin menys dramàtics. Cal destacar que el nacionalisme és la gran excusa ideològica que permet camuflar aquestes jugades.

En altre continent, Amèrica del sud, continua amb força un corriment polític cap a les esquerres. Aquest cop en Paraguai.

Desprès de 61 anys d’hegemonia del Partido Colorado, representant de l’oligarquia, amb uns índexs de corrupció i pobresa aclaparadors i amb una història marcada per dictadures, com la darrera de Stroessner, Fernando Lugo, ex bisbe, arrasà democràticament en les darreres eleccions.

Amb una pressa de possessió marcada per forts aspectes simbòlics (portava la camisa de tota la vida enlloc de vestit i corbata, parlant castellà i guaraní alhora, renunciant al seu sou, rebutjant l’habitatge oficial...), va marcar el seu govern en la lluita contra la corrupció i les desigualtats socials. Va proposar un pacte social a l’oposició, demanant-los acabar amb el secretisme oficial i el malbaratament.

Acompanyat de la majoria de governants d’aquesta part del continent (només no hi assistiren Uribe, de Colòmbia, i Alan García, de Perú), va fer un discurs on insinuaba el model amb que es troba més proper: el Brasil, de Lula, i el Xile de Bachelet. En el seu discurs realitzà un record emocionat cap en Salvador Allende. Com també un reconeixement als seus ex-companys cristians de la Teologia de la Liberación.

Un cas realment interessant de seguir, pels importantíssims reptes que haurà d’enfrontar.

Per acabar, vull fer un reconeixement cap en Rémy Salvat, francès de 23 anys amb malaltia degenerativa, que es suïcidà per cridar l’atenció respecte la importància del reconeixement de la eutanàsia. Aquest tema s’ha d’incloure indefectiblement dins els drets humans. Tan important es saber viure amb dignitat com també saber cloure dignament el nostre projecte vital.

Referent a la crisi econòmica no vull deixar de recomanar-vos un article, que em va fer arribar l’amic Enric Gené, anomenat “La crisi Ninja”. Escrit per en Leopoldo Abadia Sr., i que fa un anàlisi força interessant del l’actual fenomen de la crisi i, sobretot, d’una forma molt planera i entenedora, amb exemples molt clars i concrets. Espero vos pugui interessar, si més no, per animar un debat actual tant important com necessari.
http://leopoldoabadia.blogspot.com/search/label/+%20ANEXO%201%20Crisis%20NINJA.

TORNO, SUAUMENT, A LA NORMALITAT

2008-08-08T13:37:00.002+02:00

Desprès d’un primer semestre del 2008 ple de turbulències emocionals i afectives, amb danys col•laterals com han estat canvis domiciliaris i enutjosos desgavells econòmics que han comportat adaptacions inesperades, moltes d’elles agradables, varen arribar les vacances.

Abans de res, noblesse obligue, un agraïment sense fi als amics i amigues que m’han donat un cop de ma en aquest canvi, especialment en José Luis. Sempre he mantingut que és la única riquesa que tinc i de la qual em trobo francament orgullós, les meves amistats (la riquesa monetària, que m’he treballat a fons i amb esforç durant tota ma vida, només m’ha servit per a poder dur l’estil de vida que m’agrada; per estalviar soc un desastre, i dedicar-me només a fer diners m’avorreix extraordinàriament).

Un producte d’aquesta situació ha estat l’aparent abandó d’aquest blog, al qual vull tornar amb ganes, i no només escriure quan toca.

Relaxat, desprès d’una setmana fantàstica a Pals, amb el meu fill i unes amigues, tancava les vacances amb un llarg cap de setmana a la Expo de Saragossa, de la qual m’agradaria explicar-vos la meva experiència i impressions, doncs son d’aquells macroaconteixements que, independentment de la valoració general que se’n faci, sempre contenen aspectes interessants. Anava amb la meva filla Mar.

Val a dir, per contextualitzar millor la meva visita, que conec relativament bé Saragossa, i a més vaig estar amb indígenes d’allà (la mare de les meves filles era d’allà, i per tant tota la seva parentela que hi viu).

Com tota celebració de gran impacte, com és aquest cas, un primer aspecte que justifica aquest esdeveniment es la gran remodelació urbanística que s’ha fer d’aquest costat de la riba de l’Ebre, i els fantàstics ponts que s’han generat. Així com edificis d’arquitectura avantguardista força colpidors: la Torre de l’Aigua, des d’on es contempla una visió òptima de tot l’entorn, i els Pavellons d’Espanya i d’Aragó que també destaquen per la seva singularitat.

Com a Expo, està ben plantejada la distribució temàtica en dos plans, planta i pis, d’una concatenació d’edificis, lligats per voladissos comuns i amplies passarel•les, on s’apleguen les Muntanyes, la Pluja, el Vent, les Ciutats d’Aigua, el Sol, el Balcó Mediterrani, els Rius i el Pavelló d’Espanya, entre d’altres.

Al seu sí, hi ha de tot. Països que només aprofiten l’ocasió per a fer publicitat turística, i alguns que es curren molt millor la pàgina. Els grans protagonistes son els audiovisuals: esplèndid el de Carlos Saura, del Pavelló d’Aragó, interessants els dels països petrolers (es nota que hi ha pasta) com Dubai, Emirats Àrabs i d’altres; curiosos, com el de Croàcia. Hi ha països com Japó o Marroc, que son curiosos i exuberants. D’Amèrica Llatina ressaltar els boníssims mojitos de l’estand cubà o el poder comprar l’insuperable rom de Nicaragua.

D’ espectacles artístics n’hi ha de molts i de força qualitat, en general. A destacar l’Hombre vertiente, en inspiracions aquàtiques. O la cavalcada inicial, a les 12 del migdia, del despertar de la Serp. O la simfonia poètic visual de la crescuda de l’Iceberg, cloenda de la jornada, donant pas a les actuacions més potents, que es fan a l’Amfiteatre.

Vaig tenir el privilegi de sentir i ballar amb Rubén Blades, en la seva gira europea, agafant una mini excedència com a Ministre de Turisme, de Panamà. O la gran dama del jazz, Dianne Krall. A l’endemà, quan ja ens veníem, actuaves Dulce Pontes amb Estrella Morente. En fi, cada dia van d’aquest pal.

Un dels aspectes que més em va impactar, va ser la gran quantitat de voluntaris que hi participaven, prova de com la ciutat ha fet seu aquest esdeveniment. Malgrat les crítiques que aixequen aquests macromuntatges, i que n’hi ha de tots colors.

Un aspecte a tenir en compte son els preus, no tant sols de l’entrada. Malgrat es pot treure una entrada més econòmica (10 €) només a partir de les 20 hores, per gaudir principalment de l’espectacle musical corresponent.

El menjar està entre car i molt car. Dues bones alternatives son anar als estands gastronòmics de les autonomies, on pots anar picant aquí i allà a uns preus relativament raonables. Però lo millor es anar a l’estand de l’Ajuntament, on donen un sortit de tapes a molt bon preu.

Atenció a la calor, que en fa molta en aquells espais oberts, malgrat les continues parets de ruixats suaus que es troben.

Pocs guiris i molt peninsular. Bon rotllo i bones cues, segons on.

Una bona manera de cloure unes vacances.

Retorn, en fi, a la normalitat amb l’intenció, amic bloc, de no deixar-te tan abandonat com t’he tingut.

UN CONGRÉS D’IDEES, VALORS I SENTIMENTS

2008-07-21T09:43:00.004+02:00

Aquest cap de setmana passat es celebrà el 11è Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC.

Tingué el privilegi de formar-hi part com a delegat de Cerdanyola, amb 13 companyes i companys més, com una de les 319 delegacions que conformaven els 1.229 delegats i delegades, als que ens acompanyaren més de 2.000 persones convidades.

El Palau de Congressos de Barcelona respirava un flaire de socialisme amb sabor de catalanitat. Del catalanisme més generós i solidari. Hi ha qui vol ser casa gran, i s’entén; la casa es un espai privat, particular, on només hi viu la família, i hi ha qui veu i viu així el catalanisme. En el Congrés érem els que construïm la plaça pública gran, l’espai de trobada on poden conviure persones de totes les famílies estants del país, interessats en somniar i realitzar un futur comú per Catalunya.

En la sessió d’inauguració ens van adreçar la paraula forces invitats, dels qui vull destacar el representant de la Taula del Tercer Sector a Catalunya, els sindicalistes Joan Coscubiela i Pepe Alvarez, de CCOO i UGT, Miralles i Boada, d’EUiA i IC, Joan Ridao, d’ERC i Carme Valls per CpC, tots fortament aplaudits.

Presentat l’informe de gestió per part del Primer secretari, José Montilla, intervingueren els primers secretaris de totes les Federacions, valorant molt positivament el treball que hem realitzat els socialistes aquests darrers 4 anys on, per primer cop, governem a Catalunya, les principals ciutats i Diputacions del país i ajudarem decisivament a que governi el socialisme també a Espanya.
A destacar les intervencions que realitzà al llarg del Congrés Raul Moreno, Primer secretari de la JSC.

Els resultats congresuals més rellevants van ser la voluntat i el reconeixement d’ocupar la centralitat política a Catalunya, la necessitat d’establir un pacte interterritorial de país, que equilibri en recursos i cohesió social el territori (com va demostrar la problemàtica per la sequera passada), i la voluntat renovada del nostre impuls federal.

Hagueren debats de profunditat importants, amb valentes intervencions, com van ser sobre la necessitat de tenir veu pròpia a Espanya, amb grup parlamentari diferenciat, que es tancà amb l’acord de que es voluntat del PSC de tenir-ho però quan la direcció del partit consideri que es donin les millors condicions per a fer-ho, o la de la reforma constitucional del Senat per al reconeixement d’Espanya com a estat federal, que s’aprovà.

Debat de política, però també d’idees, on s’aprovà una declaració de principis, i el punt 11 que diu: Som el partit dels drets individuals i socials inherents a la dignitat de la persona, i especialment El PSC ha estat i és, des dels seus inicis, el partit de les classes treballadores (som el partit hereu de la cultura del treball) i també dels sectors més desfavorits, i també han incorporat les classes mitjanes i els sectors professionals que abracen els valors de la igualtat i la solidaritat, el partit que ha treballat i treballa per garantir la inclusió i la igualtat d'oportunitats de tots els sectors de la societat per la construcció d'una societat sense classes i plenament democràtica, d'homes id ones lliures, iguals i solidaris que cooperen entre si per al benestar comú i el progrés col•lectiu. Aquesta és, possiblement, la manera més contundent i precisa de definir el què és ser i sentir-se socialista.

S’aprovà, així mateix, l’encàrrec d’organitzar properament una Conferència oberta a entitats i organitzacions, per a definir la Catalunya del Futur, com mostra més palpable de ser els constructors de la plaça gran del catalanisme, que deia abans.

Finalment aprovarem la nova executiva amb l’orgull de tenir un dels intel•lectuals més brillants i un socialista de primera fornada, que lliga amb la millor tradició del socialisme històric català i catalanista de pedra picada, com a President del partit: en Isidre Molas. I amb el reconeixement i estimació que el Congrés va manifestar càlida i unànimement per l’anterior President, Pasqual Maragall.

Una pàgina del socialisme català que serà recordada com un moment d’aprofundiment en el debat ideològic en les condicions socials actuals, de posicionament polític valent en una conjuntura econòmica desfavorable i en una conjuntura política més complicasa, i en un avanç i reafirmació del nostre projecte federal.

TREBALLAR PER A VIURE O VIURE PER A TREBALLAR ¿

2008-06-18T23:45:00.002+02:00

Es obvi per a tothom que la situació econòmica està canviant. Els economistes seriosos ens parlen de que hem entrat en un canvi de cicle econòmic mondial d’incerts comportaments i característiques.

Avui, l’ofensiva neoliberal arribà al cor d’Europa amb l’aprovació d’una directiva europea que proposa des de les possibilitats de les negociacions individuals fins el arribar a pactar una setmana laboral de 65 hores.

Tot sembla indicar, dins el marc actual de la globalització, d’una nova ofensiva d’acumulació capitalista internacional, amb fort impacte en l’espai europeu.

Això obliga, almenys, a formular-se algunes qüestions i a prendre algunes posicions.

Podrem mantenir l’actual condició de prosumidors, nom donat a la circumstància de que juguem un mateix rol de productors i consumidors, en una etapa d’asalt a les millores de condicions de vida dels treballadors, que un dels seus indicadors ha estat la setmana de 35 hores?

Els sindicats segueixen essent utils per a defensar l’interés general del conjunt de tots els treballadors, no només del dels seus afiliats?

Les negociacions en la defensa i millora de les condicions de treball, no han d’ampliar la seva perspectiva defensant les condicions generals de vida, entrant aquestes organitzacions de forma activa i decidida en la seva defensa?

Som conscientes dels efectes indirectes de les conseqüències d’aquestes mesures en l’otganització de la vida social i familiar? Preveiem l’impacte tant negatiu que tindrà per l’avenç més important del segle XX com va ser l'incorporació de les dones a la vida laboral, social i política?.

Preveiem l'impacte força catastròfic d'aqustes mesures en el comerç de proximitat, com en les petites i mitjanes empreses, especialment de serveis?

Seguiré més endavant amb aquestes reflexions, però l’urgent ara es que tothom recolzem i ajudem a organitzar la Jornada Mundial per al Treball Decent, que convoca la Confederació Sindical Internacional (CSI) pel dia 7 d’octubre.

UN ANY DE GOVERN MUNICIPAL

2008-06-18T23:39:00.001+02:00

Dissabte matí vaig assistir a la convocatòria que el Consell de Ciutat, orgà suprem de participació ciutadana, va realitzar per a conèixer i aprovar el Pla d’Actuació Municipal (PAM), amb el recull tant de les propostes individualment presentades com amb les aportacions que el propi Consell de Ciutat realitzà, sobre la proposta inicial.

Aquestes 186 propostes, que amplien les 120 actuacions inicialment presentades pel govern municipal, van ser fruit de la campanya que es va fer al novembre, per escrit i en el portal d’internet municipal. ES van recollir més de 1.800 propostes individuals. Les entitats organitzades i representades en el Consell de ciutat van aportar més de 200.

El PAM al ser una proposta de noves actuacions no recullen l’activitat de prestacions de serveis ordinaries que ja realitza l’Ajuntament. Moltes de les aportacions feien esment a la qualitat de com prestar aquests serveis, amb la qual cosa no quedaren incloses al PAM.

El Consell de Ciutat, conseqüència del Reglament de Participació Ciutadana aprovat, acull i estructura la participació del mon associatiu, de les entitats de segon grau (federacions) i dels Consells municipals. Es fruit de la voluntat del govern d’aquests darrers anys de creure en una governabilitat compartida, cercant la complicitat i la coresponsabilitat dels ciutadans i les seves organitzacions, com una forma de goven moderna i contimporània. Essent la participació ciutadana fets i no paraules.

El document presentat, senzill i pràctic, no com un fulletó de propaganda car i poc útil, expressa cada mesura amb els seus objectius operatius corresponents, quantificant cada cost i periodificant la seva data d’inici i com la de finalització.

Va ser un debat ric, on algun representant va demanar inclús la dimissió del govern per no tenir majoria suficient.

S’aprovà la proposta on, a més, una d’elles era el compromís de fer 3 avaluacions anuals fins a la fí del mandat.

Un bon exercici de resum del treball del primer any de govern municipal.

Per cert, l’Ajuntament de que parlo es el de Santa Coloma de Gramenet.

A Cerdanyola encara estem a anys llum d’aquestes bones pràctiques.

UTOPIA 79

2008-05-14T14:25:00.002+02:00

Divendres passat finalment s’estrenà Utopia 79, al cine Maldà.

Aquesta pel•lícula dirigida per en Joan Lòpez Lloret, aborda amb una mirada d’avui el que ha representat la revolució nicaragüenca encetada el 19 de juliol de 1979. El guió inicial es va realitzar sobre tres diaris escrits a l’època, el del comandant Omar Cabezas, el del periodista anarquista suís Walter Tauber, i el meu mateix que vaig escriure dia rere dia durant la meva estança allà.

El film, estructurat en diversos capítols i filmat a Barcelona, Nicaragua i Miami, dona veu avui als protagonistes d’ahir, recuperant a més imatges inèdites d’arxiu d’aquells moments. Comença fent una certa comparació entre les similituds i diferències de l’arribada de dos dictadors, Franco i Somoza, i la manera en que es produí la sortida d’aquelles dictadures.

A través del fil conductor de les entrevistes que realitzà sobre aquells dies en Walter i els tres primers catalans que ens varem incorporar a aquell procés, en Alberto Romero, Maria Mas i jo mateix, es fa una revisitació i valoració d’aquell procés.

Desprès la pel•lícula pren una altra tomb i prenen la veu fills i nebots de protagonistes destacats d’aquell esclat (Jaime Wheelock, Mejía Godoy, els fills de Walter...) i s’estableix una nova mirada, d’una altra generació.

Aquí es lliga el procés de forces que van combatre aquella realitat amb altres formes de dominació més recent, com ha estat la guerra d’Iraq.

El relat fílmic clou, amb imatges de bellesa extraordinària, amb un ventall de reflexions sobre el que significa el paradís dins l’imaginari dels entrevistats, mentre es mostra que es avui el paradís en les comunitats indígenes del riu Coco.

En resum, un film documental que s’inclou en les noves tendències de realització cinematogràfica que desborda els temes de ficció, amb un tractament i factura gens pesat, moralista o didactista, que son francament atractius i mantenen un ritme i un interès permanent. Cinema que cada cop més té una presència important en el conjunt de produccions i que a Espanya, per exemple, va aconseguir una de les pel•lícules més belles mai filmades com va ser El sol del membrillo, de Victor Erice.

A QUAN SORTIRÀ EL PREU DE TREBALLADOR, A EUROPA?

2008-04-28T13:09:00.003+02:00

Mentre alguns volen fer girar les agendes polítiques al voltant de temes ideològics o sentimentals, com son els identitaris o religiosos, en temps que son clarament postnacionalistes, actuacions de gran envergadura estructural es produeixen a Europa. Fets que poden tenir repercussions importants.

Un d’ells es el cas Laval.

En la vigília del Primer de Maig, com deia en Dürrenmatt, quins temps desgraciats son aquests en que encara hi ha que lluitar pel què es evident. La defensa de les conquistes socials dels treballadors europeus és un cas.

L’any passat es va generar per part del Partit Popular Europeu una proposta anomenada Directiva Bolkstein. Aquesta directiva volia establir un marc jurídic que suprimís obstacles a la lliure circulació dels serveis entre els estats membres de la Unió Europea. Això incloïa el principi de país d’origen, que dit de forma planera implicava que si ve a Cerdanyola una empresa rumana per a fer activitat, amb treballadors romanesos, les condicions laborals regissin les de Romania. Tant el Partit Socialista Europeu, l’Esquerra Unitària Europea com la Federació Europea de Sindicats (que aplega a UGT i CC OO) s’hi van oposar, i va ser rebutjada aquesta proposta pel Parlament Europeu.

Però el 18 de desembre passat, el Tribunal de Justícia de la UE, falla en permetre, de fet, el dret d’una empresa estrangera a pagar els seus treballadors segons el lloc d’origen i no pel del lloc de treball. Passà a Suècia i la empresa es deia Laval. Cal recordat que les resolucions de la Cort Suprema afecten a tots els països membres de la UE. Es un atac frontal a les condicions de treball i de vida conquerides al llarg de molts anys.

S’acabarien les deslocalitzacions d’empreses cap els països de l’est de la UE. Es generarien empreses en aquells indrets, que portarien els seus treballadors al nostre territori, però els tractarien com si fossin allà. El principi de a igual treball, igual salari, saltaria pels aires. I la cohesió social en la nostra societat quedaria greument amenaçada.

Caldrà avançar decididament en el debat públic i obert de l’establiment d’unes condicions socials i laborals europees, com ja s’ha vingut intentant anteriorment. Ens juguem la cohesió social de les nostres societats i d’Europa en això.

Quan alguns volen fer-nos veure que els estrangers son sinònim de delinqüència, o de que son competidors per què ens treuen els recursos socials existents dels que gaudien els sectors més desfavorits (beques, ajuts, etc.), obliden que primer i fonamentalment son treballadors. La economia catalana i espanyola ha surat tant per la incorporació d’aquests col•lectius i (per què no dir-ho?), pels salaris mes reduïts que cobren o han cobrat o pel major número de hores que treballen o han treballat. Així també s’ha fet gran la caixa dels diners de tothom, d’on sortiran fonamentalment els fons de les pròximes pensions. El que cal es augmentar els recursos socials i educatius per a no entrar en una competència interna pels recursos, que tant sols genera xenofòbia.

Es parla molt de drets i deures, cosa totalment correcte, però fonamentalment socials. Aquí cal distingir també els drets d’accés a la nacionalitat dels drets de ciutadania; en qualsevol cas, estarem parlant de drets polítics.

Davant la fragmentació major dels treballadors, ara en aquest cas per l’origen, i de les diverses condicions de treball que generen, hi ha que establir una clara posició d’esquerres. Aquesta no pot ser altra que l’ampliació dels drets per a tothom, i en aquest cas els drets polítics. Concretant, dret de vot en la vida ciutadana, en les eleccions municipals. Els treballadors immigrants fan decididament ciutat, on en algunes poblacions comencen a ser una realitat quantitativament i qualitativament important.

Per això, l’encerta de la consigna de la Confederació Sindical Internacional per aquest Primer de Maig: treball digne arreu i per a tothom.

Reivindicar el treball digne significa lluitar contra la precarietat existent, la sinistralitat laboral, el treball submergit, la discriminació i l’incompliment en l’aplicació de les lleis i els drets laborals al nostre país, així com donar suport a la campanya encetada per la Confederació Europea de Sindicats sota el lema A l’ofensiva per uns salaris justos.

UN PREMI MOLT MERESCUT

2008-03-30T18:09:00.006+02:00

Abans d’ahir, divendres, es concedia el premi de CATALÀ DE L’ANY, pels lectors de El Periodico de Catalunya i els espectadors de TV-3. Altres edicions havien estat guardonats Ernest Lluch, a títol pòstum, Manuela de Madre, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat, Joan Massagué i Neus Català.

Aquest cop, amb més del 50% dels vots, s’escollí a PASQUAL MARAGALL.

Conec a n’en Pasqual de fa molts anys, més de 40. Quan jo era un marrec de 16 anys i estava en els voltants (Joventuts li deien alhora) del Front Obrer de Catalunya –FOC- i ell ja n’era un dirigent. A alguna trobada de cinema que es feia en el centre professional del Clot, si no recordo malament.

Desprès, a principis dels 70, quan organitzàvem les Comissions de Barri clandestines, per la dictadura i per opció ideològica, venia a explicar-nos Historia del Moviment Obrer Català i Crítica d’Economia Política als locals de l’església del barri de Roquetes. Amb en Luis Cabrera, el Poto, els gordos, la Pili, el Sr. Manuel i alguns més.

En aquella època ell formava part del que en dèiem els “intel•lectuals del FOC” i jo estava en moviments mes obreristes i llibertaris. Encara no estava constituit el Partit dels Socialistes de Catalunya, amb l'unió de les seves tres branques: PSC-Congrès, Federació Catalana del PSOE i PSC-Reagrupament.

Desprès de la meva estada americana, vaig descobrir el treball professional municipal en el qual em vaig incorporar l’any 1982, a l’Ajuntament de Barcelona. Ell ja era un dirigent qualificat del PSC, amb el seu amic i company Narcís.

Mai vaig voler utilitzar les antigues complicitats per a fer carrera, professional o política, i vaig seguir a mitja distància el seu lideratge municipal. Es cert que l’idea de fer les Olimpíades a Barcelona va estar d’en Narcís Serra, però l’organització i l’èxit d’aquest esdeveniment es purament seu. Va tenir la capacitat de generar il•lusió i entusiasme entre la ciutat. Penso que ha estat l’Alcalde més estimat que ha tingut mai Barcelona.

Sempre ha estat un polític de pedra picada, de visió estratègica i no només un gestor o un home d’aparell polític. Aconseguir acabar amb la política nefasta, durant tant d'anys, del conservador “peix al cove”, amb el desprestigi de Catalunya arreu i l’endarreriment sociocultural que ens va provocar i encara patim, només va ser possible amb el llançament d’una proposta política que anava més enllà del propi PSC. Un projecte federalista i de progrés a l’engroç, amb el PSC com a casa comuna del catalanisme, com s’ha demostrat en les darreres eleccions generals, no com diuen i volen vendre d’altres. I ho aconseguí. Dues vegades.

Es un personatge heterodoxe, amb intuicions i conviccions molt profundes, algunes d’elles dites abans d’hora, com la coalició PSC-IC o el Partit Català d’Europa.

Ha estat una persona valenta, que sempre ha anat de cara, dient les coses pel seu nom. Una persona molt més preocupada per la política que pel poder.

D’aquí venen moltes situacions conegudes com a “maragallades”. Com les que van quedar paleses en la mateixa emissió del programa. Per exemple, la relació estreta que ha d’haver entre polítics i ciutadania.

Va ser emotiu veure la dona d’en Vital, de Torre Baró, explicant com vivien plegats. O la Lluna, filla de la Maria i el Tati, de Verdúm, explicant les estades a casa d’ells, i com la va tenir que acompanyar al cole amb el cotxe oficial, per a que se la creessin. Tots veïns, coneguts però normals, dels Districtes per a conèixer de primera ma les vivències dels barris.

O la convicció en existir les condicions per a ser el primer President de la Generalitat d’esquerres, de la democràcia.

Ara assumeix un nou repte. Que Catalunya lideri l’alliberament d’aquesta plaga anomenada Alzheimer.

Caram! No ens dona ni ens deixa temps per a la seva nostàlgia. Es que no para , el tio.

DIES PLENS D’EMOCIONS

2008-03-11T17:58:00.007+01:00

Ha estat una setmana plena d’emocions, de tots colors. El més important, la gent ha tornat a fer una festa democràtica amb la seva voluntat de participar a les eleccions generals de forma massiva. Seguim essent, en termes generals, un país envejable.

El passat dijous vaig vibrar de nou, al Palau Sant Jordi. Feia goig veure aquella mar de banderes del PSC i Catalunya omplint tot, tot l’estadi. Ple de gom a gom, destacava la diferència sociològica vers altres actes anteriors. Aquest cop estava ple de jovent, així com de persones de mitjana edat. El conjunt de la ciutadania retrobà el gust per la política. També destacava la presència de col•lectius de treballadors immigrants (pakis, magrebins, latinoamericans, de l’est d’Europa...), donant-li un sabor diferent, recordant que el PSC continua sent una referència per al mon del treball i per als treballadors. Al veure aquell Sant Jordi, vaig tenir clar que no podríem perdre aquestes eleccions; si més no, a Catalunya. Es respirava optimisme i ganes barrar el pas a la derechona.

El pal va arribar a l’endemà, amb l’assassinat polític d’en Isaias Carrasco, militant del Partit Socialista d’Euskadi i de la Unió General de Treballadors. No em dol gens confessar que quan em vaig assabentar em va envair una tristor insuportable; desprès al saber com havia anat l’atemptat les llàgrimes em corrien impotents pel meu rostre, incapaç d’entendre l’incomprensible.

Havien matat un home senzill, un treballador, una persona sense por que deuria pensar que ningú el triaria com objectiu mortal només per haver estat representat polític del socialisme a la seva ciutat, per preocupar-se dels temes quotidians dels seus conciutadans. Una ciutat, això si, del rovell de l’ou abertzale.

Van triar la víctima més fàcil, per socialista i per no ser un pota negra euskaldun.

Covards. I fills de puta, com deia la seva filla.

Amargues reflexions pel dia de reflexió electoral.

Finalment el dia electoral. Amb una alta participació que trencava l’inèrcia de les darreres escomeses electorals d’absentisme.

Victòria indiscutible del socialisme. En general, i especialment en Catalunya. Com també té un alt valor simbòlic aconseguir ser la primera força més votada a Euskadi.

Algunes reflexions d’urgència.

1. La victòria socialista és indiscutible.
2. El PP va treure també bons resultats, el que implica d’un cert respecte pels 10 milions de votants seus. Ara bé, ja ha escurat a fons l’electorat de dretes d’aquest país, arribant al seu sostre. Només te una oportunitat per a seguir creixent, que es anar cap el centre. Seran capaços?
3. El cost ha estat el de reduir la presència de forces polítiques democràtiques fora dels dos grans partits. Perdre diversitat, tant en la natura com en la política, mai es gaire bo. Però l’electorat es sobirà i ell tria.
4. El PSC es surt. El resultat es magnífic, inclús en aquells llocs, com a Cerdanyola (també El Prat i Sant Feliu del Llobregat) on governa IC-V. Desprès de la victòria electoral del PSOE, en temps de Felipe González, el reconeixement del PSC es traduïa amb l’anada de Narcís Serra a Madrid (entre molts altres), que acabaria de Vicepresident del Govern d’Espanya.
5. CiU manté els seus resultats electorals, amb una lleugera baixada de votants. Malgrat les seves dissensions internes (picabaralles internes Mas/Duran) mantenen una certa fidelitat del seu electorat.
6. PNB baixa, i deixa de ser la força més votada al País Basc, relleu que pren el Partit Socialista d’Euskadi. Això implica, també, un cert donar l’esquena dels electors a l'anomenat Projecte Ibarretxe.
7. BNG manté be la seva posició, demostrant que la proximitat a les forces socialistes no tenen per què desgastar els discursos propis.
8. ERC es qui s’ha endut l’ensopegada més forta. Però tampoc es tant si pensem que en les darreres eleccions varen estar lleugerament sobrevalorats, per ser en Carod el nino de fira que PP va triar per atacar el tripartit durant les anteriors eleccions. Estan per sobre de l’aconseguit el 2000.
9. IU / IC-V també han patit una davallada important. El cas de IU segur que ve influït pel fet de les seves confrontacions internes, que l’electorat acostuma a rebutjar, com també és fruit de l’actual Llei electoral. Pel que fa a IC-V, un factor important es que molts electors pensaven que tenien que triar entre l’aposta major: o tancar el pas al PP o seguir fent d’acompanyant crític del PSC, sense tenir garanties de si guanyarien els socialistes en el seu conjunt. Els articles darrers d’en Jordi Borja feien unes bones reflexions al respecte. La gent va triar.
10. A Cerdanyola, el PSC ha tret més del 50% del total de vots computats, demostrant un cop més, i amb més força, la petjada i el pes polític del socialisme en la població. El treball de l’agrupació socialista i del seu Primer Secretari, Antonio Cardenas, durant aquest mandat municipal segur que no ha estat aliè en aquests resultats. Fora bo que tothom en prengués nota i treies una lectura objectiva i no interessada d’aquestes dades.

¿CULTURA, DICES, MIENTRAS CLAVAS EN MI PUPILA TU PUPILA AZUL? II

2008-03-05T22:26:00.002+01:00

En primer lloc, disculpar-me d’obrir un nou escrit, en Cerdanyola Digital, enlloc de continuar el d’en Josep Maria Riera, titulat On és la cultura? però ja no puc llegir gaire bé l’escrit d’en Albert, Tot és cultura si ens és útil, amb la qual cosa penso que si penjo aquesta llarga reflexió, serà difícil seguir el fil. Per tant, suggereixo que fem com un text amb capítols, que aquest seria el segon per a facilitar-ne la lectura.

Seguim el joc dels surrealistes, com demanava en Josep Maria Riera.

Com em varen ensenyar fa molts anys a matemàtiques, una de les quatre ciències segons els clàssics, es més encertat un bon plantejament encara que la solució sigui errada que no pas una bona solució amb un mal plantejament (encara que es cert, que si no fos pel segon, quants descobriments ens hauríem perdut).

Per tant, de que estem parlant, quan estem parlant de cultura?

Repassant documents, em trobo un llibret que vaig escriure l’any 1987 “La animación, un nuevo estilo en Servicios Sociales”, editat a la col•lecció Surcos, de l’INTRESS, Institut de Treball Social i Serveis Socials, dels quals vull reproduir l’apartat 5 i 6, titulats “La cultura, cemento de todo edificio” i “De la cantidad a la calidad y de la calidad a la autogestión”, que encara em serveix per establir una referència.

“La expresión y objetivización cultural es esencial en los procesos de transformación social.

Partimos de la definición de cultura establecida en la “Declaración de México”, de 1982 (Conferencia Mundial sobre Políticas Culturales): en su sentido más amplio, la cultura puede ser considerada como el conjunto de rasgos distintivos, espirituales y materiales, intelectuales y afectivos, que caracterizan una sociedad, o un grupo social. Engloba, más allá de las artes y las letras, los modos de vida, los derechos fundamentales del ser humano, los sistemas de valores, las tradiciones y las creencias.

Como comentaba Raymon Weber, participante en la Conferencia, el hecho de que se acepte la dimensión cultural del desarrollo es algo extraordinariamente importante en nuestras sociedades.

La cultura así definida se desencorseta de una concepción artística de élite, para pasar a una dimensión más antropológica y sociocultural: todo aquello que es aprendido. Cultura es sociedad.

Pero, además, la cultura es el resultado de un entramado de conjuntos subculturales complementarios y contradictorios. No hay una sola cultura, sino culturas en plural. La cultura no es algo artificioso u ornamental, algo que se posee o de lo que uno puede alardear, sino que va unido a nuestra forma de vivir, al modo de tomarse uno mismo, de sentirse a uno mismo y de sentirse en una colectividad bien diferenciada.

La cultura es una actitud, un proceso. .../...

.../... Las culturas se encuentran en las bases de los procesos materiales y morales. Si bien hay una economía cultural, la forma de inversión y circulación económica para cultura, más importante es reconocer las distintas culturas económicas .../...

.../... Durante el siglo XX, el derecho a la educación y a la salud se han convertido en conquistas claras de la sociedad urbana. Asimismo, asistimos en los últimos años a la conquista de espacios culturales en la planificación urbana como derechos irreversibles de las sociedades modernas: en el diseño de nuevos barrios o pueblos, no tan sólo se contempla la escuela y el centro de salud, sino la plaza y el centro social y cultural. .../...

.../... Ha quedado suficientemente manifiesto que las soluciones puramente cuantitativas llevan siempre al fracaso, y las cualitativas a la burocratización.

Paradójicamente la democratización cultural, en el sentido amplio utilizado, ha acabado en una transferencia a los más favorecidos, a las personas que en realidad ya han participado en la vida cultural.

Democracia cultural, en cambio, quiere decir una serie de cosas: expresión de subculturas particulares, participación, comunicación, creatividad, dar prioridad a la vida cotidiana, la calidad de vida en las relaciones sociales, el desarrollo global endógeno.

No superar los aspectos cuantitativos y cualitativos en la vida cotidiana, no tan sólo nos arrastra al autoritarismo y la sumisión, la burocracia y la pasividad, al productivismo y la frustración, sino que consolidan y amplían las bolsas de marginación.

Es deseable y necesario el consumo cultural; más aún, el consumo cultural de calidad. Pero si ello no va parejo a la participación en la actividad cultural, siempre estaremos intentando sentarnos en un taburete de dos patas. Afirmar y defender los procesos de identidad cultural implica una cultura viva y una concepción democrática, participativa, de la cultura; de los procesos de producción y expresión cultural, íntimamente ligados a los deseos y necesidades de cada grupo”.

Aquesta llarga introducció penso que centra el meu punt de partida.

Com a contrapunt, us regalo una referència per a riure una estona. Una visió àcida, intel•ligent, sarcàstica i crítica, molt divertida i desmitificadora, en el sentit de que és i qui és culte, com introduïa en Josep Maria, i la trobareu en Dietrich Schwanitz, en el capítol Introducción sobre las reglas que rigen la comunicación entre los intelectuales, del seu llibre La Cultura, todo lo que hay que saber.

Existeix un problema, però; tot plegat es massa dens i complex per a posar-se a parlar si no establim de què volem parlar.

Entenc que aquests tres primers comentaris van al voltant de consideracions generals, que tenen com nexe comú el cercar els marcs conceptuals, sense masses pretensions, de cadascú.

Per aterrar crec que fora bo distingir alguns aspectes. Fonamentalment dos.

Una contextualització espacial i temporal, per exemple Cerdanyola en els darrers 30 anys.

Altre es diferenciar els aspectes de creació i producció, els de circulació i difusió, els de consum i, finalment, els de participació col•lectiva.

Si com deia n’Albert, al final, cultura es tot allò que pot ser transmès, això també ve molt condicionat pel llenguatge que s’utilitzi i pels formats en que es produeixi. Per exemple, el primer element d’anàlisi crítica per la seva densitat, importància, influència i massa crítica es, sens dubte, el sistema educatiu. L’altra gran influència són, avui, els mass media. La qüestió es que són, fins i tot malgrat ells mateixos en molts casos, poc interactius i participants.

La experiència d’aquesta publicació digital, per exemple, es mou en una direcció ben contaria; cercant l’intercomunicació com a forma de creació d’estat d’opinió, de coneixement, per més que sigui d’un abast summament modest.

Fidel a la proposta de surrealisme creador suggerida per en Josep Maria Riera, seguim?

QUÈ ENS HI JUGUEM AQUESTES ELECCIONS ¿

2008-02-29T14:42:00.003+01:00

El proper 9 de març escollirem els nostres representants al Congrés de Diputats i al Senat; es a dir, els qui han de conformar el Govern d’Espanya.

Només tenim un dilema a l’hora de decidir qui serà el futur President del govern: Zapatero o Rajoy.

Què representa cadascú?.

Zapatero i els socialistes:

 Pau: varem sortir de la guerra de l’Iraq i impulsem l’Aliança de Civilitzacions.
 Justícia social: Aprovació de la Llei de la Dependència i pujades del salari mínim interprofessional i les pensions.
 Llibertats: Augment de drets i llibertats per a immigrants (no només deures), també respecte per les orientacions sexuals de cadascú.
 Famílies: mesures d’ajut econòmic a les famílies i temps per cuidar els nounats.
 Solidaritat: Cooperació internacional, estar més a prop d’Africa i Llatinoamèrica. Tornar a empènyer el projecte europeu.
 Aprofundiment democràtic: Llei d’Igualtat, segona onada de renovació autonòmica amb l’aprovació dels nous Estatuts.
 Seguretat: Llei de l’11-m, desmantellament important d’ETA.

Rajoy i els populars. Si en el primer mandat d’Aznar, al necessitar pactar amb d’altres forces polítiques varen presentar una cara més moderada (parlava català en la intimitat, recordeu?), en la seva segona legislatura de majoria absoluta ja es varen treure la careta:

 Anar a una guerra il•legal i injusta.
 Congelar salaris.
 Privatitzar empreses públiques innecessariament.
 No gastar en manteniment d serveis, pensant només en els beneficis.
 Prepotència i autoritarisme, sense rebre l’oposició, ni els presidents autonòmics fora del PP, ni fer debats públics.

Actualment: - no haver acceptat els resultats electorals durant tota la legislatura, generant crispació i confrontació.
- insinuar permanentment que ETA estava darrera de l’11-M i amb acords amb els socialistes.
- Espanya se rompe, desplegant un anticatalanisme atàvic i visceral, només per guanyar vots fora.
- Carregar-se els seus líders més moderats, com Pimentel, Piqué o Gallardón.

La resta de partits només poden recolzar a un o altre.

Respecte CiU tant sols cal enfrontar les dades als seus discursos, sense perdre temps en pensar si el que val es el d’en Mas o el d’en Durán. A l’any 1996 varen donar suport al PP, el famós Pacte del Majestic. El 2000 varen fer el mateix. En canvi, al 2004, es varen abstenir amb Zapatero. Ja sabem cap on tiren els conservadors d’aquí o allà.

Pel què fa als companys d’IC-V o ERC, només dir que tant sols poden tenir vida política si guanya Zapatero (a menys, es clar, que fessin altra pinça com en temps d’Anguita). Estan morts, en el sentit de debilitat, si guanya Rajoy.

Amb una situació en la que tant sols Zapatero té una lleugera avantatge en punts respecte el PP, la cosa em penso està força clara.

Però l’enemic a batre, avui és l’abstenció.

Si voleu la pau, més llibertats, augmentar la justícia social, més seguretat i més igualtat, aprofundiment democràtic, millor civisme i solidaritat, voteu socialista.

Tot això es el que està en joc.

UN NOU IMPULS PER A LES LLETRES I LA PARAULA

2008-02-04T23:54:00.000+01:00

Vaig assistir a la presentació dels llibres guardonats en la Nit Literària d’enguany. Per segona vegada vaig passar vergonya aliena.

Ja el sopar s’havia reduït a la presència oficial de polítics i tècnics de les dues institucions, membres dels jurats, periodistes, guanyadors i amics i algun despistat més. En la presentació dels llibres, ni això. Una quarantena de persones, entre polítics i aiguabarreja del que he dit abans.

Un acte, en definitiva, oficial, burocràtic, gris i avorrit, salvat només –i per segon cop, com en la celebració de la Nit- per l’agudesa dels autors presents, com Jaume Pons.

Això no pot continuar així, de cap de les maneres.

Una ciutat que ha estat capaç de generar una dinàmica a l‘any 2000 on es van llegir més llibres que ciutadania hi havia, que va ser capaç d’endegar les 24 hores ininterrompudes de lectura, de generar entitats d’escriptors amb la força engrescadora com han demostrat i amb una biblioteca que no arronsa el morro a l’hora de treballar pel foment de la lectura. En resum, una ciutat que havia fet de les lletres i els llibres, del foment de la lectura, una bandera.

Per manca d’espai m’estalviaré d’analitzar el perquè de tot això, que hi és i no és aliè la manca de polítiques culturals al respecte de l’anterior govern i de l’actual. Però si vull fer públicament tres recomanacions.

Per la regidoria d’educació que retomi allò que no s’hauria d’haver perdut mai, la relació amb el Projecte ELE i la extraordinària tasca que feia en la creació de lectors. Les ciutats que ens han reemplaçat en aquesta tasca son ben contentes i orgulloses; nosaltres, que ho vàrem començar, veiem com s’esvaeix en el temps tot aquest esforç de tant de temps. De ben segur que aquesta restitució tindrà el suport de tothom.

Per la regidoria de cultura que organitzi les 24 hores ininterrompudes de lectura amb creativitat i trencant inèrcies, cercant obertament la col•laboració d’escoles i instituts, de la pròpia universitat, fent que aquest dia tota la ciutat bategui amb un cor de paper. Que la rutina no faci decaure la importància i transcendència d’aquest fet.

Que l’Alcaldia organitzi, directament, una Nit Literària que torni a ser el que començava a ser, la gran festa de les lletres i la paraula; el Festival que reclamava un dels autors recentment premiats. Que congregui a tots els sectors vinculats en aquest fet: autors, industries culturals, llibreters i distribuïdors, amants de la cultura i lectors i escolars. Que sigui una nit amb glamour i de força impacte ciutadà. Amb ambició, amb l'horitzó d'una mena de Nit de Santa Llúcia de les lletres vallesenques occidentals, oberta a d’altres poblacions de l’entorn i cercant complicitats per a que sigui una nit més cosmopolita i comarcal, no oficialista, ni burocràtica ni avorrida.

LA CONSTITUCIÓ I D’ALTRES COMMEMORACIONS DEL 2008

2008-01-12T14:31:00.000+01:00

Amb l’inici de cada any s’aprofita per celebrar un seguit de commemoracions. Unes son d’afirmació i reivindicació, altres de reconeixement històric.

Dins el primer apartat destaquen tres aconteixements: ser l’Any Internacional de les Llengües, per les Nacions Unides, ser l’Any del Diàleg Intercultural, per part de l’Unió Europea, i la celebració dels Jocs Olímpics a Pekín.

Dels segons, el 150 aniversari del neixament del músic Giacomo Puccini (com molt bé ens recordava n’Agustí Jiménez), com el centenari del neixament de la cèlebre feminista Simón de Beauvoir. Personatge que al pas del temps alguns comencen a reconèixer més important que la seva coneguda i complicadissima parella, Jean Paul Sartre. En l’àmbit espanyol i hispànic, el segon centenari del neixament del més destacat poeta romàntic José de Espronceda, el centenari del neixament de l’heroicament desaparegut President Salvador Allende, com del 200 aniversari de l’aixecament del 2 de Maig, qüestió que prevec que el govern de la Comunitat de Madrid, d’Esperanza Aguirre, aprofitara per a llençar-nos dutxes fredes de ranci nacionalisme espanyol.

Però jo vull destacar dues commeracions centrals per a entendre com s’ha configurat l’aqui i el ara, d’avui mateix: el 40 aniversari del famós Maig del 68. I, sobretot, el 30 aniversari de l’actual Constitució espanyola.

Respecte el maig del 68, només fer notar que la seva significació i actualitat podria venir explicada, encara que fos anecdoticament, per l’importància que li donen les forces conservadores actuals, aqui i arreu. El fill representatiu d’aquella època, el “progre”, es darrerament peça d’escarni i ridiculització per part de totes les forces de dreta. Una dreta que està configurant un “relat”, molt en síntonia amb les concepcions “neocons”, en les quals gairebé tots els mals que assenyalen com a actuals, son fruit d’aquell temps i d’aquells personatges: una dolenta educació, un fracàs de la família, una visió lúdica del treball que porta la maledicció de les 35 hores de treball setmanals, la pèrdua dels valors religiosos i l’augment de la laicicitat, una visió científista que contraría visions tradicionals i ens aboca a l’abort i el suicidi, etcetera, etcetera. Inclús alguns dels seus protagonistes, sobretot el que s’anomenaren els “nou filosòfs” francesos i alguns d’alemanys, s’han passat amb armes i equipatges a la construcció de la nova dreta francesa i europea. A Espanya i Catalunya també en tenim de cassos.

Però el que ningú podrà negar es que el maig del 68 (a París, Nanterre, Berkeley, Praga, Berlín, Mèxic DF, Tokyo, Barcelona i molts d’altres llocs) va significar un revulsiu especialment ideològic i cultural sobre l’establert, tant en la seva posició oficial com d’oposició (recordo que els partits comunistes, sotmessos a les concepcions i interessos nacionalistes de la URSS, hi eren en contra). A partir de llavors, res ja va ser igual. Donant lloc a coses tan decissivament importants com l’incorporació de la dona a la vida econòmica, social i política.

Va significar el trencament amb una superestructura ideològica, filla de la revolució industrial, i que permetia aflorar nous significats i noves concepcions, al posar en crisi el model imperant (deixava de ser intocable i indiscutit) i permetre el sorgiment d’una nova societat del coneixement i la informació.

Si això fa referència als nostres motllos mentals, als imaginaris i mentatlitats existents, la commeració de l’aniversari de la Constitució fa referència a l’experiència viscuda directament.

30 anys, tota una generació.

Una generació que, per primera vegada en centenars d’anys d’història catalana, espanyola o ibèrica, han viscut sense cap remor de guerra, violència o pèrdua de llibertats, més enllà de l’existència molt minoritària de concepcions nazionalsocialistes, que algunes prenen forma de terrorisme i violència.

Una generació incorporada al primer mon, amb unes polítiques de benestar públic i d’oportunitats creixents (on encara falta molt a fer, es cert), més educats en el consum que en el treball, amb problemàtiques específiques (el mileurisme, la dificultat de sortir del niu d’orígen...) però que el matalás del suport familiar fa que es visqui amb dramatisme però no encara en tragèdia.

Una generació que la seva visió cosmopolita, en la majoria dels cassos, no passa més que pel viatge de turisme de masses o les indústries culturals com la televisió privada o la música.

Una generació que, segons els sociòlegs, per primera vegada en generacions, viuran pitjor que els seus pares.

Una generació que, com molt bé assenyalà Vicente Verdú en un article d’El País, titulat “Contra la tristeza del trabajo”, fa crèixer un esperit crític i subversiu.

Però, insisteixo, una generació que s’ha fet, ha crescut i s’ha educat en pau, dintre la bombolla protectora europea, es cert, malgrat l’ensurt (es a dir, que això que ens por semblar natural no ho es sino construcció social i politica) de la recent guerra dels balcans.

Aquest temps d’aquesta generació no té preu, es un valor maravellos que a mesura que el temps passi, i vinguin nous esdeveniments, es valorara més.

Doncs aquest temps ha estat possible per l’existència d’aquesta Constitució.

Constitució millorable, Constitució que pot no entuasiasmar a tothom per igual en tots els diversos apartats, però Constitució que ha significat l’existència d’un Estat social de dret, democràtic, que ha permés la convivència en pau i el màxim de respecte per a tothom.

Benvingut l’avorriment que per a molts pot resultar pensar en Felipe, Aznar o ZP, Pujol, Maragall o Montilla, Celestino, Cristina o Morral. Però tots plegats, en major o menor dimensió, han permés que aquest possible avorriment no hagi estat substituït per sensacions més dramatiques. Aquest és l’heroisme anònim que genera la democràcia. Que el millor que passa es que no passa res tràgic.

Aquesta commemoració no ens ha de complaure. Queda molta feina a fer, i amb un entorn ple de perills i oportunitats. Però hem de valorar el que tenim per què es una base sòlida per a fer peu i empenyer i tirar més endavant.

Valorem el que tenim per que masses vegades tendim a menystenir, per pròxim i quotidià, aquells aspectes que ens permeten ser crítics o directament displicents. I de vegades tendim a tirar l’aigua bruta de la banyera, però amb el nens dins.

Per mi, per tu, pel meu fill, per la teva filla, ojalà podem celebrar dintre 30 anys el 60 anniversari d’aquesta Constitució.

LA CONDICIÓ HUMANA AL SEGLE XX

2008-01-03T13:48:00.000+01:00

Tot just acabo de llegir Vida y destino, de Vasili Grossman (1905-1964), i encara estic sobrecollit de les emocions de tot color que traspuen les seves pàgines. Un llibre absolutament imprescindible per entendre el segle passat.

La mateixa història de l’edició del llibre és una mostra concreta i clarevident de l’atzarosa vida del segle XX. Segle presidit per l’inici, auge, culminació i decadència de les ideologies totalitàries basades en la supremàcia de l’Estat per sobre les persones. Estats feixistes o sovietics, tant se val.

Grossman, pensant que l’obertura de l’era Jruschov significaria una certa relaxació de la censura vers el període estalinista anterior, entregà les còpies de la seva novel•la al KGB, que les van destruir, comunicant-li Mijhail Suslov que “prohibien la seva lectura durant els propers 200 anys”. Però quedaren dues còpies, sense ell recordar-ho, i una d’elles va sortir microfilmada. Es publicà per primera vegada en 1985, però no va traspassar l’interés d’un petit cercle. Aquest any passat es quan es convertí en un boom editorial, siguent una de les novel•les més valorades, venudes i llegides.

Nascut en una familia jueva de classes mitjes, amb el seu pare menxevic, ell es va adherir als defensors de la revolució d’Octubre desprès de pasar la seva infantesa amb sa mare,a Suissa. Deixa el seu treball com a enginyer i es dedicà a l’escriptura. Al 37 fou acceptat a la privilegiada Unió d’Escriptors. Durant la Guerra Mondial fou corresponsal de guerra d’Estrella Roja, orgà oficial del Partit, i va viure en directe el setge d’Estalingrad, lloc on segurament es va decidir el final de la guerra i la derrota dels alemanys, fins la contraofensiva sovietica que arribà a Berlín.

El llibre és un mosaic inmens, una obra coral, on retrata tant el comportament quotidià dels personatges com l’explicació de l’evolució de les mentalitats de l’època, tot a peu pla, amb una descripció d’una minuciositat i veritat increïble. Hi han passatges concrets del text senzillament inolvidables: els soldats convisquent amb la fam i els sentiments a flor de pell sota una furiosa pluja permanent de ferro i foc durant el setge, la visita dels enginyers nazis en seguiment d’obres al primer crematori construït, les converses de l’interrogatori en la Lubianka del militant històric boltxevic...

Amb aquest tex va complir el seu lema: El deure de l'escriptor és informar sobre l'horrible veritat, el deure únic del lector es conèixer-la.

EL PROJECTE SOCIALISTA, RENOVAT

2007-12-10T22:08:00.000+01:00

Com molt bé va intitular la notícia el TotCerdanyola, el PSC culminà la renovació en tots els fronts.

Primer va ser l’elecció d’un nou candidat, amb el consens de tothom, alié a la cultura política tradicional anterior. Després l’elaboració d’un projecte de ciutat, que va donar peu al programa electoral, obert i d’amplia participació. Va seguir una candidatura municipal nova, jove, fresca i preparada. Ara s’ha culminat amb l’elecció d’una executiva, l’orgà directiu polític local, refermenat el lideratge d’Antonio Cárdenas, i amb un equip nou en les seves dues terceres parts i una tercera part de gent molt jove i qualificada.

Aquest procés tendeix a cloure el que he vingut en nominar el postcelestinisme, del que els governs de Cristina Real i la direcció de J.M.Moreno van significar la seva transició.

En aquesta dinàmica guanya Cerdanyola, al disposar d’un projecte socialista renovat, propi dels reptes i condicions d’aquest nou segle XXI. I guanya la democràcia local al disposar d’un projecte polític amb els valors tradicionals del socialisme de llibertat, justícia i cohesió social i solidaritat, que vol governar amb la ciutadania i no només per a la ciutadania.

La ciutat necessita de projectes polítics moderns i modernitzadors que, a més, siguin capaços d’establir complicitats i sinergíes, per a definir i aconseguir la marca de Cerdanyola, aquella definició de l’especialització que ens ha de distingir i donar valor a les nostres potencialitats.

Només perden aquells que al mirar cap endavant solen posar fonamentalment els ulls sobre el retrovisor, senyal de que s’aparten de les noves realitats. O aquells que només volen fer prevaldre els seus propis interessos o no veuen més enllà d’un pam del seu nas.

L’important es que qui estima Cerdanyola de debó, té bons motius per alegrar-s’en.

Parlant recentment amb l’Alcalde, em deia que n’era bastant responsable d’aquesta renovació, a l’haver-nos dut a l’oposició. En alguna mida, ni de bon tros la principal, es possible. Aquest procés ja havia començat molt abans.

El que es segur, es que:

1. Els socialistes hem sabut convertir una dificultat en una oportunitat, i aprofitar-la a fons.

2. S’ha fet un procés de renovació modèlic, sense exclussions ni trencar ous (picabaralles internes) mostrant i demostrant com s’ha de treballar per a fer bé les coses.

3. Encara hi ha altres formacions polítiques que han de fer el mateix, i esperem pel bé de tots que ho facin bé.

O es que no sabem els noms de regidors que porten tres, quatre o cinc mandats?

NEIX UNA IL•LUSIÓ

2007-11-29T06:29:00.000+01:00

Quan neix un projecte, una organització, una empresa, sempre es per a cobrir una necessitat. Diuen a les escoles de negocis que el primer que ha de fer una empresa de nova implantació es saber si hi ha una demanda efectiva del seu producte; es a dir, si estan disposats a gastar diners per aconseguir-lo. Per tant, el producte ha de cobrir algun desig o necessitat; si això ho fa, guanyarà diners, que és el simptome de salut de la empresa creada.

El nostre cas es lleugerament diferent. Creem i posem d’empeus CERDANYOLADIGITAL perquè partim del convenciment que en aquesta ciutat li cal un nou mitjà de comunicació, especialment d’opinió, que faci aflorir moltes veus diverses i individuals que no es creuen amb suficient resó i pensen que en el mon digital tindran una difusió mes ampla com, sobretot, interactiva. El nostre símptome de salut serà el número de col•laboradors, la participació activa en els seus escrits, fent-los interactius, i en el nombre de visites.

Per tant, una primera definició de la misió d’aquesta voluntat i il•lusió es la de fer ciutat, amb voluntat de servei. Per què estem fermament convençuts de que Cerdanyola del Vallès té moltes més potencialitats de les que actualment s’estan realitzant. Com entenem que també forma part de la seva misió el d’obrir nous espais participatius i de diàlegs compartits. En resum, ampliar els espais de democracia participativa.

Obrir nous espais d’opinió i diàleg es fer més ample la llibertat d’expressió. Amb voluntat de complementar els existents i en cap cas substituir el que ja estan en funcionament.

Oferir espais i escenaris d’incorporació de noves veus, ampliant el vano de les mesocracies existents, dels liders d’opinió actuals que, també paticipant en aquest medi, no es limiti al que hi ha fins ara. Cerquem la participació activa de tota la ciutadania, especialment els més joves i la seva societat civil.

Un espai, això si, presidit per la qualitat tant formal com de continguts, com per la seriositat que ha de tenir qualsevol medi de comunicació públic. Sense anonimats ni seudònims, donant la cara i fent-se responsable cadascú amb el seu nom i cognoms de les seves opinions.

Aquesta ambició comunicativa la volem fer amb seguretat i sense presses, donant passes clares amb l’experimentació formal i partint de les possibilitats reals. Si ho anem fent bé ja creixerem i madurarem, tant en format i disseny com en continguts. Aquesta ambició comunicativa ja queda expressada amb la seva voluntat d’existir i innovar, doncs serem una de les primeres publicacions digitals d’àmbit local.

Si aquesta il•lusió surt reeixida serà per què un sector, esperem que ampli, la fa seva i la converteix en un mitja de lectura i aportació permanent. Nosaltres donem el primer pas de llençar aquesta proposta a l’espai. Amb un equip de col•laboradors del més solvent. Ara només cal saber si la feu vostre.

CIUTADANIA I POLÍTICA

2007-11-13T10:50:00.000+01:00

Estem practicament a l’inici del mandat municipal quadrienal i es pertinent preguntar-nos que hi pintem els ciutadans.

Parafrassejant la cèlebre dita, cal afirmar que la política es massa important com per a deixar-la només en mans dels polítics.

La política en el segle XXI, com ja he escrit alguna altra vegada anteriorment, no pot ser només una política delegativa. Es a dir, reduïda a introduir un vot a l’urna cada quatre anys de la vida municipal.

Aquest debat ja es va produïr en el nostre Ajuntament quan es va aprovar ampliament el Pla Director de Participació Ciutadana.

Un Pla, però, que cal desplegar i fer operatiu.

En aquest sentit tenia raó el portaveu del grup municipal socialista quan, en roda de premsa, recordava que el govern potser no està fent be els deures, o potser els fa amb un cert retràs, quan encara no s’ha obert un debat ciutadá al voltant del Pla d’Actuació Municipal (PAM), que hauria de ser l’autèntic contracte entre l’Ajuntament i la ciutadania.

Aquest debat obert ja s’està realitzant en moltes ciutats catalanes amb governs de progrés.

La ciutadania ha de tenir el dret i l’oportunitat d’ampliar amb consideracions pròpies d’alló que espera es faci en la ciutat els propers quatre anys. Consideracions que passen per expressar cadascú alló que trobi rellevant. Be pot ser un equipament de caire metropolità, per tenir mes presència i impacte en el territori, com demanar determinar mobiliari urbà en un punt precís d’un indret ciutadà, urgir l’acceleració en l’acompliment de la preservació del catàleg arquitectònic com precisar que en la cruïlla X hi hagi un aparcament de bicicletes, per posar alguns exemples.

El govern, desprès ha de considerar i respondre a cadascuna d’aquestes demandes.

Però primer, es clar, ha de donar a conèixer quina es la seva proposta, i aquesta ha d’anar lligada al pla d’inversions quadrienals. I d’això res sabem encara.

Per això l’advertiment de que no facin tard... i que comptin amb tothom. No torni a pasar com en el mandat anterior que van dir que estaven trreballant el Pla d’Equipaments, que donarien a conèixer, i es va acabar el mandat i ens varem quedar amb un pam de nasos i el més calent a l’aigüera.

Això també passa per que la societat civil no apretem prou. No vull dir allò de piove... porco governo, que ens recordaba l’amic Manuel.

No es tracta d’estar contra el govern sino de generar mecanismes autònoms d’opinió, que recullin el sentir de sectors de la ciutadania, els seus sentiments i interessos generals com concrets, per a que Cerdanyola gaudim de veus més pròpies i plurals.

Això també es altra forma complementària de fer ciutat; es a dir, política ciutadana.

CONMEMORACIÓN DEL 40 ANIVERSARIO DE LA MUERTE DE ERNESTO GUEVARA, EL CHE

2007-10-20T14:40:00.000+02:00

Haré mi intervención en castellano en honor a los representantes del gobierno boliviano que nos acompañan.

Quiero empezar con dos citas de Karl Marx, referente ideológico del Che, que son centrales en el pensamiento marxista y que pienso todavia están pendientes de su maduración en los movimientos históricos de izquierda. Junto a ellos, también una conocida poesia de Bertold Brecht.

Brecht dejó escrito:

“Hay hombres que luchan un día
y son buenos.
Hay otros que luchan todo el año
y son mejores.
Hay quienes luchan muchos años
y son muy buenos...
Pero los hay que luchan toda la vida.
Esos son imprescindibles.”

De esos, afortunadamente, hay muchos y la mayoría son anónimos.

Pero Marx dejó escrito en el Manifiesto Comunista que “la revolución comunista será la primera revolución consciente de la historia de la humanidad”. Es decir, que los sans-culotte que tomaron la Bastilla no imaginaban la trascendencia que tendría la revolución francesa, ni los que tomaron el palacio de Invierno en octubre de 1917 imaginaron en que se convertiría el Estado del socialismo real y la aparición de la guerra fría. En cambio, en la concepción de Marx, imaginaba una clase obrera instruida, educada, con conciencia de clase y capaz de tomar estas decisiones conscientemente.

También dejó escrito en sus “Manuscritos económicos y filosóficos” (cito de memoria) que “la revolución de los trabajadores será obra propia de los trabajadores o no será”, expresando una idea similar en la misma dirección, al margen de vanguardias revolucionarias que los sustituyan.

Por eso, después de varios intentos de ensayar sociedades igualitarias por Owen, Saint-Simon, Fourier, Buchez, Blanc…, Marx y Bakunin, entre otros, deciden crear, en una bar de la plaza Mayor de Bruselas, aún existente, la Asociación Internacional de Trabajadores (AIT) o Primera Internacional.

Al tiempo, las diversas concepciones, y sobre todo metodologías, entre anarquistas y socialistas, éstos últimos deciden refundar una nueva Internacional (la segunda) con la creación de los partidos socialistas nacionales.

La idea de Marx y semejantes era que la revolución socialista se produciría donde el movimiento obrero y la sociedad industrial estaban más desarrollados, es decir, en Inglaterra y Alemania.

Curiosamente, es a principios de siglo cuando en Rusia, sobretodo a partir de la revolución de 1905, aparece un núcleo de activistas y pensadores, liderados por Vladimir Ilich Ulianov “Lenin”, que con su texto ¿Qué hacer? (1902) plantea la necesidad de una vanguardia clara y decidida que desarrolle el estado de la dictadura del proletariado. Se crea así la tendencia bolchevique dentro del Partido Obrero Socialdemócrata de Rusia, en su segundo Congreso de 1903.

Con sus consignas de “Paz, pan y tierra”, durante la I Guerra Mundial, consiguieron la adhesión de soldados, obreros y campesinos, hasta el derrocamiento del Gobierno liberal de Kerenski y la creación del Consejo de los Soviets.

Yosif Vissianorovich Dzhugashvili, Stalin, sustituyó a un enfermo Lenin, generando las tesis del “socialismo en un solo país”, que obligó a todos los partidos comunistas del mundo, organizados bajo la tercera internacional, hacer de ésta consiga su tarea principal. Con la gran purga de los años 30 y los juicios de Moscú, Stalin acabó con todos los revolucionarios bolcheviques de primera hora (Nikolai Bujarin, quizás el cerebro mas clarividente de todos ellos, Leon Trotski, Kamenev, Zinoviev...) y desarrollando el inicio de un culto a su personalidad masivo. Sólo importaba el gran padre Stalin y la construcción del estado soviético.

En 1949, en otro país agrario e industrialmente atrasado, China, Mao Zedong se hizo con el poder y creó la nueva República Popular, después de la Segunda Guerra Mundial y después de rechazar la invasión japonesa. El modelo era muy similar al de la Unión Soviética: partido único, culto a la personalidad, transición forzada al industrialismo, abolición de la propiedad privada, ausencia de libertades.

En Asia, Africa y América latina, algunos paises empiezan sus procesos de descolonización, unido a movimientos revolucionarios. Franz Fanon, Ben Bella, Ben Barka, Ghandi, Nasser, Zapata, Sandino, Lumumba, Nehru, Mandela, Tito son líderes que, situados en las luchas contra las injusticias no siguen el modelo ni las directrices de la URSS directamente.

En Cuba un joven Fidel Castro escribe su autodefensa por su participación en el asalto al cuartel de Moncada, “La historia me absolverá” en 1953, un documento fundacional. En 1956 empieza a actuar el ejército rebelde desde Sierra Maestra hasta su triunfo de 1959. Los lideres del Movimiento 26 de Julio son Fidel, Raúl, Carlos Franqui, un argentino llamado Ernesto Guevara y apodado el “che” por su origen y Camilo Cienfuegos, quizás uno de los héroes revolucionarios más queridos y cuya muerte aún, a día de hoy, continúa siendo una incógnita, aunque la mayor parte de versiones no oficiales apuntan a los hermanos Castro.

Este movimiento tenía una ideología nacionalista, antiimperialista y democrática. Una parte del movimiento era claramente anticomunista, pues algunos de sus miembros se habían formado en la universidad “Patricio Lumumba”, para dirigentes internacionalistas, de Moscú y vieron que esa sociedad burocrática no era a la que aspiraban. Su victoria tuvo un importante eco internacional, y muchos vieron/vimos una alternativa revolucionaria a los estados tecnoburocráticos del Este.

De este movimiento, el Che representaba su alma más marxista, crítica y contradictoria como sólo se podía ser en esa época. No hay que olvidar que los integrantes del movimiento, en su estancia en México, también recibieron una fuerte influencia de las concepciones de Emiliano Zapata y Augusto Cesar Sandino, con fuertes componentes libertarios. A pesar de ello, fue uno de los dirigentes que mas apoyaron la relación con la URSS, después de promover la creación del Partido Comunista de Cuba, unión de varios grupos anteriores con el Movimiento 26 de Julio.

La historia posterior del Che de todos es conocida. Sus visiones estrictas, rayanas en el dogmatismo, no compaginaron bien con sus cargos gubernamentales en Reforma Agraria, Industria y la presidencia del Banco Nacional, y decidió volver a su actividad insurreccional e internacionalista en África (se sabe que estuvo en el Congo, con Kabila, pero presumiblemente también en Angola y Mozambique) hasta su estancia ulterior en Bolivia, rechazado por las organizaciones políticas de izquierda, como recuerda Regis Debray, compañero suyo como los hermanos Peredo, y acorralado y capturado finalmente, hasta su ejecución.

Prefirió, por tanto, en seguir luchando para derrocar gobiernos que participar activamente en la creación de uno distinto. Cosa que es mil veces más complicada.

Para los jóvenes como yo, nacido en el 49 y trabajador desde los 14, a los 17 años ya estaba vinculado con el Front Obrer de Catalunya (FOC), organización que con FLP y ESBA tenían fuertes referencias a las estrategias foquistas y antiimperialistas de Cuba. El Che era la encarnación del revolucionario en estado puro. No había piso o habitación, entre mis círculos (hoy todo el mundo se llama antifranquista pero la verdad es que si no éramos 4, éramos 44 o 444 en esas épocas) que no tuvieran en sus paredes un póster del Che y otro del Gernika, de Picasso.

Además estaba el final de la guerra en Indochina, con el abandono de los colonialistas franceses, y el inicio de la guerra en Vietnam con la ocupación yanqui.

Posteriormente, nos iríamos enterando, a pesar de la censura franquista y con la inestimable labor de la editorial Ruedo Ibérico, del aplastamiento de la revolución húngara del 1956, el sometimiento de los partisanos griegos a la renuncia revolucionaria según el acuerdo de Yalta y su tragedia (sólo Tito osó hacer su voluntad contra esos acuerdos, y su marginación por la URSS, que le llevó a elaborar su teoría del socialismo autogestionario). También nuestras visitas físicas a países del Este (RDA, Polonia, Checoslovaquia, Hungría, Yugoslavia) iban alejando a muchos luchadores jóvenes antifranquistas y anticapitalistas de estos modelos, a pesar de las posiciones mantenidas por los PC’s oficiales. Después de la revolución de terciopelo de Checoslovaquia, de Dubcek, aun apoyada por los PC’s, el movimiento comunista internacional empezaría su desintegración, con la introducción en Italia y España del eurocomunismo.

El mito de Cuba, en Europa, también empezó a languidecer a partir del conocimiento del caso Heberto Padilla, en el 71, donde quedó patente que a pesar de sus logros en salud y educación, se convertía en una sociedad tecnoburocrática más, con todos sus elementos clásicos: partido único, organizaciones populares de correa de transmisión del partido, culto a la personalidad, ausencia de libertades, ausencia de democracia… junto finalmente a un machismo encubierto (persecución a homosexuales y escasa presencia de mujeres en órganos dirigentes) y racismo no declarado (para buscar negros o mulatos, que son población mayoritaria, en los altos cargos de Cuba se necesita una lupa).

Hoy en día, para todos los que hemos estado en Cuba y no estamos ciegos, vemos claramente diferenciadas dos clases sociales: los que viven en pesos, con cartillas de racionamiento, almacenes sin productos y preocupados diariamente por resolver, y los que viven en dólares o pesos convertibles, altos cargos del gobierno y el partido o gestores de las grandes empresas estatales o mixtas, y con accesos a supermercados atiborrados de productos y viviendo en casas con todo lujo de comodidades. Una sociedad policial que tolera el turismo sexual como fuente de ingresos y que como me explicaba un viejito que conocí en un parque, decía: “Yo también fui barbudo en el Escambray. Luchaba para que Cuba dejara de ser un lupanar de los gringos, que compraban nuestras mujeres por un abrigo de visón y 500 $. Para ver que hoy mi nieta se ha de acostar con italianos y gallegos a cambio de algunas cenas, unos jeans y algunos productos de perfumería”.

Cuando estuve en Nicaragua, en el 79 hasta el 81, trabajando con la Dirección Nacional del FSLN, observé una transición similar a la del Movimiento 26 de julio. El FSLN fue la suma de tres tendencias, con una presencia ideológica y práctica muy importante de cristianos de la teología de la liberación. Pero poco a poco su modelo de Estado se fue cubanizando y sus dirigentes, a través de lo que se conoció como la piñata, fueron generando una nueva clase social tecnoburocratica. O no solo, porque Humberto Ortega, hermano de Daniel y uno de los 9 comandantes que iniciaron el proceso de construcción sandinista, es hoy uno de los mayores empresarios del país.

En esa época, como internacionalista, conocí a muchos otros compañeros que estuvieron en la guerrilla. Pocos, muy pocos, se quedaron en la creación del nuevo estado sandinista. La mayoría marcharon a seguir la revolución en El Salvador o Guatemala. Yo, que anduve armado, sé del poder que uno siente cuando tiene una cacharra encima. Puedo decir que la mayoría de ellos eran gente muy ideologizada, con poca coherencia en sus actos de vida cotidiana, machistas, soberbios y dogmáticos, de perfil casi militar, Necesitaban para vivir estar permanentemente en tensión, con la adrenalina a tope. Las tareas de construcción de una nueva sociedad no les daba la marcha suficiente. A lo sumo, pasaban a incorporarse al Ministerio del Interior, donde peligro, sadomasoquismo y violencia se podían expresar naturalmente. Estos internacionalistas profesionales, que buscaban la lucha armada, eran muy diferentes de los propios nicaragüenses que por necesidad o convicción desarrollaron una lucha insurreccional contra el gobierno tiránico de los Somoza.
Esa es mi experiencia personal.

Como veo y vivo hoy al Che, cuarenta años después de su muerte?. Me parece importante que su imagen, un icono internacional de gran consumo, asocie en los jóvenes el desarrollo de la capacidad de indignación ante las injusticias, el deseo de revuelta ante las desigualdades, el compromiso con los trabajadores y campesinos oprimidos aunque sean de otros países, un sinónimo de libertad. Un referente ideológico más junto a Allende, Ghandi, Mandela, el Noi del Sucre o Ferrer i Guardia, entre muchos otros.

Hoy, las insurrecciones armadas ya no son ejemplos para nadie, excepto núcleos de fanáticos mas dominados por concepciones mesiánicas nacionalistas o religiosas.

Contesta a l'amable escrit d'en Jesús Hernández, de Joves d'esquerra Verda.

Acabo de llegir el teu correu i agraixo sincerament les teves paraules, i entenc perfectament les teves posicions.

Només aclarir-te un parell o tres d'apreciacions. Era conscient d'on anava com era conscient del temps que tenia. Em sembla important fer actes conjunts, l'esquerra, com aquests malgrat aquesta vegada no coincidim plenament, i només dic plenament per que en part si. Espero que podem aviat organitzar quelcom més que actes per a posar en comú alló que compartim

En primer lloc, res mes lluny de l'esperit del Che que un acte hagiogràfic i acrític sobre qualsevol cosa, ell inclós. El que dic es cert, que es molt més difícil construir que derruir, però no volia entrar a un debat, que per cert no es va encetar, sobre els motius reals de la marxa del Che de Cuba, i que disidents creibles aporten teoríes força interessants. En qualsevol cas no va poder realitzar les seves tesis foquistes. Tampoc es va dir quina va ser la seva gestió com administrador, i el resultat de les seves tesis dels incentius morals i solidaris com el treball solidari, fracasaren lamentablement.

Dels estats tecnoburocràtics de l'Est, del segle passat, només cal mirar el que en queda i quin tipus de persones van ser capaces de crear. Només una clase dirigent, una nomenklatura, que segueix essent clase dirigent adaptada perfectamente al capitalisme.

Sobre Cuba, que té una població encantadora i molt digne, només dir-te que encara mantenen la pena de mort (no vull entrar en l'afer del General Ochoa i els germans De La Guardia i la seva relació amb el narcotràfic) i les escoles i els hospitals donen pena. I no de tot té la culpa l'embargament ianki que com a coartada ideològica acostumen a utilitzar.

Donc per obvi que faig una crítica des de l’esquerra, crítica, i per tant no cal que puntualitzi l’injusticia d’aquest mon capitalista ni de que hi ha que treballar incansablement per estendre les mesures de justicia social, solidaritat, llibertat, i que això pasa per l’augment de la capacitat política del poble treballador.

El que si mantinc es que per a la classe treballadora i les classes populars li va resultar més favorable el pacte social que van fer socialistas, democratacristians i liberals de fer un Estat del Benestar desprès de la II Guerra Mundial, a canvi de renunciar a la revolució social armada, que el desenvolupament d’uns Estats que van ofegar de llibertats al poble treballador. Només l’exemple d’una de les darreres pelis que pasarem en el cineclub, com va ser “La vida de los otros”, dona idea de com funcionaven aquestes societats per aquells que no les hagin conegut.

Es molt interesant la lectura de l’article de El País d’ahir 25 d’cotubre, un article intitulat: “CUBA, EN LA ENCRUCIJADA. La sociedad reclama cambios profundos cuanto antes”, que valida força el que dic.

Finalment, acabar dient que gràcies a internet, wikipedia i molts d'altres instruments, la veritat s'obre pas enfront la Historia Oficial (com el Ministeri de la Veritat, que deia Orwell en la seva novel•la “1984”) que han escrit aquests regims, i avui ja es consultable.

Malgrat tot, el Che mereix el meu respecte i admiració, però no més, com deia, que Salvador Seguí “el Noi del Sucre” o Ferrer i Guardia, per posar dos exemples casolans. Al "Che" no cal fer-lo sant.

Salut.

S’ACABA L’IMPERI DEL TOTXO II

2007-10-15T17:07:00.000+02:00

En el darrer article del Tot expressava la meva opinió sobre la fi de la construcció com a motor econòmic en la península. Des de llavors, articles i opinions en la premsa espanyola i catalana no han fet més que avalar aquest diagnòstic, encara que de forma molt discreta per no espantar ningú.

Com això afecta i afectarà la vida municipal, via ingressos i finançament?

Davant la impossibilitat en aquests anys d’abordar la suficiència financera municipal allà on toca, que és incrementant la via per als ingressos municipals (recordem que parlàvem del 35-35-30 o del 35-40-25 de distribució entre administració de l’estat, administració autonòmica i administració local), es substituïa via IBI i llicències municipals en construccions.

Deixo de cantó un aspecte tant important com la recent aprovació del Pacte Nacional de l’Habitatge, aprovat per la Generalitat, al respecte, i que espero torni a posar en valor el lloguer públic dels habitatges com a forma concreta i possible per a realitzar els projectes de vida del joves d’avui, que mereix comentari específic.

La realitat es que el desinflament de la bombolla immobiliària tindrà un impacte a Cerdanyola que generarà poques alegries i que provocarà a curt i mig termini ajustos al Pla econòmic-financer de la Plana del Castell i, en conseqüència, a les finances municipals.

Que hi ha rectificacions, en el darrer Ple ja varen quedar paleses. Una de les primeres crítiques al Centre Direccional va ser el gran nombre de pisos en construcció i que, per tant, suposaria que saltéssim la xifra de 60.000 habitants, que donaven com a nombre que permetia garantir una correcta sostenibilitat.

Ara, amb una conversió similar a la de Sant Pau, no hi ha cap problema en créixer més, això sí amb l’excusa de que es tracta d’habitatge protegit.

Si tenim en compte que:

• Tindrem menys ingressos,

• Augmenten les despeses del capítol I, no per apujar els sous dels polítics, que em sembla correcte doncs no era de rebut tant d’estancament en els sous, però sí molt més que discutible l’ampliació de càrrecs de confiança, i més quan s’ha pervertit l’origen d’aquets llocs de treballs ( en teoria, es per a experts que assessorin, no per a col•locar a qualsevol per quota, o es que pensen que la població no coneixeríem els currículums de les persones contractades, moltes d’elles novelles en les competències que gestionen; el resultat concret, en canvi, és una vergonya).

• Qui son els partits polítics que governen les altres administracions supramunicipals com son la Diputació, la Generalitat o els ministeris.

Les conclusions haurien de ser clares: el govern de la ciutat haurà de donar un cop de timó o els ciutadans quedarem força penalitzats en la prestació de serveis que ens mereixem.

El govern, especialment l’Alcalde, hauria de fer una anàlisi política en profunditat, intent conciliar tres interessos, i prenent les mesures corresponents.

A. Conèixer millor les expectatives ciutadanes i garantir satisfer-les de debò, enlloc de posar el termòmetre a amics i coneguts, tenint en compte com es van expressar els ciutadans objectivament, amb els resultats electorals.

B. Cercar els socis de debò que permetin enfrontar la nova conjuntura econòmica, sabent que per front al nou PAM caldran ingressos d’origen extramunicipal. Amb els socis actuals, només, això no queda garantit.

C. Mantenir els propis interessos, que amb diàleg i cintura política, poden seguir quedant preservats.

Si això es fa amb cura i valentia, la governabilitat de la ciutat, les inversions i les prestacions de serveis que ens mereixem la ciutadania poden quedar molt afavorides.

S’ACABA L’IMPERI DEL TOTXO

2007-09-19T18:57:00.000+02:00

Acabades vacances, amb L’Onze de Setembre, en el camp simbòlic, i l’inici de les classes, amb el seu impacte familiar, es quan es pot dir que queda inaugurat aquest nou curs polític. Curs començat amb l’absència de l’amic Josep Rosell, a qui molts trobarem a faltar. Descansi en pau, com predicava en vida.

Aquest inici de curs està marcat per un factor estructural de primer ordre que marcarà molt significativament el decurs dels propers anys: la crisi financera encetada a USA per les hipoteques escombraria, amb inevitable impacte mundial, i la constatació de que el sector de la construcció deixarà de ser una de les locomotores del creixement econòmic, sobretot en l’àmbit de l’Unió Europea.

La punxada de la bombolla immobiliària, inflada excessivament de forma artificial i continuada en els darrers anys, ja s’ha produït.

Alguns arguments per a entendre millor aquest fenomen.

Pel costat de l’oferta, és una evidència que la seva base productiva, el sol urbanitzable, ha esdevingut un bé tant escàs que en masses llocs ja està fins i tot esgotat. Fa temps, en la conurbació barcelonina, ja s’està a la recerca de les petites finques.

El creixement inflat i desmesurat del preu dels habitatges també provocà i ha fet florir tota una crosta d’intermediaris, que sense afegir valor final a l’habitatge, només han fet que encarir-lo, generant tota una casuística de picaresques, gairebé amb el comú denominador de manca gran de professionalitat. Ja comencem a veure com comencen a tancar oficines d’aquestes. Don piso està fotut.

Aquest sector també veu augmentar els seus costos fixes. L’exemple més clar, els sous. Passejant davant d’obres veiem, de forma clarament majoritària, que els treballadors son immigrants. No és cap secret que molta legalitat de la seva contractació es més que discutible. Això s’acabarà molt aviat. Pensem, a més, que fins i tot la policia autonòmica, els Mossos, estan reben formació i capacitat per a intervenir i conèixer la legalitat d’aquestes situacions. S’acaba, afortunadament per als treballadors, la ma d’obra barata que només enriqueix butxaques especulatives.

També es dona la circumstància de que no es que falti habitatge, que ja n’hi ha i molt, sinó que molt d’ell es habitatge flotant, especulatiu, que substitueix l’estalvi en caixes i bancs d’altres temps.

Finalment, i ja era hora, els poders públics estan intervenint en el sector amb preus més raonables, el que obliga per pròpia lògica de la competència, a moderar-los, en general. Les propostes de llei de la Generalitat o del Govern d’Andalucia hi donaran un cop definitiu.

Des de la perspectiva de la demanda, es obvi que els preus dels habitatges son massa cars. Per la immensa majoria només es pot adquirir amb recolze financer. Però això cada cop serà més difícil: es demanaran més garanties i no es donarà el 100%. A més, pels qui ja hi son embarcats, saben prou be el que ja pujat l’euribor (el valor del diner interbancari), i que segurament no s’aturarà. Finalment, les hipoteques s’allargaran més i més, com s’ha vingut fent fins ara, el que comporta que avui ja comença a ser mes econòmic llogar que comprar.

Altra cosa es que encara falta bona legislació, amb garanties per a tothom, arrendadors i llogaters, per instaurar contractes indefinits. En el fons no es gaire diferent del que es demana per un altre mercat com es el laboral. En definitiva, que qui vulgui fer projectes de futur pugui pensar en termes estables d'ingressos i de sostre.

El resultat es que ja no es ven gaire. Com a conseqüència, el sector de la construcció, com deia deixarà de ser una de les locomotores del creixement econòmic, convertint-se en un sector més i on quedaran només els empresaris i les empreses que siguin autènticament professionals, racionalitzant-se aquest sector (en aquest si que hi ha inflació d’especuladors).

Davant d’aquest canvi de tendència econòmica, li continuarà un altra de canvi cultural. Fins ara, i es un fenomen propi dels darrers 50 anys, ens havíem instal•lat en el miratge d’un capitalisme popular: tots podem ser propietaris, tenir patrimoni, i nomes depèn dels nostre esforç. Cada cop més quedarà palesa el ridicul d’aquesta pretensió on, com sempre, les condicions materials de vida modelaran les nostres concepcions sobre la mateixa.

ACABALLES DE VACANCES

2007-09-12T18:24:00.000+02:00

Dia següent de la Diada. Vacances acabades i una quinzena treballada slowly.

Aquest m’ha estat un estiu curiós. Pràcticament no he sortit de casa, més enllà de la necessària recerca d’avituallaments: botigues i magatzems, videoclub, biblioteca i cinema.

Ha estat un dels més silenciosos i sedentaris de ma vida. Escasses trobades amb amics i, malgrat estar força ocupada la casa per cunyats, nebots i uns amics permanents, el silenci ha monopolitzat força la meva companyia.

Cert que aprofità per a fer moltes tasques endarrerides (sobretot al voltant del meu major vici, ja sabeu, la informació), ordenació de documentació (Deu, com m’ha ocupat d’espai l‘activitat municipal) i molt de consum cultural. Malgrat que acostumo a establir-me objectius per a combatre la meva tendència natural a l’embadaliment no caure en l’horterada i lloc comú de confessar que sempre realitzem menys de la meitat del que ens proposem. Ja pesen els anys per aquestes ingenuïtats.

Alguns trets si han caracteritzat aquest temps.

El més important, la meva preocupació per a estar més a prop d’en Mario, i intentar enfortir la seva curiositat com incentivar l’interés per la lectura (íntimament penso que ha estat amb escàs èxit); les meves capacitats pedagògiques amb ell crec que cada cop estan més enterbolides, que potser ja he fet una mica tard. La meva relació amb Lourdes es podria dir que està en reajust de contracte, que dirien els psicòlegs.

Influeix, també, que per primera vegada la meva intensitat en activitats ha baixat força. A modus d’exemple, i seguint un indicador de força consideració social en la cultura actual en que visquem, per primer cop només tinc una fons d’ingressos estable (més enllà d’actuacions formatives esporàdiques que ja tinc compromeses, bàsicament al voltant de temes com la qualitat total o d’indicadors de gestió), la de la meva feina a l’Ajuntament de Santa Coloma.

Potser si que he viscut aquest estiu, sense adonar-me’n, com un procés d’una certa descompressió.

L’activitat política, la praxi política, ocuparà molt menys de temps, i confesso que sento una certa tristor per no jugar un paper més actiu. Com cal fer de la necessitat, virtut, podré reflexionar amb una major distància, sense diletantisme però sense la pressió del tacticisme obligat, i podent posar més noms a les coses. La dubte es sobre quin format cal fer-ho. Per això encara calen més esdeveniments i un parell o tres de bulls més.

Dins aquest context, el resultat de les darreres analítiques i els savis consells autoritzats dels meus amics doctors si que m’han induït a prendre algunes mesures que he posat en pràctica aquest darrer mes: llargues passejades, mínim tabac, control dietètic... de moment he deixat enrere alguns quilets. Ja he baixat dels 90!

Aquestes passejades, curiosament, si que m’ajuden a pensar en que fer en aquest curs que comença. Si més no, posar un cert ordre i anar destriant les prioritats.

Però no he desaprofitat el temps.

He escoltat molta música, i de tot tipus (de Madeleine Peiroux a Bola de Nieve, de Pepe de Lucia al darrer J.J.Cale, de Pascal Comelade a Kate Bush o Tres Chicas...). De cinema m’he posat força al dia, gràcies a la selecció de pelis que tenen els amics del videoclub Omega com de la creixent selecció de que disposa la biblioteca (fenomenal torna a veure la sèrie Yo, Claudio).

De lectures, dues fonamentals i una revisitació.

Les noves: A más cómo, menos por qué, de Jorge Wagensberg, aquesta eminència saberuda que tenim en el país, dirigint el CosmoCaixa entre moltes d’altres coses. Un llibre d’aforismes, sense preu. S’ha de prendre com la bona poesia, a glops petits i deixant-ho reposar. A modus d’exemple: Lema para la próxima revolución social (sociedad del conocimiento): conocimiento, independencia y justicia.

L’altra, La ciudad sin tiempo, de Enrique Moriel (pseudònim de Paco González Ledesma). Imaginin, la història d’un vampir a través del temps. On? Com era d’esperar en aquest autor, a Barcelona. Té moments màgics, una narració que t’atrapa, mil i una anècdota sobre la ciutat (saben per què el barri de la Barceloneta té aquest nom, per exemple), i unes reflexions finals sobre la religió, el poder i el totalitarisme de treure's el barret. Tot amb un llenguatge planer i a tocar de pell.

La revisitació, es a dir, la relectura amb més profunditat ha estat La cultura. Todo lo que hay que saber, de Dietrich Schwanitz, que de forma força divertida es passeja per les fites fonamentals de la nostra civilització. Potser massa escorada per una visió primerament més germanòfila i desprès anglosaxona, però que dona una mirada força intel•ligent i irònica sobre el pas dels humans a través dels segles. Atenció, no perdre’s la segona part, que parla sobre el poder i l’ús que se’n dona i es fa de la cultura. Hi ha estones per a pixar-se de riure.

Entre tant, han passat forces coses interessants i altres de dolgudes.

En aquestes darreres, l’acte final voluntari d’en Xirinachs. Amb una certa coherència interior. Sense compartir la seva ideologia final, si que el vaig conèixer força, per una qüestió indirecta. La meva mare va ser de les seves fidels companyes cada matí davant la presó, durant tot el temps que hi va ser. Això em va permetre tenir un cert coneixement seu, i no puc per més de reconèixer-l’hi una gran talla moral. La seva radicalització progressiva i cada cop més acusada, acompanyada d’un cert aïllament mundà no en va fer estrany un final que, ell mateix, decidí. Tot el meu respecte.

L’altre és la pèrdua de l’amic Josep Rossell, però això ja es motiu d’altra escrit.

MALES NOTÍCIES

2007-07-22T21:15:00.000+02:00

El divendres 19 de juliol, el dirigent català del Partit Popular, Josep Piqué, presentava la seva dimisió irrevocable com a màxim dirigent del partit a Catalunya, en forma de carta adreçada a n’en Mariano Rajoy, formalment el màxim líder del PP. El seu número dos Francesc Vendrell, també va dimitir de tots els seus càrrecs.

L’impacte d’aquest fet en la vida política espanyola i catalana em sembla força trascendent. Parlar del seu impacte en la vida política local, que hi serà, sería motiu d’un altre bitllet exclussiu sobre el tema, però que el govern de la ciutat no menystingui aquesta realitat i la seva evolució.

El desencadenant va venir donat pel nomenament de Daniel Sirera com a coordinador de la campanya electoral per a les generals, acompanyat per en Xavier Garcia Albiol, el del famós video gairebé racista gravat a Badalona i que li va donar redits electorals. Els va anomenar Angel Acebes, secretari general del PP, vingut expressament a Barcelona, i un dels representants de l’ala més radicalment dretana del partit. Piqué i Vendrell ho van viure com el que era, una desautorització cap a ells i la seva política en tota la regla.

Josep Piqué ha estat un polític força inteligent, dialogant i treballador, independentment de la seva trajectòria política. Sempre he sentit parlar d’ell amb respecte per persones dels diversos partits i organitzacions socials i econòmiques. Es més, personalment quan ell participava en algun debat polític era un estímul afegit escoltar-lo en televisió.

Com es natural, Piqué no necessita de cap defensa meva ni tampoc es la meva intenció. Però el que vull destacar es que s’identifica amb un sector més moderat dins els lliberalconservadors espanyols, que s’enfronta o simplement fa ombra als sectors més neocon de la dreta espanyola.

Abans de seguir avançant en aquest anàlisi, vull deixar clar que per a mí la seva importància ve donada per a que aborda un dels dos dèficits democràtics que patim avui. Per un costat el de una dreta política conservadora però irreprochablement democratica, com hi ha a Europa, com es CiU, com és el PNB. L’altra es aconseguir la fi del nazionalsocialisme terrorista d’ETA, amb l’unió de totes les forces democràtiques, amb la bona noticia de l’esforç pactiste d’Imaz davant el radicalisme d’Egibar i Ibarretxe.

Piqué va arribar a la direcció del PP de la mà d’Aznar, en el seu primer govern, quan no tenia majoria absoluta i tenia que pactar amb els nacionalistes. Li calia gent d’aroma i perfum centrista (oblidem les seves actuacions ministerials davant l’afer Iraq), i el varen fer substituir les tesis mes vidalquadristes dins el PP català. Voluntat: una possible operació de pivotar el lideratge del centredreta català al voltant seu, desprès que CiU va perdre el poder de la Generalitat i la seva xarxa de relacions i influències. Resultat: una baixada electoral però una disposició molt més favorable de relacionar-se amb la societat civil catalana i una millor possibilitat d’entesa amb el nacionalisme català.

Però la direcció del PP espanyol, instal•lat amb les estratègies neocon del Partit Republicà nord-americà, que defensa idees molt bàsiques i vol bons resultats al preu que sigui, especialment utilitzant la demagogia i si cal la mentida permanent per a tensar el seu electorat i confrontar la societat, cercant la desmobilització, l’apatia i l’absentisme fora del seu electorat.

Aquesta es la estratègia que utilitza permanentment Acebes i Zaplana, consenteix Rajoy i tutela Aznar. Per aquesta política els hi molesta els sectors que, sense deixar de ser profundament conservadors, estan en posicions més moderades i democràtiques com Ruiz Gallardón, Arenas i Nuñez Feijóo avui, o Piqué, Matas, Galobarde, Pimentel o Herrero Rodriguez de Miñón ahir.

La maror de la crispació pot estar molt a la vora.

O potser de la necesitat faran virtut aviat, encara que es digui Rato.

CONVENCIÓ PEL FUTUR

2007-07-14T20:46:00.000+02:00

El Dijous 12 de juliol vaig assistir a l’acte d’obertura de treballs de la CONVENCIÓ PEL FUTUR.

En la seva invitació expressaven el següent: Ens adrecem als homes i les dones actius que aspiren a una política de sentit, a una lectura intel•ligent de la realitat, a un projecte i a unes idees de futur, a unes noves modalitats de fer política. Volem parlar, debatre, pensar junts, imaginar el millor futur possible d’acord amb uns valors i objectius comuns. Us demanenm que participeu amb nosaltres a la Convenció pel Futur. www.convenciopelfutur.org
Amb l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra més que ple, hagué una presentació a càrrec de diversos oradors, d’entre ells Pia Bosch i Dani Font.

Entre els assistents hi havia en Miquel Iceta i en Joan Ferran, de la direcció del PSC. Aquest projecte neix de sectors catalanistes del partit amb en Toni Castells i Raimon Obiols al front. A més hi participen membres de Ciutadans pel Canvi, de la Plataforma Montilla President, de la Fundació Campalans i d’altres col•lectius d’inspiració bé socialista, bé catalanista o bé de progrès.

Joan Ferrán, en un escrit seu, expressa que “ahir ciutadans de tot tipus, professions i orígens, propers a les esquerres i al socialisme català, van iniciar un procés de reflexió per tal d’esbrinar les causes d´ algunes de les nostres preocupacions com a ciutadans. El nom d’aquesta proposta?: “Convenció per al Futur”. Temes?: tots els que vostès puguin imaginar al voltant de les constants vitals de la democràcia, del pensament, de l’educació, de la cultura, de les transformacions socials o econòmiques...
Els entorns del socialisme català fa temps que es mouen buscant respostes i solucions als nous reptes socials. La proposta de debat ahir iniciada no és puntual ni acotada en el temps. Avui, a la vista de indicadors preocupants, urgeix enfortir els mecanismes de la democràcia si no volem caure en el desencís generalitzat. Convencions com ara aquesta són punts de partida. Bona feina.”

Antoni Castells defensava dues idees centrals, que cal afegir contingut a l’acció política, no podem quedar-nos només en la bona gestió, i l’altra que si el PSC no es el partit central del catalanisme no serem el moviment social majoritari a Catalunya.

Desprès de la presentació, els assistents ens varem dividis en tres ámbits:

• Catalunya: economia i societat.
• Els partits del segle XXI.
• El futur dels catalanismes.

En la documentació repartida hi hagué textes de Manuel Gomez Acosta, Antoni Castells, Raimon Obiols, Martí Grau (fill d’en Isidre), José Luis López Bulla i Ferran Mascarell.

Vaig participar en l’àmbit dels partits polítics del segle XXI. Amb una taula d’una desena de ponents, destacaren (al meu parer) Jordi Borja, Toni Comín i Raimon Obiols, que continua essent un dels teòrics i ideolegs més interessants i innovadors del pensament socialista ortodoxe que continua havent avui a Catalunya i Espanya.

Vaig fer una intervenció que, per la quantitat d’intervencions que hagueren i el poc temps disponible, vaig fer de forma molt sintètica i avui vull fer de manera més ampliada.

Volia expressar tres idees bàsiques:

1. Cal repensar les lleis electorals. Un dels aspectes que provoquen desafecció ciutadana vers la política es el grau d’excessiva delegació. Que vull dir amb això? Posaré dos exemples ben gràfics. Un es el sentit del vot que varen utilitzar els dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya en les darreres eleccions al Parlament, que de ben segur deixaren insatisfet algun sector (si haguessin pres altra decissió, altres haguessin estat els insatisfets). Un de proper: una població amb 25 regidors, 19 d’esquerres i 6 de dreta i centredreta. Resultat: el govern més lògic possible, l’esquerra minoritaria amb el centredreta català, en minoria, i el suport de la dreta espanyolista, restant en l’oposició l’esquerra majoritaria. Conclussió: a les properes eleccions força gent s’abstindrà o votarà nul o en blanc per desacord amb l’ús que han fet del seu vot.

2. Cal redefinir la missió dels partits polítics. Aquests son estris imprescindibles pel manteniment del sistema democràtic però també mitjans, instruments, per quelcom més que governar, que gestionar el poder polític. Al llarg de la història, des d’una perspectiva de progrés, hi ha hagut tres grans estadis que els partits progressistes han hagut de liderar, mantenir i gestionar: primer les llibertats civils, amb les fites de les revolucions francesa i nordamericana i les seves respectives constitucions, després les llibertats polítiques, on els partits varen esdevenir de masses i garantir una funció de màquines electorals, desprès les llibertats socials, amb les polítiques de benestar que els partits d’esquerra i progressites han hagut de desplegar i fer efectives, sempre amb el punt de referència de la Declaració Universal de Drets Humans. Avui estem en un quart estadi, ampliació de llibertats als que els partits han de donar resposta i garantir: la democracia participativa o la participació ciutadana. Avui no n’hi ha prou amb la participació política de la ciutadania amb el vot cada quatre anys, segons de les eleccions de que es tracti.

3. Cal repensar la forma organitzativa del “germà partit”. L’estructuració organitzativa de la major part dels partits polítics, aquí es pot extendre a tot el ventall polític, encara es molt deutor de les formes organitzatives de la societat industrial: organitzacions grans, jerarquiques, autoritaries, com si del funcionament d’una gran fábrica es tractés. Però avui assistim a una altra formació social, el que venim anomenant la societat del coneixement (o postindustrial, o de tercera onada, o...). Aquest tipus de societat es basa en la diversitat, en el treball en xarxa, en l’afinitat per objectius... Cal pensar en partits de masses, si, també en partits que garateixin la competició electoral, però, sobretot, que siguin reflexe de la societat a la que representen. Avui la forma de militancia tradicional no es atractiva per l’enquadrament ideològic de la gent, quen els mitjans de comunicació porten el discurs directe dels liders d’opinió fins el sofa de casa, a través de la televisió. O de les planes dels diaris i revistes. Cal repensar aquest partit en xarxa, que respongui a la misió d’avui i que doni satisfacció especialment al mon del treball, en la seva diversitat, que encara avui es el motor de la història.

ARA ÉS L’HORA

2007-07-01T08:49:00.000+02:00

Ja tenim nou govern. Un govern de conciliació entre una esquerra i els conservadors catalans, que són minoria, i amb la necessitat de suport permanent dels liberal-conservadors espanyolistes. En resum, un tripartit de majoria de dretes amb un resultat electoral de 19 regidors d’esquerres sobre 25. Increible i inexplicable... o no.

Un cop s’esvaeixi la consigna de demonitzar els actes poc “pacífics” del dissabte 16, per a no entrar en el fons de la qüestió del que va passar, assistirem a la divulgació de l’anacrònisme que resulta avui parlar de dretes i esquerres. Difonent ideologia que ja va plantejar, de forma intel•ligent, Francis Fukuyama en el text La fi de la história i el darrer home, a l’any 92, que impulsà la fí de les ideologies i la instauració del pensament únic. Si de cas, les diferencies avui s’admeten per raça, ètnia o identitat. Es salven, doncs, els nacionalismes diversos amb la seva càrrega implícita de xenofòbia de baixa intensitat (nosaltres ho som perque existeixen ells, que són pitjors o ens amenacen).

O l’altre visió, de caràcter liberal: enfront les ideologies i les forces socials només cal tenir en compte les persones (l’individu), aquestes són les que compten.

Sobre aquests aspectes recomano molt l’article de l’economista Ignacio Muro Benayas, aparegut al diari El País, de data 23.5.07 sota el títol: “Zapatero y la izquierda: orden, discurso y método”.

En fi, el de sempre, la voluntat d’hegemonia d’un pensament conservador, i que a Cerdanyola, fruit d’aquest pacte de govern, una organització d’esquerres alimentarà, com ja es nota en alguns dels múltiples escrits que van apareixen.

El resultat d’aquest pacte ja el comencem a notar. Una CiU, que sortí molt debilitada de les eleccions, està sobredimensionada amb 2 tinències d’Alcaldia i 3 àrees pròpies sobre 7. Ara encara seràn més 2 ajuntaments i 2 Alcaldes; o es pensen que CiU tornarà a permetre que els seus vots fugin cap a ICV? No pensen el que faran per a impedir-ho? Encara faran bona la tasca d’Eva Torralba.

Qui estigui en contra aquest tipus de govern, qui li molesti i angoixi que el PP, que segueix mentint com ja acostumen i va alliçonar a fer Aznar sobre les armas a Iraq o el se rompe España amb l’Estatut, tingui sempre l’última paraula en aquest mandat; qui vulgui canviar aquest estat de coses, que sàpiga que té un lloc en el projecte socialista.

El projecte socialista s’està renovant i modernitzant. Ho ferem amb el candidat, repetírem amb la llista socialista, continuarem amb una nova executiva al setembre. Ens cal la gent de la ciutat progresista, amb vocació de canvi, innovadora, que defensi l’interés de la majoria, la força del treball i l’innovació, la capacitat de la ciència i la cultura, l’ímpetu de les dones i la joventut. Ens cal acumular força per a que, de forma modesta i humil, i en col•laboració amb d’altres formacions polítiques de la ciutat, retornem el seny i la normalitat a Cerdanyola. Això si, persones que vinguin a veure que poden aportar per un projecte catalanista i de progrès, no dels que vinguin a veure que hi poden treure.

Apropa’t al PSC. Coneixe’l. Demana informació.

Ara és l’hora, amigues i amics. No hi sobra ningú. Només hi faltes tu.

DE QUÉ TENEN POR?

2007-06-22T17:30:00.000+02:00

No he volgut fer una valoració política personal de les pasades eleccions municipals i la formació de govern fins veure com es manifestava l’assemblea socialista de Cerdanyola, que es va fer ahir.

Una assemblea que va omplir de militants i simpatitzants de gom a gom la sala àmplia de l’UGT. On es va donar una informació exhaustiva i transparent del procés de relacions amb tots els partits que varem mantenir, i que penso que es bo donar a conèixer alguns aspectes que no són públics. Varen haver moltes i moltes intervencions i totes manifestaren acord i orgull amb la tasca realitzada sota el lideratge de l’Antonio Càrdenas. El projecte socialista ha sortit reforçat i més sòlid que abans. Vull explicitar dues constatacions bàsiques i comentar molts dels arguments que s’estan utilitzant de forma mentidera i malintencionada.

La primera constatació es que els resultas son inquestionables: 10 regidors del PSC, que son propis i només nostres, 9 regidors d’ICV, que està sobrerepresentat incloent vots prestats d’altres formacions polítiques, 3 regidors per a la federació nacionalista conservadora catalana i 3 regidors per la dreta liberal-conservadora espanyolista. És incomprensible, doncs, que una ciutat que vota molt majoritàriament esquerres (19 vs. 6) sigui governada per una esquerra, els conservadors catalans i, per ser govern en minoria, estar pendent permanentment de la dreta espanyolista per a tirar endavant l’acció de govern. En la pràctica, un tripartit incomprensible i estrany.

La segona constatació es que aquesta aventura estranya ha generat una fractura social en la ciutat, desconeguda en la vida democràtica recent en aquesta ciutat, fins ara. Aquesta fractura social té un responsable: Antoni Morral.

Això provocà el dissabte dia 16 una indignació popular que ha acabat amb el plàcid oasi cerdanyolenc. Fets que ni son vergonyosos ni comdenables, sinó fruit d’una reacció popular, com criticava alguna editorial local. No vulguin confondre fanatisme amb indignació popular, que va ser crispada però no violenta, i que va ser partícip de gent de forces i variades orientacions polítiques. Va ser una contestació no resignada a una decisió política que es democràtica i legítima, però equívoca i incomprensible per a molts.

Aquesta fractura queda prou evident en el conjunt d’escrits del darrer Tot Cerdanyola o als escrits al Cerdanyola.info. Però si vull deixar palès dues mentides expressades per dirigents locals d’ICV com Rafa Bellido o Carmen Martinez, que només ho fan per justificar el suport rebut pel Pertit Popular. És mentida que des de l’executiva local del PSC, del seu grup negociador o des del nostre candidat haguessim ofert un pacte de govern al PP.

La única reunió amb una oferta clara que es va oferir al PP, per a que es votessins a ells mateixos o s’abstinguessin, va ser el de millorar les seves condicions per a exercir l’oposició. Situació que es comuna a totes les ciutats grans que juguen a primera divissió i que ja deiem en el darrer punt del comunicat de l’executiva (que es pot consultar en la pagina web del PSC local). Situació que, recordo, varem demanar a en Morral a l’inici del mandat passat i que ens varen negar. Voliem, i volem, millorar el joc democràtic de l’Ajuntament i això implica canviar la relació del govern amb l’oposició, oferint mitjans per a fer aquesta tasca, garantint informació suficient i amb temps suficient, i no com ha passat fins ara que o bé s’ha ocultat durant temps (com el tema dels abocadors) o s’ha donat sense temps pel seu estudi com tots els pressupostos o el conjunt de temes que s’han tingut que quedar sobre la taula fins el ple proper que es poden consultar en les actes dels plens municipals. Dir altre cosa es pura i senzillament mentida. No hi ha hagut més trobades amb el PP.

L’amic Negreira fa altres raonaments. També es mentida que nosaltres discutim que la segona força governi, el que denunciem es la incoherència i la inconsistència amb les condicions en que ho fa. Els que menteixen són els que diuen que es volia pactar amb el PSC. Per dues vegades, abans de les eleccions, es va oferir a l’anterior Alcalde el pacte de que governés la llista més votada, i per dues vegades es va negar. També es veritat que va haver una trobada amb Morral per parlar de pactes, però a l’endemà va tallar aquesta possibilitat i va anunciar que es presentava a l’investidura, acompanyant-ho d’una proposta de 2 anys i 2 anys, formula per a cobrir el que no es digués que tallava per la via dels fets qualsevol pacte amb el PSC, provocant un xantatge inacceptable. Era mentida que volgués pactar entre les esquerres, ja havia decidit tornar a governar amb els nacionalistes conservadors. CiU va mantenir un simulacre que l’únic objectiu era guanyar (i perdre) temps, malgrat les amables paraules d’Octavi Moreno.

També et vull expressar amic Negreira que no et tornaré a tolerar que t’adrecis a la nostra formació política com a PSOE. El nostre projecte polític de catalanisme d’esquerres vé de molt lluny. Des de Pi i Margall, Valentí Almirall, Francesc Layret, Salvador Seguí, Joan Peiró, Rovira i Virgili, Rafael Campalans, Joaquin Maurín, Serra i Moret, Joan Reventós, Isidre Molas, Murcia i José Antonio Díaz, Juanjo Ferreiro, Pasqual i Ernest Maragall, Alamillo, Ernest Lluch, Jordi Solé-Tura, Daniel Cando, Carles Ferré, Pepe Montilla, Miquel Iceta, Dani Fernández i tants i tants d’altres. Governem Catalunya, les 4 principals ciutats catalanes, Diputacions, i en aquesta agrupació, tant en la seva executiva que està a punt de cloure el seu mandat com en el seu grup municipal és un insult no reconèixer o respectar aquesta realitat. I hem fet i continuarem fent una renovació i actuaització del projecte socialista sense necessitat de trencar ous, ni de generar ni aflorir divisions internes. Ho dic de bon rotllo, però contundentment. Mantenir el contrari és gaudir d’un dogmatisme que contradiu la teva intel•ligència.

Recordo que el PSC no esta sol, l’acompanyen la majoria dels votants d’aquesta ciutat. S’ha fet un treball de parlar i escoltar amb gairebé tota la ciutadania, amb la celebració d’un Fòrum Ciutadà exemplar, i amb l’explicitació del nostre programa detalladament. Un programa que recull el que volen la majoria de ciutadanes i ciutadans.

Aquesta voluntat de transparència democràtica també s’ha fet evident quan hem parlat amb la resta de partits, amb una declaració programatica per davant. Amb una voluntat de fer explícit qualsevol pacte de govern, no com van fer en aquest mandat passat. Que tenim raó en les coses que fem cal notar-les en com xupen roda la resta assumin les nostres propostes i fent un anunci conjunt ICV-CiU inexistent també l’altra vegada. Seguirem fent propostes com avantguarda política que som.

En l’anterior mandat, com ens recordava José Miguel Moreno en la nostra assemblea, ningú va voler negociar amb nosaltres. Ara això no ha passat. Ens hem reunit amb totes les formacions polítiques, inclús amb les que no han tingut representació municipal.

Per què no han volgut pactar amb nosaltres? De que tenen por?

No valen les tonteries de dir que s’ha de continuar un projecte de ciutat, que és inexistent o que, comparant programes, no es detectant grans diferències amb els del PSC, molt més complert. O que ara Cerdanyola està al mapa quan el partit que ha tingut sempre més clar el seu paper metropolità ha estat el PSC.

La veritat és una altre. Tothom tenia por que de governar Antonio Cárdenas amb l’Alcaldia, les properes eleccions hi haurien grans possibilitats de què el PSC treiés majoria absoluta, i que ICV tingués la representació que només li toca.

Potser en properes escomeses electorals no ens hauriem d’estranyar massa que el candidat de CDC, si continuen les coses com fins ara, es digués Antoni Morral.

S’ha preferit sacrificar el que volen la majoria dels ciutadans cerdanyolencs, d’un projecte d’esquerres catalanista, municipalista i de progrés, amb les esquerres plurals per aquesta visió de curta volada.

Aquesta ciutat ha canviat, ja no és nomes un poble, amb les picabaralles localistes de la Cerdanyola de dalt i la de baix, la ciutat dormitori d’una societat industrial que s’ha modificat substancialment, que ja no hi caben concepcions de cerdanyolencs de pota negra i de nouvinguts, que hi ha barris nous que tenen els mateixos drets i obligacions que la resta, una població més formada i més educada i un PSC que fa una transformació per a representar més i millor aquesta ciutat actual.

Es veritat que tots els partits democràtics tenim un problema amb l’abstenció, fet que amb el que ha passat a Cerdanyola no anima a treure el pensament que el poder retrau el paper a la política, i que de vegades sembla que és més important ocupar les cadires que satisfer les necessitats de la majoria de la ciutadania. També en aquest aspecte el PSC está fent un treball d’anàlisi seriós i a aquells que estiguin preocupats per aquesta problemàtica els hi recomano conèixer la proposta que està activant Miquel Iceta, i que poden conèixer consultant la seva pàgina web.

Si en el darrer article de l’amic Escoda, sempre tant romàntic, sensibler, positiu i figa-flor, recordava al Coronel Macià, l’avi, tant discutible en tantes coses, el vull contestar amb les paraules del nostre president màrtir Companys:

TORNAREM A LLUITAR, TORNAREM A SOFRIR, TORNAREM A VÉNCER !

COMIAT COM A REGIDOR MUNICIPAL

2007-06-01T07:52:00.000+02:00

Vull començar fent un elogi de la política:

Les regidores i regidors som els pilars del sistema democràtic, els que ocupem la primera planta de l’edifici de la sobirania popular, la més accessible i propera als ciutadans. I la immensa majoria ho fa només per servei a la comunitat, dedicant molt de temps, sense gairebé interès econòmic.

Avui que es parla tant de la corrupció i aquesta, afortunadament, es fa pública, dono constància que és una part molt mínima dels milers de regidors i regidores honestos els que hi son afectats. En el fons, també som reflexa de la societat en que vivim.

Qui parla de que tots els polítics som iguals, o que es fa aquesta feina per forrar-se, només fan que denigrar la democràcia i voler que els interessos dels poderosos de sempre organitzin la convivència col•lectiva, i no el fruit i resultat de la voluntat popular, la de tothom: una persona, un vot.

Som persones, però també símbols de democràcia, i per aquest sentit en el darrer mandat varem perdre companys a mans dels enemics de la democràcia a Sant Adrià i a Vacarisses, independentment del partit al que pertanyessin, als qui vull donar un record emocionat. I no conec de ningú que en aquella situació i en aquell temps hagués fet un pas enrere.

Aquesta activitat cal de vocació de servei, però sense oblidar que tenim data de caducitat. No entendre això implica anteposar el poder davant la política.

No hauríem de ser professionals de la política, però si bons polítics professionals quan ens toca exercir les nostres funcions, amb tot el que això implica, des dels reconeixements fins a les retribucions.

Aquesta professionalitat s’ha de demostrar amb la capacitat de relació directa amb els ciutadans, però també amb la capacitat de negociació i pacte, ara que sembla que s’ha acabat els temps de les majories, cercant la satisfacció dels ciutadans i dels que ells expressen amb el resultat de les urnes.

Temps arribaran de llistes obertes i potser d’elecció directe de l’Alcaldia.

Vull manifestar que he viscut com un honor i un orgull haver estat regidor.

He intentat donar les millors capacitats i el màxim de temps possible per aquesta ciutat, des d’un projecte concret, el socialista, però sense oblidar mai la prioritat de l’interés general.

Això m’ha comportat exigències per a mi mateix i també cap els demés.

Aquesta exigència cap els demès pot haver significat de vegades enfrontaments de posicions respecte alguns de vostès.

Però l’enfrontament de posicions sempre he volgut que estiguessin en el terreny de la política: les idees, les realitzacions... en funció del que pensava era millor per a la ciutat, mai, ho dic de tot cor, MAI EN EL TERRENY PERSONAL.

En aquest sentit vull expressar-lis a tots vostès, i altres Regidores i Regidors que han hagut en aquest mandat, la meva consideració i la meva estima, fins als d’idees mes oposades. I si creuen que els pogut faltar el respecte en algun moment en concret, ha estat aliè a la meva intenció i lis demano sincerament disculpes.

Tampoc puc deixar d’agrair al meu partit, el PSC, en haver confiat amb mi per a ser regidor durant dos mandats. Com constatar que en aquest darrer mandat hem tingut una feina feixuga d’aprendre a fer oposició, que com molt bé saben vostès mai ha estat sagnant i si sempre respectuosa, o almenys ho hem intentat, fent aportacions quan tocava. El meu respecte també a tots els meus companys de grup i al seu esforç.

No amb tothom he pogut establir relacions més personals, inclús amb més d’un tenim algun cafè pendent. Sento no haver-me esmerçat més.

També vull donar les gràcies a totes les col•laboracions rebudes:

A tots els funcionaris i treballadors municipals, que sempre han atès les meves peticions.

Als medis de comunicació, que fan possible que l’esforç d’organització de la vida col•lectiva no quedi tancada en aquestes quatre parets i tingui el reso públic que li cal. Vostès fan una feina molt important per garantir la informació que permet la creació d’opinió, element bàsic per a la formació de consciència democràtica.

Un darrer reconeixement públic.

Vull agrair públicament a aquest govern tot l’esforç que ha fet per a la ciutat. Ser crític i opositor no està barallat en reconèixer les coses bones, que sempre n’hi han.

Com també reconèixer públicament a l’Alcalde d’aquest darrer mandat, Toni Morral, l’avenç en les coses positives que la ciutat ha guanyat. Per que vull recordar que, encara que membre de l’oposició, formo part d’un consistori que vostè presideix. I en aquest aspecte, davant el profund sentit institucional que sap que sempre he defensat i he mantingut, durant aquests quatre anys també ha estat el meu Alcalde. Igual que abans ho va ser Cristina Real.

Moltes gràcies per la seva atenció.

Cerdanyola 31.5.07

TOTA VIDA VERDADERA ÉS TROBADA

2007-05-20T14:17:00.000+02:00

1.000 números, 10 anys. Diuen que més que voler viure masses anys hi ha que saber-los viure satisfactòriament. Penso que aquest ha estat el cas d’aquesta publicació., el TotCerdanyola.

El Tot (així, abreviadament, li diem qui l’estimem) que és? Que ha estat?

Podríem dir que l’esperada revista per a saber que ha passat o que esdevindrà aviat... la publicació que cal tenir a ma al llarg de la setmana per la guia de serveis i informacions actualitzades que conté... el lloc on xafardegem que diu aquest o aquell, o a qui en saltem de llegir.... o un compendi de tot una mica.

Aquest és el seu valor actual:

 Fa un servei, amb les seves agendes, telèfons, índexs...
 Dona informació, tant pública com privada, amb anuncis, consells i la munió de petits apartats que resseguim litúrgicament.
 Es la revista on llegir la crònica permanent de l’activitat de la ciutat.
 Genera opinió i debat, a través de les seves col•laboracions i de les cartes al director.

Es cert que, actualment, hi ha més competència i alguns d’aquests aspectes –o parts dels mateixos- els pots trobar en d’altres publicacions. En d’altres, com l’opinió, encara no té rival.

En aquest apartat omple un buit comunicacional, més propi d’altre format, que va tenir una curta presència amb el Diari de Cerdanyola, que tota ciutat, que tota societat civil necessita. Penso que, com de bon segur molta altra gent, comencem la lectura del Tot des d’aquestes pàgines. Perdó, desprès de veure l’acudit de l’Edu (encara hem de trigar gaire per a fer-lo Cerdanyolenc de l’any, o del quinquenni?).

Un format amable, innovacions atractives com la presència del color, d’altres per a repensar com seria, un suggeriment, cuidar més les portades i fer-les més atractives i no comercials.

En definitiva, s’ha colat permanentment a casa, com un més de la família. Fins i tot el meu nano es el que utilitza per saber la cartellera o quina és la farmàcia que esta de servei dissabte.

Sobretot, és un medi creïble, és un medi que me’l crec.

Per tot plegat, és un element important que fa ciutat. Si som el que fem per a canviar el que som, aquest creixement permanent que –teòricament- ens ha de donar més maduresa, el Tot sap evolucionar amb el batec i el ritme del cor d’aquesta Cerdanyola. Al temps que es un bon indicador per a conèixer quina es la seva tensió.

Aquesta credibilitat també ha estat guanyada, en el meu cas, pel contacte continu que ha significat les meves col•laboracions. Vull dir amb la boca ampla que mai, mai, he rebut la més mínima indicació de que haig d’escriure o no, o algun comentari sobre la inconveniència del que he presentat. Ser que pot sonar a obvi, però per a qui ja portem alguns anys a sobre i hem conegut d’altres situacions, la llibertat d’expressió de que fa gala, i pot presumir, el Tot és un dels valors democràtics més importants de que disposem. L’ampli ventall de col•laboradors de que disposa, que cobreix un espectre ideològic totalment plural, es quelcom que honora aquest medi i dels qui han estat responsables del seu disseny.

Intento recordar la meva primera col•laboració. Constato, un cop més, que la primera vegada és una metàfora, les altres ja no. El record se’n va a principis del 99, amb el diari, i a finals del 2002 amb l’actual Tot. Un bitllet d’anada força utilitzat i que agraeixo poder seguir fent aquests trajectes. Ja se sap que cadascú es amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules, però agraeixo poder dir la meva i pensar ingènuament que pot ser d’utilitat a algú, si més no per posar un tema sobre la taula o poder contribuir a millorar els arguments a la meva contra. Mai he estat massa valent, però tampoc hem resigno a ser covard, potser per això m’agrada viatjar en aquest medi.

També la companyia ha estat molt agradable. Reconec que la tasca del seu Director ho fa tot molt més fàcil. Un Director que, sense que la nostra amistat tenyeixi de parcialitat el que diré, aconseguí un clima, unes relacions i un empeny innovador, del que es deutor molt de l’actual Tot. I que duri.

La editora que no es preocupi, que si segueix satisfent fins com ara un sector ampli de la ciutadania de Cerdanyola, no li faltaran anunciants ni la empresa farà fallida. Per què el producte que fan, s’ho val.

Felicitats i per a molts anys més... però sense adormir-se.

TOTA VIDA VERDADERA ÉS TROBADA

2007-05-12T19:38:00.000+02:00

1.000 números, 10 anys. Diuen que més que voler viure masses anys hi ha que saber-los viure satisfactòriament. Penso que aquest ha estat el cas d’aquesta publicació., el TotCerdanyola.

El Tot (així, abreviadament, li diem qui l’estimem) que és? Que ha estat?

Podríem dir que l’esperada revista per a saber que ha passat o que esdevindrà aviat... la publicació que cal tenir a ma al llarg de la setmana per la guia de serveis i informacions actualitzades que conté... el lloc on xafardegem que diu aquest o aquell, o a qui en saltem de llegir.... o un compendi de tot una mica.

Aquest és el seu valor actual:

 Fa un servei, amb les seves agendes, telèfons, índexs...
 Dona informació, tant pública com privada, amb anuncis, consells i la munió de petits apartats que resseguim litúrgicament.
 Es la revista on llegir la crònica permanent de l’activitat de la ciutat.
 Genera opinió i debat, a través de les seves col•laboracions i de les cartes al director.

Es cert que, actualment, hi ha més competència i alguns d’aquests aspectes –o parts dels mateixos- els pots trobar en d’altres publicacions. En d’altres, com l’opinió, encara no té rival.

En aquest apartat omple un buit comunicacional, més propi d’altre format, que va tenir una curta presència amb el Diari de Cerdanyola, que tota ciutat, que tota societat civil necessita. Penso que, com de bon segur molta altra gent, comencem la lectura del Tot des d’aquestes pàgines. Perdó, desprès de veure l’acudit de l’Edu (encara hem de trigar gaire per a fer-lo Cerdanyolenc de l’any, o del quinquenni?).

Un format amable, innovacions atractives com la presència del color, d’altres per a repensar com seria, un suggeriment, cuidar més les portades i fer-les més atractives i no comercials.

En definitiva, s’ha colat permanentment a casa, com un més de la família. Fins i tot el meu nano es el que utilitza per saber la cartellera o quina és la farmàcia que esta de servei dissabte.

Sobretot, és un medi creïble, és un medi que me’l crec.

Per tot plegat, és un element important que fa ciutat. Si som el que fem per a canviar el que som, aquest creixement permanent que –teòricament- ens ha de donar més maduresa, el Tot sap evolucionar amb el batec i el ritme del cor d’aquesta Cerdanyola. Al temps que es un bon indicador per a conèixer quina es la seva tensió.

Aquesta credibilitat també ha estat guanyada, en el meu cas, pel contacte continu que ha significat les meves col•laboracions. Vull dir amb la boca ampla que mai, mai, he rebut la més mínima indicació de que haig d’escriure o no, o algun comentari sobre la inconveniència del que he presentat. Ser que pot sonar a obvi, però per a qui ja portem alguns anys a sobre i hem conegut d’altres situacions, la llibertat d’expressió de que fa gala, i pot presumir, el Tot és un dels valors democràtics més importants de que disposem. L’ampli ventall de col•laboradors de que disposa, que cobreix un espectre ideològic totalment plural, es quelcom que honora aquest medi i dels qui han estat responsables del seu disseny.

Intento recordar la meva primera col•laboració. Constato, un cop més, que la primera vegada és una metàfora, les altres ja no. El record se’n va a principis del 99, amb el diari, i a finals del 2002 amb l’actual Tot. Un bitllet d’anada força utilitzat i que agraeixo poder seguir fent aquests trajectes. Ja se sap que cadascú es amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules, però agraeixo poder dir la meva i pensar ingènuament que pot ser d’utilitat a algú, si més no per posar un tema sobre la taula o poder contribuir a millorar els arguments a la meva contra. Mai he estat massa valent, però tampoc hem resigno a ser covard, potser per això m’agrada viatjar en aquest medi.

També la companyia ha estat molt agradable. Reconec que la tasca del seu Director ho fa tot molt més fàcil. Un Director que, sense que la nostra amistat tenyeixi de parcialitat el que diré, aconseguí un clima, unes relacions i un empeny innovador, del que es deutor molt de l’actual Tot. I que duri.

La editora que no es preocupi, que si segueix satisfent fins com ara un sector ampli de la ciutadania de Cerdanyola, no li faltaran anunciants ni la empresa farà fallida. Per què el producte que fan, s’ho val.

Felicitats i per a molts anys més... però sense adormir-se.

EL DARRER PLE, CULMINACIÓ DEL QUE HA ESTAT AQUEST MANDAT

2007-04-30T14:43:00.000+02:00

El darrer Ple va ser la mostra més evident del desgovern i la descomposició d’aquest govern municipal.

Tot anava raonablement normal, amb concessions diverses, com la d’aprovar en el darrer ple un servei com el de mediació, cosa que no tocava.

Però la traca va començar amb el punt demanant l’aprovació de la Fundació de Cultura. El PAS denuncià el caràcter electoralista de presentar aquest punt en el darrer Ple, entre d’altres arguments. El PP ens va sotmetre a una tirallonga pesada de repàs dels Estatuts de la Fundació. Resultat: no hi donarien suport. El PSC seguíem mantenint que cal una Fundació que canalitzi les aportacions del mon privat per les activitats ciutadanes, i acabi amb la cua d’entitats demanant suport, com venien reclamant les empreses. Però una, i no vint-i-una. Primer van fer la Fundació de l’Esport, ara proposaven la Fundació de Cultura; desprès, lògicament, vindrien les de Promoció Social com la de Solidaritat i Cooperació Internacional, almenys. I aquesta ciutat no te tanta diversitat empresarial com per fer tantes fundacions, Ni per mantenir tanta despesa d’estructura fixa que suposaria l’existència de tantes fundacions. Per això, els socialistes sempre hem defensat Una Fundació, la Ciutat de Cerdanyola, que contingui en el seu sí diverses seccions, com les anteriors.

Per tant, demanàrem que es deixés el punt sobre la taula o votaríem en contra.

ERC es va sumar en aquesta proposta.

El portaveu del PP va oferir els seus dos vots al govern –faltava el regidor Jesús- a canvi d’una minúcia en els estatuts. La qual cosa va acceptar l’Alcalde implícitament primer i explícitament desprès a demanda del portaveu popular.

Es produí la votació i hagué un empat: ICV, CiU i PP, enfront PSC, ERC, PAS i Grup mixt. Amb el vot de qualitat del president, guanyaven. Però, aleshores, el regidor Haro, de ICV, manifestà que ell no havia votat res. Quan va comprendre que això no podia ser, decidí que es tornés a fer la votació, per ser invalida al no haver-se manifestat en cap opció, i en el moment de la votació va aixecar-se i sortir de la sala, restant la votació amb 23 vots. En Haro, home d’esquerres, imagino que no va poder suportar aquesta aliança; i del Aguila, imagino que va pensar que la revenja es un plat que es serveix fred, i li va tornar a CiU part del que ha viscut.

La coalició conservadora CiU-PP amb ICV va sortir perdedora. No faré demagògia al respecte, però si ressaltar que no ha estat la primera vegada d’aquestes coalicions. Alguns inclús ho justificaven, fent de la necessitat virtut, amb l’argument de l’hàbil que es l’Alcalde negociant.

El darrer punt ja va significar la traca final, sobre el tema dels bucs d’assaig musical i la política de joventut. Amb un Alcalde que ja va perdre definitivament els nervis i els papers.

Desprès del ple extraordinari anterior, on CiU va deixar literalment amb el cul a l’aire a l’Alcalde i a l’equip de govern, malbaratant tota la llegenda urbana del bon i lleials governants que han estat durant tot el mandat, amb aquest darrer Ple s’evidencia que s’ha acabat una fase política a Cerdanyola.

CAL UNA DRETA DEMOCRÀTICA

2007-04-30T14:00:00.000+02:00

Desprès de les multituts de bestieses que hem escoltat al PP des de la seva perdua del govern (España se rompe, PSOE al servicio de ETA, ETA instigadora de los atentados del 11.M...) es tranquilitzador observar com dins les seves pròpies files hi ha gent conservadora però intel·ligent que pensa que cal unes altres polítiques democràtiques d'oposició, i inclús de govern quan toqui. Malhauradament, aquestes veus crítiques, quan ho fan de forma tant oberta com el diputat Calomarde, acaben expulsats. S'ho perd el PP però, sobretot, ens ho perdem els aspanyols.
Reprodueixo, per la seva importància una carta oberta que va escriure aquest diputat a Pilar Manjón. Penso que es un dels documents polítics més importants publicats en els darrers mesos:

Carta abierta del diputado Calomarde a Pilar Manjón
Como ex diputado del PP, le pido perdón y pongo mi escaño a su disposición
Distinguida señora Manjón: Me dirijo a usted desde estas páginas digitales para decirle lo siguiente; goza usted de mi estima y consideración, y, si me lo permite, de mi afecto. Me explicaré. Como diputado, en ese momento en el Grupo Parlamentario Popular, yo asistí a su comparecencia en la Comisión Parlamentaria sobre los atentados del 11-M. Todavía hoy resuenan en mis oídos sus palabras, pero, sobre todo, una pregunta concreta que usted lanzó desde el fondo mismo de su intervención con agudeza y sentido dramático profundos: "¿De qué se reían ustedes señorías?” Y yo, Sra. Manjón, quiero recordar hoy aquí que las risas, en ocasiones estridentes, de esas señorías provenían fundamentalmente del portavoz de mi ex Grupo Parlamentario y de su portavoz adjunto en aquella comisión.
También algunos que otros aspavientos de difícil adjetivación, cercanos al circo, en aquella comisión, en la que, por cierto, usted declaró casi in extremis como presidenta de la Asociación de Víctimas del 11-M, porque, soy consciente de ello, mi entonces Grupo Parlamentario, o sea el Partido Popular, trató por todos los medios de impedir su comparencia en la Comisión. Señora Manjón, yo he venido siguiendo su actitud, y la de la Asociación que usted dignamente preside durante todo este tiempo. Me dirigí a usted por carta a la Asociación, que ignoró si recibió, tras su comparencia para decirle que contaba usted con toda mi simpatía, todo mi apoyo moral, y, sobre todo, todos mis ánimos y condolencias si podían servirle a usted personalmente para algo.

Y hoy hago pública mi opinión sobre lo que ha sucedido en la sociedad española, y muy especialmente, quiero referirme al comportamiento del Partido Popular (donde yo he militado, y por el que he sido diputado al Congreso hasta hace escasasfechas) en lo referido al atentado del 11-M, los meses que siguieron al mismo, la postura con respecto a su Asociación y lo que ya sabemos, por fortuna, en lo que llevamos visto del Juicio sobre los atentados. Sra. Manjón, el Gobierno del PP no tuvo en cuenta, según hoy sabemos, los propios datos suministrados por la Policía al ex ministro del Interior la misma tarde de los atentados. El Gobierno del Partido Popular vinculó de forma indebida esa masacre con la autoría de la misma por la banda terrorista ETA. Ello no sería nada especialmente dramático, si posteriormente a lo que hoy ya conocemos por las declaraciones en el Juicio de la propia Policía, hubiese habido una reacción veraz y contundente, honrada y pública, del entonces ministro del Interior y del Gobierno en general. No la hubo.

Y lo que es peor, durante tres años, se ha intentado sobrevivir políticamente gracias a esa falsedad aireada, hinchada virtualmente y enarbolada por determinados medios de comunicación, al servicio de todo tipo de intereses, menos el de la búsqueda honesta de la verdad de lo sucedido en los más dramáticos acontecimientos terroristas de la historia española. Se ha promovido una sorprendente teoría de una supuesta conspiración , casi judeo-masónica, por la cual se ha llegado a insinuar, cuando no a expresar casi literalmente, que el Partido Socialista y algún que otro partido extremista habrían coadyuvado a la colocación, incluso, de los explosivos. Sí, se ha dicho de todo, en detrimento de la decencia, de la verdad y del innegable derecho democrático de todos los españoles, y muy especialmente, de ustedes las víctimas de la masacre, a saber la verdad sobre la autoría, sobre los hechos y sobre sus consecuencias.

Señora Manjón, tras la truculencia acometida por el señor De Mera en su declaración ante el juez, los españoles, entre los que me encuentro como diputado, hemos sentido una profunda y desagradable sorpresa final que ha aumentado, al menos en mi caso, mi sentido de la dignidad y, con él, el propio de la indignación: mi ex partido, el Partido Popular, no ha tenido escrúpulo alguno, insisto, tras la declaración de De Mera, en ampararle, elogiarle, y ha seguido alentado una especulación de carácter supuestamente conspirativo cuyo único propósito era ocultar la mentira inicial sobre la autoría del 11-M con otras mentiras sucesivas.

No sólo ello: se ha llegado a decir que se busquen, a ver si se encuentran en las hemerotecas, declaraciones de altos líderes del PP sobre la relación de ETA y el 11-M, insinuando que no se podrían hallar. Se ha faltado a la verdad, Señora Manjón, se ha traicionado al pueblo español, se ha intentado ocultar información o, al menos, eso parece, al Tribunal, y se ha jugado políticamente con las víctimas desde una posición incalificable. Se ha separado a las víctimas del terrorismo en España catalogándolas en "decentes e indecentes". Se ha separado la convivencia y la concordia cívica entre las propias víctimas; se ha tachado a su Asociación con todo tipo de adjetivos. Usted ha recibido todo tipo de amenazas, insultos, vídeos escalofriantes que, a buen seguro, han profundizado más si cabe su enorme dolor como persona, como madre que ha perdido un hijo en un brutal atentado, y han menospreciado su dignidad personal como ciudadana libre de un país libre y de una democracia libre.

Yo, si usted me lo permite Sra Manjón, quiero como diputado del Congreso, hasta esta semana perteneciente al Partido Popular y en tanto que he sido miembro del mismo, pedirle perdón. Perdón por tanta mentira, perdón por tanta falta de dignidad y altura personales y políticas, perdón por el menosprecio al que se ha sido usted sometida por personas y medios próximos al Partido Popular que mejor deberían reflexionar y saber, al menos, callar con dignidad en los próximos tiempos; perdón por las amenazas recibidas; perdón por los escalofriantes vídeos de los que hemos tenido noticia; disculpas por todas las imputaciones falsas y repugnantes contra su honor personal, el de su familia y el de la Asociación de Víctimas que usted dignamente preside.

Por todo ello, y desde mi solidaridad con usted, con su Asociación, y como ciudadano que ve, sin alegría, pero con esperanza, como en el Juicio sobre el mayor atentado sufrido por los españoles, poco a poco, la verdad comienza a hacerse pública, y su reguero va alcanzando a la falsedad, las triquiñuelas, el engaño sistemático, la utilización partidista y vergonzante del amarillismo y la iniquidad democráticas y cívicas, le tiendo a usted la mano, Sra. Manjón, si usted me la acepta, con afecto, sentido de la dignidad, amor por la libertad, y con toda mi solidaridad para usted y para con todas las víctimas del horroroso atentado del 11-M.

Quiero decirle que puede usted contar conmigo desde mi nuevo escaño en el Congreso. Puede usted contar con mi modesto lugar, pero con mi total compañía como ciudadano, que espera, como espera usted y todas las víctimas del 11-M, que se conozca toda la verdad, que se asuma por el conjunto de la sociedad española, que nunca más en nuestro país pueda volver a suceder una tragedia de estas características y que cese, de una vez, por todas, el ruido interesado de los funambulistas de la mentira política, social, cívica, democrática y humana. Con mi consideración y respeto hacia usted.

Joaquín Calomarde (Diputado al Congreso por Valencia)

23.4.07

LA CANDIDATURA SOCIALISTA

2007-04-04T12:19:00.000+02:00

Quan surti aquest article al TotCerdanyola faltaran 45 díes per a les properes eleccions municipals. Ja són aquí. Ja les tenim a sobre.

Gairebé tots els partits i coalicions electorals ja han presentat els seus candidats, es comencen a fer públiques les seves llistes i els programes electorals comencen a aflorar lleugerament.

El projecte socialista es qui va per davant en aquesta cursa, marcant l’agenda política.

Encara no es moment d’entrar en comparacions, doncs falta aflorir informació per a poder comparar i tenir una opinió més contrastada.

Les notes sortides fins ara, tipus articles del Srs. Riba i Escoda, es per a consum intern de la seva clientela. Les generalitats son tantes que, si canvien el nom de la seva candidata pel de la seva preferència, i suprimeixen algún mínim paràgraf d’al•lusió personal, veuran que be els hi queda.

En canvi trobo d’interés fer alguna reflexió sobre el projecte socialista, no només pel que desperta en si mateix (renovació, innovació....) com per en quin context s’ha produït.

El primer a recordar es que les darreres eleccions no les va guanyar ningú sinó que les van perdre els socialistes per factors diversos, dels quals no era el menor una forta voluntat popular de canvi.

Ara ja tenim les cares, l’equip que entrara en joc el proper 27 de maig. Ara es quan s’haurà de passar el primer test, en una ciutat de majoria de votants socialistes, si es considera que la confiança perduda està essent recuperada.

Es quan es demostrarà si el PSC local, comarcal i nacional ha tret totes les lliçons corresponents a la davallada electoral del 2003, i ha actuat en conseqüència.

Es quan els ciutadans jutgen que això ha estat així i comencen a pensar, en termes d’intenció de vot decidit, si retornen el vot que varen abstenir o derivar a d’altres opcions.

Donat que es fa dificil, que no impossible, pensar en majories absolutes, si també la resta de grups polítics donen credibilitat al projecte socialista i no es neguen a ser possibles socis de govern, com en les darreres eleccions.

Es obvi que al final manaran els números dels resultats, però el que es clar es que poden ser més determinants aquests números segons que farà aquesta franja d’electors que el que farà la resta de formacions en la seva mobilitació. I això que avui tenim més incerteses amb la possibilitat de tres contrincants més: Ciudadanos, una nova llista verda i una específica bellaterrenca.

Al candidat socialista ja el coneixen. Afirmo que possiblement sigui el millor candidat que ha tingut aquesta ciutat, des de la recuperació de la democràcia, en quealsevol de les sigles presentades. Em sembla tan obvi que no perdré ni un mot més en demostrar-ho.

La llsita és el lògic resultat de la confluència de dues dinàmiques. Un partit que pensa que es seva la responsabilitat de concòrrer-hi. I d’un candidat que pensa que cal un equip capaç d’entomar el programa en que es presentarà i amb el qual tingui feeling i es trobi còmode incorporant gent de la seva confiança, independent, i que doni major representativitat ciutadana.

El resultat es la llista presentada. Aquesta és la meva llista.

Que volen que els hi digui? He estat, sóc i seré una persona identificada amb els valors de les llibertats, la justícia, la solidaritat i el federalisme, l’ideari del socialisme català. La encarnació d’aquests valors en les persones d’aquesta llista no hi tinc res a dir, ans al contrari.

Es clar que tot es millorable, com reconeixia el mateix candidat en la seva presentació. Però el resultat es que es una molt bona llista.

Es natural que tothom pot fantasejar en millorar aquest punt per aquí i en aquell punt per allà. Per exemple, i com a criteri fonamentalment ètic i estètic, de major respecte a la recentment aprovada llei de paritat, jo haguès preferit una dona en el segon lloc.

Com han pogut comprovar jo no continuo.

Un comentari personal al respecte. Em varen convidar a participar-hi i vaig declinar repetir. Les raons són que porto dos mandats, 8 anys, fent doble jornada i considero que es temps suficient, sobretot per respecte a la meva família. També considero que es important la renovació i que es una de les coses que la gent més demanava. Els polítics hem de saber que tenim data de caducitat. Dos o tres mandats son suficients per gaudir de l’honorabilitat d’aquest càrrec de representació popular.

Tot el meu suport, doncs, a Antonio Cárdenas, candidat del projecte socialista a Cerdanyola, al seu equip i al seu programa. La feina està gairebé feta i a la vista.

Ara son l’electorat qui haurà de decidir si els varem escoltar, si hem fet la feina, i si aquesta ha estat suficient.

MEMÒRIA DE LA CULTURA

2007-03-11T13:33:00.000+01:00

Aquest cap de setmana ha clos una molt important fita cultural a Cerdanyola. Ha finalitzat l’exposició d’en Bolinaga, l’amic Jesús, intitulada REFERENT: memòria de la cultura sostreta i altres fets.

Expressar la més meva rendida admiració per una obra excel•lent i de qualitat, feta en un temps record, amb múltiples registres artístics, amb vocació didàctica i molt pensada i reflexionada tant en la seva intencionalitat com en la seva expressió. Una obra, com totes les seves, de fort impacte visual, diversa, continguda i excessiva a l’hora, on, com diu l’autor: Aquest recull d’obres exposades, són el meu reconeixement a tots els que van lluitar i defensar una manera de pensar, escriure, pintar, comprendre, ensenyar i interpretar. Una manera de viure on la llibertat personal estava per sobre de dogmes i consignes.

Destacar que el motiu que l’hi portà a fer l’exposició, segons manifesta, fou cercar tot un seguit d’artístes, creadors, activistes i pensadors, presents en el 1937, que en els llargs anys de la dictadura ens van amagar a varies generacions; reconèixer que aquest coneixement encara no s’ha restablert ni a les antigues ni a les noves generacions de forma global, integral. Per això, l’exposició aportava un altre element que, per sí mateix constitueix un valor artístic i cultural molt destacable, com és el catàleg de la mateixa exposició. Un bell quadern de tapes fosques, que recomano no es deixin perdre, on al costat de la reproducció de cada obra i dels escrits corresponents a autoritats, especialistes i autor, aquest darrer incorpora un calendari d’aquest any, el 1937, on inclou aquells personatges que varen tenir un fort impacte en la vida social, cultural i política en la república espanyola, un any on es dirimia a més, el futur d’un procés més radical, més revolucionari, o no.

Aquest calendari fa un llarg recorregut de les fites més importants produïdes en aquell any, de la ma de 5 arquitectes, 9 cineastes, 8 pintors i dibuixants, 16 escriptors i poetes, 2 esculptors, 3 fotografs, 9 músics i compositors i 6 científics, filosofs, activistes i polítics. La crema de l’intelectualitat de la primera meitat del segle passat.

Recolzar la regiduria per aquest esdeveniment, que aquesta sí que es una via de política cultural a aprofondir: donar a conèixer l’obra creadora, de qualitat, expressada per autèntics artístes de la ciutat, i no d’aquells que hi venien a temporades o feien la seva obra a fora, on amb un recull d’una mostra representativa ja n’hi hauria prou.

Però la proposta d’en Boli, amb el seu calendari, ens hauria d’obligar a anar més enllà. La seva proposta cultural, fora del personalment artístic, es tant potent que caldria aprofitar aquesta situació per fer una proposta de treball a escoles, instituts, escoles d’adults i Casals i Centres Cívics per donar a conèixer conjuntament aquests creadors que ens van amagar: Gerhard, Calder, Camilo Berneri, Gerda Taro, Andreu Nin, Centelles, Britten...
I que l’Ajuntament no deixi perdre l’ocasió de comprar algunes de les peces per a fer un veritable fons del Centre d’Art de la ciutat, modern i actual.

DEMANARÀ PERDÓ ALS ESPANYOLS I AL MON, EL MENTIDER?

2007-02-09T14:38:00.000+01:00

13 de febrer de 2003. Antena 3 TV. “Puede estar usted seguro y pueden estar seguras todas las personas que nos ven que les estoy diciendo la verdad. El régimen iraquí tiene armas de destrucción masiva”.

4 anys desprès: “Todo el mundo pensaba que en Irak había armas de destrucción masiva, y no había armas de destrucción masiva. Eso lo sabe todo el mundo, y yo también lo sé.... ahora. Tengo el problema de no haber sido tan listo, de haberlo sabido antes. Pero es que cuando yo no lo sabía, nadie lo sabía. Todo el mundo creía que las había...”

Ambdues intervencions les realitzava José Maria Aznar, ex president de govern, i un dels quatre mosqueters de la guerra de la foto de les Açores, amb Bush i Blair (el quart, que no va sortir a la foto, era l’amfitrió portuguès Durao Barroso).

Ha trigat 4 anys, dos més dels que va trigar a fer el mateix en Bush, en reconèixer allò que sabíem tots el que sortíem al carrer per denunciar l’atrocitat de començar una guerra il•legal i injusta.

El mateix Aznar que va mentir al Congrés dels Diputats quan informava del contingut dels informes dels inspectors de la ONU, com desprès s’ha sabut.

El mateix Aznar que es va sentir avergonyit per la retirada de tropes de l’Iraq que va ordenar en Rodríguez Zapatero.

Un Aznar que hauria de demanar perdó al mon per contribuir políticament, de forma important, a l’agressió sobre Iraq que, efectivament, estava governada per un dictador... com en molts altres llocs del mon, i alguns patrocinats per governs democràtics i occidentals en Africa, Asia o Llatinoamèrica.

Una agressió que no només ha portat més misèria i violència sobre la castigada població civil d’aquell país, sinó que, a més, la ha convertit en un santuari de fanatisme religiós i terrorista, que abans no era.

Augmentat terriblement la inestabilitat a aquella zona. Però no tant sols.

A Espanya també varem patir aquelles conseqüències. La tragèdia d’Atocha està en el cor d’aquella decisió.

Hi ha decisions, que per les terribles conseqüències que comporten, que quan es desdiuen, exigeixen necessariament una disculpa, i en aquest cas, a més, demanar perdó.

No fer com ha fet, dient quan ell no ho sabia, ningú ho sabia que no havien armes de destrucció massives. Això es fugir d’estudi, i repartir responsabilitats entre tothom. DONCS, NO SENYOR. La majoria del poble espanyol i català que no volíem la guerra no es calia saber-ho, només amb la certesa de saber que els inspectors de la ONU demanaven més temps per investigar i que no podien ells determinar que n’hi haguessin, en teníem prou per a dir NO a una guerra injusta i il•legal.

El crec quan diu que te el problema de no ser tan llest, que no tossut. Ara només falta que descobreixi, i es disculpi, al reconèixer que a la estació d’Atocha no havien terroristes d’ETA sinó d’Al Queda. O que l’Estatut de Catalunya no volia trencar Espanya. Almenys.

PUNTUALITZACIONS AL SENOR G. M.

2007-01-28T14:22:00.000+01:00

He llegit amb interés la resposta al meu escrit que va fer en el darrer número del Tot Cerdanyola.

Lamento el seu to desqualificatori, que no entra al fons de debatre les crítiques que vaig realitzar; més aviat destilen un to de resentiment.

Per si ho desconeix, li faré algunes precisions. Respecte a la recuperació de Can Domenech com a espai cultural es cert que alguns membres de l’anterior govern socialista no hi estaven d’acord; peró va ser amb la creació de la Comissió per a la creació del catàleg del patrimini arquitectònic, corresponent al Consell de Cultura, i recolzada per la Regiduria socialista, qui va a conseguir mantenir aquest equipament per a la cultura. Son testimonis els membres de l’esmentada comissió, que no eren socialistes precisament.

També em diu mentider. Senyor G.M. jo puc estar d’acord o en desacord amb vosté, però el que no tinc mai per costum es mentir. Quan jo poso la data del meu escrit es per que correspón a l’avaluació per escrit que van fer el conjunt d’entitats, incloses algunes de les que vosté esmenta, amb una altra comissió específica que es va crear dins el Consell de Cultura.

Té raó que des de la construcció de l’Ateneu i de la seu central museística de Ca n’Ortadó, no es van crear altres espais culturals a la ciutat. Però oblida voster, o potser desconeix, que ja estava planificat un centre d’interpretació del mon ibèric, que avui ja está en marxa, i la qual cosa em satisfà profundament. També dir-li que estava planificat un gran centre cultural dins la Plana del Castell, que dones solució als dèficits infraestructurals que arrossegavem. Projecte que va ser finançat per la Diputació de Barcelona, de la qual es disposava una maqueta i que moltes entitats ja coneixien. Maqueta que deu estar malmesa en qualsevol racó o simplement destruïda.

Mantenir que no han vingut grups de música de prímera línia a Cerdanyola fins ara li diria que, senzillament, deu ser per desconeixement de la seva part. Només a través del festival Internacional de Blues o del Festival de Cante Jondo, han passat per aquesta ciutat musics d’una importància que la majoria de les ciutats del nostre entorn no han pogut gaudir. Si parlem de música popular, els mateixos que ara en cartells de Festa Major. Imagino que pensa en altres músiques, com els concerts de cap d’any. Aqui si que hi mantinc un desacord, doncs penso que no tenim un marc adequat per aquestes actuacions (més en ple hivern) i que el seu cost es exagerat pels assistents que hi poden gaudir d’ells, generant més frustració que satisfacció en la majoria de la població. Consideria mes benaguanyats els diners dels seu cost en reforçar les despeses dels grans esdeveniments culturals de la ciutat, que sempre van curts: Mostra de Dança, Festival de teatre infantil, festival de Blues, Nit del cante Jondo, Premi Aqüeducte, Concert del Castell, Mostra d’aritistes al carrer...

Per què es pot mantenir una visió metropolitana, imprescindible avui ja, amb la governabilitat de la nostra ciutat.

Els socialistes som a l’oposició, es cert, i estem aprofitant aquesta situació com una oportunitat d’actualitzar els nostres projectes, disposar d’un candidat, Antonio Cárdenas, amb una valua molt més que notable, i la construcció d’un equip amb capacitat, decisió i ambició capaç d’enfrontar els reptes que aquesta ciutat té plantejats.

Només recordar-li, finalment, dues coses. Una es que malgrat estar a l’oposició, la ciutadania ens va donar majoritariament la seva confiança, un cop més i com sempre, no així la resta de partits polítics. Altra es que si no varem gaudir del recolzament suficient per a governar es que no ho varem fer tot bé, es clar, i aquesta és la grandesa de la democràcia, però que les polítiques socials, educatives i culturals d’anteriors governs socialistes no han estat el seu punt feble només queda constatat pel continuisme, en termes generals, que fa el govern actual.

Activitats culturals a Cerdanyola del Vallès

2007-01-15T11:35:00.000+01:00

Rebo dos programes editats per la regiduria de Cultura: el d’activitats de Patrimoni i el de l’Espai Enric Granados.

L’espai Enric Granados ha estat una bona troballa per a disposar mentre no es tingui l’autèntica Sala d’Exposicions que la ciutat necessita i que les entitats reclamen des de l’any 2002.

La programació anual d’activitats sobre el patrimoni, sempre amb qualitat i visió ample, a l’anvers manté el criteri museístic, únic legalment aprovat fins avui en dia pel Ple d’aquesta ciutat, de Cerdanyola, un museu en el territori.

Llegint, observo que es parla del Museu d’Art de Can Domenèch.

Ha estat molt bé recuperar Can Domènech. Covertir-la en aquesta bombonera on recuperarem una sala per fer dignes xerrades de mig format, i un lloc molt agradable on prendre alguna cosa a la terrassa a les tardes o els vespres. Donant-li una tasca principal de Centre d’Art. Però en canvi el bategem com a Museu, caram.

També parlen del Museu de Ca n’Oliver.

Una ciutat amb tres museus. Aixó sí es tenir importància! Es clar que... són model Srta. Pepis.

Insisteixo, sempre s’ha mantingut una concepció museística on tot estava aplegat, entent UN museu al territori.

Per què, quin és el problema? plantejat així qui defensarà un nou espai museístic? una nova Sala d’Exposicions? Diguem-ho clar: L’aconseguit està bé, però encara lluny del que ens cal: una autèntica Sala d’Exposicions, un Auditori, un Centre de Convencions, un Espai Artístic per a les arts visuals, uns bucs d’assaig musical... i una bona xarxa de biblioteques. El resultat es que el planteig dels equipaments culturals es mancat d’ambició i de visió estratègica i metropolitana.

Com les cireretes que clouen l’any de les activitats culturals, els concerts de cançó catalana.

Pensem per exemple en el darrer concert de Joan Manuel Serrat....

Segurament haurà costat al voltant de 40.000 €, posem que s’hagi recollit un 25% en entrades i un altra 20% en subvencions. Està justificat gastar-se més de 20.000 € en tant sols una activitat per a 430 persones?

Aquestes hauran estat molt satisfetes del concert. Doncs van poder comprar les entrades al mateix matí que van sortir a la venda.

Però, hi era tota la gent que hauria volgut anar-hi? L’Ateneu es el marc per a fer un concert d’en Serrat? El molt alt grau d’insatisfacció ciutadana generada per no poder entrar-hi esta compensada per la satisfacció dels assistents i a major glòria de la regidoria?

Es clar que una cosa es parlar d’activitats culturals i altre de polítiques culturals. Com la de la promoció de la lectura i escriptura, per posar només una pinzellada, força lamentable.

Per parlar de polítiques culturals haurem d’esperar al proper mandat. Almenys.

COM S’HA GESTIONAT LA RESTAURACIÓ DE L’ABOCADOR DE CAN PLANAS

2006-12-16T13:18:00.000+01:00

Aquests dies s’ha parlat força, amb raó, de la situació de l’abocador de Can Planas, com treballar per la seva remediació i a qui li correspon la seva restauració.

El tema més rellevant ha estat la votació del conveni presentada pel govern al Ple, amb els vots del grups municipals d’IC-V, el seu soci conservador del govern i els vots del grups conservadors de l’oposició.

El número anterior del Tot Cerdanyola hi va ple de manifestacions al respecte.

Només voldria afegir al debat algunes qüestions:

Per què es ressalta tant en tot el procés qui ha tingut les responsabilitats enlloc de qui ha tingut i te les competències en el tema de residus i d’abocadors?

Per què no es parla mai de que paga qui contamina, i s’averigua ben bé el paper de tothom i no només de les administracions?

Per què no es parla mai de quines formacions polítiques tenien responsabilitats en les administracions competents en l’inici, seguiment i clausura del procés, més enllà del govern municipal?

Per què es dissenyà un nou projecte del Direccional, ara Plana del Castell, quan els redactors ja tenien coneixement d’aquesta situació, i posaren habitatge –protegit, es clar- al seu costat?

Per què s’ha amagat aquest tema durant tres anys per part del principal grup del govern IC-V, a la resta de grups de govern, segones les seves manifestacions?

Per què un tema de tanta importància i transcendència pel ahir, avui i demà de Cerdanyola s’ha portat sense convertir-ho en un tema d’Estat, de la ciutat, analitzant-ho entre tots els grups municipals, de govern i oposició?

Per què no han dit la veritat ni tota la veritat, en tots els moments?

Per què hi ha més interès –o interessos- en resoldre ràpid el problema que no pas en fer-hi un bon plantejament i resolució, com ens ensenyaven en matemàtiques?

Per què el principal grup del govern i el seu Alcalde, com si haguessin fet una lectura apresurada d’ El príncep, de Maquiavelo, opten per la formula conservadora de que la fi justifica els mitjans, i cerquen un pacte darrer amb els peperos (a més de la seva crossa habitual), i a sobre s’en vanaglorien de lo bon politiqueros que son, emmascarant-ho de bona governabilitat, desmarcant-se de la resta de les esquerres? Per cert, no és la primera vegada; ja ho varen fer per l’aprovació dels pressupostos del 2006. També es cert que aquí CiU no va arribar a anar al notari.

Per què es sostrau al Ple el seu caràcter de sobirania ciutadana i es delega tota la remediació de l’abocador al Consorci?

En resum, una gestió política penosa del tema, hipotecant el futur de la ciutat, sense cap mena de participació, burlant sobirania al Ple, actuant de forma politiquera només per cercar resultats immediats, i amb un resultat de modificació del planejament urbanístic que, seguint els criteris sectaris i messiànics manifestats per IC-V, dubto que ho vulguin discutir amb ningú que no lis doni la raó anticipada.

Aquests sí son irresponsables.

Cerdanyola creix, però no creix bé.

ES CLOU EL CICLE DE VINYES DE SAVALL

2006-11-17T21:12:00.000+01:00

Isidre Grau ha presentat a Cerdanyola la seva darrera novel·la El punt blanc de l’horitzó.

Aquest text, junt amb els seus quatre llibres anteriors (Els colors de l’aigua, La nit vermella, El balancí negre i Groc d’Índia), crea i recrea la saga de Can Benavent al llarg de 70 anys, des dels anys 30 fins a principis d’aquest segle, ubicada a Vinyes de Savall.

Vinyes de Savall, nom imaginari que s’inspira en Cerdanyola del Vallès, crea un mon mític i imaginari, al voltant de les relacions entre un matrimoni i els cinc fills (quatre noies i un noi), que es sobreposa a la realitat concreta de la ciutat.

Llibres escrits amb un vigor literari molt per sobre de la mitjana de la literatura actual, estan realitzats amb un llenguatge dens, complex, molt treballat i pensat, que no resulta precisament una lectura fàcil. Cal d’una certa complicitat per part del lector, que va quedant enganxat tant pel decurs de les històries com per les reflexions i l’aroma poètic que l’envolta.

Aconsegueix crear un mon propi, incloent-hi la majoria de preocupacions que han estat en la agenda de les reflexions d’aquest període. En aquesta darrera novel·la, l’idea d’Europa al voltant de la guerra dels Balcans, per exemple.

Són llibres que poden ser llegits de forma aïllada i separada. Però que llegits tots plegats donen una consistència en aquest univers mític que el fa comparable a les fites més rellevants de la novel·lística escrita des del segle XIX. Amb una concepció, textura i llenguatge que, sense perdre cànons de classicitat, són absolutament contemporanis.

En la presentació, Vicens Villatoro recordava que les ciutats que estan en ment de tothom, ho son per si mateixes; però també pel necessari valor afegit de ser escenaris mítics. Quin dubte hi ha que Alexandria avui pot ser tant coneguda per la seva Biblioteca o pel seu Far, com pel Quartet, quatre novel·les que en Lawrence Durrell va escriure sobre aquest indret de creuament de cultures. O potser Barcelona no es coneguda també per les novel·les de Cervantes, Mendoza, Marsé, Vázquez Motalbán, González Ledesma o Orwell, Genet i Mandiargues?.

Realitat i mite, ciutat viscuda i ciutat imaginada, relleus i somnis... tot fa culturalment ciutat.

Amb un treball admirable al llarg de 20 anys que fa dels Benavent paisatge humà nostrat, Cerdanyola entra a la primera divisió de les ciutats escenari de relat.

No som pocs els que creiem que la intensitat i la qualitat d’aquesta nissaga en cinc novel·les l’acredita com un autor literari de primer ordre. Fins al punt que tampoc som pocs els que pensem que la nova gran biblioteca que cal fer a Cerdanyola ha de dur el seu nom.

ÉS L’HORA DE L’HONORABLE PRESIDENT MONTILLA

2006-11-07T20:14:00.000+01:00

Ja han passat les eleccions, amb els resultats per a tots sabuts: alta abstenció, baixada general respecte comicis anteriors de gairebé tots els partits, aparició d’una nova força política parlamentaria, augment en escons dels companys d’Iniciativa, CiU lluny del llindar dels 50 diputats que s’havien fixat.

Resultat: reedició del tripartit en forma d'Entesa Nacional de Progrés .

Un cop escrutats tots els vots, a qui em demanava l’opinió li deia el mateix: Ara és l’hora de Montilla.

Que volia dir amb això? Que entre moltes altres coses, a Montilla se’l va triar sobretot per a candidat pel seu lideratge i per la seva capacitat negociadora i de gestió.

Com deien alguns, Montilla com a líder en campanya potser no era la alegria de la huerta, però si tenia i té totes les capacitats per a ser President de Catalunya.

Als fets em remeteixo, no ha trigat ni 24 hores en tenir lligat un govern tripartit, que pel que han manifestat públicament els dirigents dels tres partits, han après de l‘experiència passada, i a més han generat mecanismes procedimentals per a no caure en noves equivocacions.

Per que no ho dubtem, els conservadors d’aquí i d’allà no els hi donaran ni un minut de treva. Els tindran a sobre, dient de tot i pressionant per tot.

L’únic que s’hauran d’empassar es la de seguir dient que el PSC es un partit sucursalista de Madrid. Ja comencem a escoltar els arguments contraris: vaja favor que se l’hi ha fet a Zapatero...

I es que, que poc coneixien a Montilla.

Ara es l’hora de fer feina. És la teva hora, President.

UN MODEL URBANÍSTIC GOVERNAMENTAL MOLT CRITICABLE

2006-10-29T21:34:00.000+01:00

Agraeixo les amables respostes que ha rebut el meu escrit sobre el model urbanístic d’aquest govern. Més quan estava intencionadament escrit amb ànim provocatiu. Que, per qui no em coneix, pot confondre amb nerviosisme.

Al bon amic Albert Lázaro, dir-li que no sento la més petita engruna de menyspreu pel treball de la Comissió, de la qual forma part, que respecto profundament. Abans la seva constitució sempre vaig ser un defensor de la seva necessitat. Altra cosa és que, respectant la seva decisió, discrepi del seu resultat. També com va fer en Carles Griñó, soc més partidari, en aquest cas, de reconèixer el treball dels nostres ciutadans que hagin deixat empremta social. La proposta d’una persona veïna que aconseguí una millora en el tractament del càncer infantil em mereix més respecte que el manteniment d’una tradició.

Respecte les alzines, en concret, les esmentava com a genèric d’arbres enfront d’una plaça dura.

Pel que fa a Maria Reina, rellegint el meu escrit no veig que es pugui despendre que afavoreixo els cotxes vers les persones. També recordar-li que va ser l’anterior govern qui va engegar un Projecte de Ciutat, antecedent del Cerdanyola 21, que ha donat peu a fer un Pla Director de Participació Ciutadana. Per què el Cerdanyola 21 continua desat en algun calaix.

Procuro passejar el que puc per tota Cerdanyola. També per Fontetes, i el que diu té raó. Quan plou hi ha carrers, pocs, que semblen piscines. També l’hi dono la raó en que hi ha molt microurbanisme a fer, que governs anteriors (malgrat el molt que es va fer) varen atendre, ni tampoc aquest en més de 3 anys.

Amic Bellido, agrair el to del teu escrit com la consideració que dius et mereixo, que es compartida. Malgrat mantingui fortes discrepàncies amb la manera de fer urbanisme a ciutat. La plaça de Fontetes em sembla una bona il·lustració per oferir les crítiques sobre el model que desenvolupeu.

Recordar, un cop més, que els ciutadans amb la seva participació en les darreres eleccions municipals ja ens van jutjar, atorgant-nos el reconeixement de ser la primera força més votada, però insuficient per a governar sols. La resta de partits municipals amb representació política també ens van negar la capacitat de governar al no voler ser socis nostres en cap formula de govern. Per tant, no cal tornar sempre, com una cantarella, al que es feia abans. Avui, després de mes de 3 anys de govern, respondre amb aquest tipus d’arguments a les crítiques es fugir d’estudi. O encara pitjor, fer d’oposició de la oposició.

Una recomanació: abandoneu ja aquest tipus de recurs dialèctic. Us desacredita i fa pensar que no es tenen prous arguments per a defensar la vostra tasca realitzada.

La crítica a l’obra de la Plaça de Fontetes, que mantinc, va en una doble vessant. Al seu resultat, la plaça existent, com a la metodologia emprada per a fer-la.

De la metodologia critico que no s’hagi fet de manera participativa.

En la creació d’un nou espai públic es tenia tota l’oportunitat de fer un urbanisme diferent, participatiu.

Hi havia l’oportunitat de fer d’aquest espai públic una zona d’excel·lència urbana només escoltant els diversos actors social abans que els tècnics es posessin a dibuixar. Escoltar les demandes de tothom. No donar només informació definida i demanar esmenes. Com sempre s’ha fet.

El resultat segurament hauria donat que calia un aparcament soterrani (i no a l’altra costat del riu, mes amunt). Que el paviment no fos de quitrà, que a l’estiu veurem qui l’aguanta, ni tant plaça dura i feta amb millors materials. Que la zona infantil no resultés model Srta. Pepis, i fos una zona atractiva per la canalla. Que la separació entre cotxes i vianants, a l’entrada de la plaça, estigués millor senyalitzada, que algun dia qualsevol persona prendrà mal allà...

En resum, la política urbanística es contesta amb una senzilla pregunta: per a qui es aquest espai? I, insisteixo, no està pensat ni per als interessos dels veïns ni dels comerciants.

Suggereixo que facis una enquesta de satisfacció ciutadana entre els veïns i comerciants del barri i potser s’assabentarà aquest govern del que no vol saber.

ÀNIMA I PASSIÓ

2006-10-24T05:29:00.000+02:00

Ahir vespre, a l’Ateneu, va tenir lloc un altre acte de campanya socialista cara a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

La sala, muntada segons una escenografia llunyana dels actes tradicionals, consistia en dos tamborets folrats de vermell en un cantó, i totes les cadires dels assistents en rotllana, al voltant seu, donant un aire de calidesa inusual en aquests events.

Comença l’acte amb una introducció del Primer Secretari de l’Agrupació de Cerdanyola, José Miguel Moreno. Amb les seves paraules sempre mesurades, tintades d’humor, i amb aquesta característica sanchopancesca tant seva, basada en el seny, la prudència i la realitat, ens recordà la importància del que ens juguem en aquestes eleccions.

Continuà el candidat socialista a l’Alcaldia davant les properes eleccions municipals, Antonio Cárdenas, qui va fer d’introductor de la ponent central, la Consellera Marina Geli. La va presentar recordant l’assistència a un parlament anterior seu on quedà emocionat, i especialment trasbalsat per un contingut del seu discurs: quan afirmava que els socialistes posem i hem de posar ànima i passió en la nostra feina, en la nostra activitat política. Ànima i passió. Passió i ànima. També recordà, en aquesta introducció, que la seva Conselleria ha fet per la salut i la sanitat d’aquesta ciutat en tres anys més que en la resta dels 23 anys anteriors: un hospital de dia, lleuger, pels 4 pobles de Montcada, Ripollet, Barberà i en terrenys de Cerdanyola; l’ampliació d’un Cap i el projecte de 2 més, en la zona Uralita i en el nou barri de la Plana del Castell.

Intervingué llavors la Consellera. Marina Geli no és persona robusta o corpulenta, té cara rodona i uns ulls molt expressius rera unes ulleres grans que els deixa veure. Vestida de forma elegant però discreta, quan comença a parlar, de forma intensa però no massa alta, sembla que estableixi una conversa personal amb cadascú. A mesura que avança el seu discurs, trufat de dades i exemples que deixa caure com si res, es va transformant: la cara cada cop se l’il·lumina més i sembla com si vagi creixent d’alçada. Utilitza un to captivador i seductor, sense calgué del recurs de l’acudit o del riure, com la Manuela, per exemple. Per què sap que les seves paraules estan plenes de raons i coneix prou bé del que està parlant. Té el magisteri que dona l’autoritat de saber molt bé del que tracta. I l’utilitza per arribar al cap i el cor de la gent. Senzillament.

Començà fent una molt resumida gestió del govern i de la seva Conselleria durant aquests tres anys. I els comparà amb els 23 anteriors. No hi havia color.

Per què el govern anterior, demostrà, no treballava per a tothom. No treballava suficient per unes poblacions de l’Àrea metropolitana que no controlava políticament, i no els esperonava per a fer sentir seu el govern de la Generalitat.

Així, insistia la Consellera, el nostre principal adversari és l’abstenció. Creure’ns de debò, que aquest govern també es per a nosaltres. Un govern que decideix el conjunt de coses que tenen a veure amb la nostra vida quotidiana: la salut, l’escola, el treball, la vivenda...

Tant important es el que es fa com el que es deixa de fer. I el governs de CiU varen deixar de fer masses coses... sobretot en poblacions com la nostra. En canvi, ella preferia equivocar-se, però tirar endavant. I si se equivoca, ja rectificarà.

Per què la gestió que ha fet aquest govern ha estat brillant. I més tenint que eixugar un dèficit exorbitant que van deixar. Encara i així, s’han millorat les finances i s’han fet més coses que mai.

Però només s’ha encetat el camí i cal continuar. Ara es quan s’està en les millors condicions de desplegar el potencial que un nou govern socialista amb els aliats adients es capaç d’assolir. També amb el que permetrà la posta en marxa del nou Estatut.

Recordava, també, que les polítiques sanitàries anteriors només pensaven fonamentalment en curar. Ara es treballa fonamentalment en desenvolupar la salut, atendre la malaltia, i especialment els malalts cronificats.

Feu una emocionada i radical reflexió al voltant d’aquest darrer punt. Recordava per a qui es molt important que no es doni un pas enrera en la formació del nou govern. Per a les dones.

Per què moltes de les situacions familiars de malalties i de situacions cròniques, cauen sota la responsabilitat i el treball de les dones. Això fa de matalàs per a que no es produeixin situacions explosives. A costa de les dones; no en oposició dels homes, sinó per responsabilitat i per aquesta mirada de dona que hi donen a l’entorn familiar. Cal de la nova Llei d’Atenció a Persones dependents i de la nova Llei de Serveis Socials. Així tota la família hi sortirà beneficiada, però especialment les dones.

Tot sense alçar la veu, cercant la mirada de cadascú dels assistents, sense discurs groller ni desqualificar personalment els altres partits. Només dades i arguments. Però també amb molta passió i molta ànima. De forma propera, de forma amable.

Com si t’ho digués una germana gran.

El proper diumenge 29, en el tancament d’actes de campanya que farà el PSC de Cerdanyola, al Bosc Tancat de 10 a 14 hores, tornarem a comptar amb el privilegi de la seva presència i el magisteri de la seva paraula.

QUINES OPCIONS DE GOVERN TENIM PER A CATALUNYA?

2006-10-20T21:45:00.000+02:00

Aquest dia 1 de novembre tenim a les nostres mans la capacitat de decidir quin govern volem per a Catalunya.

Les opcions no són gaires: un nou govern conservador, similar als de 23 anys anteriors que la majoria ja vàrem dir d’una vegada prou, un front nacionalista que s’inflarà de tensions internes, la confrontació amb Espanya i fer el victimisme (dues cares de la mateixa moneda), o un govern d’esquerres que cerqui solucions per a tots els catalans.

Un govern nacionalista, presidit per un home que necessita portar la seva paraula davant de notari per a ser creguda, fomentant indirectament el descrèdit de la classe política, com gent incapaç de fer el que diu. Afortunadament, tenim altre fusta de polítics, com el socialista Zapatero, que davant les immenses pressions que va patir (de dins i fora del país) va complir tot seguit el que va dir quan va entrar a governar, treure les tropes d’Iraq, per exemple, fent valer la paraula donada. I el temps que passa no fa més que donar-li la raó. Gent de paraula.

Per què aquest candidat, davant notari ha dit que no governarà amb el PP, però no pas que rebutgi els seus vots per a ser President en la votació d’investidura. O de governar amb el recolzament des de fora amb aquest partit. El que, per altra banda, es normal doncs son forces conservadores totes dues i es legitima en democràcia aquesta voluntat de govern. El que cal recordar es que els catalans ja hem patit aquest tipus de govern durant dos mandats.

Un front nacionalista, és altra opció. Amb un tipus de relació que, durant la tramitació de l’Estatut com a exemple, ja ens varen fer patir prou provocant excessos maximalistes, per veure qui la deia més grossa, que allargaren de forma innecessària la redacció i tramitació del nou Estatut. Per acabar cedint en totes les seves condicions innegociables, deien, per part de CiU, al fer-se la foto amb Zapatero. O per acabar renegant de l’Estatut, per parts dels republicans, protagonistes de moltes i bones pàgines d’aquest text, per un aspecte tant absolutament cabdal i fonamental com... la forma de gestionar l’aeroport del Prat.

Un govern que ERC, per no acabar diluïts davant l’hegemonia convergent i quasi desapareixent com a partit, situació que va passar durant els primers governs de CiU, estaran tensionant per veure qui representa millor aquest espai nacionalista. Els efectes previsibles seran fractures internes de país, doncs la majoria de catalans no estem en aquestes tesis, i fractures externes per què de la confrontació amb els altres, els espanyols, es nodreix el nacionalisme català. I l’ERC d’avui, més forta i consolidada, no és la de quan Barrera o Hortalà; plantarien cara.

L’altra alternativa es un govern que pensi en tota Catalunya; es a dir, que pensi en tots els catalans. Para que quede mas claro, también lo diré en castellano, la otra lengua oficial: un gobierno para todas las personas que viven y trabajan en Catalunya.

Un govern per a les persones, per tant amb polítiques socials que abastin i millorin les condicions de vida de tothom, sense distincions. Un govern que desplegui totes les potencialitats del nou estatut, de forma decidida i incansable, sense perdre un minut en pensar en el següent o com pidolar més. Un govern amb ambició i amb innovació. Un govern que faci créixer Catalunya en tots els sentits, cercant la cooperació i l’establiment de fites comunes amb tothom. Un govern que situi Catalunya al capdavant de les societats més pròsperes i igualitàries del mon.

Un govern pel poble només pot ser un govern del poble, de tots. Un govern d’esquerres. Un govern que cerqui la col·laboració política de les forces d’esquerra i catalanista d’aquest país.

Això només serà possible si els treballadors, els emprenedors i el poble en general així ho volem. Si anem a votar i no ens quedem a casa. Per que les dretes, per a mantenir el seus interessos, el seu poder polític i econòmic, si ho farà. Com sempre. Mas, de lo mismo.

Montilla garanteix, amb el seu projecte polític i amb una llista que conté una pluralitat de persones honestes i amb experiència sobrada, un govern que enfronti els reptes de la Catalunya del segle XXI.

Ens hi juguem molt. Sempre cal anar a votar, però aquest cop especialment. Vota progrés. Vota futur. VOTA MONTILLA.

HI HAN NITS QUE SURT EL SOL

2006-10-04T15:04:00.000+02:00

Ahir, dijous 3 d’octubre, ha estat un dels sopars més gratificants dels que recordo. Ben segur que ajuda el no haver aconseguit desempallegar-me de les meves tendències mitomenes. I es que, amics i amigues, ahir sopavem amb en Paco González Ledesma.

Els que teniu la paciència de seguir aquest bloc, recordeu el meu article de Silver Kane per a identificar aquest excel·lent escriptor. Però es que ahir, a més, vaig descobrir la persona. Creieu-me, no tant sols no vaig quedar decebut en qualsevol aspecte, sinó que millorà les meves més optimistes expectatives.

En honor a la veritat, el primer que cal dir es que va venir complert. Entendreu força bé el que dic quan expliciti que va venir acompanyat de la seva muller, Rosa Mª, persona discreta, amabilissima, amb un sentit agut de la vida i molt pendent del seu marit. Imagino que una facilitadora exigent i vocacional que ha permès que en Paco, com li diuen col·loquialment, hagi pogut fer tota la feina que ha fet.

Per fer una petita semblança humana seva, te el port i la presència com d’un clàssic patrici romà senatorial, amb un cabell blanc i abundant que corona un rostre sanguini, vermellós, que traspua vida i sensualitat, i el seu cap està presidit per un ample nas, com d’aquell que s’ho ha hagut d’ensumar tot en la vida.

Però això només és quan escolta. Al parlar, amb un verb fluid, ample i ric, precís, sense aixecar gaire la veu però omplint-la d’una certa musicalitat, jo diria que plenament mediterrània, et va embolicant amb els seus arguments i descripcions. Es un conversador impressionant, tant per la riquesa del verb, com per l’aprofundiment del que expressa, o com pel bagul immens d’anècdotes que te instal·lat en el seu cap.

Invitat de luxe dins, com dirien els cibernètics, un context intel·ligent. La qual cosa generava prou estímul com per remenar bé dins els seus records o exposar aguts comentaris. Però, tot, d’una modèstia a l’hora de presentar-ho i fer-ho, d’una forma tant càlida i propera, que si nos fos per la estoica decisió de tancar el sopar a les 12 del vespre (be, vàrem continuar encara mitja hora més) haguessin anat caient quarts d’hora en quarts d’hora com fulles d’un arbre savi de fulla caduca en la tardor.

Acompanyat de gent que normalment escriu (Isidre Grau, Josep Maria Riera, Negreira, Adelantado, Juan Antonio, Lucas Arquer...) o d’altres que ens agradaria fer-ho però almenys sabem gaudir de qui fa aquest esforç creatiu i solitari (Boli, Rosa Maria, Carme, Jordi, Enric...) vàrem anar filant temes com l’aventura d’escriure i les seves diferents modalitats: l’escriptor de debò, el periodista, l’afeccionat... O fent desfilar per la taula personatges sinistres que vàren viure per Barcelona i també pels seus diaris, com gent extraordinària que ell va tenir el privilegi de conèixer i donar-nos unes breus pinzellades.

Desprès d’un brindis molt amable i generós per part d’en Lucas, vàrem cloure l’acte amb un altre brindis en honor a Paco González Ledesma per l’esforç continuat de descriure, donar vida i veu, als autèntics herois de la nostra història recent, els treballadors i treballadores de la Barcelona que va viure, des de la barriada popular del Poble Sec en els llunyans anys 30 i següents. En conjunt, les classes populars, que els hi va tocar viure condicions molt dures, però que foren les que realment generaren la riquesa i el progrés del que s’ha gaudit aquesta ciutat, encara que se n’hagin aprofitat molts pocs de tot aquest esforç.

Un darrer consell, no deixeu de llegir la seva autobiografia “Las calles de mi ciudad”. No us empanadireu.

EL MODEL URBANÍSTIC GOVERNAMENTAL

2006-09-24T10:30:00.000+02:00

El passat dissabte 16 de setembre es va inaugurar la plaça davant el mercat de Fontetes. Tot un model per a entendre com, més enllà de les seves paraules, es gestiona l’urbanisme d’aquest ciutat. Apliquem, per tant, el facta, non verba del nostre escut municipal.

La realitat de la plaça, irònicament anomenada el Pla de les Alzines (on son? on anat a parar? quantes viuen encara?), es de les anomenades places dures. Una plaça on els seients que utilitzen els “senadors”, nom que van donar el Regidor d’Urbanisme i l’Alcalde a la gent gran, son pocs, incòmodes i que no faciliten en absolut la relació i la conversa. Realment, aquell dia, aquests polítics del govern estaven sembrats dient ximpleries.

L’espaiet dedicat als infants simplement sembla una broma de mal gust. Facilitador, a més, de bronques entre mares i pares al esperar i fer cua per pujar a l’únic gronxador existent. Si almenys haguessin posat un tobogan, que fa més via davant les cues..

Els usuaris del mercat que no venen a peu s’han trobat amb dos elements clarament dissuasoris: hi ha menys lloc i aparcar costa diners. Si en compte de fer l’aparcament a la vora del riu, hipotecant actuacions urbanístiques posteriors, haguessin fet un aparcament sota la plaça, haguessin augmentat les places de rotació i inclús es podia haver fet la primera hora gratuïta pels usuaris del mercat.

Els botiguers hagueren de fer esmenes d’última hora per no veure com s’establia una mena de barrera física davant les seves botigues.

I els paradistes del mercat, si be han guanyat en les obres anteriors accessos de mercaderies, no ballen de contents al preveure que baixarà la presència de clients.

Per no parlar de la seguretat, sobretot al vespre, de caminar per la plaça on carrer de cotxes i vorera estan tan poc diferenciats. Per no parlar dels embussos de trànsit que es produeixen els divendres i dies de circulació punta.

Tenien a ou fer un model d’urbanisme participatiu, parlant amb els diversos actors socials i econòmics, usuaris d’aquest entorn, abans del seu disseny, i recollint totes les seves aportacions. En canvi, han fet el de sempre: dibuixos en un despatx, que han donar a conèixer de forma burocràtica, recollint algunes esmenes.

Des d’un punt de vista de política urbanística, qui han estat els beneficiaris d’aquest disseny? Doncs, a la llum dels resultats no han estat els veïns, ni els comerciants, ni el mercat ni els seus usuaris. Qui ha estat clarament beneficiat ha estat el mercadal.

Això era el que calia? Això era el que es necessitava? Aquests son els interessos que ha de defensar prioritariament un equip de govern municipal?

En la inauguració de l’acte, això si fet a l’engroç (que no falte de ‘na, que ens sobren els diners), l’Alcalde continua dient les mentides de sempre: en el barri no s’ha fet res fins ara, ara si que va de debò, etc.

Només recordar a aquest Alcalde que abans de vostès hi havia vida arreu. I també en les actuacions municipals a Fontetes, encara que falta molt per fer i es un barri que es va envellint i necessita actuacions permanents. Recordo que la misèria de passera que van fer, ja estava prevista abans i de forma més ambiciosa, com també estaven previstes les actuacions del mercat i del seu entorn. Per tant, no xuleji gaire. que aquestes actuacions estaven previstes sense necessitat de que vostè arribés al govern.

Es clar que si aquest es el seu model d’actuació urbanística i de participació ciutadana, que Deu ens agafi confessats, com deuen dir vostès.

Afortunadament ja falta ben poc per a que acabin de fer bestieses com aquestes. Ja només li queden vuit mesos.

QUINA SETMANA MUSICAL!

2006-09-12T06:41:00.000+02:00

De vegades hi ha setmanes tocades amb mà d’àngel pel que fa a esdeveniments específics. Si més no, en la vida de cadascú, que no hi pot ser arreu.

Aquesta setmana del 5 al 8 de setembre han confluït dos concerts diversos i variats tant en la seva concepció com en el seu format però, ambdós, excel·lents.

El primer va ser el dilluns 5, a l’Auditori, amb el concert “Diòptria v.2.1 35 anys de celebratge a Pau Riba”. Dins l’escola El Musical, de Bellaterra i com inici de la festa major d’aquest barri cerdanyolenc, va haver-hi “Una nit de musicals” amb Arianna Savall, Petter Udland Johansen i Pep Surinyach.

L’espectacle de celebració a Pau Riba i l’edició de “Diòptria”, potser un dels millors dics de la seva època, donant-se la ma de “La Catedral” de Jaume Sisa, va reunir un ventall d’artistes i públic de dues generacions diferents però de referents comuns.

Dins el públic trobaves cares conegudes amb qui t’havies trobat frec a frec demanant beguda en algunes de les barres de l’antic Zeleste. O fent cua per entrar o comprar algun bocata en alguna de les diferents edicions del Canet Rock. Millor vestits, més formals però encara amb aquell no se què de punt bohemi. Segurament que érem molts els que ja no ens fotiem habitualment els canutos mentre escoltàvem aquella música que ens posava, amb volguts absents com el Gato Pérez i molts d’altres menys coneguts.

Fusionats, com amb la música, hi havia jovent i músics del rock català d’avui.

Abans de començar el concert arribà en Pau, somrient, panxut, provocador i més calb. Amb pantalons pirates estripats i tant sols una jaqueta que qui el conegueu ja us podeu imaginar. Va seure entre mig el públic a fruir de l’espectacle. I vot a deu que el va disfrutar! Com tots nosaltres...

Amb la direcció musical de David Soler i, sobretot, d’aquest músic cada cop més extraordinari com es en Llibert Fortuny.

Començà en Jordi Sabatés al piano, tot sol bàsicament, que en mitja hora va fer un recorregut per les diverses peces de l’antic LP, senzillament memorable. Només amb això ja hagués estat justificada l’anada a l’Auditori, però només va ser el principi. Després del grup Sidonie, amb la seva força habitual, arribà Roger Mas. Reconec que no el coneixia pas, però es convertí des d’aquell moment en un cantant que penso seguir de bon a prop. Una veu de les que trobaves a faltar dins el panorama musica català. Desprès de l’homenatge de autors com Eduard Canimas, Gerard Quintana, Marc Parrot, arribà la musica primitivista de Pascal Comelade amb un caramel de cançó com és “Noia de porcellana”.

Després arriba el mestre Sisa amb un Oriol Tramvia desconegut, grassonet i ben vestit, que li donà un toc d’elegància al concert, recordant els diversos registres que la música catalana d’aquest àmbit ha tingut i té. Desprès vindrien Guillamino i altre cop Marc Parrot i Titot, mostrant i demostrant l’excel·lent músic que es en Pau Riba i notable poeta, com quedà demostrat amb les lletres de les seves cançons, permetent notables interpretacions diverses.

Albert Pla es va fer present en versió gravada i un àudio a l’alçada de la seva iconoclàstia, fent un recull de les seves millors ganyotes. Altre cop Roger Mas amb altre cançó rodona: Rosa d’abril. I llavors va ser l’inici de la traca final amb un Santiago Auserón realment en estat de gràcia. Una de les ànimes de l’antiga Radio Futura, potser un dels millors grups de pop espanyol de tots els temps, va fe ser un Taxista, que com diu la peça, ens va portar a tots el cel. Desprès Pastora, grup format amb els dos fills d’en Pau va tancar el concert amb Ars Eròtica, amb una recreació de la seva cantant que encara esmunyia més aquesta cançó emblemàtica. Finalment els fills van cridar son pare, fent-se el ronso pel seu desacord amb la productora Enderrock, que finalment va pujar a l’escenari. Llavors l’artista, rockero pioner, va fer la mostra darrera de la seva provocació, escatològica inclusiva, que mostrà el merescut homenatge a un home que es punt de referència obligada a qualsevol músic d’avui.

Canvi de registre. De la rauxa i la follia a la delicadesa i la finura d’unes veus que, com instruments més, feren unes composicions d’una exquisidessa que t’envoltava i feia flotar.

Arianna Savall, filla de Jordi Savall, va donar un autèntic recital amb la seva veu de soprano i el domini d’aquest instrument prodigiós, sensual i delicat com és l’arpa. Acompanyat del seu company, el tenor Petter Udlan, tenor noruec que té un domini de registres de veu senzillament extraordinari, i que interpreta tant música tradicional i oratoris com operes rock. Tots dos interpretes joves i molt bonics, acompanyats pel mestre amb el piano Pep Surinyac, van fer un concert que va ser un prodigi.

Un recital per a unes seixantena de persones que constituí un autèntic privilegi. Amb delicadesa i domini total de veu, visqueren una complicitat que transmetien al públic, varen tenir una nit amb swing, amb allò que els flamencolegs en diuen amb duende.

Feren un repertori, cants del sud i del nord en deien, on alternaven operes rock que ja han esdevingut clàsiques com West Side Story, Jesus Christ Superstar, Les Miserables, El fantasma de la Òpera o Moulin Rouge, amb cançons populars catalanes o peces de l’Arianna amb lletres de Martí i Pol.

A l’acabat del concert tot esdevenia més lleuger.

Arianna Savall, tota una artista jove a seguir i tenir en compte. Una completa i exquisida delícia.

Per acabar de fer més rodona aquesta setmana musical, mentre acabo d’escriure aquestes lletres, a TV3, en aquesta tarda de Diada de Catalunya, emet el concert de Joan Manuel Serrat “Mó”.

No hi han paraules....

L’EFECTE MONTILLA

2006-09-05T16:10:00.000+02:00

Des que Montilla ha estat candidat a liderar la llista socialista al Parlament de Catalunya i, per tant, a ser nou president de la Generalitat, les crítiques, desqualificacions i fins i tot menyspreus a la seva persona han estat constants.

Els arguments centrals que s’utilitzen en son dos: el seu origen no català per un costat i/o el de liderar una política més supeditada als interessos del PSOE en detriment dels lideratges fins ara existents, fonamentats en concepcions més clarament catalanistes.

No entraré a desmuntar aquestes argumentacions ideològiques, algunes ratllant clarament visions xenofòbiques, i que curiosament donen per sabudes avui afirmacions que fins ahir eres negades, com es el projecte autònom i catalanista del PSC, purament per interessos electorals. Llegint els escrits que, des de Miquel Iceta fins a Ernest Maragall, estan publicats recentment desmunten amb prou contundència aquestes visions.

Hi han altres sectors que mantenen una visió més “preocupada” o paternalista d’aquesta aposta política de l’actual PSC.

Parteixen de la tesis que amb la designació de Montilla es vol mobilitzar l’electorat que vota a les generals i municipals i els abandona a les del Parlament de Catalunya, la qual cosa es certa. Per a aquests sectors això ve motivat pels caps de cartell (Raventós, Obiols, Nadal i Maragall) que eren massa catalanistes ( es a dir, més nacionalistes que socialistes) i que eren fills de la burgesia o petita burgesia catalana i això portava a una poca identificació de l’ampli electorat socialista.

Creuen constatar que l’electorat del PSC abstencionista es major que en d’altres partits i que no hi han motius suficients amb aquest canvi de candidat de que hi hagi un increment significatiu de vots. En canvi, es tem que l’electorat socialista de convicció i sentiment catalanista pugui ser menystingut. Per què el canvi de candidat, diuen, representa un canvi en les hegemonies internes i no tant sols un relleu generacional, a més de canvis d’estils, de conductes, de discursos i de referents.

Sense dir-ho pel seu nom, el que manifesten es que hi ha hagut un canvi realment de política on la vessant catalanista del PSC ha perdut força pes polític. Aquí es on, sense dir-ho explícitament, participen en el fons de les dues crítiques generals que enunciava en el principi.

Finalment es fa, però, una advertència seria. Que volent guanyar el que no es té assegurat no es perdi una part del que fins ara s’ha tingut. Per què segurament el que es perdi no anirà a l’abstenció sinó a un altre partit.

El que no es diu clar i s’amaga es el per què hi ha aquesta abstenció de vot socialista en les eleccions al Parlament de Catalunya.

Malgrat l’anàlisi del fenomen abstencionista es complexa, hi han dues apostes polítiques que han estat en el moll de l’os de la generació d’aquesta situació. Ambdues generades pel conservadorisme català per garantir l’hegemonia política durant tots aquests anys passats fins arribar al canvi del nou govern actual.

Un ha estat el dèficit democràtic actual, on aquí encara no es veritat la situació d’una persona, un vot. Es a dir, els vots no valen el mateix. Això es producte de no desenvolupar valentament la Llei Electoral, pendent des de l’inici d’aquest període democràtic. Els votants socialistes, majoritaris en les àrees metropolitanes, especialment barcelonina, tenen devaluada la seva representació política. Efectivament, això provoca poca identificació.

L’altre es que en aquests territoris, l’hegemonia socialista en els governs municipals es aclaparadora. Fins el punt que es va prohibir un govern de l’Àrea metropolitana de Barcelona, per què es veia amb por des de la Generalitat convergent. Temien un contrapoder socialista.

Per aquesta raó, els governs convergents de la Generalitat tenien clar que als governs socialistes “ni aigua”. Exemples n’hi han a centenars. En canvi, la presència i les inversions en els governs locals convergents, els territoris de Catalunya endins, han estat constants.

Quantes infrastructures de tot ordre (culturals, esportives, educatives, urbanes, etc.) hi han hagut en tots aquests anys de governs convergent en la ciutat de Cerdanyola, per exemple? On les que hi han hagut s’han tret pràcticament amb llevataps. I no es que el diagnòstic de les deficiències no estigués clar.

Com es vol que la població metropolitana es senti identificada amb unes institucions que, fins fa pràcticament dos anys, els ha oblidat, ignorat i fet el buit? Al catalanisme conservador ja li ha anat bé que no es generés un sentiment d’identitat d’aquests ciutadans i ciutadanes vers el Parlament català i el Govern de la Generalitat.

En canvi, aquesta població sap molt be qui, des dels Ajuntaments, els ha defensat i millorat les seves condicions de vida, lluitant contra totes les dificultats polítiques i d’inversions públiques. Com també sap que qui ha sabut defensar-los eficaçment i eficientment des del mon local, igual ho farà des del Govern català.

Aquest dèficit històric, només contrarestat per la durada del govern actual, que ha fet més per tots els ciutadans que anys i anys de governs conservadors, segur que no es tanca en dos o tres anys. Però el repte de treballar-hi es important. Per això la responsabilitat de que fer amb el vot de cadascú, avui serà cabdal. Voldrem governs convergents com els d’abans o un govern que atengui a les necessitats de tothom, visqui on visqui?

Per què no hi ha que oblidar que l’alternança democràtica a Catalunya es entre PSC i CiU. ERC ha malbaratat l’oportunitat històrica d’ocupar aquest espai, restant com a grup polític minoritari, i el PP tampoc ha estat a l’alçada de ser l’alternativa conservadora del país.

Alternança, que es el motor de la democràcia, per oferir governs basats en programes polítics diferents (conservadors i progressistes) com en tots els països democràtics. La qual cosa no vol dir que en moments històrics determinats no es puguin donar governs de concentració per assolir algunes fites superiors. Per què en termes democràtics, i amb alguna lamentable excepció, els partits son adversaris, no enemics.

Per això el PSC ha estat, és i serà un partit catalanista i de progrés. L’únic que garanteix i garantirà un govern de Catalunya per a totes les seves ciutadanes i ciutadans.

DELS VOTS A LES BOTES

2006-08-31T11:33:00.000+02:00

Es va retirar finalment l’estàtua de Franco de la Escola Militar de Saragossa, i pocs dies desprès es maltractat un bust públic de Largo Caballero, que va ser ministre de la República espanyola dels anys 30.

He viscut amb cert desconcert i desconsol per la falta de memòria històrica en dir les coses pel seu nom del que va passar en aquest país des dels anys 30 als 80 del darrer segle. Últimament ja ho visc amb una clara indignació.

Aquest any, quan es commemoren els 75 anys de la II República espanyola com també es recorda el 70 aniversari del cop militar contra un govern legítim i democràtic, he hagut de llegir i empassar-me coses força gruixudes i mentideres amb d’altres més ben intencionades.

De les darreres, la proposta legislativa de la recuperació de la memòria històrica de les víctimes del franquisme (massa descafeïnada, pel meu gust), que ja tocava i que pel procés que vàrem viure durant la transició espanyola va ser un dels aspectes a marginar per tirar endavant: una certa renúncia a la reivindicació de la memòria històrica.

Ara ja tocava, per no dir que era una assignatura ja fa masses anys pendent.

Però durant aquest temps ha succeït una cosa important en el terreny ideològic, ja que em nego a reconèixer-ho en termes científics o historiogràfics. Es això que ara en diuen el revisionisme històric.

Això ve a dir que el cop militar estava justificat per un govern de la república que va fer unes polítiques nefastes enfrontant tant els espanyols entre sí com també entre el conjunt de territoris. Que també es van fer coses bones i dolentes en ambdós camps. Que van haver excessos en ambdós cantons i que víctimes també en va haver-hi en la zona republicana.

Aquests arguments, insisteixo, emprats per escriptors i articulistes a qui els professionals de la ciència històrica els hi neguen credibilitat, es cert que son defensats políticament pels sectors de les dretes per a donar continuïtat i cobertura al franquisme sociològic existent en aquests partits. Tant com en combatre subtilment les aportacions de progrés que va significar aquell moment històric republicà, ressaltant aspectes de desordre, desgovern i manca de llibertat.

Lamentablement haig de constatar que aquests tipus d’idees han calat també en sectors que no son clarament conservadors o directament reaccionaris. Vaig viure, no fa pas gaire, un debat obert i mantingut amb una certa fogositat, amb sectors catòlics influents de la minoria progressista de l’església, sobre el retornament dels papers de Salamanca o el canvi d’usos d’un espai tan magnífic com es l’entorn del Valle de los Caidos i repensar que es fan amb aquell edifici. Reconeixien que la jerarquia catòlica s’havia equivocat en aquell temps, però que les ferides de la guerra civil eren massa grans com per a retornar-les a obrir. Que era millor oblidar i no tocar pas res de tot això.

I aquest es el gran perill de no enfrontar obertament aquests temes, amb tota la sensatesa que calgui, però sense pors. Confondre-ho tot.

Per que no és el mateix i no pot ser comparable una societat i un període social, molt convuls sí, com en tota Europa, però democràtic. On la gent escollia la seva forma d’autogovernar-se amb els resultats dels vots emesos en les urnes. Que un aixecament faccios i militar, en contra d’un ordre legítim i democràtic, i que va instaurar una dictadura que va durar masses anys.

Un cop militar d’un sector de l’exercit (no tots estaven d’acord amb el cop d’Estat i el militar professional Casado va ser un valuós exemple dins la República) que venia de la ma de les forces de la reacció de la època: grans terratinents i latifundistes, sectors monàrquics, capital financer, el nacionalcatolicisme, la jerarquia catòlica... Un cop militar que anava dirigit contra l’immensa majoria del poble treballador i les seves organitzacions sindicals i polítiques, per tant no va ser una guerra civil entre dos parts d’un poble. Per això va comportar una dictadura que va abolir les llibertats i va significar una repressió duríssima contra tots aquells que hi van perdre part de forma activa. Un historiador m’explicava recentment que, quan documentava el seu llibre d’història anà al Arxiu de Salamanca i allà veié les fitxes on estava apuntat tothom que havia participat en qualsevol cosa que olorés a progressisme. I els anys quaranta varen ser de repressió brutal, a part de la misèria organitzada al costat d’una floreixent burgesia estraperlista o no. Que enviava a milers d'homes a la presó, en general, i a moltes dones amb cames obertes a llits on poder treure el menjar per la família del dia següent. I els afusellaments al camp de la Bota o d’altres indrets eren fruit de cada dia. O el segrest de nadons cap a famílies benestants, o tants d’altres disbarats que es varen viure i que varen cloure amb l’amnistia general del 30 de juliol de 1976 i la restitució de les llibertats, poc temps després de decretar la pena de mort a Salvador Puig Antich amb la seva torna.

No, no senyores i senyors, no es el mateix.

A Europa desprès dels governs feixistes i nazis no es veu cap monument públic en record d’aquella època, ni creus a les esglésies “por los caidos por Dios i por... Itàlia, Àustria, Alemanya”. Ni estàtues dels dictadors, ni banderes d’aquells règims en edificis públics. I es coneixen els noms dels més destacats dirigents i torturadors de la època, acompanyant el seu nom de la ignomínia pública.

També estic d’acord en no donar-hi masses voltes a tot això. Només caldria restituir la dignitat i la memòria històrica de les víctimes del franquisme i acabar amb els símbols d’aquells anys d’ombres i pors.

Però que no diguin que són el mateix o hi ha que tractar-ho igual. No és el mateix qui volia viure amb la força del vot de qui imposava la bota com a forma de viure.

SÓN CIUTADANS ELS IMMIGRANTS ?

2006-08-18T12:20:00.000+02:00

El PSOE i IU-ICV presenten una iniciativa parlamentària, com a proposició no de llei, al Congrés dels Diputats, per a que els estrangers puguin votar en les properes eleccions municipals.

La Constitució actual ja permet, segons l’article 13.2 de la Constitució, aquesta situació. Es diu textualment: “Només els espanyols seran titulars dels drets reconeguts en l’article 23, a menys que, atenent criteris de reciprocitat, pugui establir-se per tractat o llei respecte el dret de sufragi actiu i passiu, en les eleccions municipals”.

El Govern de Zapatero té la voluntat de ratificar acords amb, per exemple, Argentina, Veneçuela, Xile, Uruguai o Colòmbia. També cercar altres acords que ho permetin, respectant la llei, tal i com es fa actualment amb Islàndia o Nova Zelanda, per exemple. Actualment hi ha, aproximadament, dos milions d’estrangers amb tarja o autorització de residència vigent d’origen no comunitari.

Motius es poden adduir de molta i diversa índole. Només vull referir-me a dos que em semblen prou importants pel que fa a la vida local. Un d’econòmic i l’altra polític.

L’econòmic fa referència al pagament dels diversos tipus d’impostos, inclosos òbviament els que fan referència a la normativa municipal, com qualsevol altre veí. Es a dir, els seus diners son bons per als Ajuntaments.

L’altra és de naturalesa més política, referent a la pròpia institució municipal i el seu funcionament. Tots sabem que el nombre de regidors es decideixen segons la xifra oficial d’empadronats en el municipi. No son pocs els municipis que amb la presència dels immigrants han augmentat el número poblacional i, conseqüentment, el nombre de regidors corresponents. La seva presència no influeix la representació política legal?.

Però la qüestió principal, el moll de l’os, es una altre. Son o no son ciutadans?.

Més encara, que vol dir ser ciutadà avui?

Ciutadania és un concepte recent, lligat al desenvolupament precisament de les ciutats, al fet urbà, que garanteix determinats drets front l’Estat. A més, té un procés i desenvolupament històric determinat.

Apareix en primer lloc la concepció de la ciutadania civil a partir de les revolucions franceses i nord-americanes. Es garanteix la possessió dels drets individuals: llibertat d’expressió, llibertat religiosa, lliure pensament. Això dona origen als drets humans bàsics això com la restricció al poder absolut de l’Estat. És l’aparició dels valors republicans.

Posteriorment apareix la ciutadania política amb el reconeixement de nous drets, com és la participació en les institucions de l’Estat. El sufragi universal esdevé la principal conquista històrica.

Apareix la possibilitat i la capacitat de configurar la voluntat política amb el concurs de tothom. Ja no són només uns quants, els poderosos de les capes i classes socials dominants, els que defineixen com hem de viure tots plegats, en societat. És l’aparició de la democràcia i de la vida democràtica, amb la separació de poders i el funcionament dels partits polítics amb afiliació oberta i no elitista.

Les lluites obreres de fins a mitjans del segle passat evidencien els límits d’aquestos avenços.

Es constata que no poden garantir-se drets civils i polítics sense una garantia de drets socials bàsics. Tots naixem, però no amb les mateixes condicions i entorns econòmics, socials i culturals. No pot haver llibertat sense igualtat.

La realitat socioeconòmica genera desigualtats que restringeixen llibertats i és l’Estat qui ha de garantir l’accés a bens bàsics: educatius, sanitaris, de seguretat...

És la ciutadania social, que apareix amb la creació de l’Estat del Benestar i amb l’emergència de les polítiques socials. Fruit d’un pacte social que cerca garantir seguretats al treballadors front els riscos del mercat.

Actualment estem donant un pas més davant el concepte de ciutadania, la ciutadania participativa. Els ciutadans no volem ser considerats objectes passius de les polítiques, especialment les socials. Avui comencem a entendre la ciutadania com el conjunt de processos que promouen la capacitat personal per a convertir-nos en subjectes actius amb capacitat de transformació social. D’aquí la importància cada cop més creixent que tenen els processos de participació ciutadana.

Podem concloure, doncs, que els immigrants fan ciutat, fan vida ciutadana, però no disposen del conjunt d’elements que configuren la ciutadania: civil, política, social i participativa. No, fins a que disposin de drets polítics, i això es el que es vol esmenar ara, almenys per a una part important d’ells atenent el marc legal vigent.

Ha de ser l’esquerra, com sempre, qui facilita aquest avenç.

Que hi diu la dreta a això?

Un cop més utilitzen un doble llenguatge. La espanyola de moment diu que si amb la boca petita, mentre fa temps ja es preocupen d’anar a pescar vots en els caladors dels nous membres de la Unió Europea, especialment els romanesos. A casa nostre passa el mateix.

La catalana, per boca de moment d’en Duran Lleida, seguint el pensament del propi Pujol, fa el joc tant perillós d’associar drets polítics amb polítiques d’integració. Son coses diferents amb tractaments diferents. El resultat es no moure la situació actual fins a tenir ben lligat nous vots que permetin que no es capgiri l’ordre actual.

Però, com sempre, res hi ha més tossut que la mateixa realitat.

DONEM-NOS LA PAU

2006-08-14T13:44:00.000+02:00

Avui, a partir de les 7 hores del matí, es fa efectiu l’alto al foc que demana la resolució 1701 de NN.UU., votada per unanimitat el divendres passat pel Consell de Seguretat d’aquest organisme internacional.

Aquesta era una mesura necessària que demanaven tots els Estats amb voluntat pacificadora desprès de 32 dies de conflicte armat i de la invasió del Líban per part de l’exercit israelià.

Aquí cal reconèixer la ràpida i decidida reacció del Govern d’Espanya, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, per totes les gestions realitzades al sí del Consell de la Unió Europea.

El conflicte del pròxim orient, que té un punt d’inflexió amb la creació de l’Estat d’Israel a Palestina l’any 1948, no pot tenir altre solució que la convivència amb la creació d’un Estat palestinià, amb totes els drets i deures, i que només s’hi oposen els radicals islamistes que es neguen a diferenciar política i religió. No vull repetir comentaris que ja he deixat establerts per escrit en d’altres articles on deixo palès que els objectius fonamentals d’aquestes ideologies no es tant l’abolició de l’estat d’Israel, que aquesta es la gran excusa, com la pressa del poder d’aquestes forces extremistes als governs àrabs moderats.

Aquest és un dels grans contrasentits de la invasió del Líban.

Provocats per les forces chiites de Hezbollah, incorporades al govern actual del Líban, i que dominaven militarment el sud del Líban, al segrestar dos soldats israelians, el govern israelià, composat bàsicament per forces dretanes que son reflex d’un estat d’opinió general en el país, varen llançar una ofensiva a totes llums desmesurada.

Emparats en la teoria de la guerra preventiva que van generar els neo.con nord-americans i que tant nefastos resultats han donat en Iraq, el Ministeri de Defensa israelí i el seu Estat Major, van decidir que, com es diu vulgarment, per collons crearien una zona neta entre la frontera sud del Líban i el riu Litani, impedint l’acció de llançament de coets mortífers que afectessin el seu territori.

En aquests 32 dies de conflictes el resultat més punyent és que qui ha sortit greument lesionat han estat les poblacions civils d’ambdós països. És clar que de forma ben desigual. Mentre al Líban, entre militars i civils, morien 1.145 persones i 3.600 eren ferides, els militars morts jueus eren 110 i 300 ferits, i els civils 41 morts i 600 ferits. A més els militars d’Israel feien servir tot tipus d’armament –fins i tot algun de dubtosa legalitat-, atacaven llocs ben identificats com de les NN.UU., feien la matança de Qana o provocaven el desastre mediambiental del lliurament d’ingents tones de petroli al mar amb l’atac a refineries.

El més important es que desfeien estructuralment un país com el Líban, amb un govern que havia aconseguit deslliurar-se de manera important de l’abraçada de l’os sirià i era un país modern, raonablement estable i democràtic. És cert que Hezbollah i te una presència important, amb una via d’influència iraniana, però no només per la presència dels seus combatents sinó per què havia desenvolupat una xarxa molt important de serveis socials de primer ordre per a una població molt empobrida. Com també que el sud del país no era controlat per l’exercit libanès, per altra banda influït per les mateixes concepcions que existien en la seva societat. Però el resultat es que ha augmentat l’odi cap els agressors i invasors israelians, proporcionalment a l’augment de les simpaties d’aquestes organitzacions més radicals.

Aquest efecte és el mes volgut pels provocadors. Insisteixo, negant la tesi de la guerra de civilitzacions, el que s’ha aconseguit és que en bona part del mon islàmic, especialment on hi han governs moderats i/o laics, inclús en el cor d’Occident com sembla demostrar-se en els plans frustrats en el Regne Unit, augmenti la simpatia per aquestes ideologies que qüestionen el progrés i la modernitat.

Com prova de que tampoc és una guerra de religions, sinó de fanatisme polític, és les matances que hi han entre chiies i sunnís en el mateix Iraq. Altrament un país sens dubte dictatorial, també alimentat per Occident com es va veure en el conflicte Iràn-Iraq, però de caràcter laic. Avui és un ferment de mohaidins, com ho era Afganistan.

Per això hem de condemnar fermament les accions bèl·liques de Hezbollah, Hamàs i Israel, rebutjant la violència i el terrorisme i condemnant la violència com a forma d’aconseguir objectius polítics.

Que ningú interpreti aquesta crítica a la ingenuïtat política i militar d’Israel en caure en aquestes provocacions com mantenir una posició antisionista. Però també soc partidari que el conjunt de països, inclosos els àrabs, especialment els de caràcter pacífic i moderat davant els conflictes, tinguin el dret d’autogovernar-se sense ingerències externes més enllà de les lògiques en un mon interdependent com l’actual. Conec lleugerament Israel, vaig estar gairebé un més viatjant pel país i admiro molts dels seus avenços, com la seva estabilitat i fortalesa democràtica. Amb una de les ciutats més fascinants del mon com es Jerusalem, o la moderna Haifa, on també em dol profundament l’atac bèl·lic pels coets.

El primer aspecte que em va impactar durant aquesta visita es la inutilitat de les visions maniquees. Pensava trobar un territori amb jueus i àrabs, però la realitat va ser molt més complexa i enriquidora, com un calidoscopi. Jueus, sí, però no eren els mateixos els urbans, els rurals o els dels khibbutz (i d’aquests n’havien de progressistes fins a ultraortodoxes), els originaris de Polònia o Alemanya que de Argentina o Brasil, de Rússia que del Senegal, els laics que els ortodoxes, els pacifistes que els militaristes... Com tampoc eren el mateix els palestinians musulmans, que els drusos, que els ortodoxes, que els radicals... Evidentment hi havien diferències de classe i conflictes socials, i una presència policial i militar molt important (mai he trigat tant en sortir d’un aeroport com del de Tel Aviv), però també formes democràtiques de resoldre’ls... fora dels territoris ocupats, es clar. Amb un govern on hi son representats, minoritàriament es clar, fins i tot la població àrab.

Un país, en resum, que té les meves simpaties. Però que això no vol dir que pugui discrepar molt fermament en quant a algunes de les seves decisions de govern.

Especialment em va impactar Jerusalem, la ciutat de les tres religions (catòlics, ortodoxes i musulmans), una de les més belles que he conegut mai. I aquestes, les religions, no les vaig trobar pas en guerra.

Personalment, per educació i per convicció, no soc una persona religiosa. Però per moral i per formació, soc una persona extremadament respectuosa cap a les religions... a menys que estiguin en contradicció amb les meves conviccions de respecte cap els drets humans.

En general hi tinc poca relació amb les manifestacions religioses. Però, darrerament, en funció del meu càrrec institucional de Regidor, he assistit a molts actes catòlics. Val a dir que, abans de fer-ho i pensant en la gent que representava que molts voldrien que els seus delegats hi assistissin en actes oficials, vaig parlar amb Mossèn Rossell demanant-li la seva opinió si, com representat eclesiàstic, amb ell li semblava be. Hi va estar d’acord.

Es clar que era fàcil, parlant amb ell. Per que es una persona que es pot posar d’exemple de tolerància i de convivència. Persona a la qual no em dol dir que admiro i li tinc una forta estimació, i que em commou la seva coherència i pràctica personal.

Doncs dins del ritus de la litúrgia catòlica que he viscut amb els seus oficis, hi ha un moment que mai em deixa d’emocionar i trasbalsar personalment. És quan demana a tots els assistents que ens donem la pau els uns als altres. Hi hagi qui hagi al costat, davant o darrera, coneguts o no. És el moment de donar-nos la ma o fer-nos un petó. De desitjar-nos la pau. Extraordinari.

Si hi ha un moment del que podríem anomenar bones pràctiques del catolicisme, per a tothom, aquest podria ser un dels seus moments culminants (pels creients es obvi que de ben segur serà la comunió). Quin exercici més generós i més solidari.

Aquestes bones pràctiques son les que reivindico que haurien d’escampar-se més enllà de les esglésies. Donar-nos la pau entre tots.

Fins a que això arribi, estiguem amatents i actius en recolzar les activitats en rebuig de la guerra i en favor de la pau que estiguin al nostre abast. Com quan a Cerdanyola vàrem posar el símbol escultòric, davant el polisportiu, com a record de les mobilitzacions que va fer la nostra ciutadania en contra de la guerra a l’Iraq.

LA PÈRDUA DE DOS REFERENTS

2006-08-11T13:08:00.000+02:00

Acabades les vacances i amb el retorn a la vida gairebé quotidiana (encara estem a l’agost... i amb aquestes calors), al reprendre l’escriptura habitual en aquest blog, que m’ajuda a preguntar-me i a explicar-me, observo que són moltes i molt importants les coses que han succeït des de finals de juny.

Per dret, respecte, reconeixement i sentiment, vull començar amb el record entranyable per la pèrdua de dos socialistes radicals, d’anar a les arrels i no quedar-se amb les formes, de tarannà i comportament ben diferents però, segurament, ambdós necessaris. Marta Mata i Joaquim Jordà ens deixaren més sols els darrers dies de juny.

Marta Mata (1926-2006) era una persona que havia esdevingut gairebé tota una institució. Parlar de Marta es parlar, inevitablement, de la renovació pedagògica que s’ha fet a Catalunya, superant els models escolars franquistes i nacionalcatolicistes, recuperant una continuïtat del noucentisme popular i de les idees de l’Institución Libre de Enseñanza.

Persona de conviccions cristianes, fou un exemple de treballadora infatigable. De tenir clar el somni que volia, segurament per haver-lo ja viscut en la seva infància, i de comprometre’s de forma ferma i decidida en aconseguir-ho.

Marta fou una dona reflexiva i d’acció alhora. Milita activament en la vida civil, on activà molta gent al calor de les seves propostes, reflexions, paraules i exemple. Aquesta llavor dispersa cristal·litzà a mitjans dels seixanta quan es formà l’escola de mestres Rosa Sensat, autèntica plataforma aglutinadora de persones i voluntats. Per les seves escoles d’estiu, des dels anys 65, hi deuen haver passat milers de persones, representats del més innovador i voluntariós de la nostra societat.

També Saifores, on exercí com a mestre un temps i on hi tenia casa, va ser escenari habitual de trobades múltiples, sempre amb un flaire progressista, de diàleg amb el present i de recerca de futurs possibles i millors.

Aquest compromís civil la portà, darrerament a presidir el Consell Escolar de l’Estat.

En la recerca de futurs possibles i millors, també fa seu el compromís polític. L’any 1975 s’incorpora al PSC, on tingué moltes responsabilitats, entre elles les de diputada i senadora. Participà en l’elaboració de la primera Llei de Normalització Lingüística, del 83, que resulta exemplar i una eina i aspecte fonamental per a garantir la cohesió social de la Catalunya actual... malgrat avui una exigua minoria comenci a dir algunes bajanades.

Com a Regidora, que fou, de l’Ajuntament de Barcelona, impulsa el moviment de Ciutats Educadores, projecte ple de vigència i que té un ampli ressò internacional avui en dia.

Finalment dir que dintre els seus diversos compromisos, en el fidel de la seva balança sempre estava amb els més desafavorits. Persona bona, molt bona persona, va ser estimada per tothom. La prova més evident és el dol que han manifestat tant els més propers com els seus adversaris.

Joaquim Jordà (1935-2006) pertany amb una altra tradició de socialistes. També amb un altre caràcter i personalitat ben diferent, en aquest cas provocador, sarcàstic i irònic, punyent. Persona que es feia respectar i a qui et tenia que respectar, pels motius que ell triés –especialment vinculats amb l’autenticitat-, per què sinó estaves perdut... o simplement ignorat.

Fill d’un notari falangista de Santa Coloma de Farners (Jefe Provincial del Movimiento), no participà mai ni des de la seva infantessa en l’ideari patriarcal, amb qui no es portava gaire bé. A la Universitat, ens els anys 50, participa en la creació de la primera cèl·lula del PSUC. Interessat de sempre pel cinema, ajudà a finançar la productora UNINCI, molt lligada al PCE, i que va produir Viridiana, de Buñuel, un dels motius del seu tancament governatiu. Als anys 60, desprès de la seva primera incursió a Madrid i realització també del seu primer curtmetratge, trenca amb les visions comunistes de l’època, i torna a Barcelona. Comença l’Escola de Barcelona, al que se li considera un dels seus principals ideòlegs, malgrat la distància que prenia amb aquest mon.

Als setanta va passar uns anys a Itàlia, on va viure el creixement i l’eclosió dels moviments a l’esquerra del PCI, el moviment conegut com de l’Autonomia Operaia. Al tornar a Barcelona participa personalment en impulsar algun moviment similar, moment en que el vaig conèixer, de forma molt directa, per la relació que va mantenir durant algun temps amb un determinat sector que vivíem en Nou Barris.

És en aquesta època que roda el film Numax presenta, on amb els diners acumulats que els treballadors d’aquesta empresa varen fer mentre era autogestionada, l’assemblea decidí que mes valia donar a conèixer el que havien fet que no pas repartir-ho entre tots, que a més no donava pas per gaire. Això va permetre molt posteriorment fer un exercici intel·lectual i cinematogràficament molt interessant, el rodatge l’any passat de 20 años no es nada. Programada pel cineclub XISCnèfils la seva projecció en aquesta tardor, esperàvem comptar amb ell i algun dels actors-participants en la seva presentació... un luxe al que ja no hi som a temps.

Si be no es gaire novedós fer el seguiment i evolució de les persones al llarg del temps, hi han molts exemples cinematogràfics al respecte (Arcand, Tanner...), si que ho és des de la perspectiva del cinema que feia Jordà, mig documentalista amb tocs de ficció, on vertebra amb molta dignitat poètica i política. Però d’aquest film tindrem temps de parlar-hi amb més deteniment dintre d’un parell de mesos.

Com a persona refinada i sensual que era, bon vivant, també participava, empenyit per la seva insaciable curiositat, d’un cert esperit il·lustrat, enciclopèdic. Conegut per la seva faceta de realitzador cinematogràfic, penso que paral·lelament (i potser abans) era un home de llibres.

Lector compulsiu, atent a tota innovació, fou un excel·lent traductor i introductor de novel·lística italiana, francesa i centre-europea menorment, treballant força per Editorial Anagrama, com també escriptor. Amb Anagrama també va dirigir la col·lecció de Quaderns, en aquest els de cinema. I aquí també lligava amb el mon fílmic per què era especialista en guions, de la qual cosa també feia docència. Guions també en pel·lícules comercials de força èxit, amb direcció de Vicente Aranda i d’altres.

Les seves realitzacions fílmiques són molt potents, tant per les imatges que encadena com per les històries que filma. De l’extraordinaria Un cos al bosc, la pel·lícula de més ficció que va realitzar però que contenia una visió crítica de qui coneix molt bé la Catalunya profonda, i amb una impagable Rossy de Palma de tinent de la Guardia Civil, fins les experiències més arriscades, sempre vinculades a experiències ben personals, com les De nens, i Mones com la Becky. No veura estrenat el seu darrer treball, De l’altra cantó del mirall, film que fa referència a una malaltia que ell mateix tenia com era l’agnosia.

Creatiu, ingenios, que cercava la realitat per a entendre-la i fer-se entendre, crític i autocrític, generós, que de l’amistat en podia fer religió, empenyat en que aquesta societat de consum, o de l’espectacle que deien els situacionistes, no ens enterboli la mirada i podem veure clarament el que hi ha. Desprès, del que en fem, ja serà responsabilitat nostre.

QUI HA DE GESTIONAR EL NOU ESTATUT ?

2006-07-12T12:08:00.000+02:00

Des del resultat inapel·lable, inqüestionable i rotund del referèndum de l’Estatut deu n’hi do les coses que han passat en aquest país.

La més important, sens dubte, és la convocatòria de noves eleccions per al govern de Catalunya per la propera tardor. Com la renúncia a tornar-s’hi a presentar a l’actual President de la Generalitat i protagonista principal de que tinguem un Estatut d’Autonomia actualitzat, en Pasqual Maragall.

De Pasqual Maragall, persona a la que conec i li tinc un profund respecte polític i personal, no cal que li faci ara cap elogi pels múltiples encerts de les seves decisions públiques que han marcat la història d’aquest país nostre. No cal per què no deixa de ser entre trist i divertit veure com ara tothom, i repeteix-ho tothom, no para de fer-li panegírics.

De tota manera, no preocupem-nos massa. Per dues raons; una, es que és un animal polític, amb idees fresques sempre, i en aquest ningú farà que deixi de dir la seva o jugui algun rol important en la vida pública. L’altra, es que la seva figura s’anirà engrandint amb el temps, com la dels grans personatges.

Es veritat, però, que amb ell es jubila simbòlicament tota una generació de la classe política. La que va tenir algun paper institucional ens els anys setanta, vuitanta i fins principis del noranta. Tots ells han de començar a fer una certa reflexió personal. I es llàstima per què entre aquests hi ha personalitats polítiques molt destacades; com per exemple el, per mi, millor líder de la dreta democràtica catalana, en Josep Antoni Duran Lleida. Persona, que per cert, ha anat esmenant les posicions polítiques inicials d’en Mas, que si no fos per això potser avui seria un outsider de la política catalana.

Els socialistes també hem triat. Una persona feta a Catalunya, intel·ligent, tenaç, dialogant, excel·lent gestor sense ser cap tecnoburòcrata, un altra polític de raça. Que va estar responsable d’una ciutat com Cornellà, ciutat eminentment obrera, en les èpoques dures de les crisis industrials que vàrem patir, i que malgrat aquestes duríssimes dificultats se’n va ensortir i fer una ciutat molt digne per viure. O ser un ministre amb capacitat, dels del nucli dur del govern. Al temps que secretari general del PSC i un socialista català i de progrés, amb conviccions de ser-ho com el que més.

La dreta convergent també ha triat el seu candidat. Com sembla que també ho han fet els republicans, amb aquest tàndem Carod-Puigcercós. Falten els Populars i el nou partit dels Ciutadans. Tot fa preveure que serà una escomesa electoral dura.

El nou govern tindrà una feina principal en desplegar les competències anunciades en el nou Estatut. Qui millor que qui va dissenyar-les pensant en la seva aplicació que per a fer-les realitat? I els convergents no van estar en aquesta etapa, més aviat posaven pals a les rodes, volen exagerar la nota.

Per cert, el raonament de la jubilació en política també val pels regidors municipals. Els socialistes hem entès el missatge. Quant temps porta vosté exercint de polític en actiu, senyor Alcalde?.

LA CIUTADANIA DE CATALUNYA HEM GUANYAT

2006-06-19T18:16:00.000+02:00

El dia 18 de juny de 2006 la ciutadania de Catalunya hem tornat a escriure una pàgina històrica, al dotar-nos d’un nou Estatut d’Autonomia.

Els resultats han estat contundents: 73,90 pel sí i 20,76 pel no. Aquestes son les dades rellevants. Que entre 7 i 8 persones de cada 10 que han volgut decidir sobre el text l’hi han donat suport, i només 2 de cada 10 han volgut fer explícit el seu rebuig.

Es veritat que també existeix el vot en blanc i l’abstenció. Però respecte això no deixem que els arbres ens facin perdre de vista el bosc. La ciutadania catalana es manté amb un índex d’abstenció estructural que té una forquilla entre el 30 i el 40%.

Això tampoc no es pot desvincular del context en que s’ha donat la tramitació d’aquest Estatut. Qüestions d’ordre polític, com també d’altres de caràcter sociològic, poden ajudar a fer un primera valoració d’urgència abans no es tingui una visió més acurada de les dades.

Valorem l’impacte d’algunes d’aquestes qüestions directament polítiques, com una altra de parapolítica, que han influït en la tramitació del nou Estatut i en les campanyes institucionals de divulgació.

Una qüestió es la política que ha dut a terme la dreta espanyola, rabiosa per haver perdut el poder en el govern d’Espanya, i que ha utilitzat permanentment a Catalunya com a eina de confrontació i deslegitimació de Zapatero i el seu govern, provocant un to d’enfrontament i crispació que desagrada profundament als ciutadans i els allunya del que pensen son picabaralles entre polítics. En això també hi ha dit no la ciutadania catalana amb aquest resultat rotund del sí.

Altre qüestió és la política que ha fet la dreta catalana de CiU, rabiosa també per haver perdut el govern de Catalunya, establint una negociació maximalista on tot era prioritari: la definició de nació en el títol I, el blindatge del finançament, l’Agència Tributària pròpia i un llarg etcètera que tot plegat va desaparèixer amb la foto amb en Zapatero. Negociació que ha tingut sempre com a punt de mira prioritari l’interès partidista de preparar la següent escomesa electoral i recuperar el govern de la Generalitat.

Una qüestió més ha estat la picabaralla nacionalista entre CiU i ERC per a veure qui podia representar millor políticament aquest espai electoral. A l’inacabable debat de veure qui la tenia més gran, arrossegaven el procés negociador i el debat del redactat de l’Estatut, avorrint tediosament i malhumorant a la resta d’electorat no nacionalista.

La darrera qüestió que ha influït, de forma no directament política, ha estat la decisió de la Junta Electoral Central de no permetre les campanyes institucionals per animar a anar a votar. Qüestió que, personalment, la trobo ratllant en posicions antidemocràtiques.

Insisteixo, el resultat ha estat contundent “a pesar de lo que ha caido”.

Ara ja estem al dia desprès.

Només hi han uns núvols negres que poden retardar la claredat del nou dia estatutari en forma d’amenaça del partit popular de no acceptar els resultats i portar el text al Tribunal Constitucional. On anirà a parar aquest Partit Popular amb tots aquests comportaments? Han decidit marginar-se definitivament de la política catalana? Potser volen que Ciutadans per Catalunya sigui la Unión del Pueblo Navarro, a la catalana?

Aquí val a dir que l’impericia política de la direcció d’ERC els ha desqualificat per assolir el repte històric de continuar i mantenir una ampla representació política de la ciutadania de Catalunya com tenia abans de la guerra civil, enviant a CDC com a conglomerat sociològic al voltant d’un lideratge, el d’en Jordi Pujol, a la marginalitat. I el resultat ha estat ben a l’inrevés. ERC s’ha jugat en tres anys un capital polític, pèssimament gestionat per totes les seves famílies, que pot trigar molts i molts anys no en tornar a assolir sinó tant sols a aspirar a tenir. La coincidència en el vot del no amb els populars ha estat un dels darrers papers més patètics i que difícilment es trauran de sobre. Es clar que, llavors, tampoc existia un partit del socialistes de Catalunya, catalanista i de progrés, i amb una implantació política tant important per a no dir decisiva, com existeix des de la recuperació de la democràcia fins ara.

El resultat del vot a Cerdanyola s’ha mantingut pràcticament en la mitja catalana, si bé lleugerament per sota a excepció dels nos, que també han augmentat molt lleugerament. Amb índexs de participació molt similars a la veïna Sabadell.

Temps hi haurà per a fer una anàlisi més detallada dels comportaments electorals de la ciutat.

Ara el que cal assenyalar es que s’ha acabat una etapa política molt important per Catalunya. Començada a l’octubre del 98 per Pasqual Maragall, aspirant socialista a la presidència de la Generalitat, moment on es declarà partidari de la reformulació de l’antic Estatut. Al febrer del 2004, un cop guanyades les eleccions catalanes, comencen les sessions del treball de la ponència parlamentaria. Al mes següent guanyarien el socialistes a Espanya i li donarien recolzament. És l’avenç de la Espanya plural.

Desprès del resultat d’aquest referèndum, res serà igual. Hem obert una porta, i d’altres seguiran aquest camí. Inclús per molts d’aquells que ens han posat més pals a les rodes.

Tampoc els governs locals seran els mateixos. Ja no serà governar més del mateix del que s’estava fent des de fa anys. Ara hi hauran noves competències, un nou reconeixement del poder local i la possibilitat de nous recursos. Nous reptes per a noves il·lusions.

Abans hi haurà que fer el desplegament de les possibilitats que conté l’Estatut. El President del Govern d’Espanya en la seva primera declaració es va mostrar disposat a treballar per al desplegament de les seves potencialitats.

Ara entrarem en el debat de qui estan més autoritzats, tenen mes autoritat, ambició política de fer les coses bé, capacitat de gestió i administració pública. Aquest es el debat que ara s’obre i ha de culminar en una nova escomesa electoral.

RECONEIXEMENTS OFICIALS PER A UN ASSASSÍ ?

2006-06-12T21:36:00.000+02:00

El passat 27 de maig l’ambaixador d’Espanya al Marroc i una delegació espanyola de quatre membres més, entre ells dos generals, assistiren en Nador, a 12 km. de Melilla, a un museu privat dedicat al tinent general Mohamed Mizzian.

Però qui era aquest personatge?.

Per explicar la fama d’aquest personatge, permeteu que primer faci públic un episodi familiar.

Ma mare va néixer al 1918, i als 16 anys ja era cantant de zarzuela. Com gairebé tots els que treballaven en el món de l’espectacle, estava afiliada a la CNT. A més, a casa de la família de ma mare sempre han estat d’Esquerra Republicana, seguidors de l’avi Macià i d’en Companys. Durant la guerra va participar en tasques amb el Socors Roig, i inclús va anar al front uns mesos per ajudar sanitàriament.

Als inicis del 39 tot es veia ja prou perdut. Ma mare, amb un marit desaparegut, un fill de 4 anys i una mare analfabeta i sense parlar castellà, va tenir que decidir el que fer. Lògicament, sense haver tingut cap càrrec destacat i canviant-se a una zona on fos poc coneguda, com era l’Empordà dels seus cosins que feien de masovers, podia passar desapercebuda els primers anys fins arribar a una certa normalitat.

Però havia una obsessió que no la deixava viure en pau. No volia topar-se amb l’avantguarda de les tropes franquistes, que acostumaven a enviar per davant els Tabors de Regulars; es a dir, les tropes mores.

Ma mare sabia d’informacions de primera ma com les gastaven. Reprodueixo una descripció que feien recentment Alfonso Martinez Foronda i Eduardo Saborido de la “Fundación de Estudios Sindicales” d’Andalucia.

Se distinguieron especialmente porque, al ir ocupando los pueblos, fusilaban en masa a los prisioneros, los castraban y paseaban sus despojos pinchados en sus bayonetas como símbolo de su victoria, violaban a las mujeres hasta matarlas, saqueaban las viviendas, vendiendo después en improvisados zocos los bienes así obtenidos. Eran el terror de la población civil, ancianos, mujeres y niños. La fortuna económica que se les atribuye a sus descendientes mucho tendrá que ver con esas sangrientas prácticas estraperlistas.

Quan arribaren a Barcelona ja no anaven en primera línia. Però la meu mare no es va esperar a comprovar-ho. Va ser dels milers de persones que varen caminar gairebé 200 km fins la frontera francesa, per acabar en el camp de refugiats d’Argelès, custodiat pels senegalesos. La fama d’aquell horror la va empènyer cap a l’exili.

Doncs bé, Mohamed Mizzian va ser el cap d’aquests tabors de regulars, mercenaris marroquins utilitzats per Franco com a força de xoc durant la guerra, figurant en els principals combats com també en les razzies repressives que es feien. Aquest militar acompanyà a Franco des del primer moment de la insurrecció contra el govern legal republicà.

Des del mateix 18 de juliol de 1936 fou el responsable de generar el terror per mitja espanya per ordre directe del general Franco. L’horror guanyat a pols per les seves tropes eren un instrument de guerra més. Son innumerables els testimonis de la conducta bàrbara de les tropes de Mizzian durant la guerra espanyola, com també ho serien les matances que va fer en la repressió del Rif com a general marroquí.

Arribà a Capità General de l’exercit de Franco. Primer Comandant general de Ceuta al 1939 i en 1953 Capità general de Galícia. En 1955 era Capità general de Canàries quan un any desprès Mohamed V li demanà que s’incorporés al Marroc que acabava d’accedir a la independència. Als anys 1957-1958, amb el futur rei Hassan II, reprimí l’aixecament del Rif bombardejant-los amb napalm, on els morts varen ser innumerables. Finalment va ser ambaixador de Marroc en Espanya des del 66 al 1975.

Ara s’inaugurava en Beni Ensar, suburbi de Nador, en una casa que li regalà el mateix Franco en el lloc on va néixer, un museu privat dedicat a la seva memòria. Museu organitzat per Leila Mizzian, filla del general i casada amb Othman Benjelloun, propietari del banc marroquí BMCE i un dels homes més rics del país. En els seus 3.5oo metres quadrats i amb variades fotos del dictador espanyol amb ell, queda recollida una història militar, ben vessada de sang.

Calia una representació oficial del Govern d’espanya que hi fos present?.

Les relacions de cortesia entre Espanya i el Marroc no ens obliga a que les víctimes i els seus familiars es sentin insultats i decebuts per aquesta, com a mínim, ficada de pota.

Tothom agrairíem una rectificació oficial i pública.

QUÈ VOTEM DIUMENGE ?

2006-06-12T19:45:00.000+02:00

Diumenge, com cada any, vaig anar amb el meu fill al VIè arròs solidari que organitzen els amics de l’Associació per al Desenvolupament de la Infància d’Àfrica (ADIA) a la UAB. Com sempre, èxit de participació i un arròs, cal dir-ho, majestuós, gràcies a l’amic Joan i resta de cuiners..

Un bon moment per trobar vells amics i petar la xerrada; o fer-ne de nous, com va passar ahir.

Un dels temes que més va sortir a la taula i en les converses va ser sobre el referèndum de l’Estatut d’aquest diumenge. Vaig quedar-me amb neguit per què tinc la impressió que encara hi han persones amb consideracions ben diverses sobre el que es vota.

Fruit d’alguns arguments emprats vaig fer-me algunes reflexions que potser també val la pena compartir.

En primer lloc, el que no votem:

Ø No votem a partits polítics, malgrat aquests ens donen arguments per a votar a favor o en contra. Ja tindrem ocasió en les properes escomeses electorals a donar recolzament o treure suport a qui ens convingui.

Ø No votem els procediments o les negociacions que s’han dut a terme. Estarem més contents o més esgotats o tips de com s’han fet les coses, però el resultat n’és un de ben concret. No votem sobre la pertinença o no de l’Estatut de setembre del parlament català, respecte l’actual.

Ø No votem sobre el grau d’integració a Espanya o sobre vies confederals o independentistes. Tothom sabia, des del principi, que l’Estatut és un text legislatiu bàsic dins un ordre constitucional determinat. On es fa una proposta des del Parlament català per a negociar i consensuar amb el Parlament espanyol i que, posteriorment, la ciutadania de Catalunya a de donar el seu vist-i-plau, que és el que farem diumenge.

Què és el què si votem:

Ø Votem un nou Estatut de Catalunya, amb la pregunta de : Aproveu el projecte d'Estatut d'autonomia de Catalunya? Davant d’això, a part de votar nul o en blanc, només cal manifestar-se si es vol el nou Estatut, amb el que implica, o volem quedar-nos com estàvem amb l’Estatut del 79.

Ø En resum: millorar o quedar-nos com estem. Això és el que votem diumenge, i la resta son pures especulacions.

Si guanya el SI aconseguirem que moltes competències que tenen a veure amb el nostre dia a dia es decideixin aquí: des de la creació de les escoles bressol i on es posen fins als número d’inspectors de treball que calen per a reduir la sinistralitat laboral, per posar només dos exemples. Amb un finançament més adequat, amb un reconeixement de Catalunya més important.

Si guanya el NO veurem com aquest esforç molt feixuc de negociació que hem fet, i que a tingut un resultat prou satisfactori (mai del tot, això es cert), es agafat com a model per altres autonomies, incloses les governades pel Partit Popular, es clar. I aquí, on alguns ens neguen el pa i la sal, allà en trauran els beneficis, quedant-nos aquí com a babaus veient com tothom, independentment de qui governi, aprofita aquest nostre esforç, passant-nos per davant.

Decididament, jo i els meus ho tenim clar que votem i que hem de votar.

SILVER KANE

2006-06-04T21:19:00.000+02:00

Una de les avantatges que té ser hospitalitzat sense estar massa malalt, es que et deixa alguns temps lliures.

Val a dir que propiciat l’anterior per la dedicació del personal sanitari que a cada estona ve a fer-te alguna cosa o bé per l’espantosa programació televisiva (molt democràtica, això sí, gairebé totes eren iguals de dolentes) que comportà que encara em tornessin cèntims de la tarja que vaig comprar i això que hi vaig ser més d’una setmana.

Aquest temps el vaig dedicar bàsicament a llegir. Ho tenia fàcil, vaig entrar tot just abans de Sant Jordi, i els llibres em van arribar gairebé sols... via familiar.

Llegí L’ombra del vent, de Ruíz Zafón, doncs ja estava empatxat de sentir-hi comentaris. Què voleu que us digui? Malgrat no coneixia res del seu contingut, no vaig aconseguir sostreure’m d’un cert tuf de dejà vú. Està ben escrit i té ritme, inclús recrea amb certa gràcia l’ambientació de la ciutat de Barcelona de l’època. Però hi han texts similars, de Pedrolo per exemple, que m’han fet més patxoca, potser per ser més originals.

La gran descoberta, que ja pressentia que ho seria, va estar Historia de mis calles, del mestre Francisco González Ledesma.

És un llibre autobiogràfic, però molt sui genèris. L’autor va néixer a l’any 1927, al Poble Sec de Barcelona. Fa un recorregut des d’aquells inicis fins a època molt recent, tenint el privilegi d’haver estat espectador o actor de fets singulars que han condicionat o modelat el decurs, sobretot, d’aquesta ciutat.

Està escrit amb una barreja d’estil oriental, per més descriptiu que conceptual, però al temps amb una concisió com esculpida a navalla, que li dona un nervi i ritme que ens obliga a llegir i llegir, assaborint el seu decurs, però sense deixar-nos parar, obligant-nos a fer-ho, quan ho fem, a contracor. No penseu que l’ambient descriptiu es pura floridura o escriptures d’aquestes postmodernes. Ans al contrari, tot és trufat de reflexions personals, originals, sinceres, que volen explicar-se més que no pas explicar-nos. Lluny, doncs, de memòries autocomplaents o memòries moralistes.

El més sorprenent es aquesta voluntat interior, aquest impuls educat en no perdre els arrels, fa donar un to molt determinat al conjunt del relat. Diguem-m’ho clar, un to clarament popular. Un sentit popular lluny de les giravoltes ridícules o perverses en que s’ha anat contaminant aquest mot en molts cops, darrerament. Té una flaire, com ho diria?, com el que es desprén al llibre Soldados de Salamina, per posar alguna referència recent; malgrat les històries no tenen res a veure.

Un sentit popular lluny de mitificacions o desqualificacions, descrivint la realitat dura tal com era. Per què la primera part penso que potser és la més esplèndida. Aconsegueix fer-nos veure i viure, olorar i sentir, aquella Barcelona, de barris obrers, dels anys 30 i 40. Si no fos per què són termes que han quedat tant devaluats, diria que està impregnat el relat de sentit de classe, de ràbia i orgull de classe.

El relat posterior, lògicament no té malbaratament. Encara que, la veritat, m’hi trobo tant identificat en la recreació d’aquells ambients i carrers, on jo, un nen de l’Avinguda Gaudí, llavors un barri obrer de la Sagrada Família que, no sé si per l’emoció en la identificació i record dels meus temps d’infantesa o per la pròpia potencia de la força del relat, m’arrabassà l’esperit i la voluntat. Rient tot sol d’estones, d’altres amb les llàgrimes a punt de sortir.

Per què es ell, encara que ja ho sabia d’abans, un dels meus ídols d’adolescència. Ell, Silver Kane, el millor escriptor al meu gust, de les novel·letes, especialment policíaques però també westerns, de la Bruguera. Aquelles novel·letes que, potser, les vaig llegir totes (d’ell, Silver Kane, així com dels següents millors en el meu personal ranking, Keith Luger i Clark Carrados, segur), que omplien temps on només la ràdio i el carrer els hi feien competència. Novel·les que per qui, com jo, teníem molts pocs diners anàvem a les botigues a agafar-les de lloguer, com qui fa avui amb els vídeos.

La meva sorpresa, molts anys desprès, va ser descomunal al veure que no era un americà qui havia escrit. Què això tenia les seves raons. Curiosament, no em va desinflar la notícia. Al revés, em vaig trobar encara més identificat; em semblava que era com ell, quan amb dotze anys em vaig fer un carnet de cartró, amb fotografia enganxada i tot, anomenant-me Dan Costa, agent del F.B.I., que encara conservo.

La realitat terrible i vergonyosa del franquisme com l’oportunisme explotador de la majoria d’empresaris ens va portar a uns i altres, per motius diferents però amb les mateixes raons de fons, a escapolir-nos d’ella.

El llibre contínua, circulant pels meandres del riu de l’escriptura, descrivint móns editorials, periodístics o professionals del mon de les paraules. Assenyalant les diverses connexions amb la nit, la dignitat, el poder o les impostures entre d’altres recorreguts.

Això sí, amb amabilitat. Sí, amabilitat, com formes plenes de tendror i elegància. Sense mirar cap un altre costat, si no està justificat per a no malfiar-nos de les persones.

En definitiva, un llibre imprescindible per entendre i apassionar-se amb un temps, un país i una ciutat.